Arrosseguem-nos cap al Nord

He estat uns dies a Oslo per feina i he tornat amb algunes reflexions que m’agradaria compartir. Andorra i Catalunya sovint tenen tendència a comparar-se amb els territoris que l'envolten, i és lògic per la geografia, infraestructures, mercats laborals i els fluxos econòmics entre veïns. Però crec que, en molts casos, Andorra i Catalunya haurien de ser més ambiciosos i mirar més cap al nord.

Noruega és un dels casos d'èxit més interessants d'Europa. Amb poc més de cinc milions d'habitants ha estat capaç de construir una economia altament competitiva, una administració eficient i un nivell de vida envejable. Les xifres són contundents, el PIB per càpita noruec supera els 90.000 dòlars anuals, situant-se entre els més alts del continent. L'atur es manté al voltant del 4% i el país continua ocupant les primeres posicions en els principals indicadors de qualitat de vida. No es tracta només d’un país ric i segur, sinó d’un exemple que ha sabut convertir la riquesa en prosperitat compartida.

I és cert que els recursos naturals de la zona de Bergen han estat una oportunitat extraordinària, però el factor diferencial ha estat la manera com Noruega ha gestionat aquests recursos. En comptes de gastar els ingressos extraordinaris van optar per crear un fons sobirà que avui és el més gran del món i que garanteix recursos per a les futures generacions, encara que en el futur es quedin sense petroli.

A més, Noruega lidera en noruec, prioritza el seu idioma sense complexos, l’ensenya i l’exigeix amb naturalitat. I al mateix temps avança, sap que la riquesa no depèn només dels recursos disponibles sinó de la capacitat de planificar a llarg termini, i aquest exemple és el que crec que hauríem de seguir amb més detall des d’Andorra i Catalunya.

Noruega és un país que ha apostat decididament per la productivitat. Les empreses treballen amb estructures àgils, la digitalització està plenament integrada i existeix una cultura empresarial basada en la confiança, la responsabilitat i l'autonomia dels professionals. Els primers dies de la meva estada em sorprenia veure tans pocs treballadors als restaurants, i quan preguntava, m’explicaven tots els automatismes que tenien per ser eficients, poder estalviar en mà d’obra però garantir sempre un bon servei.

Els directius noruecs gestionen equips menys jerarquitzats que els que trobem al sud d'Europa. Les reunions són més curtes, els processos més simples i l'orientació als resultats molt clara. La productivitat es converteix així en una conseqüència natural d'una cultura que prioritza l'eficiència per sobre del control excessiu i la pèrdua de temps.

Crec que, precisament Andorra té moltes de les condicions necessàries per avançar en aquesta direcció. És un país petit, flexible, amb una administració relativament propera, amb bons centres educatius, amb una població preparada, una fiscalitat competitiva i una capacitat de prendre decisions molt més ràpides que la majoria dels estats europeus.

És precisament per això que Andorra pot pensar en un futur a llarg termini que li permeti atraure el millor talent,  incrementant la productivitat de les empreses, generant activitats econòmiques de valor afegit i garantint la prosperitat de les futures generacions.

No cal clonar cap model extern, només cal observar aquells països que han estat capaços de combinar creixement econòmic i qualitat de vida perquè Andorra miri decididament cap al Nord i arrossegui amb ella tota Catalunya. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Sense estratègia no hi ha victòria

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de participar en l'Escola d'Estiu de la Societat d'Estudis Militars. Hi vaig anar amb la voluntat d'aprendre sobre política de defensa, seguretat internacional i el paper que les forces armades poden tenir en la construcció dels estats moderns. I, efectivament, vaig aprendre molt sobre aquests àmbits.

Però vam parlar molt de posicionament tàctic i objectius estratègics, i per a mi, certament, la lliçó més valuosa va arribar parlant d'estratègia perquè tinc clar que vivim en una societat on sovint confonem l’acció - inacció i la prudència com a part d’una hipotètica estratègia que no ens porta enlloc.

A les empreses, per exemple, fem reunions, redactem plans, organitzem esdeveniments i publiquem continguts a les xarxes socials. A la política aprovem resolucions, fem declaracions i cada dia omplim titulars. Però tot això és inútil si no forma part d'una estratègia coherent.

L'estratègia consisteix a definir un objectiu i ordenar els recursos disponibles per assolir-lo. Sembla senzill, però no ho és perquè obliga a prioritzar, a posicionar-nos, a prendre partit, a renunciar a determinades opcions i, sobretot, a pensar a llarg termini.

Les escoles militars fa segles que estudien aquesta disciplina. No perquè els militars siguin més intel·ligents que la resta de la societat sinó perquè saben que cap victòria és fruit de la improvisació ni de l’atzar. Els objectius, els recursos, els tempos i les accions han d’estar ben alineades si es pretén assolir l’èxit.  

I curiosament, aquest principi és igual de vàlid al sector empresarial. Moltes organitzacions fracassen perquè confonen feina amb estratègia. Treballen molt, però avancen poc. Inverteixen recursos, es mouen ràpidament però moltes sense una direcció clara.

Al nostre voltant podem veure que les empreses més exitoses no són necessàriament les que disposen de més recursos. Sovint són les que tenen més clar on volen arribar i quines decisions les apropen al seu objectiu. I això que veiem en les empreses, també les podem veure en el conjunt del nostre país.

Catalunya fa segles que es mou, se sacseja, puja i baixa, es compara i fa algun pas endavant per aconseguir quelcom. Hi ha persones que defensen la independència i persones que no, i més enllà de les legítimes diferències ideològiques el que ens cal a uns i a altres és una estratègia per assolir l’objectiu i deixar de perdre el temps.

Als polítics catalans no els hem de demanar una llista de desitjos ni una declaració d'intencions, el que cal exigir és el detall d’una estratègia realista per assolir l’objectiu final; l’alliberament nacional o la submissió final.

Els pobles que han aconseguit grans transformacions històriques rarament ho han fet gràcies a l'espontaneïtat. Ho han fet perquè han estat capaços de combinar visió, perseverança i estratègia.

Potser aquesta és una de les lliçons més útils que podem extreure del pensament estratègic. La victòria no acostuma a pertànyer al més fort ni al més nombrós. Sovint pertany a qui ha pensat millor el camí. I aquesta és una reflexió que serveix tant per dirigir una empresa com per construir el futur d’una Catalunya lliure. L’experiència a l’escola d’estiu de la SEM ha estat molt bona i l’any que ve repetiré, ara cal continuar amb les idees més clares i amb la convicció de què sí o sí, hem de tornar a prendre la iniciativa des de Catalunya. 

Article publicat a Racó Català