El català al supermercat, una qüestió logística

Fa uns dies vaig comprar un Cacaolat en un supermercat d’Andorra. Un producte nascut a Catalunya, amb una marca estretament vinculada al país, comprat a l’únic estat del món que té el català com a única llengua oficial. I, tanmateix, l’envàs que tenia a les mans estava etiquetat en espanyol.

No és un cas excepcional. Als supermercats de Catalunya ens trobem habitualment productes locals fabricats per empreses catalanes —Cacaolat, Donettes, Frit Ravich i moltes altres— en què el català té una presència reduïda o inexistent. També trobem cereals, galetes i tota mena de productes amb envasos en espanyol i portuguès, pensats probablement per abastir simultàniament els mercats dels estats espanyol i portuguès.

I cada vegada que ho veig penso el mateix, potser el problema del català als productes ja no només  és una qüestió lingüística, és també una qüestió logística.

I és que durant dècades tenia sentit intentar fabricar un únic envàs que servís per al màxim nombre de mercats possible. Simplificava la producció, reduïa referències, facilitava la gestió dels estocs i permetia aconseguir economies d’escala.

Però la logística del segle XXI té poc a veure amb la de fa dècades. Avui les empreses treballen amb sistemes de planificació, codis de barres, ERP, gestió automatitzada de magatzems i sistemes de traçabilitat que permeten, al detall, saber amb moltíssima precisió quin producte s’ha fabricat, a quin lot pertany, on està emmagatzemat i cap a quin mercat es dirigeix.

Per tant, si sabem on va cada producte, per què no podem saber també en quina llengua ha d’arribar-hi? Una empresa que comercialitza un mateix producte a Catalunya, Andorra, Espanya i Portugal ja pot disposar d’una versió en català destinada al mercat català i andorrà, una versió en espanyol destinada al mercat espanyol i una versió en portuguès destinada al mercat portuguès, per exemple.

Crear més referències d’embalatge implica gestionar tiratges, estocs, costos d’impressió, canvis de línia i previsions de demanda però  estic segur que qualsevol empresa pot utilitzar la tecnologia i una millor gestió logística per reduir aquest cost de segmentació.

De fet, les empreses ja segmenten els mercats constantment. Canvien promocions, formats, preus, distribuïdors, campanyes publicitàries, webs i missatges comercials segons el país al qual s’adrecen. Si acceptem que Portugal i Espanya són mercats diferents i adaptem els productes a cadascun d’ells, també hauríem de començar a considerar Catalunya – Andorra com un mercat amb característiques lingüístiques pròpies.

Que el mercat andorrà és molt petit? Sí, però no patiu que a Catalunya tenim uns quants milions de ciutadans que valoraran l’esforç de qualsevol empresa amb inquituds, respecte i sensibilitat per la nostra llengua. 

El català és la llengua oficial d’Andorra i la legislació andorrana estableix àmplies obligacions d’ús del català en àmbits com el comerç, la publicitat i l’atenció al públic. Que un consumidor entri en un supermercat d’Andorra i trobi determinats productes catalans etiquetats prioritàriament en espanyol resulta, com a mínim, inacceptable. 

A Catalunya el Codi de consum reconeix el dret dels consumidors a rebre en català les informacions necessàries per al consum i l’ús adequat dels béns. Per tant, augmentar la presència del català als productes no hauria de ser vist únicament com un gest de responsabilitat cultural de les empreses. També forma part de l’adaptació del producte al mercat on es comercialitza.

La llengua d’un envàs també comunica, i quan una marca s’adreça a mi en català em diu, encara que sigui inconscientment, que sap on soc, que coneix el mercat en què opera i que m’identifica com a consumidor. És exactament el mateix principi que porta una multinacional a adaptar una campanya publicitària, una pàgina web o una estratègia comercial a cada país.

Un cop més, faig una proposta on vull recalcar que no es tracta de posar obstacles a la distribució ni incrementar costos empresarials innecessaris. Es tracta justament del contrari, d’aprofitar millor les eines que tenim per fer compatible l’eficiència logística amb la proximitat cultural.

Així doncs, el futur del català als supermercats no depèn només de la política lingüística, també depèn d’una bona cadena de subministrament, i mentre molts catalans busquem fòrmules per millorar la salut del nostre idioma, dins i for a dels supermercants, a Andorra ja hi ha els ingredients i totes les eines d’un estat independent per empènyer amb fermesa. 

Article publicata l'Altaveu d'Andorra

Per un pacte entre independentistes

Els actes de la Diada Nacional de Catalunya haurien de servir per recordar-nos què compartim, d’on venim i cap a on volem anar, però aquesta any he constatat amb molta tristesa fins a quin punt s’ha deteriorat la relació entre els independentistes de dretes i d’esquerres.

La discrepància política és legítima, saludable i fins i tot necessària. Però si tots volem un estat propi hem d’estar disposats a fer sacrificis. 

No ens podem permetre l’error d’enfrontar-nos permanentment entre nosaltres. Durant massa temps, l’independentisme ha dedicat més energies a combatre les seves diferències internes que a confrontar l’estat espanyol, que és qui ens impedeix decidir el nostre futur. Hem arribat a un punt en què alguns independentistes semblen considerar més adversari aquell que defensa una Catalunya ideològicament diferent que no pas l’estat que ens nega el dret a existir.

I això és un error històric que no perdonarem. Cal un punt i final a les tonteries dels extrems independentistes. La CUP i Aliança Catalana representen avui dues visions ideològiques oposades i precisament per això tenen una responsabilitat especialment rellevant. Si els dos extrems de l’independentisme són capaços de reconèixer que la construcció de l’estat català és prioritari a la disputa sobre quin model de país volem, demostrarem que la independència no és una simple declaració retòrica.

No demano que comparteixin programa, tampoc que governin plegats ni que renunciïn a les seves conviccions. Demano, i crec que tot independentista hauria d’exigir, que siguin capaços de coincidir en la necessitat de construir un estat propi.

La unitat independentista no significa uniformitat ideològica, significa entendre l’ordre de les prioritats i jo tinc clar que per fer la independència primer hem de disposar de les eines pròpies d’un estat per després poder discutir democràticament com les volem utilitzar.

Cap projecte d’esquerres podrà desplegar-se plenament mentre les grans decisions polítiques, econòmiques i judicials continuïn condicionades per l’estat opressor. I cap projecte de dretes podrà decidir sobre les seves fronteres, els seus impostos, les seves infraestructures, la seva llengua o les seves relacions internacionals si no hem fet la independència plegats.

Que parlin clar doncs, la independència no és la seva prioritat? Sense estat propi uns i altres podran defensar la seva ideologia, però no la podran aplicar. El que estan fent amb les seves pica baralles absurdes és condemnar-nos a tots els catalans i això cal dir-ho ben alt, repetir-ho i si cal assenyalar-los. La CUP i Aliança Catalana no són conscients que ells tenen la veritable clau. No pas perquè juntes disposin d’una majoria parlamentària, sinó perquè són aquests dos partits els que poden demostrar que fins i tot les expressions més allunyades de l’independentisme són capaces de compartir un objectiu nacional que ha d’estar per sobre de tots.

Si els independentistes d’esquerres, de centre i de dretes actuéssim plegats davant l’estat espanyol ja no ens podrien aturar. Aquesta és la força que més tem qualsevol poder que vulgui mantenir-nos subordinats, un poble divers ideològicament però unit en la defensa de la seva llibertat.

I per aquesta raó ens volen dividits, per això els resulta tan útil que discutim entre nosaltres, que ens vetem, que ens insultem i que convertim cada diferència en una frontera infranquejable. Mentre nosaltres ens acusem mútuament de no ser prou purs, Espanya conserva intactes totes les seves estructures de poder.

No podem continuar caient en aquest parany. No hi ha millors ni pitjors independentistes, però al meu parer, un independentista de veritat mai trencarà cap relació amb cap altre independensita, al contrari, crearà ponts d’entesa fins a arribar a la victòria. Naturalment la generositat que reclamo ha de ser recíproca. L’esquerra i la dreta independentista han d’acceptar que la nació no pertany a una sola tradició ideològica i que ningú no pot ser expulsat del moviment nacional simplement per somniar en una Catalunya diferent.

Es tracta doncs,  d’ajornar determinades batalles, no d’eliminar-les. Quan disposem d’un estat propi ja discutirem a les urnes quina Catalunya volem. Aquesta discussió serà inevitable i profundament democràtica, però perquè pugui produir-se en llibertat abans hem d’assolir aquesta llibertat.

Si els independentistes no som capaços d’entendre el moment transcendental que vivim haurem d’exigir-nos responsabilitats. I si alguns anteposen indefinidament els interessos electorals, els vetos personals o la puresa ideològica a l’objectiu de la independència, tindrem dret a afirmar que qui ha promogut qualsevol boicot o trencament, ha traït l’objectiu compartit que diuen defensar.

La independència és possible mitjançant un gran acte de generositat nacional. Un acord que no exigeix pensar igual, sinó avançar junts. Un compromís sincer per treballar de forma coordinada fins que Catalunya pugui decidir el seu futur sense més repressió.

El dia que siguem capaços de confrontar l’estat opressor amb la força de l’esquerra, el centre i la dreta independentistes actuant plegats, simplement haurem guanyat. Exigim-ho doncs, cridem-ho, ja n’hi ha prou de lluites entre germans.

Si la prioritat és la independència, amaguem la batalla ideològica per l’endemà de la victòria i centrem-ho tot a l’alliberament nacional.

Article publicat a Racó Català