Concert econòmic no, independència sí

Pocs mesos abans de les eleccions catalanes el president de CiU, Artur Mas, ja té dissenyada l’estratègia política del partit. Mas ha explicat que a l’horitzó de la federació nacionalista hi ha el concert econòmic o dit d’una altra manera, per no ofendre a ningú; el “pacte fiscal català”.

Si Artur Mas és president de la Generalitat esperarà a la primavera del 2012, després de les eleccions espanyoles, per proposar formalment un pacte fiscal. Mas ha explicat que el suggeriment pot ser tant antipàtic pel PP com pel PSOE, “quan et necessiten tots dos obren una mica la porta, quan et deixen de necessitar la tornen a tancar”, ha dit el presidenciable de CiU.

La proposta fiscal no vol ser una reproducció de la fórmula del País Basc, Mas creu que un “pacte fiscal català” té cabuda a la Constitució espanyola i depenent de qui governi a Espanya i dels suports que necessiti podria tirar endavant.

Dit això i amb les enquestes a la mà, sembla que PP guanyarà a Espanya i CiU a Catalunya. El PP català ja ha dit que no donaran suport a un concert econòmic català però sí que podria donar-lo a una “millora del finançament de Catalunya”. No cal dir res més, queda clar que CiU podria arribar a esgarrapar una millora financera molt positiva per als conformistes però inútil per a l’ambició actual del poble català.

Catalunya no necessita un concert econòmic per a tirar endavant, necessita la independència per no haver de dependre de ningú. S’apropa el moment d’alçar la veu i caldrà votar a aquells partits que al seu horitzó hi tinguin l’Estat propi. Els temps de plorar per molles de pa han de quedar enrere, les molles ja no poden saciar la nostra fam de llibertat. Volem el pa, el pa sencer.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, el divendres 27 d'agost.

Humilitat política, actes valents

Quan es tracta d’analitzar el rival és fàcil parlar. Els socialistes treuen els plats bruts de CiU i el votant pròxim al PSC es queda amb la cançoneta. El mateix passa quan Convergència trepitja als socialistes i el votant convergent aplaudeix l’esbatussada. Això passa amb tots els partits, és fàcil criticar l’adversari.

Actualment la política, igual que molts actes policials, giren al voltant d’un sol interès; la recaptació. Mentre uns necessiten nodrir-se directament dels diners de la ciutadania -posant multes de forma irreflexiva i oblidant pedagogies possibles-, els altres busquen vots, guanyar diners de forma indirecta i assegurar-se un sou.

Constantment som testimonis de les crítiques que els partits es fan un a l’altre. Caiem a la trampa i sovint ens quedem amb la versió de la crítica que més ens agrada, atacar al rival. Doncs bé, en un context on la ciutadania comença a estar cansada de tanta pica-baralla inútil, és el moment de posar tots els fets, declaracions, propostes... sobre la taula i decidir sense complexos quin ha de ser l’equip que et representi.

Unes regles d’anàlisi ràpides i senzilles per un nacionalista podrien ser les de; mentre CiU defensi el concert econòmic i no la independència passaré d’ells, mentre el PSC sigui sucursal del PSOE i calli les veus catalanes del partit passaré d’ells també. PP i Ciutadans se’ls respecta per ser els partits dels immigrants espanyols que van ajudar-nos a construir Catalunya i encara no s’han adaptat, cal ser tolerant amb els lents. ERC ha errat masses vegades reeditant el tripartit i oblidant-se de l’espurna nacionalista que hi tenia a dins. Iniciativa pot ajudar a tenir consciència mediambiental, però valga’m Déu si governessin i haguéssim de viure en comunes.

Vist que els partits tradicionals flaquegen per algun costat cal centrar-se amb els nous. Sense experiència, amb molt a guanyar i poc a perdre topem amb Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Tots dos partits tenen molt bones idees i bons mètodes per portar-les a terme, però un sense l’altre no aconseguirà res.

No es pot tenir el cor dividit ni en dos amors ni en dos partits. Només el partit més generós, humil i valent serà el que guanyarà. Les solucions salomòniques tampoc serveixen en política, el nom o els dirigents són el menys important, ara com sempre han de primar les persones i els bons objectius.

Article publicat el dimecres 18 d'agost al Diari Avui.

Vacances; temps per organitzar-se, preparar-se i oblidar els perdonavides del PP

Als carrers de la ciutat es respira un aire estrany, pau i tranquil·litat a les terrasses dels bars més cèntrics, aparcaments lliures i gratuïts, cues inexistents per posar benzina... és temps de vacances i molts han tingut pressa per marxar lluny.

Mentre faig temps per a que arribi el dia del meu viatge m’adono que el contingut de tots els diaris ja ha disminuït i amb ell, la dialèctica política abaixa el ritme. Durant les vacances tens més temps i pots analitzar millor les accions, les declaracions, els moviments. Paraules que a principis d’any haurien passat desapercebudes, a l’agost se’ls hi pot treure molt suc i girar-se contra el bocamoll protagonista.

Així mateix ha passat amb alguns membres del PP, com Gargamel, perdó, vull dir, Alejo Vidal-Quadras, un dels vicepresidents del Parlament Europeu, i Juan Soler, diputat del PP a l’Assemblea de Madrid. Els dos han coincidit en tornar a criticar de forma xulesca la prohibició de les curses de braus a Catalunya, i aprofitar a més, per fer amenaces sense sentit.

Vidal-Quadras no té vergonya i declarava que “no hem de fer res reactiu i impensat. Ni prohibir les sardanes ni ximpleries que ens apropessin al seu baix nivell polític ni ideològic”, referint-se als polítics que van votar a favor de la prohibició de les corrides. Realment creu aquest home que des de Madrid podrien prohibir les sardanes? A quin joc es pensa que juguen els polítics catalans? Mentre Vidal-Quadras mostra el seu talent de rebordonit, Juan Soler deia que s’hauria de prohibir la sardana perquè “mata d’avorriment”.

El PP viu una realitat que no és la nostra, cal deixar clar que no existeix cap “odi a la nació espanyola”, com assegura el diputat Soler, i que no ens agrada el seu joc “d’ara tu, ara jo”. Aquestes setmanes de vacances ens aniran bé per desconnectar i oblidar la gent del PP. A la tornada però caldrà fer molta feina per a desempallegar-nos d’ells, dels ciutadans que viuen encegats i no respecten la diferència, i del PP, el reducte marginal que té els dies comptats al nostre país.