Joves que només volen drets?

L’altre dia escoltava a la ràdio uns tertulians que criticaven que les immobiliàries dipositessin propaganda a les bústies de persones que viuen en pisos de lloguer. Deien que hi ha molts anuncis indicant que els preus d’aquells pisos s’estan revaloritzant i que aquesta realitat pot angoixar a un llogater. Vaig haver de canviar d’emissora, però reconec que em va fer reflexionar. 

Fa anys que repetim als joves que estudiïn, que es formin, que siguin crítics, que exigeixin drets i que lluitin contra les injustícies. I està molt bé. Una societat sana necessita joves crítics però crec que fa anys que no anem pel bon camí. Fa anys que em costa escoltar qui crearà les empreses del futur? O qui assumirà riscos? O qui voldrà ser propietari d’alguna cosa?

A Catalunya estem generant una cultura de derrota permanent. Una cultura on sembla que emprendre sigui sospitós, tenir patrimoni sigui gairebé immoral i voler guanyar diners sigui poc elegant. Mentrestant, es glorifica una actitud permanent de reivindicació, com si l’únic paper possible dels joves fos reclamar i reclamar, exigir drets a un sistema que ho hauria de resoldre tot.

Les societats no avancen només amb drets, avancen amb persones que decideixen construir coses. Amb gent que obre negocis, que crea llocs de treball, que aixeca i baixa persianes, que compra productes, que inverteix en habitatge o que arrisca estalvis per tirar endavant un projecte de futur.

Hi ha una part del debat públic català que ha convertit el propietari en una figura antipàtica. El petit propietari, l’autònom, l’empresari o qui ha aconseguit comprar una vivenda sovint és retratat com algú privilegiat, gairebé culpable. I això és profundament perillós. Perquè sense propietaris no hi ha inversió, i sense inversió no hi ha activitat econòmica, i sense activitat econòmica no hi ha progrés.

Molts joves diuen que no poden emancipar-se, i tenen raó. Els preus són alts i el mercat està tensionat. Però la resposta no pot ser només exigir limitacions, sancions o prohibicions. Cal preguntar-se per què construir habitatge és tan difícil. Per què hi ha tan poques ajudes reals per aixecar nova oferta, per què muntar una empresa continua sent una cursa burocràtica absurda o per què l’administració posa més energia a controlar que a facilitar la generació de prosperitat.

A Catalunya necessitem tornar a admirar la gent que crea coses. El noi que obre un taller, la noia que munta una marca de bosses de mà, els amics que decideixen crear una startup, la família que arrisca per construir una segona residència... Necessitem joves amb ganes de ser amos del seu destí, no només usuaris permanents d’un sistema de subvencions.

Hi ha una diferència molt gran entre voler oportunitats i esperar que tot arribi resolt. Si el preu de la vivenda a una zona està exagerat, canvia de prioritats i busca una altra zona, però no t’encallis esperant que algú dissenyi el teu destí. Els nostres avis van aixecar negocis, botigues, indústries i patrimonis en condicions infinitament més dures que les nostres. Molts no tenien estudis universitaris però tenien una idea clara, calia treballar, estalviar i construir alguna cosa.

Avui, en canvi, massa sovint transmetem el missatge contrari. Que tenir és sospitós, que prosperar és egoista, que qui guanya diners segurament és perquè s’aprofita d’algú… i així és impossible generar una cultura emprenedora.

Catalunya sempre ha estat terra de botiguers, industrials i emprenedors. Gent petita fent coses grans. Aquest esperit és el que ens va fer avançar com a país, el que generava tantes enveges als espanyols, i és exactament aquest esperit el que correm el risc de perdre si continuem educant generacions senceres només en la cultura de la reivindicació.

Els joves necessiten ambició, sentir que crear una empresa és admirable, que comprar un local, un pis o el cotxe dels seus somnis és un objectiu legítim. Que ser propietari no és un pecat i que generar riquesa no és incompatible amb tenir consciència social.

Cal repensar-nos sense complexos perquè la Catalunya que volem és la que prospera i dibuixa el seu futur amb ambició. A Espanya sempre els ha agradat la cultura del funcionari i  ja fa moltes dècades que vivim una substitució demogràfica, però aquesta batalla encara no està perduda, depèn de nosaltres que la Catalunya del futur estigui impulsada per gent disposada a construir-hi alguna cosa, no només a reclamar-la. 

Article publicat a Racó Català

Andorrans i catalans units per la coherència digital

Andorra supera la mitjana europea en digitalització i és clarament un referent europeu en desplegament de fibra i espectre de 5G. Al mateix temps ja fa anys que sentim a dir que el català és una llengua plenament digital. I és cert. El català té una molt bona presència a la Viquipèdia, als principals mitjans com l’Altaveu, a les universitats, als portals institucionals i a bona part de l’ecosistema empresarial de Catalunya i Andorra. Però quan una empresa intenta fer una acció tan natural com promocionar una publicació a LinkedIn, en català, la realitat és una altra, l’anunci és sistemàticament rebutjat per estar en un idioma no acceptat a la plataforma.

És difícil d’entendre, especialment quan la mateixa xarxa social permet campanyes en gaèlic (irlandès), una llengua amb menys parlants i una implantació social molt inferior a la nostra. La diferència, però, no deu ser lingüística, suposo que és política, institucional o geoestratègica.

A qui incomoda que puguem fer anuncis en català a LinkedIn? Si una empresa s’adreça en català als seus clients ha de poder activar anuncis en català a LinkedIn, igual que ho fa a Google Ads, a Meta o TikTok, no és una decisió política, és de sentit comú. 

Actualment, el Principat és l’únic estat del món on el català és l’única llengua oficial. I, paradoxalment, també és un dels països amb més penetració de LinkedIn del planeta. Segons dades de DataReportal, la plataforma arriba a gairebé la totalitat de la població adulta andorrana. Parlem d’un país extraordinàriament digitalitzat, amb una economia internacionalitzada i amb una presència molt elevada de professionals, directius i empreses dins l’ecosistema de LinkedIn.

No és admissible, doncs, que la llengua oficial d’Andorra, i la natural dels catalans, continuï sense ser acceptada per LinkedIn, és una contradicció inversemblant. Una empresa andorrana pot tenir treballadors internacionals, operar digitalment, invertir en publicitat B2B, exportar serveis tecnològics… però si vol fer una campanya íntegrament en català, LinkedIn la pot rebutjar automàticament perquè no accepta anuncis en català.

I això que per a molts lectors pot semblar anecdòtic, en realitat és una evidència molt preocupant. Les grans plataformes digitals s’han convertit en espais de legitimitat lingüística, i quan LinkedIn rebutja el català està enviant un missatge sobre quines comunitats considera rellevants o econòmicament prioritàries.

Que una llengua amb milions de parlants, amb una economia potent al darrere, universitats, empreses, mitjans i institucions… no tingui un reconeixement proporcional a algunes Big Tech és quelcom inadmissible.

Crec que Andorra ha de jugar un paper clau pel simple fet d’ostentar una força simbòlica i diplomàtica molt superior a la catalana. Andorra és un estat sobirà, el català és la seva única llengua oficial, i LinkedIn té una penetració altíssima dins el país. Aquests tres arguments són més que suficients per exigir que el català sigui una llengua de ple dret dins de LinkedIn. 

Potser ha arribat el moment que Andorra faci aquest debat visible. No com una batalla identitària, sinó com una qüestió de coherència digital, competitivitat empresarial i drets lingüístics. La llengua amb què una empresa es comunica forma part del seu posicionament estratègic i de la seva identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra