Present i futur

En vistes al possible referèndum d'autodeterminació que provablement tindrà lloc al 2.014, partits independentistes de tot Europa, Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna, el Bloc Nacionalista Gallec, l'Scottish National Party, el Plaid Cymru gal·lès i l'Spirit flamenc, comencen a donar els primers passos per a si un dia escau definir un nou projecte de futur. Com en tot pla, quan es vol donar un nou pas, s'ha de tenir clar quins seran els canvis que afectaran als ciutadans i cal també tenir un futur assegurat. Per això aquests sis partits volen tenir la garantia que si algun dia Catalunya aconseguís la independència podria entrar a formar part de la Unió Europea (UE).
Si tenim en compte que milers de persones alhora de votar en un possible referèndum d'autodeterminació podrien patir per un futur a curt termini, tenir garanties de que la UE podria acollir-nos com un nou estat, és sense dubte, una arma favorable per a que els independentistes anem sumant i puguem aconseguir el nostre objectiu.

Mentre els independentistes pensen en el futur de milers de ciutadans europeus, el Partit Popular segueix mirant enrere. Ara preparant una estratègia d'enfrontament lingüístic que atempta directament contra tot el territori dels Països Catalans. Al Principat la llengua natural és el català però els senyors del Partit Popular sembla ser que segueixin vivint al costat d'en Felip V o d'en Franco, tergiversant la realitat i autoproclamant-se víctimes incompreses del tractament lingüístic que fem a casa, només ens faran obrir els ulls i ens donaran a entendre que els forasters segueixen sense voler adaptar-se. Gràcies a déu sempre hi ha alguna part positiva en algun dels moviments desafortunats del PP, aquest és el cas, que amb una mica de sort els energúmens del PP esgarraparan algun vot als inadaptats del partit dels Ciutadans (C's).

Tot un pamflet comunista

El Tot Sant Cugat de la setmana passada publicava a la columna de “El Cercador” un escrit propi d’un combatent soviètic a la segona guerra mundial. La columna, signada pel propi setmanari cridava a la ciutadania santcugatenca a “sortir al carrer”, “agafar les velles pancartes” i si cal també, defensar la zona de Torre Negra amb la pròpia vida.

Aquests nous herois que lluiten per a l’expropiació forçosa dels terrenys de Torre Negra, demostren ser grans desconeixedors dels valors de la democràcia, de la llibertat, de la propietat privada, del sentit comú. Fent demagògia quan es parla del Tribunal espanyol, demostrant obertament que són una colla d’envejosos que posen els seus interessos per sobre de la justícia, no arribarem enlloc, si més no, contribuiran a que les persones amb seny creguin en una resolució favorable per a totes les parts.

El cas és que a la Segona Guerra Mundial la lluita tenia sentit, la llibertat era quelcom imprescindible que s’havia de defensar amb la pròpia vida, tant com la Torre Negra a Sant Cugat, segons el Tot Sant Cugat.

Per als sectors menys dialogants de la nostra ciutat, aquests terrenys, on la constructora Nuñez i Navarro hi té el 60% , ha de preservar-se, s’ha de mantenir intacte, independent i aïllada d’aquelles persones tant dolentes que el Tot Sant Cugat defineix com a “pijos”. Sí senyors, la columna del Tot de la setmana passada començava criticant unes possibles “cases adossades dels pijos” a la zona i acabava carregant contra un “pla de construcció d’un barri pijo a Torre Negra”.

Què o qui són els pijos? Qui ve de Barcelona a viure a la nostra ciutat, qui viu en torres o cases adossades, qui sap vestir, qui llueix roba de marca, qui porta els fills a les escoles privades, qui no és d’esquerres, o símplement aquells que no estem a favor de les expropiacions indegudes?

Carta publicada al setmanari del TOT Sant Cugat, la primera setmana del 2008

Quan trigues en fer una signatura?

Doncs aquests segons són els que una persona necessita per canviar la seva vida.
Des de que naixem ens estem preparat per un objectiu, estudiem, fem cursos i anem apropant-nos any rere any al nostre objectiu.
Bé doncs, quan arribem en aquell moment en que només resta fer l’últim pas, te’n adones que el món és teu. Sí, ho has entès bé, el món és nostre, podem decidir fer el que vulguem, treballar de moltes coses diferents, signar el contracte que més t’interessi segons les teves possibilitats, anar a viure on vulguis i fins i tot viure com més t’agradi. Dit així sembla tot molt senzill, però la veritat és que ho és, només depens de tu. Pots privar-te d’unes coses i prioritzar unes altres, pots seguir en el món on has aterrat, crear-te’n un de nou o a afegir-te’n en un de veí. Així de fàcil és ser feliç, només has de decidir on vols fer l’últim salt i tenir la signatura preparada.

Deesses per un instant

El Museu Tèxtil i d’Indumentària permet als assistentes convertir-se en model per uns segons.

“L’exposició té forma de cub i la seva intenció és que l’espectador es posi en la pell de la model” comentava Meritxell Gómez, estudiant de gestió de patrimonis culturals i responsable de l’atenció als clients del museu. I és que el museu acull durant tot el mes d’octubre el “Fashion Show” de les desfilades de moda, una exposició on el visitant pot adoptar dos punts de vista diferents d’una mateixa seqüència de la desfilada.

El Museu del Tèxtil i l’Indumentària, situat al carrer Montcada 12 del barri de la Ribera, té aquests dies com a objectiu, dibuixar cronològicament l’art i la tècnica del teixit a Europa occidental, passant per la indumentària, la punta i el brodat. És per això que l’exposició es divideix en el tèxtil del segle IV fins al de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en el brodat romànic, el barroc del segle XVII i el modernisme de la primera dècada del segle XX on comença un període de simplificació del vestit femení. Segons Meritxell Gómez, “el museu serveix per a que l’espectador li doni un cop d’ull a l’evolució de la moda”.

“Crec que és interessant saber com vestien els nostres avantpassats, tot i això, el que m’ha semblat més emocionat ha estat el estar cara a cara amb un grup de fotògrafs” reconeixia Gisela Sardín, una visitant de 21 anys a la qual li ha impactat de valent caminar entre flaixos o seure en un camerino mentre per uns instants es posava en la pell d’una model.

I és que entre flaixos, llums de tots colors, contrastos ambientals, passarel·les i tot allò habitual en el món de la moda, és més senzill entendre les tendències actuals, comprendre el sentit de les nous corrents estilístics, preveure cap a on evolucionaran els diferents corrents o fins hi tot entendre per què segons qui, vesteix d’una manera i no d’una altra.

El Museu Tèxtil i d’Indumentària obra les portes a les 10h del matí i les tanca a les 18h del vespre, reb una mitjana de 150 visitants al dia, sense tenir en compte els mesos d’estiu que ha pogut rebre fins a mil visitants en un sol dia. Es pot visitar plenament en poc més d’una hora i l’exposició temporal del “Fashion Show” tancarà les portes el proper 28.

(Reportatge emès a la publicació Ciutat Vella de Barcelona)

A Pasqual Maragall

Pasqual Maragall, exlíder del PSC i últim president català del país, va anunciar l’altre dia que pateix la malaltia d’Alzeheimer des de fa uns mesos.
Reconec que mentre va governar Maragall vaig ser crític amb ell, vaig deixar de militar en un partit per que aquest va decidir pactar amb els socialistes catalans. Sempre he cregut que el PSC no és un partit català, és un braç més dels socialistes espanyols.
Tot i això, quan en Maragall era president em va despertar alguna simpatia, Maragall el socialista nacionalista, Maragall crític amb el seu cap socialista, Maragall , el sempre polèmic i creador de les “maragallades”, no sé si el càrrec de president era el seu lloc, ni sé si respondre a ser honorable era el seu màxim objectiu... el que sí que sé és que va saber comportar-se, va callar quan tocava, va marxar per la porta gran i sobretot, va saber actuar amb independència, quelcom que l’actual president no sap fer. Montilla, per alguns honorable president, per a mi simple cap de turc, s’aferra en la política del silenci, una eina que Maragall no ha sabut emprar, però que potser per això, per l’absència de silenci, s’ha convertit en una persona estimable i propera.
Ara l’ex president, l’honorable Pasqual Maragall, ha començat un nou camí que de ben segur no serà fàcil, fa uns mesos a l’Hospital de Sant Pau li van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer i no ha estat fins fa uns dies que ho ha anunciat públicament. Només desitjar-li tota la sort del món en la seva lluita personal contra aquesta malaltia, sort Maragall, salut última veu catalana del partit socialista.

Keen i la Xarxa assassina

L’autor nord americà Andrew Keen ha publicat un nou llibre anomenat “El Culte de l’aficionat”. En ell, Keen, esmenta el mal que està fent Internet a la cultura en general. El llibre que se suma a la seva col·lecció d’obres polèmiques vol avisar dels problemes que poden derivar-se de la xarxa, com ell mateix diu; “Internet està matant la nostra cultura i assaltant la nostra economia”.

L’autor es centra en l’ús que fan milions d’aficionat d’Internet, emprant la xarxa per explicar intimitats i cometre actes immorals. També comenta que hi ha tanta informació que arribem a un punt de descrèdit de tota mena de dades, on el lector no pot diferenciar entre informació verídica i informació falsificada.

Andrew Keen té raó quan diu que la xarxa pot afectar a la nostra cultura, però la tesi de l’autor és radicalment pessimista. No obstant, després de comparar als bloggers amb el monos, els usuaris del Youtube amb participants del “Gran Hermano” o a aquests mateixos en voyeuristes , conclou reconeixent que no és cap enemic de la Xarxa, simplement creu en el seu ús responsable i sobretot en el respecte de la feina dels professionals.

Des del meu punt de vista crec que els usuaris de la xarxa han anat evolucionant al mateix temps que ho ha fet Internet. Tant és així que l’usuari poc a poc ha anat aprenent a diferenciar entre informacions veraces i informacions sense cap mena de fiabilitat.

Així doncs en contra del que diu Andrew Keen, crec que la xarxa en comptes “de matar la cultura” el que està fent és donar ales als seus usuaris, per a que siguin receptors més preparats i alhora aprenguin a interactuar en la comunicació de forma més àgil. També crec que l’ús de blogs, espais personals i altres eines de la xarxa col·laboren en crear un entorn pròsper i real de llibertat d’expressió.

La casa sempre oberta

Comença el curs per a tothom i els polítics ja es disposen a aterrar en el seu territori , “la casa gran del catalanisme” obre les portes a republicans, a socialistes, a federalistes i fins hi tot a algun despitat... la casa està oberta a tothom, en Mas ho sap i la festa ha de ser grossa.
Però dins la casa no tots estan contents, algú que camina de puntetes encara no sap que aglutinar tot tipus de catalanisme no té perquè malbaratar el concepte socialcristià que tant defensa la respectada Unió Democràtica, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, hauria de creure més en les seves idees i recolzar una iniciativa que ens pot fer més forts.
És moment de ser valent, d’obrir nous camins per a que els nacionalistes seguim sumant en comptes de seguir restant com hem fet fins ara amb tripartits, escissions i crisis internes.
Agradi o no, l’Artur Mas ha estat el primer en donar aquest pas, “la casa gran del catalanisme” està oberta i hi cabem tots. Per Catalunya i per tots nosaltres, unitat nacional!.

Carta publicada al diari Avui el dia 9/9/2007 i al setmanari del Diari de Sant Cugat.

Depre post-vacacional?

S’apropa el final de mes i la majoria de la gent ja torna de les seves vacances. Marroc, USA, Anglaterra, Alemanya, Canadà i Malta. Quebec, Girona, Costa Azul, Barcelona i Valleta... països i ciutats que han acollit el nostre caminar, el nostre parlar i les nostres maneres de fer durant dies, setmanes i mesos per algun afortunat.
Tots hem passat bons moments aquest estiu, molts hem viscut en un núvol durant uns dies i ara poc a poc tornem a incorporar-nos a la realitat rutinària, el viure el dia a dia, la tornada a la feina, als estudis i en definitiva, a la nostra vida rutinària, pot provocar la molt anomenada “crisi post vacacional” o “depressió post vacacional”. Tot i que els psicòlegs recomanen que els treballadors es reparteixin les vacances durant l’estiu, partint-les en dos, no tots ho poden fer i la nostàlgia de la vida de vacances segueix afectant a la majoria de gent.
Però la crisi pot afectar de diferents maneres, hi ha qui torna i se sent el més desgraciat del món, hi ha qui no aixeca cap durant uns mesos i es tanca en ell mateix sense exterioritzar els seus sentiments ni les seves experiències viscudes... altres, aprofiten per canviar coses, per millorar aquelles petites deficiències que només pots percebre quan les veus des de la llunyania, a vegades amb la companyia de nova gent o simplement sol però des de la distància. Sortir de casa molts cops serveix per adonar-te de les coses que fem malament durant la ja anomenada “vida rutinària”, serveix per adonar-te de moltes coses com per exemple si realment estimes aquella persona amb qui has estat compartint els últims mesos de la teva vida, també serveix per obrir-te al món i buscar les proximitats culturals amb la resta del món... En definitiva, per a tots els que heu tornat de vacances i encara estigueu un pel desanimats, recordeu els bons moments, corregiu el passat i mireu endavant!!