Joves d'Unió resistiu

Fa mesos que molts tenen els ulls posats sobre la formació política Unió Democràtica de Catalunya (UDC). El seu cap visible, en Josep Antoni Duran i Lleida, sembla actuar de forma deslleial als orígens del partit, i la veritat és que tants anys dirigint la formació ha acabat per donar-li un protagonisme no gaire sa.

Deixant de banda la necessitat d’oxigenar UDC cal recordar que dins el partit hi ha veus crítiques que sovint callen o s’apropen a altres formacions com Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Aquestes línies pretenen generar una reflexió a tots aquells sobiranistes d’UDC. Especialment als joves que militen a Unió de Joves i es plantegen un canvi de nau. El lloc per a molts catalans conservadors és Unió Democràtica de Catalunya i és la responsabilitat d’aquests dirigir la nau cap a bon port.

Que siguin forts i resisteixin les veus crítiques d’Unió. Que no es deixin influir per les prepotències d’en Duran i Lleida i la seva cúpula enquistada. Sigueu bel·ligerants i defenseu les vostres postures internes.

Catalunya necessita cohesió i avui en dia, des de la majoria de municipis i des de tot el país, cal una Unió Democràtica de Catalunya que no generi dubtes, que parli clara, sense embuts, sense contradir cap estratègia, que pensi en el futur de tots els catalans i no només en els privilegis d’uns polítics caducs, frustrats i deslleials.

Article publicat a directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

Reagrupa, Reagrupament

El 2006 va néixer el corrent crític anomenat Reagrupament de la mà de Joan Carretero, ex conseller de governació de la Generalitat, i amb ell s’encenia una espurna d’esperança a la nostra societat.

Durant aquests anys els catalans les hem vist de tots colors però ha estat des del naixement de Reagrupament que hem posat sobre la taula la possibilitat d’unir esforços per assolir l’estat propi, independentment dels colors dels carnets o les ideologies.

Reagrupament ha estat corrent crític, associació, partit, aliat... i és ara el despertador que reagrupa, que evidencia i fa de pont entre el que fa dècades havia de ser el pacte natural.

ERC i CiU han de deixar-se estar del pensament a curt termini i obrir-se de mires. Reagrupament sempre ha mantingut un missatge fonamental pels temps que vivim, unitat entre els sobiranistes per sortir d’aquest atzucac on Espanya ens ha condemnat.

Reagrupament pretén agrupar, unir, d’una forma diferent. Però el seu paper també serà fonamental un cop assolida la independència. Caldrà el seu treball i la seva influència per treballar cap a una necessària regeneració democràtica.  

Article publicat al portal de Reagrupament
Article publicat a directe!cat

La realitat política catalana, obstinada a ser perseverant

Per molt caparrut que segueixi el govern de Madrid nosaltres seguirem treballant per assolir l’estat propi. El procés sobiranista fa temps que no té aturador i fins hi tot mitjans de comunicació amb postures allunyades a la independència evidencien que la Catalunya actual vol viure en llibertat.

Una enquesta de La Vanguardia situa CiU i ERC empatats en número de diputats. Si avui es convoquessin eleccions els dos partits aconseguirien 37 escons, una tendència que ja preveien anteriors sondejos.

Amb aquest resultats el Parlament català disposaria d’una majoria independentista , ja que nacionalistes i republicans assolirien uns 73 diputats i la CUP duplicaria la seva representació passant de 3 a 6 diputats.

L’enquesta del Grup Godó també diu que el PP patiria una davallada i que C’s aconseguiria algun vot més, però tot i així, seguirien essent partits marginals amb poca representació al nostre país.

Catalunya viu una oportunitat història i no podem desatendre-la. Ara més que mai ens cal un poble ambiciós que sàpiga rebutjar els maltractaments d’Espanya i enceti un camí d’esforç i treball per a construir l’estat propi. De forma definitiva podem trepitjar la Constitució post feixista i definir per fi una Constitució catalana, actual, del sXXI, democràtica, pacífica, plural i justa.

Article publicat el 9 d'octubre a El Punt Avui
Article publicat a directe!cat

Catalunya a la UE

La postura oficial de la Unió Europea en relació al procés sobiranista no ha de ser, a hores d’ara, un mal de cap per a la ciutadania catalana.

Ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa poden dir avui si Catalunya serà estat membre un cop s’hagi independitzat. El sentit comú ha de prevaldre per sobre de qualsevol postura irreflexiva, romàntica o tergiversadora.

És evident que la UE està entre l’espasa i la paret i si avui es posicionés seria més còmode per la majoria d’europeus manifestar-se contra l’anhel català. No obstant això, la democràcia és bandera d’Occident i a hores d’ara poques societats la respecten tant o més que la catalana.

Espanya un cop més està fent el ridícul encetant una cursa absurda per acorralar encara més els membres de la UE. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, està convocant a tots els ambaixadors de països de la Unió Europea per influir en les seves postures envers l’emancipació catalana.

Si Catalunya forma un Estat que vagi contra els interessos europeus o s’enfronta a un Estat membre com Espanya, és molt provable que no sigui admesa. Però si pensa bé els seus passos, busca sempre el diàleg, negocia bé, aporta a Europa, és solidària, pacífica, democràtica... segur que la UE li obrirà els braços.

Catalunya competeix amb un rival fàcil de vèncer. Són innumerables els arguments que situen la societat catalana dins la UE. Fins i tot un Premi Príncep d’Astúries espanyol, Juan Velarde, ens ajuda a estar més dins que fora quan recorda que “en els diaris d’Azaña hi ha un comentari que diu que Espanya ha de bombardejar periòdicament Catalunya” .

Algú s’imagina una Europa sense una capital turística com Barcelona? Sense una societat productiva com la catalana? Sense un port comercial tant potent al sud del Mediterrani?... Potser no cal capficar-se en demanar permís per ser membre a la UE, Brussel·les vindrà a buscar-nos l’endemà de la independència.

Article publicat a directe!cat

Fem Via i seguem cadenes (blog 241)

Pot semblar contradictori el fet d'organitzar una cadena humana sota el crit d'independència, el clam de segar cadenes i un bon cop de falç. Com sempre la demagògia pot anar molt lluny i els interessos de petits reductes poden ressonar per la xarxa, pels mitjans tradicionals de comunicació i inclús, per les taules familiars de molts diumenges.

Sigui com sigui, cal quedar-se amb el significat més pur d'una iniciativa que busca unir Catalunya amb el món. Que busca sanar una regió que poc a poc es podreix per l'abús espanyol.

La cadena humana organitzada per l'Assemblea ha estat criticada des d'Espanya i alguns unionistes catalans, però també molt lloada des de la comunitat internacional. És un acte simbòlic reivindicatiu, pacífic i molt significatiu. Tant com la cadena bàltica, o via bàltica, que al 1989 va unir els Païssos Bàltics per clamar la independència.

La Via Bàltica va ser una cadena humana de 560 quilòmetres que anava des de Vilniu a Tallinn passant per Riga. L'objectiu de la cadena, igual que la Via Catalana, era exigir la independència dels Països Bàltics el 23 d'agost de 1989.

La cadena bàltica va mobilitzar gairebé 2 milions de persones de 3 repúbliques que unides sumaven 7 milions d'habitants.

Al carrer la Via Catalana és un èxit, a la xarxa també. La participació ciutadana ha desconcertat els incrèduls i un cop més la societat catalana ha marcat un nou precedent. L'horitzó el pauta el poble català, el camí també. 

Segueixo la cadena cap al blog 242, el Led Vermell. endavant amb la independència!

Article publicat a directe!cat

No a Madrid 2020

Aquest proper cap de setmana es decidirà quina serà la seu de les olimpíades del pròxim any 2.020. Les ciutats de Tòquio, Estambul i Madrid competeixen des de fa anys per convertir-se en seus de l'olimpisme i la veritat és que el veredicte sembla complicat.

Sincerament i intentant ser el més objectiu possible, no hauria de ser tant complicat decidir-se per una ciutat o altra si emprem tècniques de descart. És aquí quan aquestes ratlles es convertiran en quelcom polèmic només pel fet que Madrid no mereix ser seu de l'olimpisme.

Alguns polítics de Madrid s'aferren en treure el protagonisme als esportistes i a posar-se medalles en cada una de les passes que fan per apropar-se a un veredicte favorable. El govern de Madrid coincideix amb el govern d'un estat espanyol que avui en dia és exemple de ben poca cosa.

L'esport ha de servir per transmetre valors educatius que ni Madrid i Espanya estan en condicions de transmetre. Practicar esport no és només l'aprenentatge de tècniques, ni beneficis físics o psíquics d'una bona preparació. Tampoc es poden veure les Olimpíades com un mer negoci.

L'esport transmet quelcom més transcendental que afavoreixen l'autoestima, el fet de poder-se conèixer, tenir seguretat i confiança en un mateix, ser responsable, saber elegir, formar equips, liderar...

És cert que esportivament els atletes espanyols, incloent o excloent els esportistes de la nació catalana, assolirien molts objectius esportius. Però, voleu dir que Madrid està preparada per ser el centre d'atenció internacional? La capital d'un estat que no predica amb l'exemple, que entén els ciutadans de Ceuta i Melilla però no els de Gibraltar, que té un president que menteix públicament,  que adopta posicions antidemocràtiques i demostra la seva mala gestió econòmica, la falta de diàleg... ha de ser exemple d'esportivitat la capital d'Espanya?

Jo crec amb els valors de l'olimpisme i per tant, m'oposo a la candidatura de Madrid 2.020. Espero que la seu sigui una ciutat internacional dialogant, acollidora, que potenciï els valors socials, la cooperació, participació, la capacitat crítica, l'autocontrol, la responsabilitat, la participació... valors naturals de l'esport en general.

Article publicat a directe!cat

Els ajuntaments poden ser la solució

Fa unes setmanes en Josep Maria Vila d’Abadal,  president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)  assegurava que “els municipis poden declarar la independència”.
Vila d’Abadal explicava que si arribem a les eleccions municipals del 2015 sense “haver pogut fer res” per la independència, les eleccions del 2015 “són l’últim recurs per al procés”.

El president de l’AMI confessava estar convençut que el president Mas tirarà fins al final amb el procés sobiranista. Si Madrid segueix posant pals a les rodes s’han de proposar alternatives però quan ja no n’hi hagin més caldrà tirar pel dret, i segons Vila d’Abadal, els municipis poden declarar la independència si en el seu programa el grups que es presentin i guanyin en gran majoria diuen que ho faran.

Sigui com sigui és fonamental que el govern vagi unit i la relació entre el president Artur Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, sigui de profunda confiança. La figura i els avisos constants d’en Duran i d’UDC sovint perjudica la trajectòria ascendent cap a la independència, però ningú va dir que el camí seria fàcil, cal ser constant i tenir clar que tenim moltes vies per assolir l’estat propi, els ajuntaments poden ser una solució.

Article publicat a directe!cat

Espanya, com un gos enrabiat i arraconat

No ho dic jo sinó la realitat que es percep des de l’estranger.  L’estat espanyol no està oposant gaire resistència en la lluita per guanyar una bona imatge internacional, un bon nivell de reputació.  Les actuacions dels seus representants, institucions i part dels seus ciutadans més salvatges concorren dia rere dia els camins de l’horror i el descrèdit.

No és difícil navegar per la premsa internacional i topar amb articles que parlen d’Espanya com el país pobre del sud d’Europa que no aixecarà el cap, simplement seguirà ensorrant-se amb l’ofec i la pressió que exerceixen les seves males pràctiques.

L’últim cas flagrant el de Juan Carlos Gafo, que mentre era director adjunt de la Marca Espanya va publicar a Twitter la contundent frase de “catalans de merda, no us mereixeu res”. La rabieta d’aquest personatge l’havien produït els xiulets a l’himne espanyol que es van escoltar l’altre dia als Mundials de Natació a Barcelona. Pobre Gafo, deu passejar poc pel nostre país, encara no sap que a Catalunya les institucions espanyoles són cada dia més tristes, més grises i decadents...

L’Eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, feia l’altre dia unes declaracions que haurien de fer reflexionar als espanyols. Comentava que Espanya cada cop està més sola a Europa, que l’altre dia per exemple, “va votar en contra la resta de països sobre la patent única europea i també ho va fer contra el corredor central europeu, avalat ja pels 27 països...”.

Finalment, Tremosa deia que Espanya “és un país incapaç de teixir aliances, que s’està quedant sol, enrabiat i arraconat”, com un gos malalt inconscient del seu destí.

Article publicat a directe!cat
Article publicat el 29 de juliol al El Punt Avui