Tret en clau catalana

El pavelló Nova Icària de Barcelona va aplegar ahir el inici de la campanya electoral de Convergència i Unió. El màxim representant de la federació per aquestes eleccions generals, Josep Antoni Duran i Lleida, va clamar a favor d’un “vot intel·ligent” que prioritzi els interessos de tots els catalans.

Una setmana i un dia després de l’operació quirúrgica a la que es va sotmetre el líder democratacristià, va reaparèixer en públic en una cursa electoral que “es preveu atípica”. Sota el lema de “Respectaran Catalunya”, Montserrat Candini i més tard Artur Mas van iniciar els seus discursos davant un pavelló ple de gom a gom.

A diferència dels recents missatges d’Unió on es volia mostrar una manera de fer tolerant i de respecte envers els altres partits, el líder de Convergència, Artur Mas, va iniciar el seu parlament carregant durament contra “el PP que parla català en la intimitat”, seguit del “govern del talante, que més ben dit seria el govern del mangante” i acabant amb un revés a la “ministra de Foment, o la ministre del torment per a tots nosaltres” deia Mas encaixant un somriure.

El líder Convergent va recordar que totes les enquestes “donen al PSOE com a guanyador”, però que serà CIU el grup decisiu en les eleccions del proper dia 9, i si és així, “per qualitat democràtica governarà la llista més votada, sigui la que sigui”. Mas va recordar les paraules pronunciades per un dels dirigents del partit, en Felip Puig, que deia que “per a Catalunya el PP i el PSOE són iguals”, que el que cal fer “és votar en clau catalana per a poder-nos defensar com a catalans” i va acabar el discurs dient que “com bé ha dit l’ex president Pujol, - en aquestes eleccions- no es pot votar en blanc”.

Amb una escenografia diferent, amb el color corporatiu de fons, serpentines, senyeres i alguna estelada, va aparèixer Josep Antoni Duran i Lleida. Rebut com un heroi després de vuit dies desaparegut per la recent extirpació d’un nòdul en el pulmó dret, el representant de CIU a les generals va afirmar que el “PP i el PSOE només es posen d’acord per negar el que som i el que volem ser de cara al futur”, afegia que els catalans han de confiar en ells mateixos ja que “no podem confiar en ells -PP i PSOE-”.

Duran, amb una costella trencada i més prim de lo habitual, va assegurar que CIU serà decisiva “per a defensar els interessos del nostre país, Catalunya no ha caducat, està viva”, igual que el líder d’Unió, que ha retornat sembla ser que amb més energia i optimisme i ja avisa que CIU “no pactarà amb qui perdi”, a partir d’ara, “si la federació nacionalista és decisiva a Espanya, les llistes més votades seran les qui governin”.

La Barcelona cosmopolita

“La mobilització és necessària avui, la dreta –espanyola- torna a presentar-se amb els mateixos missatges d’odi i de por de fa uns anys” afirmava el líder d’ICV, Joan Herrera, a la vigília del cinquè aniversari de la manifestació contra la guerra d’Iraq.

Ara fa cinc anys que els carrers de la capital catalana aplegaven a més d’un milió de persones sota un missatge de pau, un clam internacional que segons Herrera, “va canviar consciències”. Avui els ecologistes demanen la mobilització de la ciutadania per a que els dirigents espanyols que van donar suport a la guerra d’Iraq no optin al govern.

I és que mentre Herrera pronunciava el seu discurs, la Barcelona cosmopolita seguia construint la seva realitat. Un seguit d’activitats, com la manifestació dels mestres, l’ambient pre-electoral que es respira als carrers amb xerrades o els simples rètols de propaganda electoral, a més de les diferents exposicions de fotografies, miralls de la nostra societat, són alguns dels elements que configuren el nostre poble, en aquest cas, la vida ciutadana de Barcelona.

Els trenta set mil professionals d’escoles catalanes que es van manifestar en contra de la futura llei d’educació són un exemple de que la societat catalana està preparada per mobilitzar-se quan cal. El líder d’ICV recordava que la manifestació és una eina legítima del poble, Herrera anava més enllà i deia que “arribar a la vaga no és cap bona notícia”, però afegia que tot i això “mai s’ha de renunciar al diàleg”.

Tot i que la participació a les eleccions cada vegada és més baixa, la societat catalana no està morta. La vida al carrer és frenètica, el conglomerat d’activitats que es poden fer en un mateix moment configuren el tarannà de Barcelona, una capital oberta al món que en breu podrà influir i decidir sobre el futur de la resta de l’estat.

Tractaments encegats

Malauradament sembla que molts cops els mitjans de comunicació s’obliden de fer la seva feina, abandonen la seva tasca de fer de mirall de les societats. Sovint enceguen i no informen a la ciutadania d’aquelles coses que tenen un interès considerable, coses que afecten directa o indirectament a la població i que el sentit comú hauria de donar-li un espai als mitjans.

Sembla que els mitjans de comunicació de casa s’han acostumat a fer d’una manera que obvien la crua realitat. Per interessos partidistes o per pors a col·lectius radicals, molt sovint donen veu a la minoria i callen la majoria democràtica.

Un cas actual el trobem avui mateix en la majoria de mitjans de comunicació del país. Ahir 3.600 corredors es van trobar al centre de Barcelona per participar a la Mitja Marató de la capital catalana, mentre aquests milers d’atletes corrien els 21 quilòmetres i escaig, un centenar de persones iniciaven una pedalada popular des de la Plaça Universitat de la ciutat comtal fins a Sant Feliu del Llobregat, el motiu de la pedalada, reivindicar un creixement sostenible.

Quan 3.600 atletes corren una cursa no hi van sols, els acompanya la parella, els amics, els familiars... podem assegurar que la Mitja Marató de Barcelona va aplegar a més de 4.000 persones mentre que la trobada dels ciclistes improvisats amb prou feina arribava al centenar. El tractament de la matinal atlètica, un breu de diari o una curta menció a la ràdio. El tractament de “Temps de Re-voltes”, (així és com han batejat la iniciativa reivindicativa), notícies de quart de pàgina més foto a la majoria de premsa diària d’informació general.

Aquest només és un exemple de la ceguesa mediàtica de la premsa catalana, que contribueix, com el govern, a que les minories parlin més fort que les majories.

Present i futur

En vistes al possible referèndum d'autodeterminació que provablement tindrà lloc al 2.014, partits independentistes de tot Europa, Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna, el Bloc Nacionalista Gallec, l'Scottish National Party, el Plaid Cymru gal·lès i l'Spirit flamenc, comencen a donar els primers passos per a si un dia escau definir un nou projecte de futur. Com en tot pla, quan es vol donar un nou pas, s'ha de tenir clar quins seran els canvis que afectaran als ciutadans i cal també tenir un futur assegurat. Per això aquests sis partits volen tenir la garantia que si algun dia Catalunya aconseguís la independència podria entrar a formar part de la Unió Europea (UE).
Si tenim en compte que milers de persones alhora de votar en un possible referèndum d'autodeterminació podrien patir per un futur a curt termini, tenir garanties de que la UE podria acollir-nos com un nou estat, és sense dubte, una arma favorable per a que els independentistes anem sumant i puguem aconseguir el nostre objectiu.

Mentre els independentistes pensen en el futur de milers de ciutadans europeus, el Partit Popular segueix mirant enrere. Ara preparant una estratègia d'enfrontament lingüístic que atempta directament contra tot el territori dels Països Catalans. Al Principat la llengua natural és el català però els senyors del Partit Popular sembla ser que segueixin vivint al costat d'en Felip V o d'en Franco, tergiversant la realitat i autoproclamant-se víctimes incompreses del tractament lingüístic que fem a casa, només ens faran obrir els ulls i ens donaran a entendre que els forasters segueixen sense voler adaptar-se. Gràcies a déu sempre hi ha alguna part positiva en algun dels moviments desafortunats del PP, aquest és el cas, que amb una mica de sort els energúmens del PP esgarraparan algun vot als inadaptats del partit dels Ciutadans (C's).

Tot un pamflet comunista

El Tot Sant Cugat de la setmana passada publicava a la columna de “El Cercador” un escrit propi d’un combatent soviètic a la segona guerra mundial. La columna, signada pel propi setmanari cridava a la ciutadania santcugatenca a “sortir al carrer”, “agafar les velles pancartes” i si cal també, defensar la zona de Torre Negra amb la pròpia vida.

Aquests nous herois que lluiten per a l’expropiació forçosa dels terrenys de Torre Negra, demostren ser grans desconeixedors dels valors de la democràcia, de la llibertat, de la propietat privada, del sentit comú. Fent demagògia quan es parla del Tribunal espanyol, demostrant obertament que són una colla d’envejosos que posen els seus interessos per sobre de la justícia, no arribarem enlloc, si més no, contribuiran a que les persones amb seny creguin en una resolució favorable per a totes les parts.

El cas és que a la Segona Guerra Mundial la lluita tenia sentit, la llibertat era quelcom imprescindible que s’havia de defensar amb la pròpia vida, tant com la Torre Negra a Sant Cugat, segons el Tot Sant Cugat.

Per als sectors menys dialogants de la nostra ciutat, aquests terrenys, on la constructora Nuñez i Navarro hi té el 60% , ha de preservar-se, s’ha de mantenir intacte, independent i aïllada d’aquelles persones tant dolentes que el Tot Sant Cugat defineix com a “pijos”. Sí senyors, la columna del Tot de la setmana passada començava criticant unes possibles “cases adossades dels pijos” a la zona i acabava carregant contra un “pla de construcció d’un barri pijo a Torre Negra”.

Què o qui són els pijos? Qui ve de Barcelona a viure a la nostra ciutat, qui viu en torres o cases adossades, qui sap vestir, qui llueix roba de marca, qui porta els fills a les escoles privades, qui no és d’esquerres, o símplement aquells que no estem a favor de les expropiacions indegudes?

Carta publicada al setmanari del TOT Sant Cugat, la primera setmana del 2008

Quan trigues en fer una signatura?

Doncs aquests segons són els que una persona necessita per canviar la seva vida.
Des de que naixem ens estem preparat per un objectiu, estudiem, fem cursos i anem apropant-nos any rere any al nostre objectiu.
Bé doncs, quan arribem en aquell moment en que només resta fer l’últim pas, te’n adones que el món és teu. Sí, ho has entès bé, el món és nostre, podem decidir fer el que vulguem, treballar de moltes coses diferents, signar el contracte que més t’interessi segons les teves possibilitats, anar a viure on vulguis i fins i tot viure com més t’agradi. Dit així sembla tot molt senzill, però la veritat és que ho és, només depens de tu. Pots privar-te d’unes coses i prioritzar unes altres, pots seguir en el món on has aterrat, crear-te’n un de nou o a afegir-te’n en un de veí. Així de fàcil és ser feliç, només has de decidir on vols fer l’últim salt i tenir la signatura preparada.

Deesses per un instant

El Museu Tèxtil i d’Indumentària permet als assistentes convertir-se en model per uns segons.

“L’exposició té forma de cub i la seva intenció és que l’espectador es posi en la pell de la model” comentava Meritxell Gómez, estudiant de gestió de patrimonis culturals i responsable de l’atenció als clients del museu. I és que el museu acull durant tot el mes d’octubre el “Fashion Show” de les desfilades de moda, una exposició on el visitant pot adoptar dos punts de vista diferents d’una mateixa seqüència de la desfilada.

El Museu del Tèxtil i l’Indumentària, situat al carrer Montcada 12 del barri de la Ribera, té aquests dies com a objectiu, dibuixar cronològicament l’art i la tècnica del teixit a Europa occidental, passant per la indumentària, la punta i el brodat. És per això que l’exposició es divideix en el tèxtil del segle IV fins al de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en el brodat romànic, el barroc del segle XVII i el modernisme de la primera dècada del segle XX on comença un període de simplificació del vestit femení. Segons Meritxell Gómez, “el museu serveix per a que l’espectador li doni un cop d’ull a l’evolució de la moda”.

“Crec que és interessant saber com vestien els nostres avantpassats, tot i això, el que m’ha semblat més emocionat ha estat el estar cara a cara amb un grup de fotògrafs” reconeixia Gisela Sardín, una visitant de 21 anys a la qual li ha impactat de valent caminar entre flaixos o seure en un camerino mentre per uns instants es posava en la pell d’una model.

I és que entre flaixos, llums de tots colors, contrastos ambientals, passarel·les i tot allò habitual en el món de la moda, és més senzill entendre les tendències actuals, comprendre el sentit de les nous corrents estilístics, preveure cap a on evolucionaran els diferents corrents o fins hi tot entendre per què segons qui, vesteix d’una manera i no d’una altra.

El Museu Tèxtil i d’Indumentària obra les portes a les 10h del matí i les tanca a les 18h del vespre, reb una mitjana de 150 visitants al dia, sense tenir en compte els mesos d’estiu que ha pogut rebre fins a mil visitants en un sol dia. Es pot visitar plenament en poc més d’una hora i l’exposició temporal del “Fashion Show” tancarà les portes el proper 28.

(Reportatge emès a la publicació Ciutat Vella de Barcelona)

A Pasqual Maragall

Pasqual Maragall, exlíder del PSC i últim president català del país, va anunciar l’altre dia que pateix la malaltia d’Alzeheimer des de fa uns mesos.
Reconec que mentre va governar Maragall vaig ser crític amb ell, vaig deixar de militar en un partit per que aquest va decidir pactar amb els socialistes catalans. Sempre he cregut que el PSC no és un partit català, és un braç més dels socialistes espanyols.
Tot i això, quan en Maragall era president em va despertar alguna simpatia, Maragall el socialista nacionalista, Maragall crític amb el seu cap socialista, Maragall , el sempre polèmic i creador de les “maragallades”, no sé si el càrrec de president era el seu lloc, ni sé si respondre a ser honorable era el seu màxim objectiu... el que sí que sé és que va saber comportar-se, va callar quan tocava, va marxar per la porta gran i sobretot, va saber actuar amb independència, quelcom que l’actual president no sap fer. Montilla, per alguns honorable president, per a mi simple cap de turc, s’aferra en la política del silenci, una eina que Maragall no ha sabut emprar, però que potser per això, per l’absència de silenci, s’ha convertit en una persona estimable i propera.
Ara l’ex president, l’honorable Pasqual Maragall, ha començat un nou camí que de ben segur no serà fàcil, fa uns mesos a l’Hospital de Sant Pau li van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer i no ha estat fins fa uns dies que ho ha anunciat públicament. Només desitjar-li tota la sort del món en la seva lluita personal contra aquesta malaltia, sort Maragall, salut última veu catalana del partit socialista.