Ara, amb unes noves eleccions estatals a l'horitzó i la possibilitat cada vegada més propera del retorn del president Carles Puigdemont, s'obre un nou escenari polític que hem de saber aprofitar amb visió estratègica.
El resultat de les urnes determinarà la representació dels diferents partits i les possibilitats d'articular majories parlamentàries. Però hi ha una qüestió que transcendeix qualsevol resultat electoral i ens hauria de preocupar, I molt. Com gestionarem les diferències polítiques acumulades durant aquests anys i com recuperarem els espais de confiança entre persones que hem compartit objectius, mobilitzacions i experiències, però que hem acabat defensant camins diferents?
El retorn del president Puigdemont, quan es produeixi, tindrà inevitablement una dimensió política, però també humana i simbòlica. Després de gairebé una dècada fora de Catalunya, la seva arribada serà un moment rellevant de la nostra història recent, independentment de la valoració que cadascú faci del seu lideratge, de les seves decisions o de l'estratègia de Junts per Catalunya.
I precisament perquè les valoracions són diferents, seria interessant que aquest moment servís per obrir una reflexió col·lectiva. Durant aquests anys, dins l'independentisme s'han produït desacords profunds. Alguns han estat estratègics, d'altres personals, i molts han tingut conseqüències en les relacions entre organitzacions, dirigents i ciutadans. No es tracta de negar aquestes diferències ni de fingir que no han existit. Tampoc de repartir culpes o establir qui tenia raó.
Aquest podria ser un dels grans aprenentatges del període que hem viscut. Les diferències entre Junts, Esquerra Republicana, la CUP i altres sensibilitats independentistes són reals. Responen a visions diverses sobre les institucions, l'economia, les polítiques socials i les estratègies per afrontar el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol.
És normal que aquestes diferències existeixin en una societat plural. El problema apareix quan el debat deixa de centrar-se en les idees i es converteix en una desqualificació constant de les persones.
Sovint les xarxes socials han estat l'escenari més visible d'aquesta dinàmica. Les discussions entre ciutadans independentistes, que anys enrere havien compartit manifestacions i mobilitzacions, han acabat de vegades dominades pel ressentiment. La crítica política, absolutament legítima, ha conviscut amb acusacions personals i amb una incapacitat creixent per reconèixer res de positiu en qui pensa diferent.
Per això, a partir d’ara el debat sobre el futur de l'independentisme no hauria de limitar-se a les aliances electorals o a la distribució de responsabilitats institucionals. També hauria d'abordar com recuperar una cultura política basada en el respecte, la confiança i la capacitat d'escoltar-nos.
La reconciliació, però, no pot ser una exigència unilateral ni una manera d'evitar les responsabilitats. Les ferides no desapareixen simplement perquè algú demani passar pàgina. Cal reconèixer els errors, escoltar els greuges i acceptar que persones que van viure els mateixos esdeveniments poden haver-ne extret conclusions diferents.
Passi el que passi a les eleccions estatals, Catalunya continuarà necessitant espais de diàleg entre persones amb idees diferents, i això també afecta els independentistes. Cap resultat electoral no resoldrà per si sol les diferències acumulades, com tampoc no esborrarà els vincles personals i polítics que s'han construït durant dècades.
El retorn del president Puigdemont podria oferir una oportunitat per començar una etapa diferent. No necessàriament d'unitat orgànica, ni de candidatures conjuntes, ni d'estratègies idèntiques. Potser simplement una etapa de respecte en què les discrepàncies entre nacionalistes siguin compatibles amb el reconeixement mutu.
Crec que seria un canvi menys espectacular que un gran acord polític, però probablement molt més profund i efectiu. Els ciutadans tenen dret a exigir explicacions, a formular crítiques i a escollir lliurement els seus representants. També tenen dret a esperar que els dirigents polítics siguin capaços de debatre amb rigor i de tractar-se amb respecte, especialment després de tot el que s'ha viscut.
El futur de Catalunya no dependrà únicament dels resultats electorals, dels lideratges o de les decisions judicials. També dependrà de la capacitat de la seva societat per gestionar democràticament les diferències i preservar els vincles que fan possible qualsevol projecte compartit.
Les ferides de l'independentisme no es recosiran en un sol dia, ni amb una fotografia, ni amb un discurs. Però els moments de gran transcendència simbòlica poden ajudar a iniciar converses que fa massa temps que estan pendents.
El retorn del president Puigdemont podria ser un d'aquests moments. No caldrà que tothom pensi igual, ni que tothom faci la mateixa lectura del passat. Potser el primer pas serà molt més senzill; tornar a parlar, tornar a escoltar i acceptar que les diferències polítiques no han d'impedir el respecte entre compatriotes.
Perquè, més enllà de qui guanyi o perdi unes eleccions, la convivència democràtica i la capacitat d'entendre'ns continuaran sent imprescindibles per construir el futur de la nostra nació. Jo ho tinc clar, cal posar el debat nacional al capdavant per tal de cosir ferides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada