El compte el pago jo

Hi havia una vegada una parella de joves que molt s’estimaven. Els dos treballaven de valent, volien progressar i veien el treball com la millor eina per a tirar endavant. De dilluns a divendres pencaven i pencaven, els caps de setmana però tocava viure i gaudir de la vida.

Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoll i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc. Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.

Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.

La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball . Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.

Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte... Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.