Tot un pamflet comunista

El Tot Sant Cugat de la setmana passada publicava a la columna de “El Cercador” un escrit propi d’un combatent soviètic a la segona guerra mundial. La columna, signada pel propi setmanari cridava a la ciutadania santcugatenca a “sortir al carrer”, “agafar les velles pancartes” i si cal també, defensar la zona de Torre Negra amb la pròpia vida.

Aquests nous herois que lluiten per a l’expropiació forçosa dels terrenys de Torre Negra, demostren ser grans desconeixedors dels valors de la democràcia, de la llibertat, de la propietat privada, del sentit comú. Fent demagògia quan es parla del Tribunal espanyol, demostrant obertament que són una colla d’envejosos que posen els seus interessos per sobre de la justícia, no arribarem enlloc, si més no, contribuiran a que les persones amb seny creguin en una resolució favorable per a totes les parts.

El cas és que a la Segona Guerra Mundial la lluita tenia sentit, la llibertat era quelcom imprescindible que s’havia de defensar amb la pròpia vida, tant com la Torre Negra a Sant Cugat, segons el Tot Sant Cugat.

Per als sectors menys dialogants de la nostra ciutat, aquests terrenys, on la constructora Nuñez i Navarro hi té el 60% , ha de preservar-se, s’ha de mantenir intacte, independent i aïllada d’aquelles persones tant dolentes que el Tot Sant Cugat defineix com a “pijos”. Sí senyors, la columna del Tot de la setmana passada començava criticant unes possibles “cases adossades dels pijos” a la zona i acabava carregant contra un “pla de construcció d’un barri pijo a Torre Negra”.

Què o qui són els pijos? Qui ve de Barcelona a viure a la nostra ciutat, qui viu en torres o cases adossades, qui sap vestir, qui llueix roba de marca, qui porta els fills a les escoles privades, qui no és d’esquerres, o símplement aquells que no estem a favor de les expropiacions indegudes?

Carta publicada al setmanari del TOT Sant Cugat, la primera setmana del 2008

Quan trigues en fer una signatura?

Doncs aquests segons són els que una persona necessita per canviar la seva vida.
Des de que naixem ens estem preparat per un objectiu, estudiem, fem cursos i anem apropant-nos any rere any al nostre objectiu.
Bé doncs, quan arribem en aquell moment en que només resta fer l’últim pas, te’n adones que el món és teu. Sí, ho has entès bé, el món és nostre, podem decidir fer el que vulguem, treballar de moltes coses diferents, signar el contracte que més t’interessi segons les teves possibilitats, anar a viure on vulguis i fins i tot viure com més t’agradi. Dit així sembla tot molt senzill, però la veritat és que ho és, només depens de tu. Pots privar-te d’unes coses i prioritzar unes altres, pots seguir en el món on has aterrat, crear-te’n un de nou o a afegir-te’n en un de veí. Així de fàcil és ser feliç, només has de decidir on vols fer l’últim salt i tenir la signatura preparada.

Deesses per un instant

El Museu Tèxtil i d’Indumentària permet als assistentes convertir-se en model per uns segons.

“L’exposició té forma de cub i la seva intenció és que l’espectador es posi en la pell de la model” comentava Meritxell Gómez, estudiant de gestió de patrimonis culturals i responsable de l’atenció als clients del museu. I és que el museu acull durant tot el mes d’octubre el “Fashion Show” de les desfilades de moda, una exposició on el visitant pot adoptar dos punts de vista diferents d’una mateixa seqüència de la desfilada.

El Museu del Tèxtil i l’Indumentària, situat al carrer Montcada 12 del barri de la Ribera, té aquests dies com a objectiu, dibuixar cronològicament l’art i la tècnica del teixit a Europa occidental, passant per la indumentària, la punta i el brodat. És per això que l’exposició es divideix en el tèxtil del segle IV fins al de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en el brodat romànic, el barroc del segle XVII i el modernisme de la primera dècada del segle XX on comença un període de simplificació del vestit femení. Segons Meritxell Gómez, “el museu serveix per a que l’espectador li doni un cop d’ull a l’evolució de la moda”.

“Crec que és interessant saber com vestien els nostres avantpassats, tot i això, el que m’ha semblat més emocionat ha estat el estar cara a cara amb un grup de fotògrafs” reconeixia Gisela Sardín, una visitant de 21 anys a la qual li ha impactat de valent caminar entre flaixos o seure en un camerino mentre per uns instants es posava en la pell d’una model.

I és que entre flaixos, llums de tots colors, contrastos ambientals, passarel·les i tot allò habitual en el món de la moda, és més senzill entendre les tendències actuals, comprendre el sentit de les nous corrents estilístics, preveure cap a on evolucionaran els diferents corrents o fins hi tot entendre per què segons qui, vesteix d’una manera i no d’una altra.

El Museu Tèxtil i d’Indumentària obra les portes a les 10h del matí i les tanca a les 18h del vespre, reb una mitjana de 150 visitants al dia, sense tenir en compte els mesos d’estiu que ha pogut rebre fins a mil visitants en un sol dia. Es pot visitar plenament en poc més d’una hora i l’exposició temporal del “Fashion Show” tancarà les portes el proper 28.

(Reportatge emès a la publicació Ciutat Vella de Barcelona)

A Pasqual Maragall

Pasqual Maragall, exlíder del PSC i últim president català del país, va anunciar l’altre dia que pateix la malaltia d’Alzeheimer des de fa uns mesos.
Reconec que mentre va governar Maragall vaig ser crític amb ell, vaig deixar de militar en un partit per que aquest va decidir pactar amb els socialistes catalans. Sempre he cregut que el PSC no és un partit català, és un braç més dels socialistes espanyols.
Tot i això, quan en Maragall era president em va despertar alguna simpatia, Maragall el socialista nacionalista, Maragall crític amb el seu cap socialista, Maragall , el sempre polèmic i creador de les “maragallades”, no sé si el càrrec de president era el seu lloc, ni sé si respondre a ser honorable era el seu màxim objectiu... el que sí que sé és que va saber comportar-se, va callar quan tocava, va marxar per la porta gran i sobretot, va saber actuar amb independència, quelcom que l’actual president no sap fer. Montilla, per alguns honorable president, per a mi simple cap de turc, s’aferra en la política del silenci, una eina que Maragall no ha sabut emprar, però que potser per això, per l’absència de silenci, s’ha convertit en una persona estimable i propera.
Ara l’ex president, l’honorable Pasqual Maragall, ha començat un nou camí que de ben segur no serà fàcil, fa uns mesos a l’Hospital de Sant Pau li van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer i no ha estat fins fa uns dies que ho ha anunciat públicament. Només desitjar-li tota la sort del món en la seva lluita personal contra aquesta malaltia, sort Maragall, salut última veu catalana del partit socialista.

Keen i la Xarxa assassina

L’autor nord americà Andrew Keen ha publicat un nou llibre anomenat “El Culte de l’aficionat”. En ell, Keen, esmenta el mal que està fent Internet a la cultura en general. El llibre que se suma a la seva col·lecció d’obres polèmiques vol avisar dels problemes que poden derivar-se de la xarxa, com ell mateix diu; “Internet està matant la nostra cultura i assaltant la nostra economia”.

L’autor es centra en l’ús que fan milions d’aficionat d’Internet, emprant la xarxa per explicar intimitats i cometre actes immorals. També comenta que hi ha tanta informació que arribem a un punt de descrèdit de tota mena de dades, on el lector no pot diferenciar entre informació verídica i informació falsificada.

Andrew Keen té raó quan diu que la xarxa pot afectar a la nostra cultura, però la tesi de l’autor és radicalment pessimista. No obstant, després de comparar als bloggers amb el monos, els usuaris del Youtube amb participants del “Gran Hermano” o a aquests mateixos en voyeuristes , conclou reconeixent que no és cap enemic de la Xarxa, simplement creu en el seu ús responsable i sobretot en el respecte de la feina dels professionals.

Des del meu punt de vista crec que els usuaris de la xarxa han anat evolucionant al mateix temps que ho ha fet Internet. Tant és així que l’usuari poc a poc ha anat aprenent a diferenciar entre informacions veraces i informacions sense cap mena de fiabilitat.

Així doncs en contra del que diu Andrew Keen, crec que la xarxa en comptes “de matar la cultura” el que està fent és donar ales als seus usuaris, per a que siguin receptors més preparats i alhora aprenguin a interactuar en la comunicació de forma més àgil. També crec que l’ús de blogs, espais personals i altres eines de la xarxa col·laboren en crear un entorn pròsper i real de llibertat d’expressió.

La casa sempre oberta

Comença el curs per a tothom i els polítics ja es disposen a aterrar en el seu territori , “la casa gran del catalanisme” obre les portes a republicans, a socialistes, a federalistes i fins hi tot a algun despitat... la casa està oberta a tothom, en Mas ho sap i la festa ha de ser grossa.
Però dins la casa no tots estan contents, algú que camina de puntetes encara no sap que aglutinar tot tipus de catalanisme no té perquè malbaratar el concepte socialcristià que tant defensa la respectada Unió Democràtica, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, hauria de creure més en les seves idees i recolzar una iniciativa que ens pot fer més forts.
És moment de ser valent, d’obrir nous camins per a que els nacionalistes seguim sumant en comptes de seguir restant com hem fet fins ara amb tripartits, escissions i crisis internes.
Agradi o no, l’Artur Mas ha estat el primer en donar aquest pas, “la casa gran del catalanisme” està oberta i hi cabem tots. Per Catalunya i per tots nosaltres, unitat nacional!.

Carta publicada al diari Avui el dia 9/9/2007 i al setmanari del Diari de Sant Cugat.

Depre post-vacacional?

S’apropa el final de mes i la majoria de la gent ja torna de les seves vacances. Marroc, USA, Anglaterra, Alemanya, Canadà i Malta. Quebec, Girona, Costa Azul, Barcelona i Valleta... països i ciutats que han acollit el nostre caminar, el nostre parlar i les nostres maneres de fer durant dies, setmanes i mesos per algun afortunat.
Tots hem passat bons moments aquest estiu, molts hem viscut en un núvol durant uns dies i ara poc a poc tornem a incorporar-nos a la realitat rutinària, el viure el dia a dia, la tornada a la feina, als estudis i en definitiva, a la nostra vida rutinària, pot provocar la molt anomenada “crisi post vacacional” o “depressió post vacacional”. Tot i que els psicòlegs recomanen que els treballadors es reparteixin les vacances durant l’estiu, partint-les en dos, no tots ho poden fer i la nostàlgia de la vida de vacances segueix afectant a la majoria de gent.
Però la crisi pot afectar de diferents maneres, hi ha qui torna i se sent el més desgraciat del món, hi ha qui no aixeca cap durant uns mesos i es tanca en ell mateix sense exterioritzar els seus sentiments ni les seves experiències viscudes... altres, aprofiten per canviar coses, per millorar aquelles petites deficiències que només pots percebre quan les veus des de la llunyania, a vegades amb la companyia de nova gent o simplement sol però des de la distància. Sortir de casa molts cops serveix per adonar-te de les coses que fem malament durant la ja anomenada “vida rutinària”, serveix per adonar-te de moltes coses com per exemple si realment estimes aquella persona amb qui has estat compartint els últims mesos de la teva vida, també serveix per obrir-te al món i buscar les proximitats culturals amb la resta del món... En definitiva, per a tots els que heu tornat de vacances i encara estigueu un pel desanimats, recordeu els bons moments, corregiu el passat i mireu endavant!!

La cursa real de la vida

Un dia després de treballar durant mesos em vaig comprar un mòbil d’última generació. Aquest mòbil gaudia d’infinitats d’atencions, cada dia el carregava, de tant en tant el netejava i fins hi tot algun cop l’havia abrillantat amb un drap humit. El cas és que un bon dia mentre esmorzava al ben mig de la Plaça Vella de Terrassa, un farsant d’aparença àrab el va allunyar de les meves mans.

El poder de córrer va més enllà que guanyar curses o travessar rutes de bells paisatges, córrer és un poder que no tots tenen i que subestimar-lo pot portar diferents conseqüències. Aquest matí mentre esmorzava al cèntric Jamaica de la vella Egara he estat víctima d’un robatori. Un adolescent de faccions àrabs m’ha fet creure que era minusvàlid mentre s’apropiava del meu apreciat mòbil. El més dolorós d’aquesta acció no ha estat el fet de que un marrec immigrant em robés, sinó que les dones de la taula del costat se’n adonessin i no em diguessin res per por al jove delinqüent.

El destí m’ha estat favorable. Quan m’he adonat que el meu mòbil no estava a la vora del cafè i del meu croissant, m’he aixecat i he saltat contra el jove. He buscat, en contra de la seva voluntat, el meu mòbil pels pantalons bruts del jove delinqüent. La meva cerca a més de violenta, tot el bar es devia pensar que volia aprofitar-me del jove, no ha conclòs de forma victoriosa, el meu mòbil s’havia esfumat.

Torno a la taula i... sorprenent! Escolto com la dona del meu costat li diu a la seva amiga que ha vist com “el niño moro le cogía el móvil a este chico”. No m’ho podia dir a mi?. M’aixeco d’un salt, i marxo corrents a buscar el lladre.

Quan tombo el carrer a l’esquerra ho faig per intuïció, corro a bon ritme i no puc treure’m del cap que aquest cop és la segona vegada que em separo de forma involuntària del meu telèfon...

El veig! Veig un jove d’uns 15 anys amb una carpeta vermella corrents per la plaça de l’Ajuntament, m’hi fixo i és ell, un jove immigrant que acaba de delinquir i que escapa impunement.

Aquí és quan el poder de córrer ocupa el seu torn. Fa anys que entreno i en tot moment sabia que l’atraparia. Podria estar hores i hores corrents d’arrera d’ell i estava segur de que l’acabaria atrapant. Així ha estat, després de córrer per carrers i carrerons l’he acabat atrapant, m’hi he tirat al coll i després d’emprar males paraules però no males accions he tornat a posseir allò pel que tantes hores vaig treballar.

Ell ha marxat sense cap penalització i molt probablement sense cap càrrega de consciència ni moral. Molt probablement el seu pare és un delinqüent com ell, també és probable que amb els anys perfeccioni la seva tècnica robatoria i fins hi tot és probable que algun dia pugui menjar a costa de nosaltres. El que no serà mai probable serà que jo empatitz-hi mai amb un immigrant delinqüent, quan criden que “es triste perdir pero más triste es robar” només tinc resposta per dir que més trist és tenir que conviure amb ells.

Pas a pas

Avui és un gran dia per a la història del nostre país. Fa unes hores que ha estat aprovada l’Agència Tributària de Catalunya amb els suport de CiU i el tripartit. Aquest nova Agència gestionarà, com hauria d’haver estat des de fa segles, els diners dels catalans, concretament gestionarà prop d’un 40 % dels ingressos tributaris de la Generalitat. A més del pas que significa, més simbòlic que econòmic, podem dir que aquesta primera llei, prevista en el nou Estatut català, és la primera que s’aprova i que esperem que com una bola de neu creixi i faci reaccionar per a que s’aprovin altres lleis previstes del retallat estatut que tenim.

Les vacances des del despatx

Com tots els juliols, mentre la vida comença a alentir-se per donar pas a un mes d’aturades generals on la majoria de gents faran vacances, uns altres comencen a treballar de valent. Són un gènere diferent, una espècie a part. Grups emprenedors de joves que comencen a treballar, a veure què és el que d’aquí uns anys hauran de fer cada dia, cada mes, cada any fins a l’edat de la jubilació. Uns s’ho miren des de ben a prop pensant en allargar aquella etapa transitòria on l’estudiant és mantingut pels pares i allarga la “barra” aferrant-se a aquell desig impossible que tants lloen quan diuen que “viuran dels pares fins que puguin viure a costa dels fills”. Aquest és un missatge per a tots aquells estudiants que treballen a l’estiu, per tots nosaltres!

Porta oberta

Ser poc “delicat” pot ser quelcom molt perillós, pot provocar decisions valentes com la de deixar la novia o fins i tot, a vegades, pot desmuntar el govern municipal de la capital catalana. El regidor electe d’ERC a l’ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, considera que els socialistes “no han tingut prou delicadesa” amb els socis de govern i per això han decidit trencar amb ells.
La veritat és que els republicans han patit un retrocés electoral, és el que passa quan es pacta amb el diable, ERC fa temps que prioritza l’aspecte social del partit per sobre de l’aspecte nacional i això ha fet que molts dels votants, dels pocs que ho van fer a les municipals, s’hagin decantat per la CUP o per Convergència i Unió.
Aplaudeixo la decisió valenta de Portabella però recordo amb amargor la decisió de Carod alhora de fer president de la Generalitat al cordovès Pepe Montilla.

A Eto'o:

Benvolgut i admirat Eto'o.
Tu que ens havies ensenyat tant, que ens havies sorpès marcant gols, que has fet i segueixes fent, trencat les millors defenses dels millors equips de les millors lligues de futbol, tu Eto'o que ens havies fet realçar el sentiment culer mentre victorejavem les victòries de temporades passades, Eto'o, tu que tens una fundació privada on destines diners a escoles de futbol africanes, que de tant en tant regales cotxes a gent necessitada, Eto'o, tu que sempre has treballat "com un negre per viure com un blanc", Eto'o amic, mestre del futbol, mestre de les arts del gol, només et demano que deixis de crispar el vestuari blaugrana i que siusplau, llegeixis, sí llegeix la premsa esportiva que tants cops has marginat, tu que dius que "no llegeixes la premsa, me la expliquen", llegeix i fes tu mateix les valoracions pertinents, si no ho fas per a tu almenys fes-ho per a donar exemple als teus admiradors més joves.

Parlarem clar?

Quan un partit pobre com Iniciativa els Verds es presenta a unes eleccions, només ho pot fer amb una estratègia de càrrega i de discriminació envers algun altre partit. Les formacions polítiques pobres d’esperit, faltes d’ideologia i del carisma d’un dirigent, només poden sobreviure gràcies al descrèdit constant que els hi atribueixen als seus adversaris. Saura, Mayol i tots els seus seguidors semblen sortits d’un pamflet de propaganda del segle XIX, estancats en la lluita de classe i donant una falça imatge de progressisme. Els progressistes no són ells sinó els partits de dreta. A deu dies de les eleccions municipals al nostre país, l’alcaldable d’Iniciativa els Verds a Barcelona, Imma Mayol, segueix els postulats rancis del seu partit, la càrrega constant contra la dreta i tot pensament coherent que respecti la propietat privada i la llibertat econòmica dels ciutadans. Mayol, com tants altres dirigents de partits radicals com el de Ciutadans, no és aigua clara. Els posicionaments d’aquests partits només fan mal al progrés d’una nació. Al segle XXI el principal problema d’Europa és la immigració i les conseqüències que aquesta comporta. A França Sarkozy va parlar clar i va guanyar, per què a Catalunya no podem parlar clar?

La dispersió proporciona la victòria

Les coses dolentes mai perduren, per a molts podria ser un universal...potser un tant optimista però la majoria de cops cert. Tan si val si ho és, el cas és que un exemple recent és el del partit anti-nacionalista conegut com el partit dels Ciutadans (C’s). Aquest grup mentider va néixer hereu de la demagògia més casposa i d’una realitat que fins ara no havíem parat atenció, estic parlant de la nostra convivència amb persones inadaptades que majoritàriament provenen del país veí però que disposen del mateix passaport que nosaltres. On vull anar a parar és que per fi bones notícies atresoren les nostres oïdes, avui mateix s’ha sabut que el secretari general de Ciutadans, l’anti català Antonio Robles, ha explicat que s’està plantejant la possibilitat de deixar el seu càrrec al partit. Immediatament després de les declaracions d’aquest “mil homes”, ha anat a parlar Mario Acosta, coordinador de la federació de C’s a Andalusia, aquest en qüestió ha estat menys viu i ha declarat que al partit s’hi han destapat “irregularitats”. Bé dic jo! Es veu que el líder xarnego, Albert Rivera, s’ha enfrontat amb Robles per “disputes de poder”dins el partit,segons Acosta, i això ha generat que el partit és dividís uns a favor de Robles i els altres de Rivera.
Si busquem la part positiva de la qüestió podem dir que una divisió d’aquest partit ens aniria bé ja que minimitzaria un grup electoral format pel pitjor dels socialistes i el pitjor dels populars. La dispersió de l’enemic sempre ha estat un objectiu i una estratègia per aconseguir la victòria. Camps ho sap, i a València tornarà a guanyar el PP.

Eliminats per falta d'il·lusió

Minut 37 de la primera part, Casquero marca el primer gol del Getafe. Minut 43 Güiza marca el segon. Comença la segona part i el Getafe veu les possibilitats d’eliminar al Barça a la Copa del Rei. Arribem al minut 70 i Vivar el Dordo marca el tercer. Dos minuts més tard Güiza torna a marcar, el Barça encaixa un 4 a 0 i resta eliminat de la Copa mentre el Getafe es classifica per a la final de la Copa que jugarà al Bernabeu contra el Sevilla.
Així de fàcil és guanyar, marques, t’il·lusiones i remates. Només cal tenir un objectiu i treballar de valent per assolir-lo. El que li ha passat al Barça és el que li passa a moltes persones que aspiren a molt però no s’esforcen per a res. El Barça es mereixia el fracàs, alguns s’auto enganyaran dient que el títol monàrquic es pot guanyar un altre any, que el Barça encara va primer a la lliga i que a la Copa Catalunya (Nàstic-Barça el dia 30) es pot aconseguir el títol... però el Barça no només ha perdut un partit i la possibilitat d’afegir un títol al seu palmarès, el barcelonins han encarnat la pobresa i la grisor dels desil·lusionats.

Només es pot guanyar

Durant aquesta última jornada la lliga espanyola ha patit un canvi. Els culés seguim primers després de derrotar a la Reial Societat, però en la lluita per la segona plaça hi apreciem un canvi.
El Barça segueix líder amb 65 punts, dos més que el Reial Madrid que s’ha imposat al Sevilla amb una victòria de 3 a 2 i li ha pres el segon lloc de la classificació.
Avui dia l’esperança “galàctica” és esperar una ensopegada del Barça per arrabassar-li la primera plaça. Alguns diuen que són els segons els que guanyen, que arribar segon té més mèrit que arribar primer... però com a atleta que sóc, sé que només guanya el primer, que tenir l’alè del rival al darrera sempre és un al·licient per no acomodar-te i seguir endavant, que conformar-te amb una segona plaça quan has tingut el domini d’una cursa és un raonament de perdedor. El Barça només pot guanyar, arribar primer i no abaixar el cap. Una ensopegada, per petita que fos podria costar la lliga i molt més, ja que com tots sabem, quan el Barça perd, Catalunya trontolla.

Torre Negra, una arma política

L’ajuntament de Sant Cugat ha regalat aquest cap de setmana passat, pòsters, tríptics i samarretes anunciant de forma errònia, el Parc Rural Privat de la Torre Negra. Com si es tractés d’un auto rentat per a persones, (per no dir un renta caps), entraves a l’estand pro-okupa, donaves un tom, t’impregnaves de coneixement medi ambiental i sorties amb un tríptic, un pòster i una bonica samarreta. Així de fàcil és fer política. S’apropen les eleccions i l’ajuntament actual sap que la Torre Negra ven.
El cas és que m’enorgulleix que diferents entitats ecologistes “defensin” casa meva, però els qui la defensen haurien de saber que els terrenys que trepitgem tots els caps de setmana quan anem en bicicleta, a córrer o a passejar, són terrenys privats. L’ajuntament parla de la Torre Negra com si fos un jardí municipal, com si fos el bosc públic pel qual l’ajuntament ha lluitat per protegir... cal que sàpiguen però, que seria just que l’ajuntament de Sant Cugat promogués activitats d'oci en aquest indret quan hagi arribat a un acord amb els propietaris. Mentre no ho faci seguirem tots enganyats.

Carta publicada al diari La Vanguardia l'11 de maig del 2007, i al setmanari del Tot Sant Cugat.

Comunisme camaleònic

Mesos abans de les eleccions municipals la majoria d’ajuntaments s’afanyen a construir obres públiques. Places, fonts, vies més amplies, més jardins... tot molt bonic. Sembla que els polítics juguin amb la intel·ligència de la ciutadania ja que pensen que a l’hora de votar només recordarem els últims mesos de vida d’un govern municipal que ha fet el que hauria de fer durant tot el seu mandat, millorar els serveis dels ciutadans. I és aquí, quan parlem dels serveis als ciutadans, que hem d’esmentar la ciutat de Sant Cugat del Vallès. A la ciutat vallesana som testimonis d’una nova arma política, una atracció pública, un gran as que li pertany a qui fa més soroll. El cas en qüestió és el “parc rural”, més ben dit, el Parc Rural Privat, de la Torre Negra. On els seus propietaris cada dia veuen com des de l’ajuntament es parla impunement d’espoli.
L’ajuntament santcugatenc fa temps que parla en boca de quatre arreplegats que si fos per ells viurien en comuna. A ells ja els hi va bé que s’expropiï, que es vulneri el dret a la propietat privada i que si cal, s’okupi. A Sant Cugat estem presenciant uns actes il·legítims que s’ideen en assemblees comunistes i que es gestionen des d'un ajuntament paradoxalment convergent.

Escòcia, exemple a seguir.

Escòcia viu des de fa unes setmanes un clima polític d'inntranquil·litat per als laboristes de Blair, i d'eufòria, per als independentistes de l'SNP. Abans de les eleccions, tots els sondejos parlaven d'un gran increment nacionalista a les urnes, i així ha estat. A hores d'ara, l'SNP (45 escons) està per sobre dels laboristes (43 escons) en la recta final del recompte. Tot i que un govern independentista ara mateix es veu complicat, ja que els laboristes podrien pactar amb els liberals demòcrates que ara mateix disposen de 16 escons, els independentistes ja han guanyat el combat electoral ja que amb aquest augment nacionalista ens omplen d'il·lusió a la resta de nacions sense estat. Sigui com sigui, almenys que guanyin els independentistes per a que el 2010 una societat pugui exercir amb llibertat el seu dret a decidir, l'SNP té previst fer un referèndum per decidir l'escissió d'Escòcia del Regne Unit.

De tot es pot aprendre.

Moltes vegades no ens adonem del que tenim fins que ho perdem, a vegades costa reaccionar, quan ho fas ja està tot perdut o les possibilitats de triomfar són tan minses que s’acaba tirant la tovallola. Aquest no ha estat el cas del Barça que ha mantingut un ritme creixent durant tota la temporada fins aquests últims partits. El Barça encara té possibilitats de guanyar el títol, només té un punt de diferència envers el segon classificat, el Sevilla, però encara no ha perdut la cadira de la lliga espanyola i té sis partits per a tornar a encaminar aquesta competició. Si una cosa es pot aprendre de l’actual president de la Generalitat, en Pepe Montilla, és que se sap mantenir al cap damunt d’un govern mentre tot trontolla. Esperem que el Barça, encara que sigui de reüll, prengui aquest fet d’exemple i sàpiga sobreviure al cap damunt d’una lliga que com la política del moment, cada dia és més pobre.

El sentit de les coses sense sentit

Algun cop heu vist alguna cosa carent d'un veritable sentit? Jo sí, moltes. Deixant de banda la política opressora dels diferents partits estatals, hi ha moltes coses sense sentit que conviuen amb nosaltres i moltes vegades no els hi parem atenció. És el cas dels calçats que ens podem trobar a peu de carretera, abandonats a les voreres de les grans ciutats, empolsegats en carrerons deshabitats... sí sí, no ho heu vist mai? L'altre dia corria per la carretera que uneix Sant Cugat amb Bellaterra i vaig topar amb 7 calçats diferents. Sempre sense parella, bruts i mig trencats. Avui he sortit del tren i al ben mig de la vorera una sabata solitària s'enfrontava al caminar de la gent. Mai ho he entès, però és una realitat. Em pregunto com han anat a parar fins allà, algú els ha tirat? pots sortir de casa amb dues sabates i tornar descalçat? no ho sé, potser serà un misteri infinit que ni el pas del temps desvetllarà la seva veritable raó de ser, tal com nosaltres, sempre rebent i mai atacant.

La "Feria" que la paguin ells.

L'any passat diferents institucions públiques van arribar a entregar 300.000 € a la organització de la "Feria de Abril". Dit d'una altra manera, els teus impostos i el meus impostos van servir per finançar una festa folklòrica que a Andalusia té molt de sentit, però que a Catalunya no en té. No estic d'acord en que es potenciin les cultures foranes amb els impostos dels nostres ciutadans. La Feria d'Abril hauria de ser una festa organitzada per entitats privades, centres andalusos, i no pas amb els diners del nostre poble. La immigració marroquina al Principat és molt notòria, gairebé tant com l'andalusa, i no per això hem de finançar la dança del ventre marroquí.

Un gol històric

M'agrada el futbol perquè molts cops és des d'un camp de futbol on les persones estan més unides. Ahir vàrem assistir a un dels gols més impressionants que s'han vist en la història recent del Barça. Va ser el del jove jugador argentí, Leo Messi, amb un gol semblant al que va fer Diego Armando Maradona l'any 1986 en un partit on s'enfrontava la selecció argentina i l'anglesa.
En el match de Maradona el resultat va ser de 2 a 0 a favor dels argentins, al del 2007 el nou astre argentí ens regala un gol per a la història i finalitza el partit del Barça-Getafe amb un marcador de 5 a 2 . Sense tenir en compte la qualitat del gol, els driblings, els tocs de cama, l'arrencada i el final del jove jugador argentí, el més bonic d'aquest gol que han seguit tots els mitjans internacionals, ha estat que Messi l'hagi dedicat al "mestre", Diego Armando Maradona, que està ingressat al sanatori "de Los Arcos" de Buenos Aires des de divendres passat amb motiu d'una hepatitis tòxica per accés d'alcohol i menjar, i que fa només unes hores el seu metge personal, Alfredo Cahe, ha anunciat que serà traslladat a un centre psiquiàtric per a complementar el seu tractament. Que Maradona es recuperi només depèn d'ell, però el 10 històric de la selecció sap que Messi i tots els amants del bon futbol estem amb ell.

Servià i la lluita per la sort.

Fa temps vaig llegir el llibre“La Bona Sort” de l’Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes, em va quedar clar que no hi ha ningú que tingui sort, la sort es treballa, es busca sota les pedres i si no la trobes, la crees. Això mateix és el que ha fet Oriol Servià, el pilot català que competeix a Champ Car, màxima competició de l’automobilisme nordamericà. El pilot de Pals es va quedar fora del seu equip, el PKV Racing, i d’un dia per l’altre es va trobar sense ofici ni benefici. En comptes de tirar la tovallola i tornar al Principat, Servià, va seguir la competició de prop, va parlar amb diferents equips i un cop del que molts en dirien sort, va fer possible que tingués l’oportunitat de competir a Long Bech, Califòrnia, per l’equip Forsythe. El català, que competia com a substitut de Paul Tracy, lesionat en un entrenament, va fer el segon millor temps arribant per darrera del francès Sébastien Bourdais (Newman-Haas) i per davant de Will Power (Team Australia). Servià ha conquerit el seu catorzè podi a la Champ Car i s’ha guanyat un lloc a l’equip Forsythe, s’ha tornat a assegurar el futur i ha demostrat un cop més que la sort ens la construïm nosaltres mateixos.

Amb gimnàs no es guanya

Què tindrà el gimnàs del Barça que tant els hi agrada als jugadors? Quan un té febre en comptes de quedar-se a casa diu que està al gimnàs blaugrana, quan el jugador està desaparegut també està al gimnàs... què tindrà el gimnàs? Tothom s’ho preguntava fins que van aparèixer les fotografies del gimnàs a la premsa esportiva i va quedar palès que, “el fenomen gimnàs” és un exemple de l’indisciplina que es viu al vestuari barcelonista. El gimnàs com algú ha dit “és maco”, però no n’hi ha prou...
Tenim un crack tant crack que aquesta temporada ja s’ha perdut 82 sessions d’entrenament en grup, si tenim en compte que els jugadors del Barça no entrenen més de 3 hores al dia, que anem primers a la lliga i no entrena ni déu, que el futbol és un esport d’equip i la gent diu que entrena sola al gimnàs... guanyarem la lliga estatal i la copa del monarca espanyol del tot segur, ara que li han tocat el crostó a Rijkaard sembla ser que l’equip torna a entrenar, no sé si per a guanyar o per acontentar a la premsa, però encara queden 8 jornades i un calendari favorable, de moment, Mallorca-Barça aquest diumenge, veurem que passa.

Jo, sí, discrimino el castellà?

Jo discrimino el castellà, l'anglès, el francès, l'euskera i el rus... perquè!? Per que no el necessito parlar diàriament? A Madrid diuen que a Catalunya discriminem el castellà. Les hem sentit de tots colors. Els etarres diuen que son terroristes... almenys no s’amaguen i diuen amb el cap alt el que pensen. Rajoy, Zaplana, Acebes, Camps, Rivera, Bono ... per que no dieu el que penseu? Sou iguals o pitjors que els terroristes, creeu odi, enganyeu i genereu mentides... Si tant poc us agradem perquè ens vareu envair, perquè seguiu sent franquistes? Jugueu a tenir doble moral, allà burxeu i aquí perdoneu.
Tota aquesta gent té molt mal plantejat el debat lingüístic, a Catalunya encara es discrimina la nostra llengua, només cal que vagin al cinema, avui mateix al “Cinesa Diagonal” no hi ha cap pel·lícula en català, demà? Tampoc n’hi haurà cap. Només cal dir gràcies per fer-nos cada cop més radicals, obriu els ulls i veureu el que esteu creant. PP, PSOE, Ciutadans... tots sou iguals, terroristes!

Quan els millors perden

La derrota per 1 a 0 davant el Saragossa és més que una ensopegada d’un match. Avui el Barça pot perdre el liderat i amb ell la lliga. Només una entrebancada del Sevilla permetria que els blau-i-granes continuessin al cap damunt de la classificació, no obstant, el Madrid, el València i el botxí culer, el Saragossa, escurçarien posicions i també tindrien possibilitats de fer-se amb la lliga espanyola. Per als més optimistes, el Barça, amb aquesta derrota li dóna emoció a la lliga, per als pessimistes els de Rijkaard han perdut empenta i la il·lusió necessària per a guanyar una lliga. Finalment per als realistes; els culés encara tenen nou jornades per marxar amunt en solitari en un context de cap de setmana on els millors perden i els pitjors guanyen, el Barça ha perdut però els Ferraris també. El sempre estúpid Alonso i el seu jove escuder, en Lewis Hamilton de McLaren, han vençut als "grans" de la Fòrmula1, en Kimi Räikkönen i Felipe Massa, en el Gran Premi de Malàisia.

Permetre-ho...tot.

Ja fa dos dies que plou i segueixo sentint parlar de sequera. Avui i demà tot serà culpa del canvi climàtic, seguirà plovent però nosaltres culparem i seguirem sentint a parlar de la contaminació, una contaminació exagerada que ha provocat un canvi climàtic i amb ell la sequera de part de la terra.
Permetrem que el cabal d’aquests dies del riu Ebre arribi als 2.500 metres cúbics per segon amb perill d’inundar la capital del Baix Ebre, Tortosa, i també permetrem que tota aquesta aigua desaparegui a la desembocadura del Delta un cop es barregi amb l’aigua salada de la mar mediterrània... Aquest estiu els que tenim piscina o gespa al jardí rebrem clatellades per tot arreu, permetrem que ens carreguin impostos, permetrem rebre xifres exagerades mentre ningú es preocupa de fer pous públics en terrenys dels ajuntaments, ni fer embassaments, presses ni res per a retenir l’aigua. És més fàcil pujar el cànon de l’aigua, pensar en el present i parlar del canvi climàtic.
Als Estats Units moren abelles i molts creuen que és degut al canvi climàtic, ens permetem creure que així pot ser, a Andorra no ha nevat al principi de la temporada d'esquí i ens hem permès creure que podria ser pel canvi climàtic... i a Catalunya, com va quedar palès ahir en un programa del canal 33, ens neguen la llibertat i nosaltres ho permetem, també serà pel canvi climàtic que no podem plantejar-nos l’autodeterminació?.

Ni uns ni altres, ni els altres, ni un.

No fa ni una hora tornava cap a casa amb tren i he escoltat una conversa que m’ha fet reflexionar de valent. Estava assegut al costat de dos nois que devien tenir la meva edat, al principi ni els he escoltat perquè portava l’ipod connectat i tenia ganes de descansar, però un cop he sentit que un d’ells estava maleint els immigrants, m’he interessat per la conversa i dissimuladament he afluixat el volum dels auriculars.
El nano en qüestió parlava de que a classe (he suposat que a la universitat per que lluïa una bonica carpeta de la URL), han fet un debat i “yo he dejado a parir a los putos moros”, l’altre noi no parava de riure i li preguntava pel que havia dit a classe. Poc a poc s’han anat animant i han acabat parlant malament d’un “pueblerino”, que segons ells, no sap parlar el que per a ells hauria de ser la llengua oficial a tota Espanya. He suposat que el català no hauria de ser la llengua oficial a Espanya, que el “pueblerino” és algun català que no parla gaire bé la llengua opressora i que el que per a ells hauria de ser la llengua oficial era la llengua que ells parlaven, el castellà.
No he volgut dir res al respecte, m’he limitat a obrir la motxilla i desplegar el diari Avui, de cop han canviat de tema i m’han mirat amb cara “entranya”.
Ni uns ni els altres vol dir que quan arribes a un lloc i no respectes la cultura del territori, és millor girar cua i tornar cap a casa, ja sigui Tànger, Casablanca o Sevilla.

Catalunya, nacionalista

Ningú no ha d’oblidar que a Catalunya els nacionalistes som majoria. Un pacte de govern entre CIU i ERC ens convertiria un altre cop en el que “som i serem”, i és que el partit dels republicans ha desafiat al líder convergent, Artur Mas tot dient que si Mas es compromet a convocar durant aquesta legislatura un referèndum d’autodeterminació, ERC està disposada a fer-lo president a través d’una moció de censura a l’espanyolista José Montilla. Calia esperar tant per a que ERC reaccionés i tornés a fer valer els seus postulats independentistes? Sigui com sigui el que cal ara, és que CIU reflexioni i prengui una decisió valenta, que ERC no es faci enrera i que els socialistes quedin ben retratats. En un referèndum d’autodeterminació potser no aconseguirem el resultat que volem, però almenys plantarem cara a les retallades que els antidemòcrates proposen des de Madrid.

Carta publicada al setmanari del Tot Sant Cugat.

Xirinacs i democràcia

Mentre Xirinacs ratifica les seves creences en una entrevista a l'AVUI del dia 14, tot i afirmar que no pot dir el que realment pensa perquè el tornarien a detenir, ens adonem que hi ha alguna cosa que falla en aquest sistema tan complex: queda demostrat que a l'Estat no es respecta la llibertat d'expressió, que la democràcia penja d'un fil i que l'ocupació espanyola segueix vigent a escala nacional. Espanya pateix un problema que només es cura amb anys de maduració. El problema de l'Espanya actual és que no té cultura democràtica; un exemple evident n'és l'Estatut: com se'ns pot passar pel cap que un Estatut aprovat pel 90% d'un Parlament democràtic no es pugui donar per bo? Com és possible que després de ser aprovat per majoria absoluta gosin retallar allò que ha escollit el poble català?

(Carta publicada al diari AVUI el 16 de Novembre del 2005)

Anuncis transvestits

De tant en tant i per curiositat, fullejo el diari català i alhora espanyolista anomenat “La Vanguardia”. Un diari que molts catalans llegeixen, però que paradoxalment està redactat en la llengua opressora i venera la monarquia espanyola de forma gratuïta. Ahir, el que no tenia res de gratuït va ser la pàgina número 64 (de l’edició del divendres 23). Una plana sencera dedicada a les estafes que l’ajuntament de Sant Cugat està promovent amb la complicitat de tot un sector d’envejosos desconsiderats que s’emparen sota el nom de l’ecologisme. La Torre Negra s’ha convertit a la força en un parc rural, un parc rural on tothom excepte els propietaris tenen dret a decidir sobre el seu futur, persones alienes que instiguen per conveniència sobre el futur d’un indret guanyat i treballat, molts cops, pels avantpassats dels actuals propietaris. El cas és que divendres passat a La Vanguardia s’hi podia trobar un anunci camuflat, un pamflet electoral transvestit en forma de reportatge, on l’ajuntament es posava medalles per haver “salvat” dels “especuladors” una zona molt verda i molt bonica... El que no diu l’anunci, que m’agradaria saber qui l’ha pagat, és que l’ajuntament segueix intentant apropiar-se dels terrenys, sense pagar cap indemnització als propietaris.

Ja hi tornem a ser

Ja queda poc per a les eleccions municipals i el partit dels “Ciutadans Inadaptats” (ciutadans-partido de la ciudadanía) ja té cap de llista per al municipi de Barcelona. L’alcaldable d’aquest partit serà una jove de trenta hi pocs anys anomenada Esperanza García, amb estudis de dret i de ben segur, amb problemes greus d’integració. El partit dels inadaptats està apostant per persones joves que no se les conegui, persones amb poca experiència política i desvinculades als dos partits espanyolistes que tant sovint festegen, el PP i el PSC-PSOE.
El número dos de la llista de Barcelona serà una altra dona, Luz Guilarte, i el tres un trànsfuga del PSC anomenat Julio Villacorta, exsecretari d’organització de la federació del PSC a Barcelona. El Partit dels Inadaptats vol tancar la llista de forma simbòlica amb la presència d’alguna personalitat com podria ser el dramaturg botifler Albert Boadella.
Finalment i veient que el partit segueix el traçat marcat per les autonòmiques, on el jove Albert Rivera de 27 anys i també advocat, es presentava davant del poble català sense rova, només queda esperar que Esperanza García no sigui gaire lletja i també aparegui nua als cartells de propaganda electoral.

Tergiversant la realitat.

Ahir vaig rebre un mail en cadena titulat “Fotos censuradas 11-M” on hi apareixia una presentació de “power ponint” amb imatges de les víctimes de l’atemptat a l’estació madrilenya d’Atocha, atemptat comès per una cèl·lula islamista i que mols cops se li intenta atribuir a ETA.
A la presentació apareixen unes imatges de censura justificable; cadàvers amputats, cranis oberts, persones esclafades per la deflagració, sang, cames i braços triturats, cossos cremats ...
La o les persones que han muntat aquesta presentació cometen dos errors. El més evident és mostrar unes imatges immorals que vulneren tota ètica existent i l’altra error comès és relacionar els atemptats amb el govern de Zapatero i els crims comesos per ETA. A les últimes diapositives de la presentació hi apareixen un seguit d’imatges demanant de forma lícita la pau. A la penúltima diapositiva però, hi trobem una bandera espanyola gegant que presideix el muntatge i al voltant milers de persones clamant crits de pau -fins aquí ho trobo correcte-,el que torna a ser un error és que si et fixes amb les imatges, trobes pancartes en contra d’ETA quan s’està parlant dels atemptats de l’11-M, una mostra més de que el PP segueix sense reconèixer els fets. Finalment i ja per deixar-se veure del tot el plomer, a la última diapositiva hi apareix Zapatero i un missatge on es demana que no es negociï amb terroristes-“no en mi nombre”-. El que es titulava “Fotos censuradas 11-M” acaba sent un cop més el clam espanyolista previ per a patir un possible cop d’estat.

Catalunya lliure de peatges.

Quan s’apropen les eleccions, molts partits polítics focalitzen la seva estratègia en aspectes socials com ara poden ser les ajudes en habitatges, beques per a estudiants, facilitats per als immigrants o els sempre polèmics peatges. Són aquests últims dels que vull parlar; a Catalunya paguem el 72% dels peatges de tot l’estat espanyol, el nostre país és on hi ha més peatges per quilòmetre quadrat de tot Europa, també i segons el RACC, el 36,4% de la xarxa viaria catalana més utilitzada, té un risc d’accidentalitat alt o molt alt. I el cas és que avui he tornat a Bellaterra des de l’Ampolla, (Baix Ebre) i he hagut de passar per un total de quatre peatges. De Tarragona a Martorell, quasi de peatge a peatge, la velocitat mitja del meu vehicle ha estat de 60km/h ja que les autopistes que ens obliguen a pagar no estan preparades per a que milers de ciutadans puguin marxar fora el cap de setmana i tornin a casa el diumenge, col·lapse total. El que hauríem de fer nosaltres, i tots els post-franquistes que es van reunir ahir a Madrid, és manifestar-nos en contra d’aquest robatori constant que patim tots els catalans. El clam “Catalunya lliure de peatges” hauria de convertir-se en la veu de tots els conductors.

Petició culer

Com cada cap de setmana, arribada l’hora marcada, sortia de casa amb les consignes i els càntics ben apressos, sortia preparat per descarregar els primers cartutxos adrenalítics animant el meu equip.
En cinc minuts començaria un partit històric, i com cada jornada, em seia al costat d’una dotzena de culés els quals m’acompanyen des dels 6 anys.
En mig d’un cafè-bar cèntric de la ciutat-jardí de Sant Cugat analitzava les múltiples reaccions dels seguidors blau-i-granes; tots fent pinya, tots preparats per celebrar la 17ª victòria lliguera.
Pensava que aquest cop al bar només hi haurien quatre gats (sorprenentment el partit el televisaven per TV3 i no pas per un canal de pagament ), però nosaltres fidels a l’afició, com cada cap de setmana hem anat al cafè-bar de sempre.
L’àrbitre pita final del partit, 1 a 1 al marcador i tots contents, la festa començava i nosaltres marxàvem cap a l’aeroport a rebre els artífexs de la proesa que amb un partit del tot inusual s’han proclamat campions de lliga.
Al entrar al pàrquing topàvem amb centenars de cotxes que posteriorment serien milers de seguidors barcelonistes. Banderes del Barça, senyeres i estelades volejaven per tot l’aeroport, bufandes quadribarrades i bufandes blaugranes, samarretes d’Eto’o, de Puyol i d’Oleguer i entre mig de tot aquest rebombori tan “catalano-esportiu” crits generalitzats de “campeoooones , campeooooones oeoeoeo...” , “Madrid se queeema...”, “Madrid cabrón saluda al campeón”... etc Què no hi més càntics barcelonistes? Serà que els culés no saben cantar? S’han quedat a casa els aficionats de parla catalana? Sigui el que sigui, i després d’haver estat més de tres hores repetint les quatre cançons de celebració barcelonista, només em queda demanar-li al president Laporta que treballi per l’educació d’una afició activa digne d’un Futbol Club Barcelona que és i ha de seguir essent un símbol de Catalunya i de tots els catalans.

L'ajuntament de Sant Cugat incita a okupar terrenys particulars

Sant Cugat del Vallès, 9 d’Abril del 2005.

Fa uns dies l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès va proposar fer unes “visites guiades” pels terrenys de Torre Negra, una iniciativa que a primer cop d’ull sembla interessant si no es té en compte que tots els terrenys per on es marquen els trasats expeditius són de propietat privada.

Molts recordem la lluita que va tenir l’Ajuntament fa uns mesos per desallotjar els “okupes” de la Torre Blanca i d’altres cases okupades del casc antic de la ciutat, doncs ara són ells (l’ajuntament), encampçalats directament pel batlle Lluís Recoder de CIU i Eduard Pomar d’ERC els qui inciten a la ciutadania vallesana de Sant Cugat a okupar il·legalment terrenys privats on ja des de l’ajuntament s’ha intentat expol·liar més d’un cop.

Els santcugatencs de tota la vida recordem les passejades amb els nostres avis i àvies per aquells terrenys, camps de conreu on els nostres avantpassats treballaven la terra per viure ... ara arriben els nou vinguts de Barcelona i rodalies i se sumen tots en contra dels propietaris, que veuen com des de l’Ajuntament s’intenten urbanitzar els boscos de Can Busquets i per altra banda es posen forts en contra de l’urbanització dels terrenys de la Torre Negra.

Quins interesos té l’Ajuntament a Can Busquets, serà que algun exregidor o amic de l’alcalde té terrenys per aquells indrets?
Sigui el que sigui l’únic que vull esmentar en aquesta carta són les contradiccions per part de l’Ajuntament de Sant Cugat que estem apreciant molts ciutadans de la ciutat, per una part l’ajuntament fa fora indiscriminadament als okupes de cases convertides en centres cívics, i per altra banda l’Ajuntament okupa terrenys particulars de la Torre Negra.

Lluís Feliu i Roé
( un afectat pels amiguismes de l’ajuntament )



(carta publicada al setmanari del Tot Sant Cugat)

La força de la llengua

La majoria de gent per aquestes dates estan de vacances, alguns aprofiten per treballar i d’altres encara segueixen estudiant per als exàmens de setembre… Sigui com sigui i facin el que facin aquest estiu tots hem topat amb algú extranger, foraster, immigrant o fins hi tot amb algun despreciable inquisidor que no vol conèixer la nostra llengua i pretén comunicar-se amb nosaltres. El meu cas és que treballo de temporer en una entitat financera i per primer cop a la vida he treballat atenent al públic. Ja sigui per sort o per desgràcia que he anat a parar a una oficina del polèmic barri de Ca n’anglada, Terrassa, allà on fa uns anys la cultura espanyola més arcaica es barallava amb la musulmana amb afany de seguir dominant un tros de terra el qual anys enrere havia ocupat d’igual manera que els nou vinguts musulmans. On vull anar a parar és que cada dia centenars de clients venen a ingressar els seus diners, a fer transferències a l’estranger i a treure efectiu per marxar de viatge al seu país, altres agosarats de mena venen a demanar urgentment targetes que després anul·laran per poder arribar de franc al Marroc. El que em sap més greu de tot plegat és que el 99’9 per cent dels clients que atenc no parlen el meu idioma, uns acaben d’arribar i encara no han tingut l’oportunitat d’aprendre’l, altres que varen arribar als anys 60 no han tingut la decència d’aprendre’l i uns quants creuen que a Catalunya no es parla el que hauria de ser la primera i única llengua oficial, el català. Amb això vull aplaudir la política lingüística d’algun partit de casa i la política d’empresa de moltes entitats financeres del país tot recordant que encara no s’ha fet prou i que encara queda molt de tros per recórrer en aquest camí de llibertat lingüística.

(carta publicada al Diari Avui)

Crítica a l'abandonament

Ara fa dies que vam ser testimonis de com un home sense escrúpols maltractava el seu gos, un acte cruel i penós que només es pot equiparar a un altre acte igual de grotesc, l'abandonament de gossos i gats. Coincidint amb aquest incident s'ha donat a conèixer que durant l'any 2005 a Catalunya es van abandonar gairebé 14 mil gossos. Nosaltres que fardem tant de ser una nació d'acollida i amable amb tothom, som els segons després d'Andalusia, en tenir un índex més elevat de crueltat envers el millor amic de l'home. Algo falla en la nostra societat individualista quan ja no veiem ni respectem uns éssers vius indefensos que depenen de nosaltres com un arbre fruiter depèn de l'aigua. D'altra banda, aquest cap de setmana s'organitza a Barcelona la segona edició del Saló per al "Benestar i la defensa de l'Animal", serà un bon lloc per a fer autocrítica i ajudar a centenars de gossos que es donaran en adopció.

"Tirant lo Blanc"

Ja fa més de dues setmanes que s’ha estrenat la pel·lícula d’en “Tirant lo Blanc” i segueixen emetent-la en català en només vuit cinemes d’arreu dels Països Catalans. Només al barri de Gràcia de Barcelona, a Igualada, a Andorra, a Girona i Lleida ciutat, a Olot, a Mataró i a la ciutat mallorquina de Manacor.
Crec que és absurd discutir si s’ha de doblar al català central, al valencià, al tortosí o al nord occidental, el que hem de demanar és el que molt possiblement voldria el seu autor, que no es descrimini la nostra llengua i es respecti l’elecció lingüística que va fer ell mateix, Joanot Martorell, al escriure la novel·la de “Tirant lo Blanc” en valencià, català.

PURA ACTITUD

De tant en tant faig substitucions a diferents oficines d’una entitat financera catalana, treballo de cara al públic i com és d’esperar parlo amb molta gent. La meva sorpresa no para de créixer quan molts cops s’obra la porta de l’oficina, entra un nou vingut extracomunitari i em parla amb un català quasi perfecte. Aleshores jo li pregunto si fa temps que viu al nostre país i la majoria d’ells em responen que no fa ni cinc anys.
Crec que és simplement una qüestió d’actitud, crec també que fins hi tot el senyor Montilla podria parlar el català com un veritable català, fins hi tot crec que si algun dia s’hagués parat a pensar que es presentaria a la presidència de la Generalitat, aquesta actitud forana hagués canviat ràpidament.
És estrany, però si les coses segueixen així els fills dels immigrants extracomunitaris parlaran millor el català que els fills dels immigrants espanyols. És simplement un problema d’actitud.

Article publicat al setmanari local del Tot Sant Cugat
Article publicat al diari Avui el 2 d'octubre de 2006

La veritable nota trista...

Seguint parlant de notes tristes, i deixant de banda la presidència del senyor Montilla a la Generalitat catalana, cal recordar-li a la senyora Garcia que; inadaptat és qui no s’avé a certes condicions o circumstàncies. Així doncs, partint d’aquesta definició fa falta obrir els ulls i observar la integració dels que van venir, i dels que van venint.
La defensa camuflada d’uns ideals espanyolistes, per part d’un partit com el de Ciutadans, que ataquen directament els fonaments d’un país com el nostre, demostra l’acceptació total de les normes democràtiques per part de la nació catalana, ja que amb trenta anys de democràcia hem après a donar veu a tothom, encara que siguin reductes marginals com Ciutadans. Segueixo pensant que és inadmissible que alguns dels immigrants espanyols arribats fa més de quaranta anys, encara no hagin fet el mínim esforç per aprendre la llengua autòctona del nostre país. Ningú no pot negar, que els forasters espanyols van arribar al nostra país portant molts elements culturals com és la seva pròpia llengua,el castellà. No estic dient en cap moment que no haguem d’acceptar la influència cultural dels països veïns com són França i Espanya. El que cal solucionar és la integració de tots els nou i vell vinguts i pensar en una nació trilingüe on anglès, castellà i català es dominin i puguin conviure.
Per últim recalcar a la senyora Garcia que no era la meva intenció faltar-li el respecte i que no entenc a qui es refereix quan, en la seva carta, esmenta que “una nota trista és que encara es consideri l’intel·lectual un criminal”. Algun agosarat ha titllat de criminals als inadaptats dels Ciutadans?

(Resposta a la carta publicada per Irene Garcia al Tot Sant Cugat després de les eleccions autonòmiques)

La nota trista de les eleccions autonòmiques

Sense cap mena de dubte, el més dur d’aquestes eleccions ha estat l’elevat índex d’abstenció i l’entrada del partit Ciutadans al Parlament. Un partit demagog i anti català que peca, molt sovint, de fantasmagòric.
Van començar auto- proclamant-se intel·lectuals, van seguir errats al tractar el nacionalisme quasi com una malaltia, després vàrem veure com insultaven a tot el poble català des del desprestigiat Palau de la Música (dic desprestigiat perquè Ciutadana va fer un míting electoral en aquest recinte), ... em vist fins hi tot, que el número tres de Ciutadans, Antonio Robles, xerra davant de les càmeres i de tot els catalans amb el mòbil connectat, sí sí, un bon debut si tenim en compte que “volen tornar el prestigi a la política catalana”.
Aquest partit tampoc entén que la nostra llengua ha estat perseguida i cal potenciar-la, suposo que és normal que no ho entenguin, la majoria d’ells a casa parlen castellà, són el símbol de la immigració inadaptada , fills de pares espanyols, forasters amb poques ganes d’aprendre a viure en una cultura diferent a la seva. En fi, de ben segur que durant aquests quatre anys podrem veure com segueix errant el partit dels Ciutadans Inadaptats.

Fins Sempre Gregorio!

Dilluns a la nit va morir en Gregorio Rojo, ex-atleta, entrenador i mestre de la vida. Així podríem definir en Gregorio, una persona de caràcter envejable a qui molts recordarem sempre per la seva energia, per la seva simpatia i il·lusió alhora de fer les coses. Ell no només ens va ensenyar a córrer, ens va ensenyar a assaborir els bons moments, a saber patir, a encoratjar-nos quan més ho necessitàvem i a acceptar les coses, en fi, en Gregorio ens va ensenyar a gaudir de la vida.

Finalment el que va ser seleccionador espanyol de cros i entrenador de grans atletes catalans i espanyols ens ha deixat, aquell home que amb més de 80 anys seguia tenint forces per pujar de paquet en moto, aquell home que estava de bon humor per que simplement li agradava estar de bon humor, aquell amic i alhora mestre, ha mort a l’edat de 86 anys i amb ell se’ns en va un mite de l’atletisme estatal i una persona admirable.

Sempre et tindrem en els nostres cors “senyor Rojo”, per vostè, pel seu record i per tot el que ha fet per les persones que el coneixen, fins sempre!

(carta publicada al diari La Vanguardia)

El "mètode Rojo"

Només falten hores per a que comenci la temporada catalana de cros i molts atletes ja troben a faltar a l’entrenador Gregorio Rojo. Aquest home, ex atleta i entrenador de grans corredors de renom internacional, morí a l’edat de 86 anys el passat 8 de Març. Amb la seva mort tot el panorama atlètic ha canviat. Tant a nivell nacional com a nivell estatal es nota l’absència de qui va formar a Martín Fiz, José Manuel Abascal o al mig fondista català, Reyes Estévez, entre d’altres. Ja sigui pels seus comentaris, pels seus consells o fins i tot per la seva mirada, que molts trobaran un buit quan atravessin la línea de meta.

Gregorio Rojo, és una de les figures llegendàries de l’atletisme espanyol i català, nascut al poble burgalès de Villalomez l’any 1920 , emigrat a Barcelona l’any 1939 per a fer el servei militar, on posteriorment es casà i creà una família. Gregorio Rojo es va acomiadar deixant un palmarès quasi inigualable; sis victòries a la cursa barcelonina de la Jean Bouin, una participació l’any 1948 a les proves dels 10.000m lliços als Jocs de Londres, i cinc títols de campió d’Espanya a les proves de 1.500, 5.000 i 10.000 metres en pista a l’aire lliure.

Molts, com l’ex maratonià Martín Fiz, han descrit a Rojo com “l’avi savi que ha sabut ensenyar el camí de l’èxit als seus deixebles”. El treball poc reconegut econòmicament, la implicació personal i el seu mètode de treball dins i fora la pista han fet que tots els atletes que han conegut a Gregorio Rojo com a entrenador ,l’hagin acabat veient com un segon pare, i més tard com un segon avi. Per a molts, el “myster” o “el abuelo” (així és com l’anomenaven la majoria dels atletes que va entrenar) ha estat un element cabdal en la formació com a esportista i com a persona.

Podríem dir que Gregorio Rojo ha format escola, sí sí, el seu mètode d’entrenament és copiat per a molts altres especialistes en fons. Rodatges llargs, sèries de velocitat curtes complementades amb pujades i diagonals després del rodatge, són elements indispensables per al que diríem que és el “mètode Rojo”. El que pocs podran oferir de la mateixa manera que ho feia en Gregorio és la combinació d’experiència amb coneixement tècnic. En fi, el que podríem anomenar com a un mètode d’entrenament humanista.

Sis mesos després de la mort d’en Gregorio, ens seguim recordant de qui va ser, ex-atleta i entrenador de persones.

El dia de la Hipanitat

El dia de la raça o com més el coneixem, el dia de la Hispanitat, és aquell dia que la majoria dels espanyols esperen ansiosos per a poder anar a l’armari i agafar totes aquelles peces de rova kitsch d’un vermell esperpèntic. Altres d’un habitual orterisme simplement segueixen posant-se aquelles samarretes on apareix el toro d’Osborne, un torero qualsevol o quelcom que els identifica amb aquell estat que avegades es fa dir país, pàtria, nació o confederació. Altres simplement jauen al sofà de casa i es passen el dia mirant desfilades militars semblants a les del tercer reich.

El dia de la Hispanitat, és el dia en que els espanyols commemoren el descobriment d’Amèrica i la implantació de la seva llengua per aquelles terres. Fa anys que els espanyols volen que el 12-O sigui un dia important per a nosaltres, volen que el respectem i que fins hi tot el celebrem... i la veritat és que els polítics espanyols saben fer bé les coses quan se les proposen, ens obliguen a deixar de treballar un dia a l’any i així tots contents, ells es pensen que els espanyols, els gallecs, bascos i catalans celebren el dia de la hispanitat amb gran alegria, i els altres contents per que els hi cau del cel un dia de festa.

Sigui com sigui el dotze d’octubre és un dia que pocs catalans tenim res per celebrar, jo personalment, celebro l’aniversari del meu pare.

L'ablació del clítoris, un xoc cultural

L’ablació del clítoris als països occidentals és una pràctica il·legal i per tant, una pràctica penalitzada. La nostra cultura, els nostres drets i el nostra pensament no la contempla i per tant no la respecta com a pràctica cultural. L’ablació del clítoris provoca, molts cops, l’hospitalització immediata i o la mort de la víctima. Dic víctima per que els subjecte femení que és abladit no té l’oportunitat de decidir, se li està negant la llibertat ja que moltes societats africanes practiquen l’ablació del clítoris de forma obligada a les nenes quan són molt joves.

Personalment em posiciono al costat dels juristes occidentals que veuen aquesta pràctica com a quelcom il·legal que s’ha de penalitzar com a crim. Entenc que és una pràctica normal en una cultura forana, però a Occident atempta contra els seus valors, atempta contra la llibertat i els drets humans “universals”. Estic en total desacord amb Warnier, ja que deixa entreveure que el legislador hauria de jutjar a les persones depenent del seu grup cultural. Jo no ho crec, si volem igualtat d’oportunitats, si volem ser tots iguals davant la llei, els estrangers han de respectar unes normes establertes ja fa anys, s’han d’integrar respectant les nostres lleis, hàbits, cultura... i si per això han de renunciar a un seguit de pràctiques, doncs que hi renunciïn o no formin part de la nostra cultura.