El català desapareix de les reunions

Fa uns dies, un bon amic —professional qualificat, amb responsabilitats en un banc català— em feia una confessió que em va deixar més preocupat del que voldria: “fa mesos que no faig cap reunió en català”.

No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense debat, probablement sense decisió formal.

Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació, sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor.

A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta amb institucions que en vetllen la qualitat i la projecció. I és cert, tenim entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, que fan una gran tasca per dotar la llengua de rigor acadèmic, impulsar la recerca i garantir que el català sigui una llengua vàlida per al coneixement.

Però cap estructura institucional pot substituir allò que és essencial, l’ús real, en els espais de decisió. Perquè és aquí on es decideix el futur de qualsevol llengua. No en els discursos, ni en les lleis, ni tan sols en els diccionaris. És en la quotidianitat dels entorns professionals, en la llengua en què es negocia, es lidera, es pensa i es construeix valor.

Estic convençut que si el català desapareix de l’empresa, acabarà desapareixent també al carrer. El cas del meu amic no és una anècdota, és un símptoma, un indicador clar que, en determinats sectors, el català està deixant de ser percebut com una eina útil. I quan una llengua deixa de ser útil, deixa de ser apresa. No perquè hi hagi una voluntat explícita de rebutjar-la, sinó perquè simplement no aporta prou.

I és precisament en aquest punt on apareix una de les paradoxes més perilloses del moment actual. Mentre reforcem la presència del català en l’àmbit acadèmic —amb investigacions, publicacions i institucions de prestigi—, en paral·lel, el debilitem en l’àmbit empresarial, que és on es construeixen carreres, lideratges i oportunitats.

El català no ha de ser només una llengua vàlida per estudiar, ha de ser necessària per poder prosperar. I aquest és un missatge devastador que cal exigir a empresaris, polítics i docents.

Per què si una persona pot desenvolupar, a Catalunya, tota la seva trajectòria professional, en espanyol o en anglès, sense necessitat d’incorporar el català en cap moment, quin incentiu real tindrà per aprendre’l? Quin esforç farà per entendre’l, per parlar-lo, per integrar-lo? Cap.

I no es tracta d’imposar res, ni d’anar contra cap idioma ni contra ningú. Es tracta només d’entendre que les llengües viuen o moren en funció de la seva utilitat. I la utilitat no la decretarà ningú, l’hem de construir nosaltres.

I ho fem quan una reunió comença en català i es manté en català fins al final. Quan una empresa decideix operar amb normalitat en català. Quan la recerca que es fa en català no només és rigorosa, sinó també rellevant i connectada amb el món empresarial.

Encara hi som a temps de revertir aquesta inèrcia, però cal assumir una idea incòmoda; el futur del català no depèn només de les institucions, ni de les polítiques públiques, ni de la bona voluntat, depèn, sobretot, del comportament quotidià de professionals, empreses i organitzacions. Depèn de si decidim que el català sigui una llengua de treball real, útil i imprescindible per accedir a un lloc de feina.

Per què, al final, tot es resumeix en una pregunta molt simple, en quina llengua volem construir el futur del nostre país? I aquesta pregunta no es respon amb discursos ni posades en escena de cap polític, es respon, amb el dia a dia, en una reunió de departament, en una campanya de comunicació, en unes instruccions, un claustre de professors o una activitat docent.

Article publicat a Racó Català

Creus que el català desapareixerà?

Molts tenim el marc mental de què el català està en perill, però no de mort. Que és llengua oficial, que és present a l’escola, que té presència als mitjans de comunicació i a les institucions. Ens ho repetim tant que gairebé ens ho hem cregut i molts van a dormir tranquils.

Però la història de les llengües no funciona així, res és blanc o negre. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, no cal una prohibició explícita ni una persecució directa. N’hi ha prou amb una cosa molt més subtil, que deixin de ser útils. I és per això que cal estar-hi a sobre estudiant bé la seva evolució.

El cas del gaèlic a Irlanda potser no l’hem interioritzat prou. Durant segles va ser la llengua pròpia, hegemònica, natural. No hi havia alternativa. I, tanmateix, en un període relativament curt de temps, va deixar de ser la llengua de la vida quotidiana. No perquè la gent la deixés d’estimar, sinó perquè va deixar de ser la llengua del progrés, de la feina, de les oportunitats...

Quan una llengua deixa de ser percebuda com a útil, comença el seu veritable declivi. I això és rotundament el que hem d’evitar amb el català. A Catalunya i a Andorra no vivim una prohibició del català. Vivim una cosa molt més perillosa, una substitució silenciosa. Una inèrcia que ens porta, massa sovint, a canviar de llengua en entorns professionals, acadèmics o digitals sense ni tan sols plantejar-nos-ho.

Si no canviem el marc mental al català li passarà el mateix que al gaèlic. Cal fer més útil el català, a casa, al carrer i a la feina. És en aquests espais on es decideix el futur d’una llengua. No en els discursos institucionals, ni en les declaracions simbòliques, sinó en el dia a dia real. Cal fer més reunions de feina en català, escriure més informes, publicar més recerca i coneixement, liderar més projectes en català.

Si el català queda fora d’aquests espais el seu futur es debilitarà encara que continuï sent present en l’àmbit domèstic. Per tant el problema no és que el català es deixi de parlar, el problema és que deixi de ser necessari.

Defensar el català no és només una qüestió cultural o emocional. És una qüestió estratègica. Té a veure amb quin model de país volem construir i amb quin paper volem jugar-hi com a professionals i com a empreses.

Cada vegada que renunciem al català en un entorn de valor —en una reunió, en una proposta, en una aula universitària— no estem fent un gest neutre, estem cedint un espai valuosíssim que cap altra llengua es mereix.

I a més, això té conseqüències. El català no està condemnat a seguir el camí del gaèlic però tampoc està garantit. El seu futur no depèn només de lleis o institucions, sinó de decisions quotidianes, sovint invisibles, que prenem cadascun de nosaltres.

Per això, si realment volem assegurar-ne la continuïtat, cal fer un pas més enllà del discurs. Cal prestigiar-lo. I prestigiar una llengua no és només parlar-la bé a casa i entre els amics, és sobretot, utilitzar-la allà on realment importa; a la feina, a les empreses, en la recerca acadèmica, a la formació, als espais on es prenen decisions i es genera valor.

Cal siguem conscients que el català no es mantindrà viu per inèrcia, el mantindrem viu només si el fem imprescindible, i aquesta responsabilitat, ens agradi o no, ens recau especialment a tots els catalans i als andorrans.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra