Quan la defensa xoca amb la sobirania

Fa us dies llegia dues notícies que semblen parlar de territoris molt diferents —una ciutat de frontera i un petit país sobirà— però que al fons comparteixen un mateix fil conductor: la tensió entre els interessos locals i la sobirania, entre la identitat pròpia i les influències externes.

Per una banda, la ciutat de la Seu d’Urgell, amb el seu alcalde Joan Barrera, afirmava amb contundència que “farem el que calgui per defensar els interessos de la Seu”. Reconeixent a aquest mateix mitjà que la pressió demogràfica i econòmica —amb treballadors que venen d’Andorra— generava una situació insostenible. 

Per altra banda, en un altre article llegia que s’ha reactivat la investigació del conegut “cas Rajoy” i la “policia patriòtica” i s’ha tramès una nova comissió rogatòria a les autoritats espanyoles, detallant presumptes delictes de falsedat de documents i coaccions d’òrgans constitucionals.

La connexió entre les dues notícies no és evident: però en tots dos casos es tracta de territoris que volen defensar alguna cosa —siguin “els interessos de la Seu” o “la sobirania andorrana” davant influències externes. 

Crec que el batlle de la Seu s’equivoca quan diu que “farà el calgui” pel seu poble. On acaba la legítima defensa dels interessos propis i on comença el risc de desatendre el bé comú? I en el cas de la sobirania, què passa quan el poder que arriba des de fora s’exerceix de facto sobre la voluntat pròpia?

En el cas de la Seu, Barrera insisteix que “cal establir una relació en què ningú exerceixi poder sobre l’altre”. Però alhora admet que la dinàmica poblacional —amb persones que treballen a Andorra i viuen a la Seu— “no és un fenomen que es pugui aturar en un tres i no res”. Així doncs, defensa la pròpia ciutat sense negar la interdependència. Aquesta dualitat és, precisament, la clau del dilema: ser actius en la defensa local, però sense tancar-se en l’egoisme territorial.

Mentrestant, a Andorra, el fet que una investigació sobre poders externs, en aquest cas l’Estat espanyol, torni a posar sobre la taula la idea que “no tot està sota control nostre” resulta inquietant. Les comissions rogatòries revelen que la sobirania no és només un concepte abstracte sinó que es pot veure minada per mecanismes de coacció o influència.

I precisament aquí és on hi ha una lliçó per a la Catalunya del 2025: si volem ser sobirans, no podem limitar-nos a reclamar el que és nostre. Cal també proclamar quina sobirania volem; una que s’ajusti només al territori i als nostres interessos immediats, o una que ens vinculi a uns principis de democràcia, transparència, interdependència i identitat compartida? La primera opció porta un discurs de tancament, de defensar els nostres perquè els altres no ens passin per sobre. La segona reconeix que vivim en un entorn global i que la força del territori s’origina també en la seva capacitat per cooperar i per afirmar-se.

Crec que serà el mixt de les dues opcions la que farà guanyar partits com Junts i Aliança Catalana en les properes eleccions. El “fer el que calgui” és una expressió potent que accepta que s’ha d’actuar amb contundència encara que molesti. Però, en mans de què? Qui defineix què cal fer? I amb quins valors? Si l’objectiu és garantir la identitat catalana, la veu pròpia i la dignitat del territori, cal que aquesta acció vagi acompanyada de responsabilitats, d’una visió que transcendeixi el curt-termini i que pensi en la comunitat ampliada de la nació catalana.

Per acabar vull apuntar que la sobirania —la veritable sobirania— no és incompatible amb les aliances, la mobilitat o la interdependència. Justament, un territori fort és aquell que pot defensar-se, però també col·laborar. I un poble que assumeix la seva condició sobirana és aquell que no té por de mirar més enllà, d’interrogar-se i d’actuar. Tant si es tracta de la Seu, d’Andorra, o la nació catalana, crec que el principi és el mateix: no només reclamar, sinó també construir.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parlar català ja no és suficient

Fa pocs dies, en un viatge al nord d’Alemanya, vaig viure una escena aparentment banal, però que em va fer pensar molt en el moment que viu la nostra societat. Era al lavabo d’un establiment quan, de sobte, vaig sentir una conversa en un català impecable. En sortir, convençut que em trobaria uns nois d’origen català, em vaig sorprendre en veure tres nois d’origen marroquí i un britànic.Tots quatre parlaven català com si haguessin crescut al costat de casa meva. Em van dir que venien de Vic i que estaven de visita a Alemanya. Per curiositat, els vaig preguntar si eren catalans. Un em va respondre que sí, convençut; els altres tres van dir que no, que ells eren marroquins.

Aquella resposta em va colpir. Durant anys havíem repetit que per ser català n’hi havia prou amb parlar la llengua i sentir-se’n part. Però potser avui, a la Catalunya del 2025, això ja no és suficient. No perquè hàgim de posar condicions a ningú, sinó perquè el país —la nació— ha entrat en una fase on cal quelcom més que la llengua: cal consciència, voluntat i compromís amb el que érem, som i volem seguir sent.

En aquell instant vaig pensar en el Parlament Lliure, un projecte que he conegut recentment i que defineix molt bé aquesta idea d’identitat conscient. En l’apartat de voluntaris, el web inclou aquesta frase que em sembla clau:

“Declaro lliurement que formo part de la nació catalana, per llengua, cultura, sentiment de pertinença i voluntat política, amb independència del meu lloc de naixement o residència”.

És un text senzill però profund. Hi cap tothom que vulgui formar part de la nació catalana —tant se val d’on vingui, on visqui o quin sigui el seu origen—, però hi entra només qui vol formar-ne part. I aquesta és la gran diferència entre parlar una llengua i assumir una identitat política.

El Parlament Lliure és, de fet, una proposta que recupera l’esperit del Primer d’Octubre: aquell esperit d’acció, de dignitat i de desobediència democràtica. Neix com un projecte transversal, netament independentista, que vol construir un Parlament alternatiu capaç de forçar el compliment del mandat del 2017.

El que més m’atrau d’aquesta iniciativa és que no demana renunciar a res. Cap militant o votant de Junts, ERC, la CUP, Aliança Catalana o el Front Nacional ha de deixar de creure en el seu partit. El que proposa és una altra cosa: un espai de país, una plataforma cívica on tots aquells que volem la independència puguem treballar-hi sense sigles ni interessos electorals. 

Durant massa temps hem delegat la força del moviment independentista als partits esperant que fossin ells qui “fesin la independència”. Els anys ens han dit que el resultat és el bloqueig, la desil·lusió, la fustració i una sensació general que tot ha quedat en paraules. Doncs sembla que el Parlament Lliure vol ser el contrari d’això: una eina pràctica, organitzada des de baix, que permeti reprendre el camí cap a la sobirania real.

Per això torno a aquella escena d’Alemanya. Aquells nois que parlaven català representen, d’alguna manera, dues realitats del nostre país. D’una banda, la força integradora de la llengua i la cultura catalana, capaç d’unir persones d’orígens molt diversos. De l’altra, la fragilitat d’un sentiment nacional que, si no es nodreix d’una voluntat política compartida, corre el risc de diluir-se, i això pot ser el nostre fi com a societat.

Ser català, avui, és molt més que parlar la llengua. És entendre que formem part d’una nació sense estat, que encara no és lliure i que necessita que cadascun de nosaltres prengui partit de forma conscient. No es tracta d’excloure ningú, sinó de reconèixer que la llibertat no arribarà només per inèrcia cultural, sinó per decisió col·lectiva.

I aquesta decisió —la de voler ser catalans políticament— és la que Parlament Lliure posa damunt la taula. No com una teoria, sinó com una acció: construir, des de la ciutadania, un espai de sobirania que torni a donar sentit al mandat de l’1 d’Octubre.

Potser algun dia, si torno a sentir català des d’un lavabo d’Alemanya, ja no em sorprendrà tant saber qui el parla. Perquè potser, aleshores, la nostra nació haurà fet el pas definitiu. Mentre, observem què passa a ciutats com Vic i copiem el seu model d’ensenyament i ús del català. Vic i altres municipis són el camí a seguir pel que fa a la incorporació de nous parlants.

Article publicat a Racó Català 

Sant Cugat és el motor silenciós de l’economia catalana

Quan moltes ciutats busquen receptes per reactivar la seva economia, Sant Cugat del Vallès sembla que ja ha trobat la fórmula: treballar, innovar i sumar complicitats. Amb la taxa d’atur més baixa de Catalunya (5,04%) i una de les millors de tot l’Estat, el nostre poble s’ha convertit en un exemple de com es pot créixer sense perdre identitat ni qualitat de vida.

Les dades no enganyen i cal felicitar-nos. Sant Cugat és des de fa dècades un municipi amb ocupació de valor afegit, un teixit empresarial divers i un ecosistema d’start-ups que ja la situen com el segon gran pol d’innovació del país, només per darrere de la nostra capital, Barcelona. Aquí hi conviuen multinacionals, pimes i molts emprenedors amb projectes joves que volen canviar el món. Aquesta combinació de talent, coneixement i oportunitats no és fruit de l’atzar, sinó d’anys de planificació i d’un compromís real entre l’administració i l’empresa.

L’Ajuntament actual i Sant Cugat Empresarial, per exemple, ho han entès i per això estan impulsant el projecte BIVA, una iniciativa que pretén projectar la ciutat al mapa internacional de la innovació. Amb BIVA, Sant Cugat no només mira cap endins, sobretot està mirant cap al futur, amb ambició i amb una clara mirada global.

I mentre aquí es treballa de debò per construir país, des de Sant Cugat i mirant cap al resta del mós, alguns partits espanyolistes com el PSOE i el PP semblen més preocupats per fer-se fotos o exigir la tornada dels funcionaris espanyols que renoven DNIs i passaports. Uns pensen en economia, talent i futur; els altres segueixen pensant en espanyolitzar-nos, en ocupar més cadires i titulars.

Avui queda clar que Sant Cugat no necessita permisos per liderar. Ja ho està fent cada dia, amb fets, i el país sencer hi surt guanyant. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Quan la política perd l'educació

Hi ha una línia molt fina entre el carisma i la manca de respecte. I massa sovint, els líders actuals la trepitgen amb una alegria preocupant. La política, que hauria de ser l'espai de la paraula mesurada, del diàleg serè i del respecte institucional, s'ha convertit en un espectacle mediàtic més. Ho veiem quan criden i s'assenyalen al Congreso dels espanyols, però també quan s'aplaudeixen i es trepitgen els polítics de casa al Parlament. Internacionalment, aquesta deriva també és preocupant, i el cas del president nord-americà Donald Trump n'és el màxim exponent: un cap d'estat que confon la tribuna amb un plató i la diplomàcia amb la fanfarroneria.

En la seva recent aparició pública a Egipte, concretament amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, Trump no va dubtar a llençar-li floretes en to paternalista, ni a burlar-se del moviment #MeToo, com si el respecte fos un luxe prescindible. I davant d'això, què van fer els dirigents europeus que buscaven la foto històrica rere Trump? Somriure, esquivar la mirada o, fins i tot, seguir-li el joc. La foto del president dels espanyols, Pedro Sánchez, amb Trump signant l'acord de pau per Gaza és el darrer exemple d'una escena on el decorat sembla més important que el contingut.

Però aquesta manera de fer no és banal. Quan el president dels Estats Units, qui hauria de ser referent mundial, banalitza la diplomàcia i converteix la política en un xou personal, envia un missatge nociu arreu del món; que l'arrogància, la burla i el protagonisme individual poden substituir l'educació, la discreció i la solidesa moral. I això és un mal favor per a tots.

Europa hauria de recordar d'on ve. De la Il·lustració, del pensament crític, del respecte a la paraula donada i a les formes. La política no hauria de ser una conversa de bar de barri baix, ni els presidents uns còmics d'improvisació. Si Trump ha convertit la política internacional en un espectacle, el que cal és que els altres caps d'estat sàpiguen parar-li els peus i posar-lo, a mesura del que puguin, al seu lloc.

Catalunya hauria de tenir veu en aquest taulell internacional, però mentre no hi tenim espai, preparem als nostres polítics i exigim-los com han de representar-nos a tots. Que no confonguin mai la cordialitat amb la submissió, i que puguem avançar cap a un món on els líders inspirin respecte, no rialles i simples aplaudiments.

Article publicat a Racó Català

Andorra parla i Catalunya s’hi inspira

Catalunya i Andorra comparteixen molt més que la llengua. Compartim història, cultura i anys de relació entre les dues societats. Per això, quan Andorra parla als escenaris internacionals, molts catalans escoltem amb interès. En les darreres setmanes, el govern andorrà ha posat en relleu que Andorra no és un Estat fantasma: té veu, té criteri i està disposat a fer-se escoltar, tot i les limitacions inherents a la seva mida i les seves circumstàncies.

Andorra, en paraules de la ministra Imma Tor, es compromet a reconèixer l’Estat de Palestina, però amb condicions estrictes: l’alliberament dels ostatges, el desarmament de Hamàs i la formació d’un govern palestí sense la seva participació. Altres països, alguns amb menys criteri i principis, han seguit camins ben diferents dels andorrans, però Andorra, que sempre ha reivindicat que la seva neutralitat no sigui sinònim de passivitat, s’ha posicionat amb fermesa envers el conflicte entre Israel i Palestina.

En una entrevista recollida a aquest mitjà, la ministra Tor deia que Andorra no pot restar indiferent davant conflictes de gran envergadura, com els que passen a Gaza o Ucraïna. Que un país petit manifesti aquesta disposició és important: demostra que la grandària no determina la rellevància moral ni política. I Andorra, agradi més o menys, es posiciona com un actor que no només respon a pressions exteriors, sinó que té voluntat pròpia i pren les seves decisions.

I estimats lectors del nord, no sabeu l’enveja sana que a molts catalans ens fa precisament aquest fet. Existir, tenir veu i poder influir al món sencer, sense filtres, sense barreres ni complexos. Som molts els catalans que reconeixem i donem suport a Andorra. Perquè, si alguna cosa compartim, és la recerca de veu i reconeixement. Molts catalans somniem en el que precisament Andorra exerceix amb naturalitat, tenir i ser veu internacional. Això n’és un simple exemple, però clar, que demostra que sí que es pot participar, sí que es pot actuar, sí que es pot influir, tot i no tenir la grandària d’una gran potència.

En aquest article no pretenc mostrar-me a favor o en contra de les decisions que pugui prendre el govern andorrà. Per alguns les condicions del reconeixement de Palestina poden ser massa estrictes, i potser alguns voldrien un reconeixement amb menys dilacions. Però això no ha de fer que ignorem el valor del què ja està fent Andorra com a estat; actuar i mostrar que no es conforma amb el silenci ni es deixa portar pel corrent o la influència d’altres estats veïns.

Molts catalans que veiem Andorra com un aliat natural, amb qui ja compartim esforços culturals i polítics, només podem reconèixer i animar la seva presència constant en l’escena internacional. La geopolítica importa, i tard o d’hora Catalunya haurà de poder establir contactes diplomàtics amb sentit, al nivell que li correspon com a nació i seguint els passos d’Andorra. Però temps al temps, fins que arribi aquest moment, el que ja podem començar a fer és el que tenim més a l’abast: estimular la col·laboració entre empreses catalanes i andorranes, per exemple.

Actualment, Barcelona disposa d’un ecosistema potentíssim en innovació, tecnologia, cultura i serveis, i Andorra té la necessitat d’obrir-se pas en els mercats més propers i naturals, que no són altres que els de Catalunya. Fer créixer aquests vincles és preparar el futur: un futur on la veu catalana també pugui comptar en el tauler internacional. Perquè mentre Andorra parla al món, Catalunya escolta i s’hi inspira.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Una OPA que ens afecta a tots

L'oferta pública d'adquisició (OPA) del BBVA sobre el Banc Sabadell podia semblar un assumpte de grans despatxos, però a Sant Cugat ens afecta directament a tots. No només perquè la seu corporativa del Banc Sabadell és a la nostra ciutat, sinó perquè centenars de santcugatencs hi treballen i perquè el banc forma part activa del nostre teixit econòmic i social.

Finalment, el BBVA ha fracassat en l’OPA al Banc Sabadell i no ha arribat ni al 26% del capital, un percentatge molt inferior al mínim necessari per assolir el seu control.

El Banc Sabadell no és només una entitat financera, és un actor local compromès amb l'economia del Vallès, i també del país. Per exemple, des de fa anys que patrocina Sant Cugat Empresarial, el principal lobby econòmic del nostre territori, i ha donat suport a moltes iniciatives empresarials i socials de proximitat. Aquesta implicació ha ajudat a consolidar Sant Cugat com un dels pols econòmics més potents de la nostra nació.

Si el banc acabava integrant-se dins del BBVA, el risc de perdre la mirada local era evident, s’hauria diluït en una estructura centralitzada, amb un altre accent, amb menys sensibilitat cap a les necessitats de les empreses i treballadors d'aquí.

Per això, cal aplaudir que accionistes, institucions i teixit empresarial hagin fet pinya i hagin estat amatents durant tots aquests mesos, reclamant garanties, transparència i compromís amb el territori. Perquè darrere de cada fusió hi ha molts llocs de feina, projectes i identitats locals que mereixen ser defensats i explicats detingudament.

Aquesta OPA no era només una operació financera. Era també una qüestió de model econòmic i d'arrelament. Sant Cugat, com a poble amb vocació empresarial i orgull de capital emprenedora, no podia restar-ne al marge.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Un CAT a la matrícula, una senyera al balcó

Fa un temps, sortint d’Andorra en direcció a la Seu d’Urgell, la policia espanyola em va aturar a la frontera perquè portava enganxat un adhesiu amb el CAT a la matrícula del cotxe. Em van retenir quaranta minuts, però ni em van multar ni em van obrir cap expedient. Amb educació i perseverança, vaig explicar que si algun cos policial m’havia de sancionar per portar el CAT, aquests havien de ser els Mossos d’Esquadra. I com que jo no tenia pressa, podia esperar-los. Al cap d’una estona, un segon policia va aparèixer i em va dir simplement: “Marxi”.

Aquest episodi em va fer reflexionar. Si un simple adhesiu pot incomodar tant, és que té una força simbòlica real. Portar el CAT a la matrícula no impedeix la identificació del vehicle, i és una manera senzilla, quotidiana i orgullosa de recordar qui som. Per això, vull animar a tots els catalans, els residents i els que visiten Andorra a fer-ho amb un CAT ben visible. No és només una etiqueta: és una afirmació de catalanitat.

Al mateix temps, també voldria fer una crida als veïns de la Seu d’Urgell. La Seu és el primer poble català sortint d’Andorra, o el darrer abans d’entrar-hi. Per això, omplir balcons de senyeres i estelades, no només per la festa major o en dates senyalades com Sant Jordi o la Diada Nacional, sinó cada dia, ajudaria a enviar un missatge clar a alguns andorrans despistats: quan els andorrans creuen la frontera, no entren a Espanya, sinó a Catalunya.

Aquest gest, aparentment petit, pot tenir un gran impacte. Els símbols són els que construeixen el relat col·lectiu, i de vegades un CAT a la matrícula i una bandera al balcó poden fer més per la nostra identitat que molts discursos o articles d’opinió.

Que no ens faci por mostrar el que som, amb normalitat i constància. Perquè quan cada cotxe que entra a Andorra porta el seu CAT, i quan cada balcó de la Seu d’Urgell recorda la nostra catalanitat, aleshores no caldran gaires paraules per fer entendre la realitat: som un poble viu, tossut i obstinat a alliberar la nostra nació.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Junts amb Aliança, Aliança amb Junts

Els moments decisius d’un poble no es mesuren només per les victòries aconseguides, sinó per la capacitat de mirar més enllà de les diferències i actuar amb visió de futur. Catalunya no es pot permetre seguir atrapada en la paràlisi que li imposa l’Estat espanyol i els seus aliats, ni tampoc en les guerres internes que debiliten l’independentisme i fan més vulnerable la nació.

És per això que el cordó sanitari que alguns volen aplicar avui a Aliança Catalana és un error estratègic i històric. El veritable cordó s’ha de mantenir contra aquells que van avalar el 155, contra un PSOE que es presenta com a progressista mentre reprimeix la llibertat d’un poble i perllonga la vida d’una monarquia absurda. Desconfiar, polaritzar i demonitzar el relat contra els nostres propis aliats només alimenta la fractura i ens  allunya de la independència.

Junts i Aliança Catalana comparteixen un objectiu que ha d’estar per damunt de tot: la llibertat nacional. Ni Aliança és un partit xenòfob, com alguns insisteixen a repetir, ni el president Puigdemont és un traïdor, com altres diuen en veu alta. Continuar amb la desqualificació mútua només serveix per enfortir els interessos de Madrid, i cal que algú reverteixi la situació.

Ha arribat l’hora de trencar amb el sectarisme i obrir camins de col·laboració. No es tracta de renunciar a discursos ni a identitats pròpies, sinó d’entendre que la unitat és l’única força capaç de fer realitat el somni d’una Catalunya lliure. El futur del país demana coratge, generositat i la voluntat d’edificar ponts entre germans. 

Per això estic convençut que en un moment on la CUP i ERC s’han de ressituar i retrobar amb el seu electorat, és el moment d’abandonar qualsevol ideologia o discurs de classe i començar a definir discursos interclassistes on el fil conductor sigui el nacionalisme català, transversal, de dreta a esquerra, de Fraga a l’Alguer i de Salses a Guardamar. 

Només amb una visió de sacrifici i generositat salvarem Catalunya, aprofitant l’experiència d’uns, l’embranzida dels altres i la il·lusió de tots per construir l’estat que ens mereixem. 

Article publicat a Racó Català

Una gran senyera al cim del Puig Madrona?

Sant Cugat és un poble fet ciutat amb una història i un present que ens fan sentir orgullosos. Sovint, però, oblidem que la nostra identitat no només es construeix amb equipaments i serveis, sinó també amb símbols que ens cohesionen i ens recorden qui som, d’on venim i cap a on estem obstinats a anar.

El Puig Madrona, punt més alt de Sant Cugat, és un d’aquests espais carregats de significat. Fa milers d’anys ja hi van viure els íbers, probablement perquè la seva alçada permetia controlar els camins que connectaven el Vallès i el Baix Llobregat. Avui, aquest mateix punt continua sent un mirador privilegiat sobre el territori, visible des de l’autopista i des de molts pobles veïns.

És per això que vull fer una proposta senzilla, però meditada i comentada des de fa anys amb un dels meus grans professors de col·legi: aixecar al cim del Puig Madrona un màstil amb una gran senyera, que onegi com a símbol de la unitat i la dignitat de tots els catalans. Seria un senyal visible i permanent del compromís de Sant Cugat amb la seva identitat i amb el país. Un recordatori que la història ens ha donat un lloc estratègic i que, si volem, podem aprofitar per projectar el nostre orgull.

No es tracta d’una iniciativa partidista, sinó de ciutat. Un símbol compartit, capaç d’il·lusionar veïns, ciclistes, corredors i excursionistes. Ara bé, perquè sigui una realitat caldrà la complicitat de la ciutadania i de les institucions.

Què, fem pinya i ens organitzem per proposar-ho a entitats i institucions de Sant Cugat i del Parc Natural de Collserola?

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra ens alerta que cal seguir potenciant el català a la universitat

Les dades que arriben d’Andorra són clares; a la Universitat d’Andorra el castellà és la llengua més utilitzada entre estudiants (41%), per davant del català (37%). És paradoxal que al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el castellà és la llengua principal de relació entre els universitaris.

Per això cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. El pla que busca consolidar el català com a llengua pròpia i, alhora, reforçar competències en anglès i francès per preparar els estudiants per a un entorn més global. Una estratègia que combina identitat i projecció internacional.

Des de Catalunya, aquesta realitat ens ha de fer reflexionar. Si a Andorra, amb tot el simbolisme institucional que acompanya el català, cal redoblar esforços per fer-lo encara més útil i atractiu, què caldrà fer aquí a Catalunya? Crec que a les universitats catalanes massa sovint es dona per suposat que el català és la llengua natural de la docència. Però si els alumnes no ho exigeixen, amb cordialitat i naturalitat, molts professors acaben impartint les classes en castellà. No perquè ho decideixin conscientment, sinó perquè la inèrcia, la comoditat i la pressió a l’aula els empeny a fer-ho.

Aquí rau la clau, no n’hi ha prou amb conèixer el català, cal usar-lo i reivindicar-lo desacomplexadament. Això vol dir que els estudiants catalanoparlants tenen una responsabilitat afegida, a banda d’aprendre també han de fer saber als professors que volen les classes en català. No es tracta de confrontar, sinó de recordar que el català és la llengua pròpia de la universitat pública del país i que, si no s’utilitza, l’acabarem perdent lentament.

La universitat andorrana pot jugar un paper fonamental al convertir-se en la universitat referent on el català és llengua oficial i vehicular, tal com passa en altres països europeus que han sabut prestigiar la seva llengua pròpia, com Dinamarca o Noruega. Però Catalunya també té una responsabilitat imporant ja que sense la implicació activa de milers d’estudiants, cap llei ni cap reglament no garantirà que el català segueixi sent la llengua de prestigi i de la universitat.

Si volem que el català continuï viu i fort a l’ensenyament superior, cal passar de les paraules als fets. I aquests fets comencen quan un alumne, amb tota la naturalitat del món, demana “si us plau, fem la classe en català” i el professor sap gestionar-ho correctament, encara que un alumne de fora, en principi, no hi estigui d’acord. 

Article publicat a Racó Català

No volem la Policia Nacional espanyola a Sant Cugat

Ja fa un any que Sant Cugat no té oficina del DNI, i sincerament, jo no l’he trobat a faltar encara que hagi hagut d’anar a Cerdanyola del Vallès a renovar el meu passaport espanyol. Des que la Policia Nacional espanyola va abandonar el local del carrer Vallès, els veïns han estat fent els tràmits a Rubí, Cerdanyola o Barcelona. I estic segur que no ha passat res, ningú s’ha traumatitzat ni ha hagut der fer cap sobre gestió per fer els tràmits. El món no s’ha enfonsat.

L’Estat espanyol reclama que l’Ajuntament li proporcioni un espai de 400 metres quadrats perquè pugui tornar a instal·lar el servei. I què volen? Que ho paguem nosaltres? Que cedim un espai municipal perquè una administració aliena vingui a oferir uns serveis que ens obliga a usar? 

No. Si l’Estat espanyol vol posar una oficina del DNI a Sant Cugat, que s’espavili i busqui un local de 400 metres i el llogui, I el paguin ells i no pas l’ajuntament. A Sant Cugat hi ha moltes immobiliàries i estic segur que fent un parell de trucades és fàcil aconseguir varis locals de 400 metres. Desacomplexem-nos del tot i diguem clar a la policia nacional espanyola que si volen un local a Sant Cugat, que el busquin,  el paguin i el mantinguin ells. Ja n’hi ha prou de fer de pagafantes institucionals.

Per això celebro la solució proposada per l’Ajuntament: una unitat mòbil. Una furgoneta. A la vora del rocòdrom. A peu de carrer. Sense privilegis. Sense metres quadrats regalats. Sense trinxera institucional. És una resposta intel·ligent, pragmàtica i simbòlicament encertada. Que la policia nacional espanyola vingui, faci el que hagi de fer i marxi. Sense instal·lar-se. Sense més arrelament. Sense voler fer-se un lloc en una ciutat que no els vol.

Perquè no ens enganyem: el cos nacional de la policia espanyola no és benvingut a Sant Cugat. Ni per la seva història, ni pel seu rol actual, ni pel que representa per a molts de nosaltres. El seu paper repressiu durant l’1 d’Octubre encara és present a la memòria col·lectiva. I el seu comportament –rígids, hermètics, desconnectats de la realitat local– no ajuda precisament a canviar aquesta percepció.

Tenim comissaries a Cerdanyola, Rubí, Barcelona. No cal que estiguin a casa nostra. De fet, és millor així. Que mantinguem una distància prudencial amb uns funcionaris que, en la seva majoria, ni viuen aquí, ni hi tenen cap vincle, ni cap interès per integrar-se a la nostra societat. I quan parlo d’integrar-se, no em refereixo a sortir a fer una cervesa al bar del costat de la comissaria, em refereixo a entendre i usar la nostra llengua, respectar el context i contribuir, ni que sigui simbòlicament, a la cohesió social del territori.

A Sant Cugat no ens cal una oficina del DNI. Ens cal més autonomia per gestionar els nostres serveis, igual que a la resta de Catalunya. I si mentrestant ve una furgoneta cada mes a renovar passaports, ja ens està bé. I si no, també. Però el que no en podem permetre és seguir posant una catifa vermella a qui ens tracta com una colònia.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

El català a la universitat, una aposta que cal aplaudir

Les dades són clares, segons un estudi del Grup de Recerca en Llengües de la Universitat d’Andorra (UdA) actualment a la universitat andorrana el castellà s’ha convertit en la llengua més utilitzada entre els estudiants (41%), per davant del català (37%). Aquesta realitat, fruit de la diversitat demogràfica i del pes històric de les migracions, ens mostra una paradoxa preocupant: al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el català no sempre és la llengua de relació habitual entre els universitaris.

Davant d’aquest panorama, cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. Aquest pla no només vol consolidar el català com a llengua pròpia i institucional, sinó que també aposta per dotar els estudiants de competències reals en anglès i francès, preparant-los així per un mercat laboral encara més global. És una estratègia intel·ligent; reforçar la identitat nacional i, alhora, projectar Andorra al món, que des de Catalunya hem de seguir i analitzar detingudament.

Però no ens enganyem. Avui les xifres ens adverteixen d’un risc: si no es treballa a fons la presència del català en la vida quotidiana, pot acabar relegat a l’àmbit formal, mentre que el castellà continua dominant els espais informals i de socialització. Que un 81% dels universitaris tingui un nivell avançat en català és positiu, però no serveix de res si després no el fan servir per relacionar-se entre ells. El repte no és només ensenyar la llengua, sinó fer-la atractiva, útil i imprescindible.

I aquí és on les mesures institucionals tenen tot el sentit. Primer cal que el català sigui la llengua natural de la universitat, però també de la feina i de la vida social. Que no sigui percebut com un requisit administratiu, sinó com un valor afegit i un orgull compartit. I aquí la universitat andorrana també pot jugar un paper fonamental; convertir-se en la universitat de referència on el català és llengua oficial i vehicular, igual que passa a països com Dinamarca, Noruega o Eslovènia, que han sabut fer de les seves llengües pròpies una eina d’excel·lència acadèmica i projecció internacional.

Aplaudir aquestes mesures no és un acte simbòlic, sinó una necessitat. Si Andorra vol continuar sent un país diferenciat i amb veu pròpia al món, ha de tallar amb la deriva espanyolista que pateix i el català ha de ser més que la llengua oficial; ha de ser la llengua de la gent. Aquesta batalla només es guanya si institucions, docents i estudiants van tots a l’una.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Andorra no mira cap a Espanya. Mira cap a Catalunya

Recuperem el relat, sisplau. A molts catalans ens fa vergonya i ens sap greu que molts mitjans andorrans i part de la classe política del país mantinguin, de forma sistemàtica, una narrativa subliminal —i no tan subliminal— que situa Espanya com a porta d’entrada natural a Andorra. Només cal fer un cop d’ull als titulars recurrents com: “Retencions a la frontera hispanoandorrana”, “Set quilòmetres per accedir al Principat des d’Espanya”, “Forta afluència de vehicles procedents d’Espanya”. I així, titular rere titular, es va imposant una idea falsa, repetida tantes vegades que fins i tot molts andorrans l’han normalitzada: que Andorra i Espanya tenen un vincle geogràfic, cultural i polític que justifica aquesta manera de parlar i d’imaginar-se els límits fronterers.

Doncs no, a Andorra no s’hi entra des d’Espanya, s’hi entra des de Catalunya. No és una qüestió de matís, és una qüestió de realitat geogràfica i política. La carretera CG-1 connecta Andorra la Vella amb la Seu d’Urgell, no amb Madrid, ni amb Saragossa, ni amb cap altra capital de l’estat espanyol. Catalunya és el territori immediatament veí i encara que molts mitjans andorrans evitin mencionar-ho, a l’altra banda del riu hi ha un poble català amb una història compartida, vincles econòmics, culturals i familiars amb el Principat d’Andorra.

El Govern andorrà segueix evitant fer servir el mot Catalunya en la senyalització oficial: en lloc d’escriure “Catalunya”, opten per “Espanya”, alimentant així un relat imposat des de fa dècades pels interessos espanyols. És una forma subtil —i eficaç— de desconnectar culturalment Andorra del seu entorn natural.

Però parlem de fets, perquè la realitat econòmica és tossuda i desmunta qualsevol relat imposat des d’Espanya:

• El turisme que arriba a Andorra ho fa majoritàriament a través de Catalunya i una part molt significativa del comerç andorrà depèn de proveïdors catalans, no pas madrilenys.

• El mercat laboral andorrà té una altíssima presència de catalans, especialment en serveis professionals, comerç i educació. Són professionals formats a Catalunya els que sostenen molts dels serveis privats i públics del país.

• L’accés a serveis sanitaris, universitaris i culturals es fa majoritàriament a través de Catalunya. Andorra no envia estudiants a Burgos, sinó a Barcelona, la capital de Catalunya. No hi deriven pacients a Toledo, sinó a Lleida i a Barcelona.

Crec que l’aliat natural d’Andorra no és Espanya, és Catalunya. Per geografia, per cultura, per llengua, per vincles familiars i per interessos compartits. El problema no és només semàntic, el problema és polític. Quan s’evita sistemàticament parlar de Catalunya, s’està cedint el relat a l’Estat espanyol. Quan es parla de frontera hispanoandorrana, es legitima el marc mental espanyolista. I quan el Govern andorrà posa “Espanya” als cartells cap a la Seu, està reforçant el mateix relat que diu que el català és un dialecte i que Andorra és un satèl·lit de Madrid.

Cal doncs que els polítics andorrans i els catalans posin dades sobre la taula i s’entenguin. Ja fa massa temps que dura aquest tracte injust. Cal un canvi de xip per a que catalans i andorrans recuperin el seu relat nacional. I això comença per l’idioma, pels mapes mentals, pels titulars de premsa i per les senyals de trànsit. Perquè quan perdem el relat, també perdem la nostra identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Per una Diada de tots: independentisme transversalment desacomplexat

Aquest onze de setembre tornarem a sortir al carrer, com cada any, per reivindicar la llibertat d’un poble que no es resigna. Però aquesta vegada, la mobilització arriba tenyida d’un debat que no podem ignorar: es vol excloure determinades forces polítiques de l’independentisme perquè no encaixen dins dels paràmetres ideològics de certs sectors. Concretament, es pretén deixar fora Aliança Catalana. I això, diguem-ho clar, és una actitud sectària que ens fa més petits, més dèbils i més útils al relat unionista.

La Diada Nacional de Catalunya és patrimoni col·lectiu. No és de cap partit, ni d’una entitat, ni d’un corrent ideològic concret. És de la gent que encara somniem en la llibertat. De tots aquells que volem un país lliure, just i sobirà. Sigui des de l’esquerra transformadora o des de la dreta sobiranista, el que importa és l’objectiu comú: la independència. Si comencem a posar filtres ideològics sobre qui pot o no pot ser independentista, ens estem disparant un tret al peu.

Hi ha qui titlla Aliança Catalana d’extrema dreta, i hi ha qui defensa que són una veu nova dins l’independentisme. A mi, personalment m’és completament igual i crec que el poble català que surt a manifestar-se per la seva llibertat té prou criteri i prou memòria com per decidir a qui dona suport. I també té prou intel·ligència com per posar límits a aquells discursos que cregui que són perjudicials o contraris als valors que defensa. 

El més greu, però, no és només l’exclusió d’un partit concret. És el precedent. Si comencem a fer neteja ideològica dins el moviment independentista, deixarem d’avançar per dedicar-nos a purgar. I això és exactament el que volen aquells que ens volen dividits, invisibles i inofensius.

La Diada ha de ser el dia de tots. Del militant de la CUP que creu en un estat socialista, del votant de Junts que defensa la concertació público-privada, de l’activista d’ERC que aposta pel diàleg, del militant del Front Nacional que vol viure en una Catalunya catalana, del simpatitzant de Parlament Lliure que busca alternatives per fer la DUI, i també, del votant d’Aliança Catalana que demana mà dura amb determinades polítiques. El que ens uneix és més gran que el que ens separa: volem un estat català independent i l’onze de setembre cridarem més fort, amb més contundència, si hi anem tots plegats sense fisures.

Excloure algú que ha passat per les urnes i que té representació institucional és caure en el mateix parany que utilitza l’Estat espanyol per perseguir partits, idees o opcions legítimes. No ho podem permetre. La nostra força és precisament la pluralitat d’un poble que no es deixa domesticar i que a la mateixa taula, el dia de Nadal, s’acostuma a tenir germans de Poble Lliure, de Junts i d’Aliança Catalana, per exemple. 

Per tant, aquest onze de setembre ens necessitem tots. No sobra ningú. Mai. Perquè quan sobra algú, és que alguna cosa s’està fent malament. Fem de la Diada una mostra de maduresa política, de respecte i, sobretot, de llibertat.

Perquè si volem una república no pot ser només la república dels que pensen com nosaltres. Ha de ser la república de tots, dels que sabem que mai ens faran espanyols, visca Catalunya lliure! 

Article publicat a Racó Català

Els nous santcugatencs ho han de saber…

En els darrers 40 anys, hem passat de ser un poble de poc més de 20.000 habitants als gairebé 100.000 actuals. Aquesta transformació no ha estat espontània, sinó fruit de decisions urbanístiques valentes que han permès créixer amb cohesió i qualitat de vida. Coll Favà, Can Mates o Volpalleres són exemples de barris que, tot i néixer de zero, avui són llar de milers de santcugatencs. Sense aquestes urbanitzacions, molts dels qui avui formen part activa de la ciutat senzillament no hi viurien.

És hora de parlar clar, i la pregunta ja no és si s’ha d’urbanitzar Torre Negra, sinó quan i qui ho farà. Perquè si no ho fa l’administració pública amb una visió ordenada, equilibrada i sostenible, potser ho faran els propietaris. El debat no ha de girar entorn de la negació sistemàtica del creixement, sinó sobre com garantir que aquest creixement sigui integrador, ambientalment respectuós i pensat per a les futures generacions.

Actualment a la zona de Torre Negra hi ha l’oportunitat de construir habitatge de qualitat, però també per preservar espais verds, impulsar equipaments públics i garantir accés a habitatge assequible. Defensar la urbanització no és atacar el medi ambient, sinó reconèixer que el desenvolupament pot anar de la mà de la protecció i la planificació intel·ligent. En tenim un exemple recent a Can Vasconcel, a benbé pocs metres de Torre Negra i a on l’Ajuntament projecta la construcció de més d’un centenar d'habitatges públics. 

Negar-nos al creixement no frenarà la demanda; només l’expulsarà cap a altres municipis de rodalies. Sant Cugat ha de decidir si volem liderar el nostre futur urbanístic o si tots plegats seguim amagant el cap sota l’ala. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Potser no marxen pels impostos

Fa uns anys, alguns sectors celebraven que empreses catalanes  canviessin la seva seu fiscal per por a la inestabilitat política a Catalunya. Avui, la realitat és que la fuga d’empreses no només continua, sinó que s’ha estès també a firmes espanyoles. I, malgrat que sovint es justifica per la voluntat de pagar menys impostos, potser cal mirar més enllà del tòpic fiscal.

Algunes tornen i els polítics es posen medalles. Però potser les empreses no marxen només per evitar tributs alts o incerteses econòmiques. Potser el que les fa fugir és una sensació de frustració general: corrupció impune, càrrecs públics amb sous vitalicis, una administració poc meritocràtica i una economia que ofega els joves que volen emprendre. Potser el problema no són els impostos, sinó la manca de retorn que perceben les empreses i els ciutadans per l’esforç fiscal que se’ls exigeix.

Molts països “curen” aquesta sensació amb grans dosis de patriotisme, però la majoria de catalans no tenen aquest guariment perquè entenen que Catalunya és una nació sense Estat. I és que precisament és l’Estat espanyol el que ha augmentat la pressió fiscal en desenes d’ocasions des que Pedro Sánchez governa, incrementant en més del 25% la recaptació. Mentrestant, multinacionals com Ferrovial i desenes de grans societats ja han fet les maletes per marxar cap a Luxemburg, Països Baixos, Portugal o Andorra.

En aquest context, Andorra pot ser molt més que un refugi fiscal. Pot ser un pol d’atracció per a empreses que busquen estabilitat, previsibilitat i respecte a la iniciativa privada. Si el Principat sap llegir aquest moment amb una visió estratègica, podrà convertir la crisi institucional, econòmica i reputacional de Catalunya i Espanya en una oportunitat per consolidar un ecosistema empresarial competitiu, transparent i pròsper.

Les empreses catalanes i espanyoles potser no marxen per pagar menys impostos. Potser marxen perquè saben que als petits Estats és més fàcil governar de forma eficient perquè hi ha menys població, menys burocràcia i una estructura administrativa més àgil que permet prendre decisions més ràpidament i per tant, adaptar-se més fàcilment als canvis.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Quan parla Carretero, cal escoltar-lo

Hi ha moments, persones i veus que, quan s'expressen, no mereixen soroll al voltant. Cal callar. I escoltar. Joan Carretero n'és una d'elles. Quan parla, el més assenyat és parar l'orella. I quan proposa una nova via per encarar el repte nacional, el més honest és seure, escoltar-la i, arremangar-se per tirar-la endavant com més aviat millor.

En Carretero ha estat molt temps callat però recentment ha presentat Parlament Lliure, un projecte que, més enllà de les concrecions que encara manquen, pretén sacsejar l'immobilisme de l'independentisme institucional. Carretero no vol competir amb ningú, però sí oferir una alternativa real. Una cambra catalana no sotmesa a la legalitat espanyola, amb representants escollits per un registre de catalans, i orientada a cercar reconeixement internacional. Sona bé? Molt, i estic segur que a molts els hi ha generat aquell somriure, aquella emoció i pessigolleig que ja vam experimentar durant el 2017.

L'exconseller i exbatlle de Puigcerdà no s'està de dir veritats: el Parlament actual està segrestat per la lògica autonomista, sotmès a lleis, funcionaris i tribunals espanyols. I els partits polítics, diu, malden més per col·locar els seus a empreses de l'Estat que per avançar cap a la independència. "La cosa més important és tenir grup propi a Madrid", denuncia.

És cert que el projecte genera dubtes. Qui serà considerat català? Com es validarà el cens? Quina estructura tindrà? Quina força podrà aconseguir? Però el sol fet que es torni a parlar d'estratègia, de sobirania i d'acció, ja és un pas endavant, i molt valuós, enmig del desconcert.

Si l'independentisme vol tornar a aixecar-se, caldrà reforçar el tarannà català que ens caracteritza per la creativitat, per la intel·ligència, per la perseverança... però també caldrà sentir més veus com la de Carretero. I potser així, un dia no gaire llunyà, el Parlament Lliure deixarà de semblar una utopia per esdevenir l'eina real que ens alliberarà com a poble i com a nació. 

Article publicat a Racó Català

Responsabilitat vs demagògia: el bloc de Lluís Companys

Molts parlen del cas del bloc de pisos de l'avinguda de Lluís Companys i sembla que en general, genera solidaritat al voltant dels actuals llogaters de renda antiga. No és difícil empatitzar i implicar-se quan els inquilins tenen edats avançades i s'exposa les seves situacions com si fossin protagonistes d'un reality show. Però no hem d'oblidar quelcom essencial: el dret i la responsabilitat de la propietat a garantir la seguretat de l'edifici, i això pot comportar decisions difícils com un desallotjament o un enderroc.

La finca de Lluís Companys pateix aluminosi, una patologia greu que compromet l'estructura de l'edifici i posa en perill la vida dels seus veïns. L'informe tècnic va estar validat per l'Ajuntament i la propietat sembla que ha actuat d'acord amb la legislació així que mantenir persones vivint en aquestes condicions pot ser, precisament, un acte d'irresponsabilitat.

Crec que la relació actual entre els llogaters i la propietat els situa a tots en un carreró sense sortida: o bé assumeixen el risc estructural o bé inicien el procediment legal, però facin el que facin seran solucions impopulars fàcilment criticables. Els grans tenidors no haurien de ser enemics sistemàtics del dret a l'habitatge. També tenen drets: protegir el seu patrimoni, actuar amb responsabilitat davant riscos, i fer valdre els mecanismes legals quan els contractes esdevenen insostenibles. Convertir aquest conflicte en una batalla moral és una estratègia fàcil des del punt de vista emocional, però no és justa des del punt de vista legal i tècnic.

Hi ha d'haver empatia, sí, però també equilibri. Opino que és l'Administració qui ha d'aportar solucions reals als veïns i és cosa de tots que deixem de criminalitzar la propietat pel sol fet de ser un gran tenidor, això només ens allunya d'una solució real mentre perllonga el conflicte.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra i Catalunya: una aliança necessària per al futur del català

En un moment clau per al futur del català cal deixar-nos de mirar de reüll per donar-nos la mà i empènyer en la mateixa direcció. Andorra ha demostrat ser un país determinat en la defensa de la seva llengua oficial, i amb esforç pretén potenciar-ne l’ús, convertir-la en llengua de prestigi i d’oportunitats. Els andorrans avancen en la bona direcció, a Catalunya, però discutim com defensar i projectar la nostra llengua mentre a Andorra simplement es fa.

Fa pocs dies, el president del grup parlamentari de JUNTS, Albert Batet, va afirmar des de la tribuna del Parlament català que “l’autonomia que li cal a Catalunya és la d’Andorra”. Ho va dir arran de la crisi elèctrica, després d’explicar com el Principat dels Pirineus va gestionar l’emergència amb decisió i sobirania. Però més enllà de l’electricitat, l’autonomia andorrana exemplifica com una institució pròpia, amb competències reals i amb una llengua nacional indiscutida, pot protegir i fer créixer el català.

Des de l’agència de comunicació on treballo ho hem constatat en primera persona. Recentment, hem rebut un premi internacional que reconeix l’ús estratègic del català en la comunicació d’una multinacional. Això ha estat possible perquè aquesta empresa té una seu a Andorra i, per tant, opera en un entorn on el català no és una opció, sinó un requisit, sent útil i necessària.

Aquest fet ens ha de fer reflexionar a catalans i a andorrans. Si volem que el català prosperi cal que sigui necessari. I perquè sigui necessari, cal poder legislar, decidir i actuar com s’està fent des d’Andorra. A Catalunya li cal una autonomia real, útil, amb capacitat per fer de la nostra llengua una eina de cohesió, de projecció internacional i d’ús empresarial.

Els llaços entre Catalunya i Andorra han de reforçar-se. No només compartim llengua i cultura; també compartim destins. Un català fort a Andorra és un mirall de què pot ser a Catalunya. I una Catalunya lliure i sobirana pot contribuir a un espai lingüístic català viu i cohesionat.

Avui viure plenament en català a Andorra és més fàcil que a Catalunya. Deixem-nos estar de retrets, de pors a tot el que és desconegut o de l’individualisme excloent perquè el català és cosa de tots, de forjar aliances entre estats i d’enamorar a totes les comunitats amb la nostra parla. No es tracta, doncs, de mirar-nos, catalans i andorrans, com una excepció sinó com un model de col·laboració. Si volem que el català sigui central a la nostra societat també ho ha de ser a la nostra política, a la nostra economia i a les nostres institucions.

Article publicat al portal l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat al portal Racó Català 

Baixa l'atur però seguim perduts

L'atur a Sant Cugat segueix baixant i el passat mes d'abrilrar una de les va regist millors xifres d'aquesta última dècada. Segons les dades de l'Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat, el mes d'abril el vam tancar amb 2.766 persones aturades, 52 menys que al mes de març, que també havia estat millor que el mes anterior.

A Sant Cugat tenim un clima laboral que en principi és bo, molt bo si ens comparem amb altres ciutats de rodalia, però no n'hi ha prou en posar el focus en una dada, per molt continguda i bona que sigui. A Sant Cugat, igual que a la resta del país, tenim molts indicadors que ens demostren que en l'àmbit laboral seguim perduts, molt perduts.

Hi ha enquestes que demostren que un gruix important dels treballadors no són feliços a la feina, hi ha sindicats i partits polítics proposant reduir la jornada laboral i hi ha empreses que cada dia pateixen l'absentisme laboral, tema que, per cert, en pocs dies s'abordarà al Tribuna Sant Cugat Empresarial, que l'associació Sant Cugat Empresarial organitza a l'auditori del Banc Sabadell.

Crec que la clau de volta no és treballar menys ni remunerar més. Les empreses fan el que poden per millorar el clima laboral entre els seus treballadors quan en realitat, el focus s'hauria de posar a les escoles, on s'estan formant els professionals del futur, i on encara es poden transmetre més i millor els valors de l'esforç i la responsabilitat. Estic segur que si als centres educatius ens esforcem més per potenciar les vocacions dels alumnes, a mitjà termini tindrem treballadors feliços, treballant del que volen i on volen.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Cal ser agraïts: més català, més relació entre Catalunya i Andorra

A Andorra mai s’hi ha accedit des d’Espanya, s’hi surt i s’hi accedeix des de Catalunya o França. La història del Principat d’Andorra està íntimament lligada a França i sobretot, a Catalunya. No va ser el Regne de Castella sinó el Comte i Bisbat d’Urgell qui van dotar de personalitat aquest petit i envejable estat.

I cal ser agraïts, i els catalans n’hem de ser els primers perquè els qui estimem la nostra parla sabem que és gràcies a Andorra que el català, la nostra llengua comuna, és l’única llengua oficial a l’Estat andorrà i té ple dret d’ús a l’ONU.

Però Andorra, sola, no podrà revifar l’ús de la nostra llengua. Els andorrans i els catalans enraonaran en català si s’estimulen els llaços entre les dues societats. Cal recordar que les caramboles històriques no són només fruit de l’atzar, cal marcar-los el camí i preparar-se. Que el comtat de Foix i el Bisbat d’Urgell pactessin una sobirania compartida, i que el comte de Foix passés el relleu al rei de França i posteriorment al president de la república, són fets que Andorra ha sabut gestionar. 

Avui i demà, a Andorra s’hi parlarà més català perquè hi ha un govern responsable i és conscient que cal preservar la llengua exigint un nivell mínim a tothom qui vulgui renovar el permís de residència, regulant l’ús en àmbits com el comerç, turisme, educació... imposant sancions per incompliment i promocionant la cultura en català, però no n’hi ha prou, també cal fer-la útil, i aquí els catalans hi juguem un paper cabdal per donar-hi un cop de mà estimulant les relacions comercials, l’intercanvi cultural i la formació en català.

A Catalunya ens costa preservar la llengua perquè ens falten les eines que sí que té Andorra. Encara som una regió/colònia del Regne d’Espanya i com el lector pot imaginar, no tothom pot viure plenament en català quan se’l jutja en espanyol o quan el metge no entén el català perquè encara ningú li ha exigit el seu domini.

Que el català sigui la llengua oficial d’un Estat que té veu internacional pot ser una carambola històrica que a algun Estat pot molestar. Però també pot ser un fil a estirar per reconèixer internacionalment l’existència del Principat d’Andorra i el de Catalunya mentre els catalans ens recolzem en un Estat que ja ha fet molt, però que encara pot fer més per reconèixer el nostre passat, present i futur comú.  

Article publicat a l'ALTAVEU d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Preparats pel turisme que vindrà?

Aquests últims anys estem veient com el turisme ha deixat de ser un fenomen exclusiu del centre de les grans ciutats per estendre’s també a zones properes, moltes d’elles naturals com el Parc de Collserola.

Cada dia hi ha més visitants que gaudeixen del Parc en bicicleta, a peu, corrent o en cotxe. I és que gaudir de la natura a pocs quilòmetres de la capital catalana, certament és un privilegi. La Floresta, Vallpineda o Valldoreix, com a portes d’entrada a aquest entorn, viuen una realitat ambivalent; l’interès per aquesta zona pot ajudar a dinamitzar l’economia local i posar en valor les singularitats del territori, però d’altra banda, una afluència mal gestionada podria fer malbé l’equilibri natural, augmentar la pressió sobre les infraestructures i acabar generant molèsties als veïns.

Aprofitar el turisme de Barcelona per descongestionar-lo amb els diferents atractius que tenim a Sant Cugat és una tasca, que si més no, ens obliga a treballar en positiu a partir d’una pregunta: Estem preparats per acollir turisme, descongestionant Barcelona i col·laborant en una distribució del turisme per tot el territori? Jo estic segur que sí, però ens cal veure-ho com una oportunitat d’impulsar un model de turisme responsable, basat en l’educació ambiental, la mobilitat sostenible, la promoció del comerç local o la pràctica de l’esport, per exemple.

Però els santcugatecs no hem de veure com arriben i marxen els turistes, ni acostumar-nos a ser testimonis immòbils d’aquesta realitat. Que creixi el turisme és quelcom molt positiu, però per a que passin coses bones cal la implicació de totes les parts, especialment la de l’administració, que ha de planificar al costat d’una ciutadania activa. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Nacionalitat andorrana per a catalans

Tenir passaport andorrà i un altre és possible i això obre portes a pensar noves propostes que millorin la vida a milers de ciutadans. Actualment, un acord del 2001 del Govern andorrà permet que originaris d'onze estats diferents puguin gaudir de la nacionalitat andorrana sense renunciar a la seva com la del Marroc, Israel, Cuba o Argentina, entre d'altres.

A Catalunya hi ha milions de ciutadans que no se senten espanyols i que, per tant, no se senten còmodes amb el passaport del regne d'Espanya, i a Andorra hi ha qui veu com a avantatge disposar d'una segona nacionalitat europea per poder, per exemple, estudiar a l'estranger o gaudir de més avantatges sanitaris.

Dit això, i seguint el fil de la sèrie d'articles que estic redactant últimament; per què no pensem una proposta que pugui beneficiar a part de la ciutadania catalana i a l'andorrana? Un passaport andorrà que per exemple, es faciliti a catalans que inverteixin a Andorra o que reuneixin algunes altres condicions, seria una bombolla d'oxigen per a molts.

La vida és negociació i res mai és blanc o negre. Estic segur que Andorra i Catalunya podrien trobar un encaix que beneficiés als dos veïns; per una banda, accelerant homologacions universitàries, facilitats per fer les proves PAU a la Seu d'Urgell... i per l'altra, trobar una opció perquè els catalans que ho volguessin tinguessin opcions a disposar de la nacionalitat andorrana amb algunes condicions assequibles i profitoses per ambdues parts.

Si Andorra proposés un passaport "light", amb menys avantatges que els actuals, per a catalans, creieu que no hi hauria milers de peticions?

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 
Article publicat a Racó Català

Garantir els drets lingüístics, més i millor

Cal felicitar a l’Ajuntament de Sant Cugat per haver activat la Bústia del Català, un espai on ja es poden presentar casos de vulneracions dels drets lingüístics a la ciutat.

Amb aquesta iniciativa l’Ajuntament pretén protegir el català dels abusos que a vegades es cometen en contra dels drets dels catalanoparlants. El consistori avaluarà i determinarà com actuar en cada cas, però de moment es descarta aplicar cap sanció.

No és fàcil fer un seguiment acurat, avaluar els casos i si cal, tramitar denúncies i exigir sancions. No és ni una feina agraïda ni simpàtica, però s’ha de fer i cal encoratjar a l’administració per a que impulsi mesures, que a vegades, poden semblar impopulars. L’ús del català està en perill i cal prémer l’accelerador des dels sectors de l’educació i el comerç si volem dotar-lo d’una millor salut.

Revertir l’evolució desfavorable que ens indiquen les recents enquestes és urgent. Crec que cal posar el focus a les escoles per a que els més joves usin la llengua de forma natural, però quan surten de l’escola cal que també trobin un entorn que garanteixi la utilitat i la necessitat d’emprar la llengua.

Des de fa unes setmanes tenim una eina, la Bústia del Català, que ens ha d’ajudar a comptabilitzar possibles vulneracions de drets, ara però, cal encoratjar a l’ajuntament a que no només les recopili i les analitzi, cal també sancionar a qui no respecti els catalanoparlants i seguir fent pedagogia per a que tothom entengui que la llengua dels catalans és el català, i si avui encara és una llengua viva és gràcies a milions de catalans que han lluitat per la seva supervivència tot i ser arraconada i perseguida per l’estat espanyol. 

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Lawfare, startups i Andorra i Catalunya caminant plegades

El que va passar a Banca Privada Andorrana és una demostració de que l’estat espanyol trepitja i no respecta res si el fi és justificat, pels seus interessos, evidentment.

L’estat espanyol va violar la sobirania d’Andorra quan va orquestrar un lawfare de manual, i dirigents de l’antic govern de Madrid, encausats per la justícia andorrana, encara la menyspreen quan fan cas omís de les comissions rogatòries.

Recentment hem pogut escoltar a l’antic CEO de BPA, Joan Pau Miquel, al Congrés espanyol declarant en relació a l’Operació Catalunya i demanant la restitució de l’honorabilitat de centenars de persones que se’ls va atacar amb les falsedats que van fer caure el banc andorrà i la seva filial a Madrid.

No és temps d’amagar el cap sota l’ala, tampoc de mirar cap a un altre costat. Andorra és sobirana i té veu internacional, cal aprofitar-ho per exigir responsabilitats. Però aquest article no pretén buscar enemics comuns, que hi són, sinó el contrari,  animar a diferents col·lectius a teixir aliances entre unes comunitats que indubtablement es complementen.

En l’àmbit econòmic, per exemple, tant Andorra com Catalunya poden ser referents internacionals en la creació d’startups i en la seva posterior consolidació com a empreses. Segons l’estudi Barcelona & Catalonia Startup Hub, la capital catalana actualment se situa en el top cinc europeu de ciutats amb més startups, i la trenta-vuitena a nivell mundial. La capital del Principat de Catalunya sembla tenir la fórmula per atraure talent; formant-lo a escoles de negocis, vivint experiències en un entorn cosmopolita i facilitant-li la tecnologia i una economia local que propicia aquest ecosistema envejable.

Per què no pensem en gran, amb una estratègia comuna que enforteixi ambdues economies mentre estudiem com els catalans podem desprendre’ns del llast espanyol? La creació de nous projectes empresarials, amb una fiscalitat com l’andorrana, podria fer de Catalunya i Andorra la zona més emprenedora i potent del sud d’Europa.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Article publicat a Racó Català 

Sant Cugat s’enfortirà amb l’annexió de Bellaterra

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és ferma i obligarà l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de la segregació de Bellaterra. No serà un procés ràpid, però d’aquí a uns mesos serà la Generalitat qui decidirà si Bellaterra s’annexiona definitivament a Sant Cugat. Les claus per entendre aquesta reivindicació en són moltes, passant per la connexió geogràfica, econòmica o física, fets tècnics que converteixen Bellaterra en una disfunció territorial i que haurien de servir a la Generalitat per facilitar l’annexió.  

Però des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat. La ciutadania de Bellaterra, que ja va demostrar que viu mimetitzada amb la de Sant Cugat, és majoritàriament independentista, i així ho demostren històricament els resultats de les eleccions. A les del maig del 2024, per exemple, Junts va ser el partit més votat aconseguint més del 40% de suport. La segona força més votada va ser el PSC-PSOE, però a molta distància, amb només un 15% de vots. 

A Sant Cugat li interessa l’annexió de Bellaterra per molts motius, però des del camp independentista, els centenars de vots que rebran les formacions de Junts, Esquerra, Aliança i la CUP s’hauran d’aprofitar per seguir consolidant Sant Cugat com un feu del nacionalisme independentista català. En aquest camí d’alliberament nacional ens necessitem tots, i els vots provinents de Bellaterra també han de servir per avançar en consolidar un model que ha de servir de referent per a tots els pobles del país.  

Article publicat al TOT SANT CUGAT

La via andorrana per alliberar la nació catalana

Alguns s’esveren quan plantegem una nova via per alliberar Catalunya des d’Andorra. El canvi fa por i tot el que és desconegut a vegades provoca vertigen, però crear més ponts entre Catalunya i Andorra pot ser una relació natural que enriqueixi a ambdues parts.

Tenim precedents que demostren la necessitat d’una bona entesa i en aquesta posició de superioritat institucional que ostenta Andorra, no sé per què no hi pot tenir cabuda plantejar un exercici d’empatia i solidaritat envers els cosins del Principat de Catalunya.

Podria enumerar molts arguments que agermanen catalans i andorrans, però per obrir un debat serè, lluny de romanticismes enlluernadors, crec que el que urgeix és que els polítics catalans mirin més al nord i menys a Espanya, consolidin col·laboracions i obrin espais de diàleg que ens permetin teixir una estratègia d’alliberament nacional.

Demanar un cop de mà als germans de parla andorrans no ha de ser cap sacrifici per ningú, al contrari, s’ha de buscar una entesa que permeti afavorir les dues parts, buscant la complementació sense que ningú hagi de renunciar a res.

La col·laboració amb l’aeroport de la Seu d’Urgell n’és un bon exemple. I no ens enganyem, si volem millorar la gestió i eficiència d’infraestructures com l’aeroport del Prat o el d’Andorra – La Seu d’Urgell, cal que la Generalitat n’assumeixi el control i es pensi més a donar un bon servei a Catalunya i a Andorra en comptes de treballar només per obtenir resultats econòmics per a accionistes d’Aena.

La via andorrana per alliberar la nació catalana no és una utopia, però cal parlar-ne desacomplexadament i de forma transversal si volem articular-la.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Article publicat a Racó Català

Que tornin totes...

Arran del referèndum del 2017, milers d'empreses van canviar les seves seus socials i van abandonar Catalunya. Sembla que en un primer moment no ens va afectar gaire perquè encara que es moguin les seus socials, la generació de riquesa i els treballadors de la gran majoria d'empreses es van quedar a Catalunya.

Els possibles boicots de càstig per haver marxat de Catalunya no van ajudar que les empreses reaccionessin i decidissin tornar, però el fet que Agbar o la històrica cimentera catalana, Ciments Molins, ja hagin retornat és una bona notícia que hauria d'obrir la porta a normalitzar la tornada de milers d'empreses durant aquest 2025.

Les empreses necessiten seguretat i pel seu correcte funcionament cal que polítics, treballadors i la societat en general, ens preocupem per garantir-hi l'estabilitat necessària. Encara hi ha empreses grans com Caixa Bank, Banco Sabadell, Naturgy, Abertis, Colonial, Cellnex, Applus, eDreams, Cordoniu, Occident, Bimbo... que haurien de retornar les seus socials a Catalunya, però per fer-ho caldria que clients, treballadors, polítics, veïns... ens impliquem i exigim més empatia.

Com hem de posicionar-nos en contra de l'OPA del BBVA al Banco Sabadell si aquests últims van canviar la seu social a Alacant l'octubre de 2017 i encara no han tornat? Hem de girar la truita i fer veure a les grans empreses que retornar les seus socials a Catalunya no és només una decisió simbòlica, és una declaració d'intencions que ha de generar reputació i fidelització, elements indispensables per a qualsevol empresa.

Em pregunto si l'Ajuntament de Sant Cugat ja està en contacte amb les empreses santcugatenques que han canviat les seus aquests últims anys. Sempre és un bon moment per dialogar, negociar i empatitzar en favor de la tornada, i aquest 2025 podria ser un dels objectius a assolir.

Article publicat al TOT SANT CUGAT