Andorra no mira cap a Espanya. Mira cap a Catalunya

Recuperem el relat, sisplau. A molts catalans ens fa vergonya i ens sap greu que molts mitjans andorrans i part de la classe política del país mantinguin, de forma sistemàtica, una narrativa subliminal —i no tan subliminal— que situa Espanya com a porta d’entrada natural a Andorra. Només cal fer un cop d’ull als titulars recurrents com: “Retencions a la frontera hispanoandorrana”, “Set quilòmetres per accedir al Principat des d’Espanya”, “Forta afluència de vehicles procedents d’Espanya”. I així, titular rere titular, es va imposant una idea falsa, repetida tantes vegades que fins i tot molts andorrans l’han normalitzada: que Andorra i Espanya tenen un vincle geogràfic, cultural i polític que justifica aquesta manera de parlar i d’imaginar-se els límits fronterers.

Doncs no, a Andorra no s’hi entra des d’Espanya, s’hi entra des de Catalunya. No és una qüestió de matís, és una qüestió de realitat geogràfica i política. La carretera CG-1 connecta Andorra la Vella amb la Seu d’Urgell, no amb Madrid, ni amb Saragossa, ni amb cap altra capital de l’estat espanyol. Catalunya és el territori immediatament veí i encara que molts mitjans andorrans evitin mencionar-ho, a l’altra banda del riu hi ha un poble català amb una història compartida, vincles econòmics, culturals i familiars amb el Principat d’Andorra.

El Govern andorrà segueix evitant fer servir el mot Catalunya en la senyalització oficial: en lloc d’escriure “Catalunya”, opten per “Espanya”, alimentant així un relat imposat des de fa dècades pels interessos espanyols. És una forma subtil —i eficaç— de desconnectar culturalment Andorra del seu entorn natural.

Però parlem de fets, perquè la realitat econòmica és tossuda i desmunta qualsevol relat imposat des d’Espanya:

• El turisme que arriba a Andorra ho fa majoritàriament a través de Catalunya i una part molt significativa del comerç andorrà depèn de proveïdors catalans, no pas madrilenys.

• El mercat laboral andorrà té una altíssima presència de catalans, especialment en serveis professionals, comerç i educació. Són professionals formats a Catalunya els que sostenen molts dels serveis privats i públics del país.

• L’accés a serveis sanitaris, universitaris i culturals es fa majoritàriament a través de Catalunya. Andorra no envia estudiants a Burgos, sinó a Barcelona, la capital de Catalunya. No hi deriven pacients a Toledo, sinó a Lleida i a Barcelona.

Crec que l’aliat natural d’Andorra no és Espanya, és Catalunya. Per geografia, per cultura, per llengua, per vincles familiars i per interessos compartits. El problema no és només semàntic, el problema és polític. Quan s’evita sistemàticament parlar de Catalunya, s’està cedint el relat a l’Estat espanyol. Quan es parla de frontera hispanoandorrana, es legitima el marc mental espanyolista. I quan el Govern andorrà posa “Espanya” als cartells cap a la Seu, està reforçant el mateix relat que diu que el català és un dialecte i que Andorra és un satèl·lit de Madrid.

Cal doncs que els polítics andorrans i els catalans posin dades sobre la taula i s’entenguin. Ja fa massa temps que dura aquest tracte injust. Cal un canvi de xip per a que catalans i andorrans recuperin el seu relat nacional. I això comença per l’idioma, pels mapes mentals, pels titulars de premsa i per les senyals de trànsit. Perquè quan perdem el relat, també perdem la nostra identitat. 

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra