Moments d'incertesa per avançar

Caminant per la vida podem escollir molts camins diferents, creiem que tots els camins que escollim ens porten cap a la felicitat, almenys quan et decideixes per un camí dones el primer pas pensant en viure alguna millora. A vegades però t’espanta plantejar-te el futur i simplement et dediques a caminar endavant sense fer cas a altres camins, a altres rutes ni travesses.

A vegades però, quan la mar està més calmada és el moment de donar una embranzida a la vida i cercar altres camins. Deixes caure la pedra sobre l’aigua morta i no serà fins que comencis a recollir els primers fruits que podràs saber amb una mínima seguretat que no t’has equivocat. Mentre dones els primers passos però, hauràs de creure en tu, en les teves decisions i en la voluntat d’obtenir allò que has estat cercant durant anys.

I mentre camines endavant amb el cap ben ferm no pateixis si et quedes sense feina. A partir del 2009 les persones desocupades podran renovar el seu atur per telèfon trucant al 012. Seguirem caminant endavant, sempre cap al nostre objectiu i ara molts sense tenir que patir cues.

Cessament, dimissó o el inici del final?

Ja són sis els càrrecs de confiança republicans que han sortit per la porta del darrera en dos anys de segon tripartit. Emili Valdero va dimitir ara fa uns dies del seu càrrec de secretari de Comerç i Turisme de la Generalitat.

Valdero tenia discrepàncies amb les maneres de fer del conseller Huguet però sobretot amb la baixada de pantalons continua d’ERC davant el PSC, acte que ha provocat la seva dimissió i el degoteig de vots constant que asseca als republicans. Per a l’ex secretari de comerç, “l’entreguisme d’ERC al PSC és total” i aquesta ha estat la raó definitiva per a que aquest polític de l’òrbita de Joan Carretero se’n torni a donar classes d’economia a la Universitat de Barcelona, per la porta petita però amb el cap ben alt.

Fa poc més de set mesos l’Emili Valdero prenia una important decisió, s’afiliava al sector crític d’ERC que lidera Carretero, el sector de Macià, el sector de l’orgull català i de tot republicà de seny. Valdero s’afiliava i amb aquest fet ja avisava que les coses havien de canviar a cal Tripartit II. No ha estat així, ans el contrari, Esquerra s’ha anat dissolent fins a convertir-se en el braç català del PSC. La imprudència dels polítics d’ERC l’acabarem pagant tots, però si a les pròximes eleccions CiU no té majoria absoluta, només esperem que no sigui massa tard per a poder establir el pacte nacional.

Un somni viu

Si volem que “mori el mal govern” s’ha d’estendre la mà a qui assimila els mateixos horitzons. Si volem tornar a caminar amb el cap alt hem de començar a establir els vincles polítics necessaris per a tirar endavant, junts, agafats de la mà i corrent cap a l’estat propi.

Així ho planteja Convergència a la Casa Gran del Catalanisme, però també ho planteja ERC quan estén la mà als convergents de cara a les properes eleccions europees. Puigcercós ha proposat una coalició amb els partits nacionalistes per anar tots a una, per donar-nos a conèixer a Europa, per que com diu el president d’Esquerra; “Brusel·les és el nou repte”.

Una coalició de partits catalanistes o de nacionalistes de l’Estat serviria, en primer lloc, per obrir la porta a un projecte de treball nacional on CiU i ERC avancessin junts establint confiances i aprenent diferents formes de treball, en segon lloc serviria per a defensar el dret de Catalunya a ser una nació normal a Europa. Però el més important és que aquesta coalició podria obrir la porta a un pacte nacional a la Generalitat.

Tot i que CiU estudia repetir l’aliança amb PNB i BNG, pacti amb qui pacti l’esperança és l’últim que es perd. Si no que els hi preguntin als independentistes del Quebec que han obtingut el seu millor resultat des de fa 10 anys, 52 dels 125 diputats a l’Assamblea, i un cop més han demostrat que el somni està ben viu.

El populisme de Lluís Recoder

A Sant Cugat del Vallès fa anys que tenim un problema, una colla de veïns volen edificar els terrenys que freguen Collserola. Entitats ecologistes, despistats i l’ajuntament convergent sempre s’hi han oposat, l’alcalde sempre ha fet tot el possible per no arribar a cap acord. Ni canvi de terreny, ni expropiació ni voluntat d’entesa.

En aquesta ciutat, l’alcalde Lluís Recoder s’havia convertit en un defensor de la natura. Donava l’esquena a les grues i a tota aquella gent que anomenen especuladors. Recoder estimava el camp i li prometia amor etern. L'alcalde tenia credibilitat, milers de ciutadans respiraven pensant que el seu batlle protegia aquells terrenys privats que tantes vegades trepitjaven impunement sense topar amb tanques ni altres impediments propis de la propietat privada. Camps de lleure privats, però d’us públic!

El ciutadà caminava pel camp, a vegades hi corria o hi sortia en bici. Després escoltava les paraules de l’alcalde Recoder que assegurava protegir l’espai verd de Torre Negra, deia que la resguardaria de l’amenaça constructora i d’altres perills. El ciutadà respirava tranquil i en Recoder assegurava molts votants.

Un dia però el ciutadà va obrir el diari i va assabentar-se que l’esposa de l’alcalde de Sant Cugat, Anna Maria Lloveras, era sòcia de l’empresa Hakerson International, empresa propietària de l’última zona agrícola de l’Hospitalet i que preveu la construcció de vuit torres d’oficines, un hotel i diversos edificis comercials. En aquests camps avui hi ha dues masies i camp d’horta.

El ciutadà va tancar el diari, va mirar per la finestra cap al verd i va exclamar; Populisme barato! Mentre Recoder protegia Torre Negra la seva dona intentava construir uns terrenys agrícoles a l'Hospitalet.

Arronsar-se a la crisi automobilística?

Per afrontar la crisi del sector de l’automòbil es poden fer dues coses, arronsar-se de cap a peus i plegar, o buscar els recursos necessaris per oferir quelcom útil i amb molta sortida.

Avui la situació a Catalunya no és millor que la dels EEUU on les companyies més grans cauen a la borsa i les vendes decauen estrepitosament. Però si observem el que tenim a casa, veiem dues realitats ben diferents. Posem per exemple el cas de SEAT i NISSAN. Les dues empreses treballen des de fa anys a les nostres terres. Acollint mà d’obra i cercant compradors s’han implantat i han enriquit el país. Ara les dues empreses veuen com decauen les vendes, com s’incrementen el sous dels seus treballadors i fins i tot, veuen com costa més portar peces des de l’estranger a les seves fàbriques catalanes.

Bé doncs, mentre NISSAN presenta l’ERO per reduir la plantilla al·legant que el repunt de l’absentisme i els alts costos laborals de la planta de la Zona Franca els obliguen a reduir la plantilla, SEAT no s’ha arronsat i ha buscat la manera de plantar cara a la crisi fabricant un nou cotxe, una berlina amb la mateixa estructura que l’Audi A4 però amb un cost de vint i pocs mil euros i produït a casa, a la planta de Martorell.

Aquests dies a l’IESE Business School estan duent a terme una trobada d’empresaris del sector de l’automoció, una trobada on es debat si les empreses del sector estan considerant els canvis que viu el mercat, i si estan redissenyant les seves estratègies. Paradoxalment, mentre SEAT hi participa i mostra el seu nou producte per fer front a la crisi (el nou berlina Exeo), NISSAN no s’hi deixa veure el pel i amenaça que si no redueix la plantilla correran el risc “de no continuïtat de l’activitat el 2012”.

Aquestes són dues maneres diferents d’afrontar la crisi.

Article publicat a les Cartes dels Lectors del diari La Vanguardia el 19 de novembre del 2008

Quatre anys a la presó per no deixar dormir

Fa una setmana va entrar a la presó de Brians I en Dionisio Mestre, el propietari d’un local d’oci de Barcelona que se l’ha condemnat per que el seu local feia massa soroll.

Mestre ha ingressat a Brians per complir la condemna de quatre anys de presó que el març del 2006 se li va imposar per part de l’Audiència de Barcelona. El seu delicte, atemptar contra el medi ambient, concretament en la modalitat de contaminació acústica. A més del ingrés, Mestre ha hagut de pagar 22.000 euros als quatre veïns perjudicats pel soroll.

L’estimada Manuela Mañoso, veïna del local i devota de les llargues nits de silenci, va denunciar en Dionisio per que per les nits no podia dormir. De la mateixa manera, en Jerónimo Segura va denunciar al propietari del local d’oci al·legant que el soroll provinent del local no permetia “que pogués dormir a casa meva”.

Per desgràcia ni la Manuela ni en Jerónimo sabien de l’existència dels taps de cera per les orelles, ni de les finestres de doble vidre, ni d’humanitat ni de decència. Encara avui no saben que les persones són persones abans que res.

En Dionisio Mestre complirà una sentència pionera de l’Audiència de Barcelona, una sentència que va estar confirmada el 2007 pel Tribunal Suprem i que demostra que la justícia d’aquest estat és un desastre.

Mentre milers d’agressors, lladres i violadors passegen pel carrer, en Dionisio Mestre estarà tancat a la presó. Creuen de veritat que aquest home mereix que li arruïnin la vida per les molèsties ocasionades als veïns del local, no existeix cap pena menys dràstica? Doncs que tanquin també als conductors del camió de les escombraries!

Els animals provoquen cada any 10.000 accidents de trànsit, gossos o porcs senglars són sempre qui surten pitjors parats

Doncs jo sóc una d’aquelles estranyes víctimes que han topat amb un animal, el meu cas és el de xoc frontal amb un gran porc senglar, sense sinistre total però amb tot el frontal lateral abonyegat i un ensurt que encara dura.

Després d’una llarga nit de festa tornava cap a casa quan de cop un porc senglar va treure el cap per una carretereta estrena a la vora de la Rabassada. En aquell moment em vaig convertir en víctima i botxí alhora. El meu cotxe quedaria uns dies tocat però havia impactat contra un animal i les rodes del cotxe encara rajaven sang.

Quan em vaig recuperar de l’ensurt l’animal no hi era, mal ferit havia fugit bosc endins en busca d’un lloc tranquil i fosc, molt probablement per morir-hi en pau.

És sempre quan una cosa t’afecta en primera persona que t’interesses, et documentes i intentes cercar solucions. Segons un informe del RACC, l’any 2006 a l'estat espanyol, van haver-hi 10.154 accidents de carretera amb implicació directe d’animals. Aquests mateixos van provocar 954 ferits i 23 morts.

La majoria de les víctimes mortals han patit accidents provocats per gossos (40%), porcs senglars (30%) i cavalls (20%). Aquestes són unes dades que no es poden obviar i s’ha de buscar solucions, no només d’interès humà sinó també per a la supervivència dels animals.

Els experts del RACC recomanen que “es condueixi atentament i respectant les senyals”, això es tot. Jo em pregunto si no es podria anar més enllà i tancar trams de carretera deixant poques zones de pas per als animals, però on el conductor pugui comptar amb la presència d’un animal que vol creuar la carretera i per tant, hi circuli amb més precaució.

Potser és quelcom que s’ha de debatre amb més cura del que s’ha fet fins ara. Per la meva part només puc dir que aquesta matinada he matat un pobre animal, un animal jove que no hauria d’haver mort i ho ha fet per una mala gestió per part de l’ajuntament.

Em pregunto un cop més si no seria millor que l’ajuntament de Sant Cugat deixés de gastar diners en cartells que il·legalment encoloma als terrenys privats de la Torre Negra i invertís en seguretat, en vetllar per la fauna de Sant Cugat construint tanques al voltant de les carreteres on cada setmana atropellem animals indefensos.

Tirar del carro

Ara més que mai toca tirar del carro. Un estudi elaborat per l’IESE i Adecco assegura que per tercer trimestre consecutiu, la taxa d’ocupació a Catalunya ha augmentat més ràpid que la mitjana espanyola.

El nostre país continua creant nous llocs de treball i amb 3.550.000 ocupats hem arribat a un nou màxim històric. Tot sembla bonic i la crisi queda enrere si memoritzem aquestes dades, però la realitat és més complexa i va més enllà. L’estudi ILCA de l’IESE i Adecco també assegura que l’increment de població activa al nostre territori ha provocat que creixi la taxa de desocupats i especialment l’atur entre joves.

La taxa d’atur jove a Catalunya és menor que el que pateixen les altres comunitats analitzades a l’estudi, (Madrid, Galícia, País Basc, Aragó, Andalusia, País Valencià i Catalunya), però la xifra ha arribat al 16,7% i s’espera que a finals d’anys palpi ja el 17,4%. Què farem doncs en una societat on els joves no treballen? On el jove es queda a casa i no pot ajudar a fer créixer el seu país?

Potser és ara el moment d’arriscar, de ser més emprenedor que mai i buscar forats al mercat on fer-se fort.