La cultura del no

No a la MAT, no, no al transvasament del Segre ni de l’Ebre, no, no a les centrals nuclears, no, no a les desalinitzadores, als molins de ven, al Quart Cinturó, al túnel d’Horta i a la Torre Negra. No a tot en general és la cultura que ha adquirit força aquests últims anys al nostre país.

Aquest cap de setmana l’ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, ha declarat que més greu que la manca de pluja “és la cultura del no” que des de fa anys es du a terme a Catalunya. Pujol deia que al tripartit hi ha la “mentalitat” de que cada vegada que hi ha una solució a un problema “hi ha gent que considera que la seva obligació és oposar-s’hi”.

Aquesta mentalitat dels dirigents catalans és palpable i nosaltres en som les principals víctimes. Quan a Catalunya es debatia si les desalinitzadores eren viables, al sud d’Espanya ja les estaven construint. Avui una de les zones més seques de la Península té aigua i la Catalunya “progressista” no en té. La “cultura del no” és generalitzable, han estat els partits d’esquerra els principals impulsors del “no progrés”, però avui ho paguen quan han de proposar un transvasament que fa anys negaven.

Però la “cultura del no” no només és la veu de l’esquerra poc previsora. A Sant Cugat del Vallès l’ajuntament convergent de Recoder també fa anys que va caure en el parany del “no”, un govern municipal que hauria de ser símbol del catalanisme i del veritable progrés, segueix amb la política del no cada vegada que tanca els ulls, dóna veu a l’esquerra, i no busca solucions per al sector de Torre Negra i rodals.

Article publicat al diari AVUI el diumenge 13 d'abril del 2008

CIU suma un diputat i "torna a ser una força política central" a l'estat espanyol

CIU amb 11 escons ha sumat un diputat més que en les passades eleccions del 2004 mentre que el PSOE ha guanyat les eleccions generals amb 169 escons per davant dels 153 del PP.

Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit un escó més que a les passades generals i amb aquest resultat torna a ser “una força política central” a l’estat espanyol.
Zapatero no ha aconseguit la majoria absoluta i això obra la porta a un possible pacte entre la federació nacionalista i el PSOE, ja que, CIU i PSOE sumen.

Duran, ahir al vespres des de l’Hotel Magèstic no va trigar en felicitar la llista més votada, tant al PSOE espanyol com al PSC català. Després de les felicitacions, el líder democratacristià va assegurar que “no pactarem amb la llista perdedora” i deixava així oberta la porta als socialistes espanyols mentre tancava qualsevol negociació amb el partit de Mariano Rajoy.

El líder de CIU a les generals feia ahir a la nit les declaracions en moments en que l’escrutini li donava 10 diputats en comptes dels 11 que els hi atorgava l’escrutini final. La llista encapçalada per Duran aconseguia doncs 11 escons, un més que fa quatre anys. No obstant, la valoració de les eleccions fetes per Duran va ser molt positiva ja que “els socialistes hauran de comptar amb CIU” si volen governar.

Per altra banda, el president de CIU, Artur Mas, lamentava que “els partits catalanistes sumant hagin baixat”, fent referència directa a la pèrdua d’escons republicans, que de 8 diputats al 2004 passen a tenir-ne tres. Mas convidava a que la gent “atreta pel món catalanista” reflexioni ja que el punt de preocupació de CIU és que les formacions catalanes han perdut pes a Espanya”.

Chacón presenta l’última tanca electoral del PSC i aprofita per fer creure al votant d’esquerres que Zapatero i Rajoy empaten en escons

A la seu del PSC i davant d’una sala ocupada pels periodistes que han fet el seguiment dels socialistes catalans, i després que "el Periòdic d’Andorra" publiqués el passat dijous un sondeig on preveu que els líders del PP i PSOE aconseguiran un número molt semblant d’escons a les generals, Carme Chacón, ha demanat el vot dels socialistes catalans, ja que creu que “només el vot del PSC pot fer que Espanya tingui un govern socialista de progrés”.

Mentre la percepció de la majoria de candidats catalans és que Zapatero guanyarà amb una amplia avantatge envers Rajoy, la representant catalana del PSC es va obstinar en assegurar que “la victòria de ZP depèn de Catalunya” i va animar a l’electorat d’esquerres a sortir el diumenge 9 a votar per un “govern amic de Catalunya”. Segons Chacón el PP ha guinyat l’ull a l’abstenció ja que “el votant de dretes sempre surt a votar i el d’esquerres no ho fa sempre”. No obstant, Chacón, ha assegurat que “quan les esquerres es mobilitzen, són majoria”.

La representant socialista a Catalunya a més de fer un últim clam a la participació, va aprofitar per presentar l’última tanca electoral de la campanya, una “z” semblant a la del protagonista del film “el Zorro”, que fa referència a Zapatero. Amb aquest element gràfic els socialistes pretenen donar sensació de “bon rotllo i bon humor”, i seguir amb el missatge optimista que ha pretès transmetre la candidata embarassada, durant tota la campanya.

Finalment Chacón va carregar durament contra Rajoy tot dient que si el PP guanya, Catalunya perd. “Ens juguem el pacte vigent de finançament, d’immersió lingüística, l’estatut i el transvasament de l’Ebre” assegurava una socialista que semblava més preocupada en omplir el Sant Jordi en poques hores, que no pas en recollir les veles del vaixell socialista català.

Marató de Barcelona 2008, una fita menys

La prova reina de l’atletisme va tenir lloc ahir a Barcelona amb més de 9.000 corredors. Amb sortida i arribada als peus de Montjuïc i amb un dia primaveral, ha estat l’edició maratoniana amb més atletes de la nostra història, i els meus primers 42.195 metres recorreguts en competició.

Per fi puc dir que he complert un dels meus objectius atlètics. Reconec que els 42 quilòmetres se m’han fet més llargs del que m’esperava, però voler és poder i ja puc dir que sóc maratonià! Ja m’ho deien ja... , no havia acumulat prous quilòmetres i si acabava, ho faria “patint com un gos”.

Als peus de Montjuïc es va donar el tret de sortida, hi havia tanta gent, es respirava tanta emoció que no em vaig quedar ni amb els parlament del batlle de Barcelona ni amb les notes que sonaven just abans del inici de la prova. Vaig poder sortir des de les primeres posicions, cosa que per una part emociona però també angoixava, sabia que tenia més de nou mil persones al darrera, i sabia també que al llarg de la cursa em passarien més atletes de les que jo avançaria.
Els primers quilòmetres van transcórrer amb molta tranquil·litat, corria a bon ritme i amb molt bones sensacions. Sabia que tindria molt de temps per pensar, per patir i per gaudir d’una Barcelona totalment diferent a la que estem acostumats a veure. Quan ja m’apropava als 15 quilòmetres anava a uns 3’45’’ el quilòmetre, un ritme que si hagués aguantat fins el final m’hauria proporcionat un crono de menys de dues hores i trenta minuts. No obstant però, sabia que les meves cames no podrien aguantar aquest ritme durant tota la marató i progressivament vaig anar afluixat, però no lo suficient. Vaig arribar al quilòmetre 21 (mitja marató) amb una hora i vint-i-cinc minuts. Em trobava bé i pensava que podria seguir el ritme fins a la meta.

Duresa quilomètrica

Arriba el maleït quilòmetre 26 i els genolls em comencen a fallar, se’m pugen els bessons i cada passa és una agonia. A partir d’aquest quilòmetre vaig veure què és córrer una marató, vaig adonar-me que no l’havia preparada prou i que tenia que oblidar buscar fer un bon temps, m’hauria de conformar en acabar-la i gràcies.

Al quilòmetre 30 m’esperava en Sergi Salvó, un atleta i gran amic. Jja puc dir ara que sense ell la meva primera marató hauria tingut un altre sabor. El Sergi em va rescatar en el quilòmetre 30 i em va acompanyar fins a la meta, la seva feina de llebre no va ser tant la de proporcionar un bon ritme, sinó la de motivar i animar-me en els últims quilòmetres d’aquesta gran prova de resistència.

Últims quilòmetres, comença l'agonia

Quan vam travessar els 36 quilòmetres les cames ja no em responien, em feien anar tant lent que el cor i els pulmons anaven totalment descansats, era purament patiment muscular. Tenia les cames molt adolorides però volia acabar allò que havia començat.

El moment més dur de la cursa va ser a l’alçada de l’Arc de Triomf, anàvem de tornada cap a Plaça Espanya, quedaven pocs quilòmetres però les meves passes cada vegada eren més curtes, més febles... Just passar per sota l’arc, vaig parar a l’avituallament on vaig aprovisionar-me d’aigua, fruits secs, beguda isotònica i fins i tot un plàtan. (els qui em coneguin sabran que no m’agrada aquesta fruita).

Amb tots aquests aliments el meu ritme era ridícul, no havia rodat tant lent ni en els escalfaments més passius de la meva vida. Ens apropàvem a Plaça Catalunya i per fi podríem baixar pel Portal de l’Àngel on intentaria incrementar el ritme. Així va ser, poc a poc vaig anar agafant ritme de baixada i recuperant forces per quan toques pujar el Paral·lel. Va ser allà on vaig patir com mai, els tres últims quilòmetres de la cursa eren de pujada però ja s’acabava i no valia res més.

Pujant pel Paral·lel en Sergi em va imposar un ritme assequible al meu estat físic del moment. No va ser fins als últims metres, quan ja veia la meta, que vaig fer un últim esforç, un canvi de ritme que em va suposar el patiment més gran de la meva vida, un patiment però, que em va proporcionar l’autorealització.

La conclusió

Córrer la Marató m’ha permès conèixer-me com a persona i com a atleta. Ara sé fins on està disposat a aguantar el meu cos i què haig de fer per arribar més lluny. He patit com mai però no tanco la porta a les maratons, amb temps i sobretot, amb quilòmetres acumulats, algun dia baixaré de les tres hores, ara de moment m’hauré de conformar amb les 3 hores, 25 minuts i 27 segons que he registrat.

Dolors Nadal s’oposa a la Espanya plurinacional i assegura que amb Rajoy el transvasament de l’Ebre tirarà endavant

La líder del PP català, Dolors Nadal, va pronunciar dijous passat una conferència a la seu de l’Agència Catalana de Notícies on a més de negar l’existència de la nacionalitat catalana, va exposar el seu pla per a “garantir l’abastament de l’aigua a Catalunya” després de comparar-se amb una corredora de fons.

Nadal, que per uns instants semblava haver-se personificat en una atleta, no per l’energia que desprenia sinó per la “pájara” que semblava portar, va definir el seu partit “com el partit de les persones lliures i iguals”. La candidata espanyolista es va centrar en la proposta de garantir el cabal ecològic dels rius, “hem d’aprofitar tota l’aigua sobrant dels rius de Catalunya” afirmava Nadal fent referència a un possible transvasament del riu Ebre. La líder del PP català va assegurar que les alternatives del transvasament no són viables, les desalinitzadores, per exemple, són per a Nadal “molt cares, contaminen molt i tenen poca vida”.

D’altra banda, la candidata popular va assegurar que “Espanya no és plurinacional, és una nació”. Nadal i la seva formació asseguren que creuen en la Constitució espanyola tot i que aquesta afirma que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren” – Espanya.

Per acabar-ho d’adobar després d’haver-se contradit, Dolors Nadal va carregar durament contra la candidata dels socialistes catalans, Carme Chacón. Nadal va declarar que la candidata del PSC “usa el seu embaràs de manera electoralista”.

Dolors Nadal havia començat el seu parlament comparant la seva carrera política en la d’una corredora de fons, serà un dels 9.300 corredors que participaran aquest diumenge a la Marató de Barcelona?.

Mai ens posarem d’acord

Avui he assistit a una conferència de la Dolors Nadal a l’Agència Catalana de Notícies. La candidata del PP català a les generals m’ha sorprès i m’ha desanimat alhora. Hi anava tenint una idea clara del PP i de la majoria dels seus candidats però aquest mig dia m’he emportat una sorpresa. Mentre l’espanyolista parlava he comprès que mai ens posarem d’acord, no, amb la Dolors no ens portarem gents bé. Aquesta senyora parteix d’una realitat que no comprenc, que no existeix, que se la ha creat ella i la gent com ella. Avui hem estat testimonis d’un acte ridícul, (no per part de l’ACN), la veu dels marginats ha parlat i ho ha fet per sobreposar-se a les nostres veus. Sí senyora Dolors, el valencià és un dialecte català, Catalunya és una nació i mai podré arribar a entendre com un català es pot doblegar a l’espanyolisme més ranci de la manera que ho ha fet vostè. La candidata del PP ha confessat que creu en una Espanya “democràtica”, una Espanya que no creu en altra nació que no sigui ella mateixa entre d’altres coses. Catalunya per res del món és una nació, i els que no acceptin el transvasament de l’Ebre són uns egoistes...
A més també ha comentat que no entén com “un nen que neix a Catalunya no pot estar escolaritzat en la llengua del seu país”. No hi ha res a fer, el PP no ens reconeix i potser ha arribat el moment de que nosaltres tampoc els reconeguem a ells. Si 3 milions de catalans emigren a Salamanca, si aquests no s’adapten i creen la seva pròpia realitat, si funden partits propis i imposen la seva llengua, si se’n porten les seves tradicions i viuen en una bombolla irreal, estaran fent el mateix que el PP català fa al nostre país, Catalunya es clar.

Nova llei d’ocupació, i sense pistolers

La lluita pels drets dels treballadors ve d’antic i el candidat d’ERC a les generals ho sap. Joan Ridao, ha escollit la plaça Goya, al davant del monument a Francesc Layret, per donar a conèixer les seves propostes electorals de cara a consolidar “un treball de qualitat”, i ha proposat una nova llei d’ocupació que dupliqui la inversió pública, de l'1,25% actual del PIB al 2,5%.

Fa anys la defensa dels drets dels treballadors podia canviar-li la vida a qualsevol líder polític. Personatges com Francesc Layret o Salvador Seguí, més conegut com el “noi del sucre”, van ser assassinats per pistolers al ben mig de Barcelona, el primer al carrer Balmes i el segon al carrer de la Cadena del barri del Raval. Els seus “crims”, haver cregut en una societat més justa on els treballadors fessin respectar els seus drets.

Fent un paral·lelisme involuntari amb la lluita sindical d’individus com Layret o Seguí, el líder republicà ha donat a conèixer quines són les propostes del programa pel que fa a l’ocupació. Ridao ha assegurat que “apostem per la pluralitat sindical” i tot hi que l’economia catalana ha crescut, “estem patint una deslocalització industrial preocupant” que afecta a la nostra economia. Un dels principals reptes dels republicans catalans en l’àmbit de l’ocupació, és “resituar als aturats”. Ridao ha pronosticat que “a Catalunya 250.000 persones de l’àmbit de la construcció perdran la feina” en els propers mesos i que per a resituar aquests treballadors és necessari “invertir recursos per millorar les capacitats i la formació dels treballadors”.

També ha donat a conèixer que aquest sector, el de la construcció, és on més es donen sinistres laborals dels quatre sectors d’activitat, cal doncs segons Ridao, “una millora del marc de la subcontractació ja que a l’estat espanyol es registren el 20% dels accidents laborals de la Unió Europea.

A més el candidat republicà va esmentar que l’allau de la nova immigració obliga a fer un replantejament i assegura la intenció de decidir des de Catalunya quins treballadors extracomunitaris “poden venir a treballar al nostre país, la Generalitat ha de poder fer contractes en origen des de Catalunya”.

Volgudament o no, Joan Ridao ha exposat els objectius per a potenciar el “treball de qualitat” en un espai carregat de simbolisme obrer. Davant del monument a Layret, prop del carrer on va morir el noi del sucre, i a tres minuts de la Rosa de Foc, llibreria especialitzada en temàtica social i anarquista, Ridao ha deixat palès que els temps han canviat, que tot i no ser encara un estat independent, la democràcia ha triomfat i els drets dels treballadors a Catalunya poden millorar sense ser amenaçat a punta de pistola.

“L’Associació de Veïns de Sant Cugat Propietaris de la Torre Negre” impulsen una web per a donar-se a conèixer a l’opinió pública.

Els propietaris de la Torre Negra i rodals han impulsat una web on volen donar a conèixer les seves propostes per aquest sector de Sant Cugat. El president de l’associació, el doctor Pere Feliu, va assegurar que “hi ha un desconeixement evident del que és la Torre Negra” i amb aquesta web, http://www.torrenegra.cat/ es volen resoldre dubtes i qüestions.

Al sector de la Torre Negre i rodals ja hi ha edificat un petit tant per cent, estem parlant de l’escola Avenç, del Club Natació i algun habitatge més que viu aïllat. El que proposa l’Associació de Propietaris és edificar el 16% del sector, unes 25 hectàrees, “per donar un bon final urbanístic a la nostra ciutat i per a que les petites illes edificades dins la Torre Negra estiguin ben comunicades” deia en Pere Feliu i Pujol.

El president de l’associació reconeixia que “ens hem sentit indefensos davant la demagògia de l’ajuntament i d’alguna entitat santcugatenca”. Tot i que els judicis són favorables als propietaris l’ajuntament de Sant Cugat ha distorsionat una realitat i ha emmudit quan més li ha convingut. Feliu creu que “la proposta de Nuñez i Navarro és la millor opció ja que només proposa construir un 16% i la resta es donaria a perpetuïtat per al poble”.

Pere Feliu remarcava que “els nostres drets han de ser reconeguts”, els propietaris només volen que es faci justícia, que l’ajuntament de la ciutat deixi d’actuar de forma il·legal, el president afegia que “jo no estic venent res, estic dient una realitat”. Per acabar Feliu va dir que si l’ajuntament vol comprar els terrenys “s’haurà d’endeutar uns 400 anys aproximadament”, així doncs la millor opció és construir les 25 hectàrees que proposa la constructora NN.

A la web de http://www.torrengra.cat/ s’hi poden trobar dades molt precises sobre aquest sector de la ciutat, a més d’aparèixer “iconografia pública que està a l’abast de tothom”, deia el president de l’associació, també hi apareixen informes ecologistes, ressolucions judicials, el projecte urbanístic del sector... i a més, pot servir per a que el poble interaccioni amb els propietaris d’una manera “cordial i respectuosa”.