Als nostres pares potser els cridaven “rojos” i més tard els perseguien els grisos a la universitat. Ells però van aprendre a viure en una realitat impròpia d’un país com el nostre, però vist el passat recent dels seus pares encara podien estar contents, caminaven sobre la terra que tants anys havien treballat.
Les generacions d’avui són del tot diferent. L’ambició i l’anhel de viure una normalitat que mai se’ns ha permès està assolint nivells d’exigència històrics. La Catalunya que volem no és la dels nostres avis, ni la dels nostres pares. Volem una Catalunya integrada al món, influent, treballadora, alegre i viva.
La nostra generació, amb la que assolirem l’Estat Propi, mai havia estat tant a prop de la independència. La demanda d’un pacte fiscal ha quedat enrere i la majoria de catalans ja tenen clar que el camí a seguir és el de l’Estat Propi, deixar de ser simbòlics per ser reals, per existir.
A les pròximes eleccions caldrà articular una candidatura unitària amb els que fins ara érem els “separatistes”, un terme del tot equivocat que demostra la visió paternal i egocèntrica d’Espanya.
Catalunya no se separa sinó que s’uneix al món. Les amenaces de les seves institucions, dels seus dirigents, tentacles cavernaris... ja no posen en perill la consecució de la independència, la seva Constitució i les seves lleis ja no són dignes de la nostra generació.
Article publicat a Directe!cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada