Quan trigues en fer una signatura?

Doncs aquests segons són els que una persona necessita per canviar la seva vida.
Des de que naixem ens estem preparat per un objectiu, estudiem, fem cursos i anem apropant-nos any rere any al nostre objectiu.
Bé doncs, quan arribem en aquell moment en que només resta fer l’últim pas, te’n adones que el món és teu. Sí, ho has entès bé, el món és nostre, podem decidir fer el que vulguem, treballar de moltes coses diferents, signar el contracte que més t’interessi segons les teves possibilitats, anar a viure on vulguis i fins i tot viure com més t’agradi. Dit així sembla tot molt senzill, però la veritat és que ho és, només depens de tu. Pots privar-te d’unes coses i prioritzar unes altres, pots seguir en el món on has aterrat, crear-te’n un de nou o a afegir-te’n en un de veí. Així de fàcil és ser feliç, només has de decidir on vols fer l’últim salt i tenir la signatura preparada.

Deesses per un instant

El Museu Tèxtil i d’Indumentària permet als assistentes convertir-se en model per uns segons.

“L’exposició té forma de cub i la seva intenció és que l’espectador es posi en la pell de la model” comentava Meritxell Gómez, estudiant de gestió de patrimonis culturals i responsable de l’atenció als clients del museu. I és que el museu acull durant tot el mes d’octubre el “Fashion Show” de les desfilades de moda, una exposició on el visitant pot adoptar dos punts de vista diferents d’una mateixa seqüència de la desfilada.

El Museu del Tèxtil i l’Indumentària, situat al carrer Montcada 12 del barri de la Ribera, té aquests dies com a objectiu, dibuixar cronològicament l’art i la tècnica del teixit a Europa occidental, passant per la indumentària, la punta i el brodat. És per això que l’exposició es divideix en el tèxtil del segle IV fins al de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en el brodat romànic, el barroc del segle XVII i el modernisme de la primera dècada del segle XX on comença un període de simplificació del vestit femení. Segons Meritxell Gómez, “el museu serveix per a que l’espectador li doni un cop d’ull a l’evolució de la moda”.

“Crec que és interessant saber com vestien els nostres avantpassats, tot i això, el que m’ha semblat més emocionat ha estat el estar cara a cara amb un grup de fotògrafs” reconeixia Gisela Sardín, una visitant de 21 anys a la qual li ha impactat de valent caminar entre flaixos o seure en un camerino mentre per uns instants es posava en la pell d’una model.

I és que entre flaixos, llums de tots colors, contrastos ambientals, passarel·les i tot allò habitual en el món de la moda, és més senzill entendre les tendències actuals, comprendre el sentit de les nous corrents estilístics, preveure cap a on evolucionaran els diferents corrents o fins hi tot entendre per què segons qui, vesteix d’una manera i no d’una altra.

El Museu Tèxtil i d’Indumentària obra les portes a les 10h del matí i les tanca a les 18h del vespre, reb una mitjana de 150 visitants al dia, sense tenir en compte els mesos d’estiu que ha pogut rebre fins a mil visitants en un sol dia. Es pot visitar plenament en poc més d’una hora i l’exposició temporal del “Fashion Show” tancarà les portes el proper 28.

(Reportatge emès a la publicació Ciutat Vella de Barcelona)

A Pasqual Maragall

Pasqual Maragall, exlíder del PSC i últim president català del país, va anunciar l’altre dia que pateix la malaltia d’Alzeheimer des de fa uns mesos.
Reconec que mentre va governar Maragall vaig ser crític amb ell, vaig deixar de militar en un partit per que aquest va decidir pactar amb els socialistes catalans. Sempre he cregut que el PSC no és un partit català, és un braç més dels socialistes espanyols.
Tot i això, quan en Maragall era president em va despertar alguna simpatia, Maragall el socialista nacionalista, Maragall crític amb el seu cap socialista, Maragall , el sempre polèmic i creador de les “maragallades”, no sé si el càrrec de president era el seu lloc, ni sé si respondre a ser honorable era el seu màxim objectiu... el que sí que sé és que va saber comportar-se, va callar quan tocava, va marxar per la porta gran i sobretot, va saber actuar amb independència, quelcom que l’actual president no sap fer. Montilla, per alguns honorable president, per a mi simple cap de turc, s’aferra en la política del silenci, una eina que Maragall no ha sabut emprar, però que potser per això, per l’absència de silenci, s’ha convertit en una persona estimable i propera.
Ara l’ex president, l’honorable Pasqual Maragall, ha començat un nou camí que de ben segur no serà fàcil, fa uns mesos a l’Hospital de Sant Pau li van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer i no ha estat fins fa uns dies que ho ha anunciat públicament. Només desitjar-li tota la sort del món en la seva lluita personal contra aquesta malaltia, sort Maragall, salut última veu catalana del partit socialista.

Keen i la Xarxa assassina

L’autor nord americà Andrew Keen ha publicat un nou llibre anomenat “El Culte de l’aficionat”. En ell, Keen, esmenta el mal que està fent Internet a la cultura en general. El llibre que se suma a la seva col·lecció d’obres polèmiques vol avisar dels problemes que poden derivar-se de la xarxa, com ell mateix diu; “Internet està matant la nostra cultura i assaltant la nostra economia”.

L’autor es centra en l’ús que fan milions d’aficionat d’Internet, emprant la xarxa per explicar intimitats i cometre actes immorals. També comenta que hi ha tanta informació que arribem a un punt de descrèdit de tota mena de dades, on el lector no pot diferenciar entre informació verídica i informació falsificada.

Andrew Keen té raó quan diu que la xarxa pot afectar a la nostra cultura, però la tesi de l’autor és radicalment pessimista. No obstant, després de comparar als bloggers amb el monos, els usuaris del Youtube amb participants del “Gran Hermano” o a aquests mateixos en voyeuristes , conclou reconeixent que no és cap enemic de la Xarxa, simplement creu en el seu ús responsable i sobretot en el respecte de la feina dels professionals.

Des del meu punt de vista crec que els usuaris de la xarxa han anat evolucionant al mateix temps que ho ha fet Internet. Tant és així que l’usuari poc a poc ha anat aprenent a diferenciar entre informacions veraces i informacions sense cap mena de fiabilitat.

Així doncs en contra del que diu Andrew Keen, crec que la xarxa en comptes “de matar la cultura” el que està fent és donar ales als seus usuaris, per a que siguin receptors més preparats i alhora aprenguin a interactuar en la comunicació de forma més àgil. També crec que l’ús de blogs, espais personals i altres eines de la xarxa col·laboren en crear un entorn pròsper i real de llibertat d’expressió.