Sumem derrotes

Després de les eleccions Generals on Rodríguez Zapatero va sortir victoriós amb 169 diputats, cinc més que a les passades eleccions estatals, i on el PP dirigit per Rajoy també va sumar vots i diputats, el panorama català ha anat a la baixa.

El líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va guanyar les eleccions en part gràcies als vots que Chacón va arrapinyar a Catalunya, concretament la dirigent dels socialistes catalans va aconseguir un rècord històric amb 25 diputats, 4 més que a les eleccions del 2004, i amb aquests resultats el PSOE s’allunyava del PP de Mariano Rajoy.

Amb aquests fets sobre la taula podríem pensar que la influència dels socialistes catalans sobre el govern central podria ser un element clau que significaria una victòria del poble català, unes eleccions on Catalunya ha decidit i ha format govern.

Per altra banda però, la realitat és més dolorosa que la visió socialista. Fa quatre anys Catalunya tenia 18 diputats nacionalistes al Parlament espanyol. La representació del poble català durant la legislatura passada era superior a l’actual, ERC ha passat de tenir els 8 diputats que va guanyar Puigcercós a obtenir-ne els tres de Ridao, i CIU ha mantingut els 10 diputats de fa quatre anys. Una derrota global que avui ens deixa amb la poca representació de 13 diputats nacionalistes.

Pel que fa als altres tres partits minoritaris del Parlament català, dir que només el PP ha vist incrementar el seu número de votants, els populars catalans amb 7 diputats van aconseguir un diputat més que l’any 2004, no obstant, el resultat no ha servit per evitar la crisi interna del partit, una lluita fratricida on Sirera, Nebrera o Fernández Díaz acabaran per decidir.

Els resultats han deixat palès que els dos partits petits del Parlament català, ICV i Ciutadans, segueixen sense convèncer. El partit anti-nacionalista liderat per Albert Rivera no ha sumat cap diputat mentre que els ecologistes, dirigits per Joan Herrera, va perdre tres diputats al quedar-se en dos.

Sumem derrotes i el túnel sembla no tenir fi. Catalunya no ha sabut resistir a l’espanyolització del 9-M, unes eleccions de caràcter bipolar que ha donat l’esquena a un país sencer.

Esperem que el poble català sàpiga cercar les claus i els motius del perquè Catalunya ha deixat de votar amb consciència nacional. En unes eleccions autonòmiques on els nacionalistes poden formar majoria, la truita es cap gira alhora de parlar d’eleccions generals, impotentment veiem com els nacionalistes poc a poc perdem influència.

Propostes de definició

Arran d'una proposta a la web del Tot Sant Cugat, jo intento definir el mal emprat terme "pijo", d'aquesta manera:

Trobar una definició per al "pijo" és quelcom molt complicat, el que sí que es pot afirmar és que les pinzellades de la seva definició sempre estan carregades de prejudicis. Ja sigui per ràbia, per enveja o simplement per desconeixença que moltes persones veuen la gent que ells anomenen "pijos" com a adversaris freds que van a la seva i mai podran aportar res de bo. Altres veuen el “pijo” com un calaix de sastre omplert d’adjectius malsonants que mai entendran.

Jo només vull reafirmar-me en que el "pijo" també parla català, pot anar en bici o ser soci del club muntanyenc. Posats a crear estereotips proposo en creure que aquesta gent, els “pijos”, seran els qui ens allunyaran de la mediocritat social en la que vivim, els qui internacionalitzaran la nostra llengua, els qui faran la casa gran i faran que tot Catalunya prosperi i avanci tant econòmicament com culturalment.

La meva visió del “piju”, com podeu veure, és del tot positiva i esperançadora.

Sessió d'investidura

Zapatero expressa la seva visió optimista d’Espanya tot i que avisa que venen dos anys durs per a l’economia.

El candidat a president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va protagonitzar dimarts passat el discurs de la primera sessió d’investidura davant del Congrés dels Diputats. En una sessió inaugural on Zapatero no debutava com a candidat a la presidència, però on sí que s’estrenava José Bono com a president del Congrés, es va poder veure la cara més tranquil·litzant del líder socialista, una nova faceta que vol deixar enrere els enfrontaments i les bronques passades, però això sí, on la diferència de matisos segueix present des del començament. Mentre el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, parlava obertament de crisi, Zapatero parlava d’una desacceleració econòmica de només dos anys.

El discurs de Zapatero va estar molt marcat pels temes econòmics, mentre els entesos auguren una dècada de forta crisi, el presidenciable espanyol preveu una “desacceleració durant els dos primer anys de legislatura”. Per això va demanar “la confiança dels empresaris” i va proposar la reducció de 400€ en l’IRP o l’adelantament de les devolucions de l’IVA per a les empreses. No obstant, Zapatero va assegurar que la “desacceleració” que patirà Espanya no serà “cap excusa per a deixar d’invertir en polítiques socials”.

Ja va avançar el candidat socialista que la futura època de penúria econòmica que travessarà l’estat espanyol no provocarà cap retrocés ja que Espanya disposa d’un bon coixí econòmic. D’altra banda però, va reconèixer que sectors com el de la construcció quedaran tocats pel desaccelerament econòmic i que per això impulsaran “ajudes a mig termini per als més necessitats”, ajudes com poden ser la promoció d’obres públiques, reforços en la cobertura d’aturats o fins i tot ajudes en les hipoteques dels qui vagin més justos.

I és que Zapatero ha assegurat que cap recessió econòmica farà que “Espanya s’aturi en la lluita per a ser un país pròsper i decent”. El candidat a la Moncloa creu en un estat “exemplar per les seves polítiques socials” i per això ja ha proposat que el sou mínim dels treballadors passi de 600 a 800€ al mes, que en deu anys es creïn un milió i mig de pisos de protecció oficial, que es millorin les pensions de vídues i jubilats, o l’anunci d’una reforma del Poder Judicial.

Un Zapatero paternalista i bondadós va donar-se a conèixer en el sí del Congrés. Un candidat a l’executiu espanyol aparentment preparat per a tot i obert a dialogar sempre que calgui és el nou presidenciable, un Zapatero diferent al de fa quatre anys que comença una lluita diferent, un camí on s’incorpora ja com a polític madur i sense pactes quasi naturals amb ICV i ERC, no obstant, el canvi també suposa una investidura diferent, almenys de moment haurà d’esperar a la segona ronda per ser investit president, quelcom que no passava en molts anys.

El Zapatero de les qüestions d’estat:

El candidat a l’executiu espanyol ja ha deixat veure que prefereix ser investit en una segona volta abans d’estar condicionat per algun sector aliè als socialistes espanyols. Ja sigui per por a l’oposició o per pretensions de llibertat de moviment, que Zapatero ha anunciat que “en el meu govern hi caven totes les ideologies” i per això buscaran una entesa amb l’oposició, per a que “pactem temes d’estat amb el govern”, temes com el finançament de les autonomies, la renovació del Tribunal Constitucional i el Consell, o fins i tot temes d’enfrontament com és la lluita contra ETA.

Una televisió condicionada:

Igual que en el “Cara a Cara”, el tractament dels mitjans de comunicació ha tornat a plasmar la bipolarització entre PSOE i PP, un cop més el debat s’ha centrat en les paraules del líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot els seus seguidors condicionals; i en el candidat a la presidència, Rodríguez Zapatero, amb uns diputats menys entusiastes que els populars alhora d’aplaudir.

Les properes reunions:

Zapatero ja ha anunciat que en breu proposarà reunions amb els presidents de les diferents autonomies i nacions de l’estat. En aquestes reunions es tractaran els temes de la violència de gènere i el canvi climàtic. El president de la Generalitat, José Montilla, haurà d’aprofitar aquestes trobades per denunciar el maltractament que pateix el país en l’àmbit d’infraestructures. Montilla, en condició de ser el president de la nació amb capital que més aigua estalvia a Europa, haurà de centrar-se en plantejar una solució definitiva per els problemes d’abastament d’aigua que pateix el país.

La valoració:

Els moviments i pactes que ha fet Zapatero durant aquesta investidura passaran a la història no per la seva estètica de rebotejador a segones voltes, sinó pel fet d’haver preferit prescindir de governar juntament amb la col·laboració dels nacionalistes bascos o catalans. Un fet que significa molt tenint en compte que aquesta legislatura serà dura, s’apropen temps difícils i sempre és més fàcil comandar la nau a mitges en plena tempesta. La decisió de Zapatero pot haver estat un gest valent de seguretat política o un acte d’inconsciència socialista, esperem que avanci la primera teoria i aquesta segona legislatura de Zapatero passi a la història per haver permès que Catalunya agafi aire i decideixi si vol volar en solitari.

La cultura del no

No a la MAT, no, no al transvasament del Segre ni de l’Ebre, no, no a les centrals nuclears, no, no a les desalinitzadores, als molins de ven, al Quart Cinturó, al túnel d’Horta i a la Torre Negra. No a tot en general és la cultura que ha adquirit força aquests últims anys al nostre país.

Aquest cap de setmana l’ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, ha declarat que més greu que la manca de pluja “és la cultura del no” que des de fa anys es du a terme a Catalunya. Pujol deia que al tripartit hi ha la “mentalitat” de que cada vegada que hi ha una solució a un problema “hi ha gent que considera que la seva obligació és oposar-s’hi”.

Aquesta mentalitat dels dirigents catalans és palpable i nosaltres en som les principals víctimes. Quan a Catalunya es debatia si les desalinitzadores eren viables, al sud d’Espanya ja les estaven construint. Avui una de les zones més seques de la Península té aigua i la Catalunya “progressista” no en té. La “cultura del no” és generalitzable, han estat els partits d’esquerra els principals impulsors del “no progrés”, però avui ho paguen quan han de proposar un transvasament que fa anys negaven.

Però la “cultura del no” no només és la veu de l’esquerra poc previsora. A Sant Cugat del Vallès l’ajuntament convergent de Recoder també fa anys que va caure en el parany del “no”, un govern municipal que hauria de ser símbol del catalanisme i del veritable progrés, segueix amb la política del no cada vegada que tanca els ulls, dóna veu a l’esquerra, i no busca solucions per al sector de Torre Negra i rodals.

Article publicat al diari AVUI el diumenge 13 d'abril del 2008

CIU suma un diputat i "torna a ser una força política central" a l'estat espanyol

CIU amb 11 escons ha sumat un diputat més que en les passades eleccions del 2004 mentre que el PSOE ha guanyat les eleccions generals amb 169 escons per davant dels 153 del PP.

Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit un escó més que a les passades generals i amb aquest resultat torna a ser “una força política central” a l’estat espanyol.
Zapatero no ha aconseguit la majoria absoluta i això obra la porta a un possible pacte entre la federació nacionalista i el PSOE, ja que, CIU i PSOE sumen.

Duran, ahir al vespres des de l’Hotel Magèstic no va trigar en felicitar la llista més votada, tant al PSOE espanyol com al PSC català. Després de les felicitacions, el líder democratacristià va assegurar que “no pactarem amb la llista perdedora” i deixava així oberta la porta als socialistes espanyols mentre tancava qualsevol negociació amb el partit de Mariano Rajoy.

El líder de CIU a les generals feia ahir a la nit les declaracions en moments en que l’escrutini li donava 10 diputats en comptes dels 11 que els hi atorgava l’escrutini final. La llista encapçalada per Duran aconseguia doncs 11 escons, un més que fa quatre anys. No obstant, la valoració de les eleccions fetes per Duran va ser molt positiva ja que “els socialistes hauran de comptar amb CIU” si volen governar.

Per altra banda, el president de CIU, Artur Mas, lamentava que “els partits catalanistes sumant hagin baixat”, fent referència directa a la pèrdua d’escons republicans, que de 8 diputats al 2004 passen a tenir-ne tres. Mas convidava a que la gent “atreta pel món catalanista” reflexioni ja que el punt de preocupació de CIU és que les formacions catalanes han perdut pes a Espanya”.

Chacón presenta l’última tanca electoral del PSC i aprofita per fer creure al votant d’esquerres que Zapatero i Rajoy empaten en escons

A la seu del PSC i davant d’una sala ocupada pels periodistes que han fet el seguiment dels socialistes catalans, i després que "el Periòdic d’Andorra" publiqués el passat dijous un sondeig on preveu que els líders del PP i PSOE aconseguiran un número molt semblant d’escons a les generals, Carme Chacón, ha demanat el vot dels socialistes catalans, ja que creu que “només el vot del PSC pot fer que Espanya tingui un govern socialista de progrés”.

Mentre la percepció de la majoria de candidats catalans és que Zapatero guanyarà amb una amplia avantatge envers Rajoy, la representant catalana del PSC es va obstinar en assegurar que “la victòria de ZP depèn de Catalunya” i va animar a l’electorat d’esquerres a sortir el diumenge 9 a votar per un “govern amic de Catalunya”. Segons Chacón el PP ha guinyat l’ull a l’abstenció ja que “el votant de dretes sempre surt a votar i el d’esquerres no ho fa sempre”. No obstant, Chacón, ha assegurat que “quan les esquerres es mobilitzen, són majoria”.

La representant socialista a Catalunya a més de fer un últim clam a la participació, va aprofitar per presentar l’última tanca electoral de la campanya, una “z” semblant a la del protagonista del film “el Zorro”, que fa referència a Zapatero. Amb aquest element gràfic els socialistes pretenen donar sensació de “bon rotllo i bon humor”, i seguir amb el missatge optimista que ha pretès transmetre la candidata embarassada, durant tota la campanya.

Finalment Chacón va carregar durament contra Rajoy tot dient que si el PP guanya, Catalunya perd. “Ens juguem el pacte vigent de finançament, d’immersió lingüística, l’estatut i el transvasament de l’Ebre” assegurava una socialista que semblava més preocupada en omplir el Sant Jordi en poques hores, que no pas en recollir les veles del vaixell socialista català.

Marató de Barcelona 2008, una fita menys

La prova reina de l’atletisme va tenir lloc ahir a Barcelona amb més de 9.000 corredors. Amb sortida i arribada als peus de Montjuïc i amb un dia primaveral, ha estat l’edició maratoniana amb més atletes de la nostra història, i els meus primers 42.195 metres recorreguts en competició.

Per fi puc dir que he complert un dels meus objectius atlètics. Reconec que els 42 quilòmetres se m’han fet més llargs del que m’esperava, però voler és poder i ja puc dir que sóc maratonià! Ja m’ho deien ja... , no havia acumulat prous quilòmetres i si acabava, ho faria “patint com un gos”.

Als peus de Montjuïc es va donar el tret de sortida, hi havia tanta gent, es respirava tanta emoció que no em vaig quedar ni amb els parlament del batlle de Barcelona ni amb les notes que sonaven just abans del inici de la prova. Vaig poder sortir des de les primeres posicions, cosa que per una part emociona però també angoixava, sabia que tenia més de nou mil persones al darrera, i sabia també que al llarg de la cursa em passarien més atletes de les que jo avançaria.
Els primers quilòmetres van transcórrer amb molta tranquil·litat, corria a bon ritme i amb molt bones sensacions. Sabia que tindria molt de temps per pensar, per patir i per gaudir d’una Barcelona totalment diferent a la que estem acostumats a veure. Quan ja m’apropava als 15 quilòmetres anava a uns 3’45’’ el quilòmetre, un ritme que si hagués aguantat fins el final m’hauria proporcionat un crono de menys de dues hores i trenta minuts. No obstant però, sabia que les meves cames no podrien aguantar aquest ritme durant tota la marató i progressivament vaig anar afluixat, però no lo suficient. Vaig arribar al quilòmetre 21 (mitja marató) amb una hora i vint-i-cinc minuts. Em trobava bé i pensava que podria seguir el ritme fins a la meta.

Duresa quilomètrica

Arriba el maleït quilòmetre 26 i els genolls em comencen a fallar, se’m pugen els bessons i cada passa és una agonia. A partir d’aquest quilòmetre vaig veure què és córrer una marató, vaig adonar-me que no l’havia preparada prou i que tenia que oblidar buscar fer un bon temps, m’hauria de conformar en acabar-la i gràcies.

Al quilòmetre 30 m’esperava en Sergi Salvó, un atleta i gran amic. Jja puc dir ara que sense ell la meva primera marató hauria tingut un altre sabor. El Sergi em va rescatar en el quilòmetre 30 i em va acompanyar fins a la meta, la seva feina de llebre no va ser tant la de proporcionar un bon ritme, sinó la de motivar i animar-me en els últims quilòmetres d’aquesta gran prova de resistència.

Últims quilòmetres, comença l'agonia

Quan vam travessar els 36 quilòmetres les cames ja no em responien, em feien anar tant lent que el cor i els pulmons anaven totalment descansats, era purament patiment muscular. Tenia les cames molt adolorides però volia acabar allò que havia començat.

El moment més dur de la cursa va ser a l’alçada de l’Arc de Triomf, anàvem de tornada cap a Plaça Espanya, quedaven pocs quilòmetres però les meves passes cada vegada eren més curtes, més febles... Just passar per sota l’arc, vaig parar a l’avituallament on vaig aprovisionar-me d’aigua, fruits secs, beguda isotònica i fins i tot un plàtan. (els qui em coneguin sabran que no m’agrada aquesta fruita).

Amb tots aquests aliments el meu ritme era ridícul, no havia rodat tant lent ni en els escalfaments més passius de la meva vida. Ens apropàvem a Plaça Catalunya i per fi podríem baixar pel Portal de l’Àngel on intentaria incrementar el ritme. Així va ser, poc a poc vaig anar agafant ritme de baixada i recuperant forces per quan toques pujar el Paral·lel. Va ser allà on vaig patir com mai, els tres últims quilòmetres de la cursa eren de pujada però ja s’acabava i no valia res més.

Pujant pel Paral·lel en Sergi em va imposar un ritme assequible al meu estat físic del moment. No va ser fins als últims metres, quan ja veia la meta, que vaig fer un últim esforç, un canvi de ritme que em va suposar el patiment més gran de la meva vida, un patiment però, que em va proporcionar l’autorealització.

La conclusió

Córrer la Marató m’ha permès conèixer-me com a persona i com a atleta. Ara sé fins on està disposat a aguantar el meu cos i què haig de fer per arribar més lluny. He patit com mai però no tanco la porta a les maratons, amb temps i sobretot, amb quilòmetres acumulats, algun dia baixaré de les tres hores, ara de moment m’hauré de conformar amb les 3 hores, 25 minuts i 27 segons que he registrat.

Dolors Nadal s’oposa a la Espanya plurinacional i assegura que amb Rajoy el transvasament de l’Ebre tirarà endavant

La líder del PP català, Dolors Nadal, va pronunciar dijous passat una conferència a la seu de l’Agència Catalana de Notícies on a més de negar l’existència de la nacionalitat catalana, va exposar el seu pla per a “garantir l’abastament de l’aigua a Catalunya” després de comparar-se amb una corredora de fons.

Nadal, que per uns instants semblava haver-se personificat en una atleta, no per l’energia que desprenia sinó per la “pájara” que semblava portar, va definir el seu partit “com el partit de les persones lliures i iguals”. La candidata espanyolista es va centrar en la proposta de garantir el cabal ecològic dels rius, “hem d’aprofitar tota l’aigua sobrant dels rius de Catalunya” afirmava Nadal fent referència a un possible transvasament del riu Ebre. La líder del PP català va assegurar que les alternatives del transvasament no són viables, les desalinitzadores, per exemple, són per a Nadal “molt cares, contaminen molt i tenen poca vida”.

D’altra banda, la candidata popular va assegurar que “Espanya no és plurinacional, és una nació”. Nadal i la seva formació asseguren que creuen en la Constitució espanyola tot i que aquesta afirma que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren” – Espanya.

Per acabar-ho d’adobar després d’haver-se contradit, Dolors Nadal va carregar durament contra la candidata dels socialistes catalans, Carme Chacón. Nadal va declarar que la candidata del PSC “usa el seu embaràs de manera electoralista”.

Dolors Nadal havia començat el seu parlament comparant la seva carrera política en la d’una corredora de fons, serà un dels 9.300 corredors que participaran aquest diumenge a la Marató de Barcelona?.