La suor dels nostres és nostra

Com guerrers surten a la gespa i no paren fins guanyar. Entre cops de pilota, esforç de grup i corredisses sempre tornen amb glòria i orgull. Donen el millor d’ells i amb il·lusió entreguen els seus fruits a tots els aficionats. L’esforç és el que quantifica el seu valor i la suor dels jugadors significa el treball, la constància i l’afany per superar-se.

És la seva feina feta durant anys el que els dignifica i els concedeix el respecte davant els altres. La seva perseverança el que els fa canviar per ser millors, i com ells passa a casa. Diferents generacions treballen per mantenir el que els seus avantpassats van suar, per orgull, per dignitat i per fer “la casa gran”.

Durant la primera quinzena de setembre els catalans hem viscut de tot. Entre referèndums, escletxes de llibertat i records, hem trobat també amenaces i puntades indesitjades. El Congrés espanyol va rebutjar la proposta de CiU d’eliminar l’impost de successions al·legant que “ara no és el millor moment”.

Javier Lasarte, diputat del PSOE, va ser qui va recordar al poble català que Catalunya només serveix per produir. CiU va presentar una moció recolzada per ERC i PP, PNB i Coalició Canària varen votar a favor d’eliminar l’impost. Sis vots de diferència van tancar la porta per mostrar la nostra reclusió. L’esforç dels nostres avis, la suor del seu treball, no ens pertoca i si ho volem haurem de pagar.

Quan ens parlen d’unitat i d’igualtat dins l’estat, quan ens demanen solidaritat, moderació i respecte a la seva constitució, quan ens ataquen i ens espolien indirectament... nosaltres seguim indecisos, impotents però treballant per mantenir-nos en peu i seguir pagant.

Les donacions en vida són del 5 al 9% mentre que les herències es paguen entre el 7 i el 32%. És evident que els morts no es queixaran ni podran canviar res però nosaltres hem de dir prou, tancar l’aixeta i pensar en les nostres famílies. La meva suor, com la del valencià, el madrileny o el basc, ha de ser pels meus. El nostre esforç és qui ha d’aixecar a les nostres famílies i amb elles el nostre país.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La dreta espanyola i un ex dirigent comunista defensen la propietat privada a Sant Cugat del Vallès

Els propietaris dels terrenys de la zona de Torre Negra han vist durant molts anys com l’ajuntament de Sant Cugat els discriminava i els convertia en ciutadans de segona. Evitant sempre la negociació i mantenint constantment polítiques populistes, l’ajuntament de Lluís Recoder ha pogut anar tirant sense atendre les demandes legítimes dels propietaris.

Avui però, aquest ajuntament totalitari que ha okupat, que no ha respectat la propietat privada ni ha procurat el diàleg, ja acumula sentències judicials com la del passat mes de juny, on s’ordena a l’ajuntament que doni tràmit al programa d’actuació urbanística i al pla parcial, com sonades crítiques d’entitats democràtiques. Recentment ha estat el Síndic de Greuges de Catalunya qui ha posat en dubte l’actuació de l’ajuntament.

El Síndic de Greuges, l’ex diputat d’ICV Rafael Ribó, ha comunicat que el fet que l’ajuntament santcugatenc hagi impedit la tramitació del PAU (Programa d’Actuació Urbanística) no executant les sentències ni resolucions judicials, ha provocat uns perjudicis als propietaris els quals l’ajuntament “hauria de respondre”.

Qui havia de dir que els espanyolistes de Sant Cugat i un honrat ex dirigent comunista serien els grans defensors de la propietat privada a Sant Cugat?. Ribó recomana la “solució negociada” entre les dues parts i al PP de Sant Cugat “els satisfà que es reconeguin els drets dels propietaris”. D’altra banda els altres partits de la ciutat li segueixen el joc populista a Recoder i critiquen el Síndic.

La lluita pels drets dels ciutadans ha de ser la lluita de tots els partits, esperem que els grups polítics de Sant Cugat se n'adonin abans no ho faci la ciutadania. La protecció de Torre Negra és tant necessària com la defensa dels drets dels ciutadans i si el batlle no ho entén, què dirà si centenars d’individus visiten diàriament el seu jardí?

Article publicat al setmanari TOT Sant Cugat, 25 de setembre a l'1 d'octubre.
Article publicat al Diari de Sant Cugat, setmana del 2 d'octubre.
Article contestat per la tinent d'alcalde de Sant Cugat del Vallès, Marta Subirà, al Diari de Sant Cugat, setmana del 9 d'octubre.

El cranc del PSC

Ja fa temps que el PSC ha quedat coix i desorientat. La societat catalana avança i alguns partits la segueixen de prop, el PSC però va enrere i mentre Zaragoza’s i Chacón’s decideixin sense entendre Catalunya, el partit socialista anirà quedant més desfasat.

La ministra de Defensa, Carme Chacón burxava a Convergència perquè Artur Mas entén Catalunya i sap on va la nostra societat. En un mateix discurs deia que CDC aposta “pel radicalisme i per l’extremisme” en referència al recolzament de CDC a la consulta sobiranista d’Arenys de Munt, i després, afegia que un pacte CiU – PP és “la via natural” de la federació nacionalista. Amb aquestes declaracions la ministra d’Esplugues de Llobregat demostrava que encara no ha entès ni a Catalunya ni als catalans.

Catalunya ha canviat a cops de bastó, la societat s’està agrupant en plataformes cíviques i alguns partits estan pujant al carro de l’autodeterminació. A Arenys de Munt s’ha votat de forma “lliure i democràtica la independència de la nació catalana”, el líder de Reagrupament ha obert la porta del partit al president del F.C Barcelona i Àngel Colom cada dia té més recorregut a CDC i a la Casa Gran del Catalanisme.

Aquestes entitats saben que si escolten Catalunya se senten crits de llibertat. ERC però, encara ha de demostrar que tants anys de tripartit no l’han ensordit. Un pacte nacionalista a les properes eleccions catalanes serà l'única mostra possible que la política pot renéixer, si més no, que la política representa al poble.

Article publicat a la web de Reagrupament
Article publicat al diari Avui el 18 de setembre.

L'onze és de tots

S’apropa la Diada Nacional i amb ella l’enrenou protagonitzat per tots els actes reivindicatius. L’Onze de Setembre és la nostra Diada i commemorem la caiguda de Barcelona el 1714 després de mesos de lluita contra el Borbons. Un dia de dol que ens ha d’unir a tots els catalans per recordar plegats els moments més tristos de la nostra societat.

Té molt sentit que l’11 de setembre sigui un dia reivindicatiu, cal recordar que en aquell moment es van abolir les institucions i les llibertats civils catalanes, quelcom que ha perdurat de diferents maneres fins als nostres dies.

A això però s’ha d’entendre també que hi ha diferents maneres de veure la història i diferents maneres de viure la Diada. L’Onze de Setembre no ha de donar l’esquena a ningú i ha d’obrir-se a tots els habitants de Catalunya, una bona manera de fer-ho és convidant a posar la senyera o l’estelada als balcons de tots els habitatges del país. Mostrar la bandera és una bonica tradició on tots hi tenim cabuda, els reivindicatius amb l’estel i la resta amb les quatre barres.

Llum contra Foscor

Arran del debat generat per la consulta popular sobre la independència de Catalunya que es té previst celebrar el proper 13 de setembre a Arenys de Munt, s’ha evidenciat el món bipolar on vivim i la lluita per la defensa dels valors.

Per una banda els defensors de la democràcia i la llibertat de tots els pobles, tots els independentistes al costat de l’ajuntament arenyenc, però per l’altra la Falange i l’estat espanyol amb tots els tentacles dels que disposa, les seves lleis i la seva justícia.

El proper diumenge 13 Arenys de Munt acollirà les dues cares d’Occident; la fosca representada per la manifestació de la Falange Española de las JONS en la defensa de la unitat estatal més rància i pròpia d’antics Estats, i una cara afable que creu en la llibertat de les persones i amb el seu dret a decidir.

L’estat espanyol encara té temps per decidir si puja al tren de la democràcia o segueix als autèntics hereus del franquisme en la seva lluita per callar la llibertat.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Interpretar per ser feliç

El turó del costat de casa es pot veure de moltes maneres diferents, normalment el veig lluny, avui però m’aturo a observar-lo i el veig ben a prop. Me’n adono que tot és interpretable i es pot veure, llegir o mirar de mil maneres diferents. Aquesta és una de les riqueses més grans, és un bon significat de vida.

Quants cops has repetit durant molta estona una paraula i ha perdut el seu sentit? A mi m’ha passat amb la paraula “guant”, l’amic de la bufanda ha perdut el significat després de molt repetir-lo, però no pateixis que al cap d’una estona torna la llana i l’enemistat amb el fred.

També és un bon exercici per fer quan es té temps, parar-ho tot i observar allò quotidià, allò que tens al costat, al davant, a prop, allò que sempre passa desapercebut, allò que estàs acostumat a veure... Ho mires, ho escoltes, ho analitzes i sempre pots veure coses noves on abans només hi veies un obstacle.

És per això que per ser feliç només cal saber interpretar i voler-ho fer bé. Per quedar-te amb el millor de cada cosa s’ha de ser positiu i confiar en un mateix, el món pot ser millor i només depèn de nosaltres.