I jo què penso quan corro?

L’altre dia vaig acabar de llegir el llibre del japonès Haruki Murakami, “De què parlo quan parlo de córrer” i hi vaig trobar escrit, clissat a la perfecció, els sentiments que tenim i compartim tots els corredors de llargues distàncies.

El llibre, a mig camí entre el relat de ficció i el manual d’autosuperació, copsa d’una manera molt nítida, els pensaments, les vivències i les traves que tota persona, i especialment el corredor, experimenta mentre viu i camina per la vida.

Com que fa més de dotze anys que corro de forma ininterrompuda a diferents nivells d’entrenament, m’he pres la llibertat d’escriure aquest article com un afegit al llibre del mestre Murakami.

Als atletes sovint ens pregunten per què correm, si no ens avorrim, si es molt dur, d’on traiem el temps... i a vegades no és fàcil trobar una resposta fonamentada per a cada pregunta. Per a moltes persones el fet de córrer pot deixar de ser un mer entreteniment per convertir-se en una necessitat, un espai del dia on trobar-se un mateix, reflexionar en pau, oblidar-se de tot o idear nous projectes.

Sí que és veritat que per a córrer a diari és necessari un bon estat físic, voluntat i autodisciplina, però també és cert que per a qui viu enganxat a la sabatilla i a l’asfalt no és mai cap suplici seguir suant la samarreta.

Tot corredor pot tenir una frase, una paraula, per definir l’acte de córrer. Per a mi córrer és un dels millors moments del dia on et sents més lliure i fort, on només depens del teu esforç per millorar el temps en un circuit o simplement per prendre l’aire en companyia de la natura, de la teva ciutat o poble.

Sóc conscient que potser no tota la vida podrem córrer, la vida dóna moltes voltes i avui pot ser que sigui el millor moment, la plenitud dels nostres cossos i ments. Per això, córrer és per a mi un acte íntim, l’activitat que exemplifica millor els meus pensaments, l’ambició d’arribar lluny i seguir encara més lluny, i no parar, no parar mai.

Si algun dia he de deixar de córrer vull poder dir que he acumulat tants quilòmetres que no els puc ni comptar. Si algun dia no em puc aguantar en peus voldré creure que a mi ja no m’importa no poder córrer.

Avui però, seguiré corrent i veient el món d’una altra manera. Assaboriré cada racó, olor o sensació i miraré els cotxes de reüll mentre deixo enrere cases i fanals. Córrer pot ser l’aliment necessari per mantenir la ment ben sana, per seguir caminant, corrent i en definitiva vivint. Tu què penses quan corres?