Aquest era el principal projecte en política interior plantejat per Barack Obama. La reforma que ni Truman, ni Johnson ni Clinton van aconseguir però que ell, amb 219 vots a favor i 212 en contra, en mig d’un clima econòmic desfavorable i amb un pressupost de 940 mil milions de dòlars pels propers deu any, ha pogut tirar endavant i donar llum verda al que ja avui és una reforma històrica.
Els dies passen i el món avança. Als EEUU milions de persones veuran com millora la seva vida mentre grans empreses d’assegurances hauran de replantejar els seus models de negoci. Els dies passen i el món avança per a tothom, a Catalunya però, a vegades sembla que algú vulgui tornar enrere.
Quan gairebé tothom entén que Catalunya és una nació i Espanya un invent plurinacional, surt la boca grossa de la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, per dir que “per mi, Catalunya no és una nació”. El cranc ja tira enrere i vol seguir creient en allò que van aprendre els seus avis o pares en plena dictadura. Obligats o no, a l’escola Catalunya es deia “región” i sense dos dits de front ho seguirà essent.
Mentre però, quan sembla que més enrere no s’hi pot anar, el partit de Ciutadans qualificava l’apropament de Joan Laporta a Reagrupament com a “tuf parafeixista”. El partit d’Albert Rivera té por que el PP li tregui els pocs vots que té i per això radicalitza el seu discurs anti català.
El món avança i tots som els que junts haurem de tirar endavant. El president del Barça, Joan Laporta, ja ha dit que si finalment fa el salt a la política ho farà de la mà de Reagrupament. Com bé ha dit, “gaudir d’un Estat propi no és una utopia, és una necessitat”, però el temps passa i si volem avançar, és l’hora d’obrir Catalunya al món i fer un pas endavant.
1 comentari:
Bufa!
Tenir en Laporta a les files d'un... Suma? O Resta?
No ho tinc clar.
Publica un comentari a l'entrada