23 d’octubre del 2007

Deesses per un instant

El Museu Tèxtil i d’Indumentària permet als assistentes convertir-se en model per uns segons.


“L’exposició té forma de cub i la seva intenció és que l’espectador es posi en la pell de la model” comentava Meritxell Gómez, estudiant de gestió de patrimonis culturals i responsable de l’atenció als clients del museu. I és que el museu acull durant tot el mes d’octubre el “Fashion Show” de les desfilades de moda, una exposició on el visitant pot adoptar dos punts de vista diferents d’una mateixa seqüència de la desfilada.

El Museu del Tèxtil i l’Indumentària, situat al carrer Montcada 12 del barri de la Ribera, té aquests dies com a objectiu, dibuixar cronològicament l’art i la tècnica del teixit a Europa occidental, passant per la indumentària, la punta i el brodat. És per això que l’exposició es divideix en el tèxtil del segle IV fins al de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en el brodat romànic, el barroc del segle XVII i el modernisme de la primera dècada del segle XX on comença un període de simplificació del vestit femení. Segons Meritxell Gómez, “el museu serveix per a que l’espectador li doni un cop d’ull a l’evolució de la moda”.

“Crec que és interessant saber com vestien els nostres avantpassats, tot i això, el que m’ha semblat més emocionat ha estat el estar cara a cara amb un grup de fotògrafs” reconeixia Gisela Sardín, una visitant de 21 anys a la qual li ha impactat de valent caminar entre flaixos o seure en un camerino mentre per uns instants es posava en la pell d’una model.
I és que entre flaixos, llums de tots colors, contrastos ambientals, passarel·les i tot allò habitual en el món de la moda, és més senzill entendre les tendències actuals, comprendre el sentit de les nous corrents estilístics, preveure cap a on evolucionaran els diferents corrents o fins hi tot entendre per què segons qui, vesteix d’una manera i no d’una altra.

El Museu Tèxtil i d’Indumentària obra les portes a les 10h del matí i les tanca a les 18h del vespre, reb una mitjana de 150 visitants al dia, sense tenir en compte els mesos d’estiu que ha pogut rebre fins a mil visitants en un sol dia. Es pot visitar plenament en poc més d’una hora i l’exposició temporal del “Fashion Show” tancarà les portes el proper 28.
(Reportatge emès a la publicació Ciutat Vella de Barcelona)

21 d’octubre del 2007

A Pasqual Maragall

Pasqual Maragall, exlíder del PSC i últim president català del país, va anunciar l’altre dia que pateix la malaltia d’Alzeheimer des de fa uns mesos.
Reconec que mentre va governar Maragall vaig ser crític amb ell, vaig deixar de militar en un partit per que aquest va decidir pactar amb els socialistes catalans. Sempre he cregut que el PSC no és un partit català, és un braç més dels socialistes espanyols.
Tot i això, quan en Maragall era president em va despertar alguna simpatia, Maragall el socialista nacionalista, Maragall crític amb el seu cap socialista, Maragall , el sempre polèmic i creador de les “maragallades”, no sé si el càrrec de president era el seu lloc, ni sé si respondre a ser honorable era el seu màxim objectiu... el que sí que sé és que va saber comportar-se, va callar quan tocava, va marxar per la porta gran i sobretot, va saber actuar amb independència, quelcom que l’actual president no sap fer. Montilla, per alguns honorable president, per a mi simple cap de turc, s’aferra en la política del silenci, una eina que Maragall no ha sabut emprar, però que potser per això, per l’absència de silenci, s’ha convertit en una persona estimable i propera.
Ara l’ex president, l’honorable Pasqual Maragall, ha començat un nou camí que de ben segur no serà fàcil, fa uns mesos a l’Hospital de Sant Pau li van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer i no ha estat fins fa uns dies que ho ha anunciat públicament. Només desitjar-li tota la sort del món en la seva lluita personal contra aquesta malaltia, sort Maragall, salut última veu catalana del partit socialista.

Keen i la Xarxa assassina

L’autor nord americà Andrew Keen ha publicat un nou llibre anomenat “El Culte de l’aficionat”. En ell, Keen, esmenta el mal que està fent Internet a la cultura en general. El llibre que se suma a la seva col·lecció d’obres polèmiques vol avisar dels problemes que poden derivar-se de la xarxa, com ell mateix diu; “Internet està matant la nostra cultura i assaltant la nostra economia”.

L’autor es centra en l’ús que fan milions d’aficionat d’Internet, emprant la xarxa per explicar intimitats i cometre actes immorals. També comenta que hi ha tanta informació que arribem a un punt de descrèdit de tota mena de dades, on el lector no pot diferenciar entre informació verídica i informació falsificada.

Andrew Keen té raó quan diu que la xarxa pot afectar a la nostra cultura, però la tesi de l’autor és radicalment pessimista. No obstant, després de comparar als bloggers amb el monos, els usuaris del Youtube amb participants del “Gran Hermano” o a aquests mateixos en voyeuristes , conclou reconeixent que no és cap enemic de la Xarxa, simplement creu en el seu ús responsable i sobretot en el respecte de la feina dels professionals.

Des del meu punt de vista crec que els usuaris de la xarxa han anat evolucionant al mateix temps que ho ha fet Internet. Tant és així que l’usuari poc a poc ha anat aprenent a diferenciar entre informacions veraces i informacions sense cap mena de fiabilitat.

Així doncs en contra del que diu Andrew Keen, crec que la xarxa en comptes “de matar la cultura” el que està fent és donar ales als seus usuaris, per a que siguin receptors més preparats i alhora aprenguin a interactuar en la comunicació de forma més àgil. També crec que l’ús de blogs, espais personals i altres eines de la xarxa col·laboren en crear un entorn pròsper i real de llibertat d’expressió.

4 de setembre del 2007

La casa sempre oberta

Comença el curs per a tothom i els polítics ja es disposen a aterrar en el seu territori , “la casa gran del catalanisme” obre les portes a republicans, a socialistes, a federalistes i fins hi tot a algun despitat... la casa està oberta a tothom, en Mas ho sap i la festa ha de ser grossa.
Però dins la casa no tots estan contents, algú que camina de puntetes encara no sap que aglutinar tot tipus de catalanisme no té perquè malbaratar el concepte socialcristià que tant defensa la respectada Unió Democràtica, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, hauria de creure més en les seves idees i recolzar una iniciativa que ens pot fer més forts.
És moment de ser valent, d’obrir nous camins per a que els nacionalistes seguim sumant en comptes de seguir restant com hem fet fins ara amb tripartits, escissions i crisis internes.
Agradi o no, l’Artur Mas ha estat el primer en donar aquest pas, “la casa gran del catalanisme” està oberta i hi cabem tots. Per Catalunya i per tots nosaltres, unitat nacional!.
Carta publicada al diari Avui el dia 9/9/2007 i al setmanari del Diari de Sant Cugat.

27 d’agost del 2007

Depre post-vacacional?

S’apropa el final de mes i la majoria de la gent ja torna de les seves vacances. Marroc, USA, Anglaterra, Alemanya, Canadà i Malta. Quebec, Girona, Costa Azul, Barcelona i Valleta... països i ciutats que han acollit el nostre caminar, el nostre parlar i les nostres maneres de fer durant dies, setmanes i mesos per algun afortunat.
Tots hem passat bons moments aquest estiu, molts hem viscut en un núvol durant uns dies i ara poc a poc tornem a incorporar-nos a la realitat rutinària, el viure el dia a dia, la tornada a la feina, als estudis i en definitiva, a la nostra vida rutinària, pot provocar la molt anomenada “crisi post vacacional” o “depressió post vacacional”. Tot i que els psicòlegs recomanen que els treballadors es reparteixin les vacances durant l’estiu, partint-les en dos, no tots ho poden fer i la nostàlgia de la vida de vacances segueix afectant a la majoria de gent.
Però la crisi pot afectar de diferents maneres, hi ha qui torna i se sent el més desgraciat del món, hi ha qui no aixeca cap durant uns mesos i es tanca en ell mateix sense exterioritzar els seus sentiments ni les seves experiències viscudes... altres, aprofiten per canviar coses, per millorar aquelles petites deficiències que només pots percebre quan les veus des de la llunyania, a vegades amb la companyia de nova gent o simplement sol però des de la distància. Sortir de casa molts cops serveix per adonar-te de les coses que fem malament durant la ja anomenada “vida rutinària”, serveix per adonar-te de moltes coses com per exemple si realment estimes aquella persona amb qui has estat compartint els últims mesos de la teva vida, també serveix per obrir-te al món i buscar les proximitats culturals amb la resta del món... En definitiva, per a tots els que heu tornat de vacances i encara estigueu un pel desanimats, recordeu els bons moments, corregiu el passat i mireu endavant!!

12 de juliol del 2007

La cursa real de la vida

Un dia després de treballar durant mesos em vaig comprar un mòbil d’última generació. Aquest mòbil gaudia d’infinitats d’atencions, cada dia el carregava, de tant en tant el netejava i fins hi tot algun cop l’havia abrillantat amb un drap humit. El cas és que un bon dia mentre esmorzava al ben mig de la Plaça Vella de Terrassa, un farsant d’aparença àrab el va allunyar de les meves mans.

El poder de córrer va més enllà que guanyar curses o travessar rutes de bells paisatges, córrer és un poder que no tots tenen i que subestimar-lo pot portar diferents conseqüències. Aquest matí mentre esmorzava al cèntric Jamaica de la vella Egara he estat víctima d’un robatori. Un adolescent de faccions àrabs m’ha fet creure que era minusvàlid mentre s’apropiava del meu apreciat mòbil. El més dolorós d’aquesta acció no ha estat el fet de que un marrec immigrant em robés, sinó que les dones de la taula del costat se’n adonessin i no em diguessin res per por al jove delinqüent.

El destí m’ha estat favorable. Quan m’he adonat que el meu mòbil no estava a la vora del cafè i del meu croissant, m’he aixecat i he saltat contra el jove. He buscat, en contra de la seva voluntat, el meu mòbil pels pantalons bruts del jove delinqüent. La meva cerca a més de violenta, tot el bar es devia pensar que volia aprofitar-me del jove, no ha conclòs de forma victoriosa, el meu mòbil s’havia esfumat.

Torno a la taula i... sorprenent! Escolto com la dona del meu costat li diu a la seva amiga que ha vist com “el niño moro le cogía el móvil a este chico”. No m’ho podia dir a mi?. M’aixeco d’un salt, i marxo corrents a buscar el lladre.

Quan tombo el carrer a l’esquerra ho faig per intuïció, corro a bon ritme i no puc treure’m del cap que aquest cop és la segona vegada que em separo de forma involuntària del meu telèfon...

El veig! Veig un jove d’uns 15 anys amb una carpeta vermella corrents per la plaça de l’Ajuntament, m’hi fixo i és ell, un jove immigrant que acaba de delinquir i que escapa impunement.

Aquí és quan el poder de córrer ocupa el seu torn. Fa anys que entreno i en tot moment sabia que l’atraparia. Podria estar hores i hores corrents d’arrera d’ell i estava segur de que l’acabaria atrapant. Així ha estat, després de córrer per carrers i carrerons l’he acabat atrapant, m’hi he tirat al coll i després d’emprar males paraules però no males accions he tornat a posseir allò pel que tantes hores vaig treballar.

Ell ha marxat sense cap penalització i molt probablement sense cap càrrega de consciència ni moral. Molt probablement el seu pare és un delinqüent com ell, també és probable que amb els anys perfeccioni la seva tècnica robatoria i fins hi tot és probable que algun dia pugui menjar a costa de nosaltres. El que no serà mai probable serà que jo empatitz-hi mai amb un immigrant delinqüent, quan criden que “es triste perdir pero más triste es robar” només tinc resposta per dir que més trist és tenir que conviure amb ells.

11 de juliol del 2007

Pas a pas

Avui és un gran dia per a la història del nostre país. Fa unes hores que ha estat aprovada l’Agència Tributària de Catalunya amb els suport de CiU i el tripartit. Aquest nova Agència gestionarà, com hauria d’haver estat des de fa segles, els diners dels catalans, concretament gestionarà prop d’un 40 % dels ingressos tributaris de la Generalitat. A més del pas que significa, més simbòlic que econòmic, podem dir que aquesta primera llei, prevista en el nou Estatut català, és la primera que s’aprova i que esperem que com una bola de neu creixi i faci reaccionar per a que s’aprovin altres lleis previstes del retallat estatut que tenim.

Les vacances des del despatx

Com tots els juliols, mentre la vida comença a alentir-se per donar pas a un mes d’aturades generals on la majoria de gents faran vacances, uns altres comencen a treballar de valent. Són un gènere diferent, una espècie a part. Grups emprenedors de joves que comencen a treballar, a veure què és el que d’aquí uns anys hauran de fer cada dia, cada mes, cada any fins a l’edat de la jubilació. Uns s’ho miren des de ben a prop pensant en allargar aquella etapa transitòria on l’estudiant és mantingut pels pares i allarga la “barra” aferrant-se a aquell desig impossible que tants lloen quan diuen que “viuran dels pares fins que puguin viure a costa dels fills”. Aquest és un missatge per a tots aquells estudiants que treballen a l’estiu, per tots nosaltres!