I quan ens responem a la pregunta ens adonem que ja fa massa anys que els catalans discutim sobre l’eix ideològic mentre el debat nacional va perdent centralitat. Ens dividim entre l’esquerra i la dreta, el centre, l’extrema esquerra o l’extrema dreta. I crec que totes aquestes diferències són legítimes i formen part de qualsevol democràcia madura, però el temps passa i els que ho tenim clar, no trobem resposta a una pregunta bàsica: volem que les grans decisions sobre Catalunya es prenguin des de Catalunya?
Aquesta hauria de ser la nostra brúixola. Quan una nació no ha resolt el seu encaix polític, l’eix nacional no pot desaparèixer. Hem de deixar d’amagar-nos sota altres debats perquè mentre discutim entre nosaltres, les decisions que condicionen el nostre futur continuen prenent-se fora de Catalunya.
És urgent que tornem a pensar en clau nacional. No es tracta de renunciar a les ideologies, quan arribi el moment que cadascú defensi el model fiscal que prefereixi, el sistema educatiu que consideri o les polítiques socials que cregui justes. Però abans d’aquest debat n’hi ha un altre que afecta tothom, que ens crema a les mans i no estem atenent: qui ha de tenir l’última paraula sobre el futur del nostre país?
Tinc clar que la resposta a aquesta pregunta ens continua agermanant. Durant els anys del Procés, el president Carles Puigdemont va assumir una responsabilitat política extraordinària. Amb encerts i errors, va representar la voluntat de portar fins al final un mandat polític que milions de catalans havíem expressat a les urnes, i aquella determinació continua sent, per a molts, un referent.
I ara què? Tinc clar que ha arribat el moment de recuperar aquell esperit. No per repetir les mateixes estratègies, sinó per recuperar una idea fonamental: que els interessos nacionals de Catalunya han d’estar per damunt dels interessos de qualsevol partit.
Els partits polítics sempre han estat eines, però Catalunya ha de ser sempre el projecte. La CUP, ERC, Junts, Aliança Catalana i totes les persones que compartim la voluntat que Catalunya pugui decidir el seu futur tenim sensibilitats diferents, i és bo que sigui així, però si aquestes diferències acaben sent més importants que allò que ens uneix, el projecte col·lectiu tornarà a quedar bloquejat.
Abans de ser militants, votants o simpatitzants d’un partit, tots som catalans. Potser és des d’aquesta consciència compartida que cal començar una nova etapa. Una etapa menys centrada en els retrets i més orientada a construir una estratègia comuna. Una etapa en què les discrepàncies ideològiques no facin impossible la cooperació en tot allò que afecta el futur nacional de Catalunya.
El president Puigdemont ha d’ajudar a cosir, a unir i a culminar allò que va quedar interromput. Però aquesta vegada la responsabilitat no pot recaure només sobre una persona, cal que sense retrets sapiguem trobar la part més bona i constructiva de tots els racons del sobiranisme.
Si hi ha una feina per acabar, només la podrem acabar quan els catalans siguem capaços de recordar que, abans de qualsevol sigla, abans de qualsevol ideologia i abans de qualsevol estratègia electoral, som una nació que vol decidir el seu propi futur.
Els lideratges són imprescindibles, però cap president, partit o govern ens farà la independència, recordem que les nacions només avancen quan els seus ciutadans decideixen caminar junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada