Treballo al costat de molts estrangers que no entenen les reivindicacions nacionalistes catalanes, sovint critiquen que els seus fills hagin d’aprendre català a l’escola o que el català segons a quin sector estigui més estès que el castellà.Aquestes crítiques demostres que alguna cosa hem fet malament a Catalunya. De ben segur que no es queixarien si visquessin a Paris i haguessin d’aprendre francès, italià a Milà o grec a la ciutat grega de Patras. El nostre país no és normal i el tractament atroç que fem a la normalització de la nostra llengua és digne de bàrbars.
El recel al català és conseqüència de petites absurditats del dia a dia. Incongruències que hem deixat passar i les hem anat encaixant al nostre tarannà. Com pot ser que al dia d’avui diaris editats a Barcelona encara es redactin només en castellà? La majoria dels seus lectors són catalans, catalanoparlants que envien les seves cartes al director en català...
És temps de ser valent i no renunciar a res, els temps de pors i represàlies ja han passat. Cal lluitar contra les rareses de la nostra quotidianitat, lluitar contra un cinema que només emet en castellà, contra diaris catalans que donen l’esquena al català, contra el conformisme, els porucs o els espanyolistes que viuen a casa i no volen integrar-se.
Els meus companys de feina estrangers sovint em diuen que hauríem de veure més pel•lícules en versió original, tenen tota la raó, però també cal entendre que com a mínim les pel•lícules doblades que s’exhibeixen a Catalunya han de respectar la realitat del nostre país, el 50% en català és el mínim.
Com hem vist hi ha gent que no entén les nostres reivindicacions, per interessos econòmics o polítics, per desconeixement o per falta de cultura s’oposen a una normalització real de la nostra llengua. A tots ells els hi hem de mantenir sempre els braços oberts, estendre la mà a qui va venir pensant que això era una regió d’Espanya, però ajudar-los a integrar-se. Els primers que ho hem d’entendre som els catalans.
Article publicat el divendres 5 de febrer al setmanari del TOT Sant Cugat.
7 comentaris:
Si tots els estrangers critiquen les polítiques lingüístiques de la Generalitat, no és més probable que els equivocats siguem nosaltres? Si el doblatge és una aberració artística descomunal que no obstant ningú no ha imposat a Espanya... perquè imposar-la aquí per la força? Si ja s'ha comés l'error de regalar l'idioma castellà als americans perquè s'omplin les butxaques a casa nostra, per què regalar també el català? No és això.
Lluis tanto los diarios como el cine son negocios. La Vanguardia se edita para ganar dinero y si esta en castellano es porque de esta manera ganan mas dinero. Igual se puede decir del cine. Si los cines se quejan es porque la demanda de cine en catalan es muy reducida y no viene de la gente sinó de los politicos, no se quejan porque sí. Ni la Generalitat ni tu sois nadie para decidir en que idioma quiero leer el diario o en que idioma quiero ver las peliculas.
El dia que haya mas gente que quiera ver las peliculas en catalan que en castellano, ese dia, los cines seran los primeros en poner las peliculas en catalan. Y en tu familia lo saben bien que tenian un videoclub, cuantas pelis alquilaron en catalan?
Mare meva! Quant autoodi/colonialisme que hi ha en aquests comentaris!!
El doblatge a España el va imposar un decret franquista. I no som pas els catalans els "rars" o l'"excepció" sinó que ho és España, que nega de manera sistemàtica la pluralitat i, en definitiva, la democràcia; l'Estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya (2010)(http://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/1543/PPT_CINEMA-gener10.pdf) ho demostra ben clarament: la manca d’ús del català al cinema representa un cas únic a nivell dels països europeus i el Quebec, ja que no hi ha cap llengua comparable en nombre d’espectadors potencials o bé en estats amb plurilingüisme oficial on aquest idioma no s’utilitzi per traduir les pel·lícules, en la modalitat de doblatge i subtitulat.
Una altra falsetat: que no hi ha demanda! Quan justament el que no hi ha és oferta!! I una afirmació colonialista castellana digna del millor franquisme: "Ni la Generalitat ni tu sois nadie para decidir en que idioma quiero leer el diario o en que idioma quiero ver las peliculas."
Viure en català a Catalunya no és cap imposició -de la mateixa manera que no ho és viure en castellà a Burgos o enfrancés a Paris- per la senzilla raó que són les llengües pròpies d'aquests països! Imposició és que el castellà sigui oficial a Catalunya.
Llegir una mica d'història no us anirà pas malament, així com que escolteu què en diu el catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno en la interessantíssima conferència "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español"
Clar que no hi ha més cec que el qui no hi vol veure... Mai més cert.
Per cert, la conferència:
http://www.youtube.com/watch?v=d4B6Hu3z-4A
Estic d'acord en tu, Lluís. Els catalans som els primers que hem de fer veure als nouvinguts (i als que ja porten uns anys aquí) que el català és la llengua d'aquest territori on estan vivint. Ens equivoquem sovint cambiant al castellà quan ens dirigim a una persona de color, per exemple, pensant que si els hi parlem en català som uns maleducats. Això ens han inculcat al cervell durant anys, quan no els hi fem un favor. Si els hi parlem en català significarà que volem que s'integrin, que ells són un més de la nostra societat. Però crec que per a que estiguin convencuts de tot això, necessitem la independència urgentment. Només amb un estat propi defensarem de veritat la nostra llengua. Mentre seguíssim amb el bilingüisme a Catalunya, el català, per molt que els espanyols diguin, serà la llengua damnificada.
Quan al tema del cinema, jo també faria vaga, però per protestar perquè no trobo suficient que la xifra sigui el 50%. Com bé has dit, Lluís, el 50% és el mínim, però crec que si de veritat volen defensar la nostra llengua, un 80% hauria de ser l'exigit.
Joan Martínez
Flix (la Ribera d'Ebre)
Estic d'acord en tu, Lluís. Els catalans som els primers que hem de fer veure als nouvinguts (i als que ja porten uns anys aquí) que el català és la llengua d'aquest territori on estan vivint. Ens equivoquem sovint cambiant al castellà quan ens dirigim a una persona de color, per exemple, pensant que si els hi parlem en català som uns maleducats. Això ens han inculcat al cervell durant anys, quan no els hi fem un favor. Si els hi parlem en català significarà que volem que s'integrin, que ells són un més de la nostra societat. Però crec que per a que estiguin convencuts de tot això, necessitem la independència urgentment. Només amb un estat propi defensarem de veritat la nostra llengua. Mentre seguíssim amb el bilingüisme a Catalunya, el català, per molt que els espanyols diguin, serà la llengua damnificada.
Quan al tema del cinema, jo també faria vaga, però per protestar perquè no trobo suficient que la xifra sigui el 50%. Com bé has dit, Lluís, el 50% és el mínim, però crec que si de veritat volen defensar la nostra llengua, un 80% hauria de ser l'exigit.
Joan Martínez
Flix (la Ribera d'Ebre)
Com no ens posarem d'acord, només ser justos i afegir que el doblatge no ve de cap decret franquista... per desgràcia, en els temps de la II República ja era més que habitual!
Publica un comentari a l'entrada