Andorra, el cap i el cor dels Països Catalans

Durant més de set cents anys Andorra ha resistit entre dos monstres centralistes que, al llarg de la història, han intentat uniformitzar llengües, cultures i identitats. França al nord i Espanya al sud han influït, sense dubte, en el tarannà dels andorrans.

Els dos estats, immensos davant d’una petita nació que, contra tot pronòstic, ha preservat la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana com a única llengua oficial, han reforçat aquesta singularitat, i és la que ha convertit Andorra en molt més que un estat independent, també és un símbol.

Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

I mentre molts territoris de parla catalana han hagut de lluitar per preservar la seva llengua dins d’estructures polítiques alienes, Andorra representa la demostració que és possible construir un estat plenament catalanoparlant, modern, pròsper i obert al món.

Aquesta realitat, que ens fascina a tots els que estimem la llengua, és també la que ens anima a convidar Andorra a liderar l’espai cultural, econòmic i lingüístic que compartim. Andorra ha de deixar de ser un territori perifèric i ostentar ja, sense complexos, ser un dels principals motors dels Països Catalans.

I quan parlo de Països Catalans no em refereixo al que tradicionalment s’ha concebut des d’una mirada centrada en Catalunya, em refereixo a tots els territoris de parla catalana, tots. La realitat actual ens demana una visió més coral, més equilibrada i més ambiciosa per a tots. Una comunitat de pobles units per una llengua, una història, tradició i uns interessos compartits, on Andorra ha d’exercir el lideratge que li correspon com a únic estat plenament sobirà d’aquest espai.

Sense renunciar al concepte de Països Catalans potser és legítim explorar noves denominacions que facin visible la centralitat d’Andorra. “Països Catalano-Andorrans”, “Països Andorrano-Catalans”... o potser un nom completament nou que simbolitzi una nova etapa compartida. El nom és el menys important, en realitat, el que tinc clar és que no es tracta tant de canviar una etiqueta com d’obrir un debat realista sobre com volem explicar-nos al món.

Però aquesta reflexió que plantejo al voltant dels Països Catalans no és només cultural, també la plantejo des d’una visió econòmica. Per a Andorra, els territoris de parla catalana haurien de ser el seu mercat natural. Un espai on comparteix idioma, proximitat geogràfica, vincles humans i una manera d’entendre els negocis. Les empreses andorranes també poden oferir talent, serveis financers, tecnologia, comerç, turisme, salut, educació o innovació a milions de persones que comparteixen aquest mateix entorn cultural.

I el camí hauria de ser recíproc. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta de territoris també haurien de trobar en Andorra un soci estable, comprensiu i internacionalitzat.

Potser, després de segles mirant Andorra com una excepció als Pirineus, ha arribat el moment de veure-la com un centre. Un petit país que ha demostrat que la dimensió no determina la influència, que ha sabut sobreviure entre gegants sense deixar de ser ell mateix, i que, precisament per això, ha de tenir un paper determinant en la construcció del futur compartit dels pobles de parla catalana.

Què hem de fer perquè Andorra sigui la protagonista dels sempre somniats Països Catalans? Estic segur que si en parlem, de forma honesta i generosa, en sabrem trobar el millor encaix.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Puigdemont, torna i acaba la feina!

 

Catalunya viu un moment en què cal que ens ressoni una única pregunta: qui decideix el nostre futur?

I quan ens responem a la pregunta ens adonem que ja fa massa anys que els catalans discutim sobre l’eix ideològic mentre el debat nacional va perdent centralitat. Ens dividim entre l’esquerra i la dreta, el centre, l’extrema esquerra o l’extrema dreta. I crec que totes aquestes diferències són legítimes i formen part de qualsevol democràcia madura, però el temps passa i els que ho tenim clar, no trobem resposta a una pregunta bàsica: volem que les grans decisions sobre Catalunya es prenguin des de Catalunya?

Aquesta hauria de ser la nostra brúixola. Quan una nació no ha resolt el seu encaix polític, l’eix nacional no pot desaparèixer. Hem de deixar d’amagar-nos sota altres debats perquè mentre discutim entre nosaltres, les decisions que condicionen el nostre futur continuen prenent-se fora de Catalunya.

És urgent que tornem a pensar en clau nacional. No es tracta de renunciar a les ideologies, quan arribi el moment que cadascú defensi el model fiscal que prefereixi, el sistema educatiu que consideri o les polítiques socials que cregui justes. Però abans d’aquest debat n’hi ha un altre que afecta tothom, que ens crema a les mans i no estem atenent: qui ha de tenir l’última paraula sobre el futur del nostre país?

Tinc clar que la resposta a aquesta pregunta ens continua agermanant. Durant els anys del Procés, el president Carles Puigdemont va assumir una responsabilitat política extraordinària. Amb encerts i errors, va representar la voluntat de portar fins al final un mandat polític que milions de catalans havíem expressat a les urnes, i aquella determinació continua sent, per a molts, un referent.

I ara què?

Tinc clar que ha arribat el moment de recuperar aquell esperit. No per repetir les mateixes estratègies, sinó per recuperar una idea fonamental: que els interessos nacionals de Catalunya han d’estar per damunt dels interessos de qualsevol partit.

Els partits polítics sempre han estat eines, però Catalunya ha de ser sempre el projecte. La CUP, ERC, Junts, Aliança Catalana i totes les persones que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir el seu futur tenim sensibilitats diferents, i és bo que sigui així, però si aquestes diferències acaben sent més importants que allò que ens uneix, el projecte col·lectiu tornarà a quedar bloquejat.

Abans de ser militants, votants o simpatitzants d’un partit, tots som catalans. Potser és des d’aquesta consciència compartida que cal començar una nova etapa. Una etapa menys centrada en els retrets i més orientada a construir una estratègia comuna. Una etapa en què les discrepàncies ideològiques no facin impossible la cooperació en tot allò que afecta el futur nacional de Catalunya.

El president Puigdemont ha d’ajudar a cosir, a unir i a culminar allò que va quedar interromput. Però aquesta vegada la responsabilitat no pot recaure només sobre una persona, cal que sense retrets sapiguem trobar la part més bona i constructiva de tots els racons del sobiranisme.

Si hi ha una feina per acabar, només la podrem acabar quan els catalans siguem capaços de recordar que, abans de qualsevol sigla, abans de qualsevol ideologia i abans de qualsevol estratègia electoral, som una nació que vol decidir el seu propi futur.

Els lideratges són imprescindibles, però cap president, partit o govern ens farà la independència, recordem que les nacions només avancen quan els seus ciutadans decideixen caminar junts.

Article publicat a Racó Català