El nostre país actua com un adolescent dependent. Ha passat un temps, la butxaca està buida i ara toca anar a la mare a parar-li la mà i aconseguir la setmanada. L’amiga Catalunya s’ha portat bé, ha col·laborat i ara amb seguretat ha gosat anar a demanar allò que li pertoca per dignitat, una setmanada que pugui gestionar per a fer front a les seves despeses.Aquesta Catalunya de cama fluixa i poc valenta no sabia que la mare es podia quedar a l’atur. S’havia acostumat a demanar poc i fer molt però ara la crisi l’afectava i necessitava cobrir gastos. Catalunya havia renunciat fa temps a somnis de grandesa per que encara es veia jove i les seves despeses, tot i ser elevades, no superaven els seus guanys.
Ara però tot ha canviat, la mare que paga està a l’atur i la setmanada s’ha anat ajornant. El cobrament que Catalunya tenia que rebre abans d’acabar el 2008 va passar a principis d’any, després al mes següent, després al gener, més tard a l’estiu i així successivament.
El nostre país ha vist com altres veïns menys col·laboradors han acordat bons finançaments econòmics, ha vist com se li ha arreglat el deute històric a alguna comunitat, i ha vist també com la nostra pròpia classe política, encapçalada pel PSC, ha baixat el cap i no ha exigit el mínim que ens pertoca.
Catalunya però, segueix essent majoria nacionalista i aviat demanarem el que és de justícia, gestionar nosaltres la nostra riquesa i la nostra pobresa. S’apropa la majoria d’edat i cada cop som més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada