Però vam parlar molt de posicionament tàctic i objectius estratègics, i per a mi, certament, la lliçó més valuosa va arribar parlant d'estratègia perquè tinc clar que vivim en una societat on sovint confonem l’acció - inacció i la prudència com a part d’una hipotètica estratègia que no ens porta enlloc.
A les empreses, per exemple, fem reunions, redactem plans, organitzem esdeveniments i publiquem continguts a les xarxes socials. A la política aprovem resolucions, fem declaracions i cada dia omplim titulars. Però tot això és inútil si no forma part d'una estratègia coherent.
L'estratègia consisteix a definir un objectiu i ordenar els recursos disponibles per assolir-lo. Sembla senzill, però no ho és perquè obliga a prioritzar, a posicionar-nos, a prendre partit, a renunciar a determinades opcions i, sobretot, a pensar a llarg termini.
Les escoles militars fa segles que estudien aquesta disciplina. No perquè els militars siguin més intel·ligents que la resta de la societat sinó perquè saben que cap victòria és fruit de la improvisació ni de l’atzar. Els objectius, els recursos, els tempos i les accions han d’estar ben alineades si es pretén assolir l’èxit.
I curiosament, aquest principi és igual de vàlid al sector empresarial. Moltes organitzacions fracassen perquè confonen feina amb estratègia. Treballen molt, però avancen poc. Inverteixen recursos, es mouen ràpidament però moltes sense una direcció clara.
Al nostre voltant podem veure que les empreses més exitoses no són necessàriament les que disposen de més recursos. Sovint són les que tenen més clar on volen arribar i quines decisions les apropen al seu objectiu. I això que veiem en les empreses, també les podem veure en el conjunt del nostre país.
Catalunya fa segles que es mou, se sacseja, puja i baixa, es compara i fa algun pas endavant per aconseguir quelcom. Hi ha persones que defensen la independència i persones que no, i més enllà de les legítimes diferències ideològiques el que ens cal a uns i a altres és una estratègia per assolir l’objectiu i deixar de perdre el temps.
Als polítics catalans no els hem de demanar una llista de desitjos ni una declaració d'intencions, el que cal exigir és el detall d’una estratègia realista per assolir l’objectiu final; l’alliberament nacional o la submissió final.
Els pobles que han aconseguit grans transformacions històriques rarament ho han fet gràcies a l'espontaneïtat. Ho han fet perquè han estat capaços de combinar visió, perseverança i estratègia.
Potser aquesta és una de les lliçons més útils que podem extreure del pensament estratègic. La victòria no acostuma a pertànyer al més fort ni al més nombrós. Sovint pertany a qui ha pensat millor el camí. I aquesta és una reflexió que serveix tant per dirigir una empresa com per construir el futur d’una Catalunya lliure. L’experiència a l’escola d’estiu de la SEM ha estat molt bona i l’any que ve repetiré, ara cal continuar amb les idees més clares i amb la convicció de què sí o sí, hem de tornar a prendre la iniciativa des de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada