Ningú no ens farà espanyols

La victòria d’Espanya al Mundial va provocar moltes celebracions. També va provocar una conversa que feia temps que tenia pendent.

Un amic de tota la vida, socialista i nacionalista espanyol, em va proposar quedar per posar-nos al dia. Feia temps que no ens vèiem i, com acostuma a passar, després de parlar de la família i la feina, vam acabar parlant de política.

Ell és el que fa unes dècades hauríem definit amb tota naturalitat com un xarnego de manual: fill i net d’immigrants espanyols, amb tota la família repartida per diferents punts de la península i amb una vinculació sentimental evident amb Espanya. Allà, enmig del nou embriac de nacionalisme espanyol, em deia convençut que jo també soc espanyol, que així ho diu el meu DNI i que, ens agradi o no, aquesta és la realitat.

És un argument que els independentistes hem sentit milers de vegades. Com si un document administratiu pogués determinar allò que un és o allò que un sent. Com si la identitat es pogués imposar per decret. En fi, paciència.

Aquesta vegada li vaig respondre una cosa molt senzilla. Que entenc perfectament que els xarnegos i els colons tinguin aquesta manera de veure el món. Tenen “abuelos”, cosins i una part important de la seva història familiar a Espanya. És normal que hi tinguin lligams emocionals. Ara bé, també han d’entendre que hi ha molts catalans que no tenim avis, tietes ni cosins a Espanya.

En el meu cas, de fet, tinc més família a França i a Mèxic que no pas a Espanya. Per això, quan arriba un Mundial de futbol, m’és fàcil i perfectament natural dir que jo no visc les victòries de la selecció espanyola com a pròpies. Ben al contrari. Per motius personals, familiars, culturals i també polítics, prefereixo sempre que perdi.

La conversa va continuar. Ell em va deixar anar una frase que també he sentit moltes vegades, que els catalans ens mirem massa el melic, que estem obsessionats amb la nostra identitat i que, en el fons, tenim un complex d’inferioritat.

Va ser en aquell moment quan vaig adonar-me que, probablement, passa exactament el contrari. La majoria dels catalans no ens sentim inferiors. Ens sentim privilegiats, i és lògic que sigui així perquè juguem a casa. Aquesta és la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. No necessitem demostrar res a ningú perquè no vivim Catalunya com una idea prestada, sinó com la nostra realitat quotidiana.

Potser és precisament aquesta normalitat la que costa d’entendre des de determinats sectors del nacionalisme espanyol. Ja no cal despullar a cap feixista, ni a cap espanyolista ranci, és simplement fer obrir els ulls a qualsevol espanyol que diu que també és català. No ho és, és incompatible una cosa amb l’altre, i una cosa no és millor que l’altre.

Ens hem cregut el relat del nacionalisme espanyol, dels morts de fam, però també dels rics.  Ells interpreten que qualsevol afirmació de catalanitat és una negació a Espanya, però en realitat, simplement és una afirmació del que som.

La identitat no s’imposa. Ni amb un DNI, ni amb una Constitució, ni amb una selecció de futbol per molt que alguns insisteixin. Al final, però, malgrat les discrepàncies, podem acabar les converses com les comencem, fent un cafè entre amics, amb un somriure i un copet a l’esquena. I això també és important. A la vida convé tenir amics de tots els colors polítics. Convé poder discutir, discrepar i dir-se les coses a la cara sense deixar de respectar-se.

Però també convé entendre que hi ha identitats que no es poden fabricar ni substituir. A Catalunya molts tenim clar que ningú mai no ens farà espanyols, passi el que passi o diguin el que diguin.

Article publicat a Racó Català

Tenim la tecnologia però ens falten usuaris

Durant molts anys, una de les excuses habituals per justificar l’absència del català en determinats serveis ha estat el cost. Traduir una pàgina web, adaptar un programa informàtic, disposar de personal que parlés diferents idiomes o generar continguts en diverses llengües implicava temps, diners i recursos.

Avui aquesta excusa cada vegada té menys sentit. La tecnologia, la traducció automàtica i, especialment, la intel·ligència artificial estan canviant radicalment la manera com les empreses es relacionen amb els seus clients. Un mateix servei pot funcionar en diverses llengües amb un cost i una complexitat molt inferiors als de fa uns anys.

Aquest fet és, sense dubte, una oportunitat extraordinària per al català. Mai no ho havíem tingut tan fàcil per aconseguir que la nostra llengua sigui present en xatbots, programes de gestió, aplicacions, comerç electrònic, xarxes socials, blogs, newsletters, enquestes de satisfacció o serveis d’atenció al client.

Aquest estiu he viatjat amb la companyia aèria Wizz i he pogut analitzar la seva comunicació i l’ús de la llengua. En tot moment s’han adreçat a mi en català. Ho han fet des de l’entorn digital, invertint pocs recursos, però mostrant una sensibilitat i una empatia que cal valorar.

Actualment, qui no comunica en català, qui no personalitza la comunicació als seus clients és perquè no vol. Precisament, el Departament de Política Lingüística de Catalunya està empenyent per a què les empreses puguin aprofitar la tecnologia per usar com cal la llengua. El gener de 2026 van anunciar el suport a 56 projectes per reforçar la presència del català en la tecnologia i el món digital. Hi trobem aplicacions, plataformes, interfícies, assistents virtuals, eines d’intel·ligència artificial i tecnologies del llenguatge. Una demostració que el català pot ser perfectament una llengua del món digital i de la intel·ligència artificial.

Avui estem en disposició d’exigir a qualsevol empresa que volem que ens atengui en català. Que volem que l’assistent de conducció dels vehicles que comprem estigui en la nostra llengua, que les cartes, les webs, els xatbots... també ho estiguin, i si no ho estan, que pugui ser un element decisiu per buscar una alternativa de compra.

Tenim les eines i no ens hi podem quedar fora, són moments decisius per a que el català tingui la presència digital que mereix. Però hi ha una barrera que la tecnologia no pot eliminar, la nostra actitud com a usuaris.

Un estudi de la Plataforma per la Llengua publicat a finals de 2025 ho deixava clar quan deia que només dos de cada deu catalans procuren molt tenir els seus dispositius configurats en català, mentre que gairebé un 60% hi posa poca o gens d’atenció.

I això és important perquè les empreses treballen amb dades, i amb aquestes dades prenen decisions. Cada vegada que seleccionem català en un menú, configurem una aplicació en català, escrivim una consulta en català, seleccionem el català al caixer automàtic del banc o a la pantalla del VIENA o del McDonald’s, per exemple, estem fent visible que existim. Si milers o centenars de milers de persones ho fem el català deixa de ser una reivindicació simbòlica i es converteix en una necessitat de mercat.

Per això crec que hem de fer un canvi de xip pensant en positiu. No cal boicotejar ni fer mala sang amb ningú, només hem de demanar el català amb naturalitat, amb educació, amb orgull i amb sentit comú. Evidentment, a Catalunya, a Andorra i a la resta dels Països Catalans, però també fora del nostre territori.

Quan viatjo, m’he trobat més d’una vegada amb una sorpresa agradable a museus, catedrals, monuments o serveis turístics de diferents punts d’Europa que ofereixen informació o audioguies en català. Al costat de l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià o l’espanyol, hi apareix el català, amb naturalitat. Segur que hi és no perquè algú hagi fet alguna campanya de boicot o s’hagi emprenyat molt, sinó perquè algú amb visió empresarial haurà fet pedagogia i haurà explicat la quantitat de catalanoparlants que visiten aquell monument a l’any.

Fem-ho en positiu, doncs. Que contracto una audioguia? Doncs preguntem si està disponible en català. Que em baixo una aplicació? Configurem-la en català. Un programa informàtic? Demanem al proveïdor si incorpora la nostra llengua. Un hotel, una aerolínia o una empresa internacional? Preguntem si ens poden atendre en català, i si no poden, depenent de la seva reacció empatitzem i prenguem la decisió que pertoca.

No cal enfadar-se ni convertir cada situació en un conflicte lingüístic. Moltes vegades n’hi ha prou amb fer visible que existim, que som molts els que ens movem arreu del món consumint, comprant i enriquint comerços d’arreu.

Actualment, tenim la tecnologia, però necessitem que els usuaris s’ho creguin i s’estranyin quan a algun lloc es pot escollir el noruec, l’italià o el polonès, i no hi és el català.

Tenim davant nostre una oportunitat que no hauríem de desaprofitar. La revolució digital i la intel·ligència artificial ens permeten tenir  una presència que fins fa poc era molt més difícil i costosa d’aconseguir. La tecnologia ja ha fet fàcil oferir el català, ara ens toca a nosaltres fer-lo necessari.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra