Un estat que ens dilueix

És dur però avui només tenim això. Canviar la llei de finançament a l’estat és algo imprescindible per al nostre país i malauradament ens depèn de la feina del tripartit. El “tripartit dos” que es doblega contínuament davant un govern central poc dialogant, és qui principalment haurà de defensar les nostres garrofes davant d’aquests. La feina no serà fàcil si tenim en compte amb qui ens juguem els quartos.

Avui mateix el govern de Rodríguez Zapatero ha avisat que recorrerà la proposta d’Ibarretxe al Tribunal Constitucional si aquesta tira endavant. El projecte de llei del lehendakari Ibarretxe, aprovat el passat dimecres pel govern basc, vol simplement exercir amb les eines de la democràcia la pregunta sobre quin camí seguir , una cosa que irracionalment li fa por al govern central.

I mentre des del nord es treballa per exercir la democràcia, a Catalunya esperem amb els braços creuats com un Constitucional partidista escodrinya el nostre estatut d’autonomia, un estatut que el va aprovar més del 90% dels representants catalans i que ja ha estat retallat per les tisores espanyoles. Poc a poc oblidem què era allò de decidir lliurement, estem deixant enrere els fonament de la democràcia i mica en mica renunciem al dret a decidir.

Temps difícils

Catalunya avui viu una crisi sense precedents, el govern tripartit ha après a no avergonyir-se de res i practica una política bufonesca, sí de bufó. Quan no és la crisi de l’aigua és la crisi interna d’ERC i quan no és això és allò altre...

Fa uns dies en una conferència sobre el futur d’Europa a l’IESE Business School, el president Jordi Pujol pronunciava unes paraules sabies. “Fer reformes és difícil, però és possible”. Pujol recordava com es va reconstruir Alemanya després de la II Guerra Mundial. Alemanya i tot Europa va ressorgir a base d’esforç i il·lusió, un continent sencer es va aixecar després d’haver estat devastat i això va ser possible gràcies a la voluntat del poble.

La crisi poc a poc s’anirà fent més palesa i com bé diu Pujol, seran moment de retrobar la il·lusió per tirar endavant i fer coses boniques. És molt probable que la política hagi d’adaptar-se a la realitat però avui és difícil imaginar-se que a l’estat espanyol es puguin fer polítiques creatives. Dependrà doncs de nosaltres que la crisi passi a la història.

Josep Maria Pelegrí: “No es pot tenir la dona borratxa i la bota plena”

Així de contundent apuntava el parlamentari d’Unió Democràtica Cristiana, Josep Maria Pelegrí, quan se li preguntava per la davallada en número de diputats catalanistes al Congrés dels Diputats.
Pelegrí deixava anar la metàfora de la “dona borratxa” referint-se als cinc diputats que van perdre els republicans a les eleccions Generals. “El doble llenguatge i l’actitud d’ERC ens ha portat a tenir menys representació catalanista al Congrés”. I és que el parlamentari dels democratacristians feia una bona valoració dels resultats aconseguits per CiU a les Generals però li atribuïda la pèrdua d’influència catalanista als republicans.
“Nosaltres vam baixar seixanta mil vots però avui ningú se'n recorda, -la gent- es queda amb el número de diputats i nosaltres hem conservat els 10 que ja teníem” assegurava Pelegrí mentre s’asseia al sofà del seu despatx del Parlament.
Pelegrí carregava durament contra Esquerra i el seu màxim dirigent, Josep Lluís Carod Rovira. Arran de la publicació del llibre de Carod Rovira, “2014 un full de ruta per la Independència”, Pelegrí deia que “l’únic principi d’ERC és el de no tenir principis”, ja que segons el democratacristià, el dirigent republicà “està jugant amb les il·lusions dels ciutadans i l’únic que aconseguirà serà generar frustració”.
Per altra banda el diari AVUI publicava el 21 de maig una enquesta feta per la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) on s’assegurava que la majoria de catalans votarien “sí” a la independència. A aquests fets Pelegrí assegurava que “jo no sóc independentista, crec que no ens portaria enlloc, però si volem ser un estat s’han de preparar altres coses, primer s’ha de tenir àmbit de poder..., però si en tens i et quedes a casa amb els braços creuats,- referint-se a ERC- generes frustració”.
Les relacions entre UDC i ERC no són les millors i la Casa Gran del Catalanisme que promou el president de Convergència i Unio, Artur Mas, podrien servir de pont per a que s’apropessin els dos partits. No obstant, Josep Maria Pelegrí, assegurava que “intentar aglutinar en una sola casa tots els catalanisme no crec que sigui algo correcte” i afegia que “la Casa Gran del Catalanisme la promou Convergència Democràtica de Catalunya, nosaltres no”.
Pelegrí creu que el catalanisme “s’ha de defensar des de diferents trinxeres”, tot hi això respecta les decisions de CDC, tant és així que quan se li preguntava per la incorporació de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, a la direcció del partit, es limitava a declarar que “som dos partits diferents i respectem les seves decisions”.
Tot i ser dos partits diferents, CDC i UDC coexisteixen i s’han creat “una imatge de marca molt compacte i de confiança”, Pelegrí, conjuntament amb els socis de la federació “proposem que s’avancin les eleccions a la Generalitat ja que el tripartit ens fa perdre valor al país, Catalunya no està liderada i estem perdent autoestima i actius”.
Josep Maria Pelegrí preveu que l’actual president de la Generalitat, José Montilla, avançarà les eleccions a principis d’any degut a la inestabilitat que dóna ERC al govern” i per que a demés “els socialistes creuen que en sortirien reforçats”. Abans d’això però, la majoria de partits catalans celebraran els seus congressos.
Unió Democràtica Cristiana celebrarà el seu congrés els dies 18 i 19 d’octubre a Sitges, Pelegrí va assegurar que Unió adaptarà al seu congrés el dret a decidir.

La Fundació Trias Fargas es refunda i obra una nova etapa del catalanisme

Dimarts i tretze, un dia de novetats per a la quotidianitat catalana. Mentre ahir arribava al port de Barcelona el primer vaixell carregat d’aigua provinent de Tarragona per pal·liar la sequera, al carrer Casp 80, cantonada Bailèn, es materialitzava el projecte de Casa Gran del Catalanisme impulsat pel president de CiU, Artur Mas.

Eren les dues realitats catalanes que conviuen ignorant-se. La Catalunya més precària es donava a conèixer amb els primers litres d’aigua injectats des d’un vaixell. Mentre la vergonya era palesa al port de la capital, la Fundació Trias Fargas mirava cap el futur, donava un nou pas i es refundava com a Fundació Catalanista Demòcrata Trias Fargas, una eina que segons Mas, “ha d’unir a tots els catalanistes” independentment de si aquests “són d’esquerres o dretes”.

La presentació del projecte de Casa Gran del Catalanisme es va presentar en el nou local de la fundació, un local que com el mateix projecte està en obres i refundant-se. El que ha de ser el lloc de trobada de tots els catalanistes presentava un terra especial, un paviment encara per pol·lir, per acabar de construir i allisar. Igual que el propi projecte el nou local, encara en construcció, servia com a metàfora del que és i el que ha de ser el nou catalanisme. I es que el futur catalanisme ha de ser una obra construïda per tots els catalans, que ha de servir també, segons Mas, “per a deixar enrere un PSC que ens veu des d’una òptica espanyola”.

Tot i que físicament la Casa Gran del Catalanisme no és res més que el magatzem d’una antiga fàbrica tèxtil amb vocació de convertir-se en ateneu, hi caben tots els catalanistes, vinguin de la banda que vinguin. Aquest ha estat un dels missatges principals de la presentació i la procedència dels pilots així ho demostra. Joaquim Ferré serà el president de la Fundació, treballarà amb la companyia de l’advocada Magda Oranich i d’en Jordi Vilajoana, a la direcció i serà Agustí Colomines i tots ells comptaran amb col·laboradors provinents de tots els sectors del catalanisme.

Els col·laboradors i els simpatitzants de la Casa Gran provenen de moltes i molt variades branques del catalanisme, a tots ells els uneix l’esperança, la il·lusió i les ganes de transformar un catalanisme que semblava estancat. Entre els principals col·laboradors de la Casa Gran s’hi pot trobar entre d’altres, Francesc Marc-Alvaro, que quan se li preguntava si l’home de barba blanca que tenia a dos metres era l’Àngel Colom, responia que “sí, que no li veus les ales?”.

Amb ales o sense ales Àngel Colom declarava fa unes setmanes al diari AVUI, que vol tenir un paper dins la Casa Gran del Catalanisme. Colom, ex cap de cartell d’ERC i actualment militant de CDC, va afirmar que “la meva intenció és fer de pont entre CiU i ERC”, després d’assegurar que si s’arrepenteix d’alguna cosa mentre estava a la primera línia de la política va ser “dividir Esquerra Republicana en el moment de la creació de PI” (Partit Independentista).

Demà la Casa Gran del Catalanisme tindrà un dia més de vida, esperança i nous adeptes. D’altra banda però, la Catalunya del tripartit seguirà esperant vaixells carregats d’aigua per pal·liar la sequera, acceptarà pagar rebuts d’electricitat més cars i castigarà els qui reguin el jardí o omplin la piscina amb aigua potable.

La Catalunya nacionalista és possible

Les passades eleccions generals han tingut un regust espanyolista que no tots han sabut captar. La bipolarització espanyolista del PP i del PSOE han ofegat les veus d’un poble sencer que ha vist com la seva representació passava de 18 a 13 diputats.

El catalanisme ha viscut una davallada i no se’n pot amagar. Per una banda tenim CiU que ha mantingut el seu número de diputats però ha baixat en vots, i per l’altra banda tenim ERC que ha vist com els resultats del 2004 passaven a ser uns resultats històrics i gairebé fantasiosos.

Els republicans després dels mals resultats van encetar una crisi interna que no es resoldrà fins que es decideixi qui ocuparà la presidència del partit. ERC que per la seva ideologia catalanista hauria de ser l’aliat natural de CiU, s’ha seguit comportant durant els últims mesos com el partit infantil que mai se sap per on anirà.

L’ex president Jordi Pujol deia fa unes setmanes al seu despatx del Passeig de Gràcia, “que ERC és un partit immadur que mai se sap que farà”, el president ens feia veure que CiU encara avui preferiria formar un govern català amb els socialistes de Montilla que no pas amb els republicans de Carod Rovira. El fet que ERC segueixi essent un partit assembleari pot ser la causa dels seus dubtes alhora de decidir. Altres partits de jerarquia més marcada saben tirar pel dret i pocs cops són qüestionats des de dins.

Sigui com sigui són moments d’estar units. Ara més que mai s’han de buscar ponts d’unió entre CiU i ERC. Oblidar el passat, deixar enrere els pactes de CiU i PP i els pactes d’ERC i PSC, mirar endavant i sobretot mirar cap el futur. Una Catalunya catalana és possible i només amb un pacte entre els principals partits nacionalistes podran fer que el poble català torni a estar al seu lloc.

Amb la Casa Gran del Catalanisme sembla que Artur Mas busqui aquest apropament amb amplis sectors dels republicans. La incorporació d’Àngel Colom, ex secretari general d’ERC i actualment militant de CiU, com a responsable en els futurs contactes de les dues formacions, deixen entreveure que la Catalunya que volem és possible si ERC i CiU arriben a entendres.

No obstant, les noves veus que pugen dins de CiU poden preocupar pel fet d’estar més a prop dels socialistes que no pas dels republicans. És per exemple el cas de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès, que no s’ha cansat de repetir que “una sociovergència podria ser una bona proposta per al futur” de Catalunya.

La política és negociació i ara per ara esperem que quan calgui els que van guanyar les passades eleccions autonòmiques, sàpiguen oblidar i estableixin pactes sòlids amb ERC. El pròxim objectiu ha de ser la Generalitat, un tercer tripartit no tindria sentit, però d’aquí a quatre anys el vot catalanista ha d’incrementar-se considerablement a les Generals si volem que des d’Espanya se’ns respecti.

Sumem derrotes

Després de les eleccions Generals on Rodríguez Zapatero va sortir victoriós amb 169 diputats, cinc més que a les passades eleccions estatals, i on el PP dirigit per Rajoy també va sumar vots i diputats, el panorama català ha anat a la baixa.

El líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va guanyar les eleccions en part gràcies als vots que Chacón va arrapinyar a Catalunya, concretament la dirigent dels socialistes catalans va aconseguir un rècord històric amb 25 diputats, 4 més que a les eleccions del 2004, i amb aquests resultats el PSOE s’allunyava del PP de Mariano Rajoy.

Amb aquests fets sobre la taula podríem pensar que la influència dels socialistes catalans sobre el govern central podria ser un element clau que significaria una victòria del poble català, unes eleccions on Catalunya ha decidit i ha format govern.

Per altra banda però, la realitat és més dolorosa que la visió socialista. Fa quatre anys Catalunya tenia 18 diputats nacionalistes al Parlament espanyol. La representació del poble català durant la legislatura passada era superior a l’actual, ERC ha passat de tenir els 8 diputats que va guanyar Puigcercós a obtenir-ne els tres de Ridao, i CIU ha mantingut els 10 diputats de fa quatre anys. Una derrota global que avui ens deixa amb la poca representació de 13 diputats nacionalistes.

Pel que fa als altres tres partits minoritaris del Parlament català, dir que només el PP ha vist incrementar el seu número de votants, els populars catalans amb 7 diputats van aconseguir un diputat més que l’any 2004, no obstant, el resultat no ha servit per evitar la crisi interna del partit, una lluita fratricida on Sirera, Nebrera o Fernández Díaz acabaran per decidir.

Els resultats han deixat palès que els dos partits petits del Parlament català, ICV i Ciutadans, segueixen sense convèncer. El partit anti-nacionalista liderat per Albert Rivera no ha sumat cap diputat mentre que els ecologistes, dirigits per Joan Herrera, va perdre tres diputats al quedar-se en dos.

Sumem derrotes i el túnel sembla no tenir fi. Catalunya no ha sabut resistir a l’espanyolització del 9-M, unes eleccions de caràcter bipolar que ha donat l’esquena a un país sencer.

Esperem que el poble català sàpiga cercar les claus i els motius del perquè Catalunya ha deixat de votar amb consciència nacional. En unes eleccions autonòmiques on els nacionalistes poden formar majoria, la truita es cap gira alhora de parlar d’eleccions generals, impotentment veiem com els nacionalistes poc a poc perdem influència.

Propostes de definició

Arran d'una proposta a la web del Tot Sant Cugat, jo intento definir el mal emprat terme "pijo", d'aquesta manera:

Trobar una definició per al "pijo" és quelcom molt complicat, el que sí que es pot afirmar és que les pinzellades de la seva definició sempre estan carregades de prejudicis. Ja sigui per ràbia, per enveja o simplement per desconeixença que moltes persones veuen la gent que ells anomenen "pijos" com a adversaris freds que van a la seva i mai podran aportar res de bo. Altres veuen el “pijo” com un calaix de sastre omplert d’adjectius malsonants que mai entendran.

Jo només vull reafirmar-me en que el "pijo" també parla català, pot anar en bici o ser soci del club muntanyenc. Posats a crear estereotips proposo en creure que aquesta gent, els “pijos”, seran els qui ens allunyaran de la mediocritat social en la que vivim, els qui internacionalitzaran la nostra llengua, els qui faran la casa gran i faran que tot Catalunya prosperi i avanci tant econòmicament com culturalment.

La meva visió del “piju”, com podeu veure, és del tot positiva i esperançadora.

Sessió d'investidura

Zapatero expressa la seva visió optimista d’Espanya tot i que avisa que venen dos anys durs per a l’economia.

El candidat a president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va protagonitzar dimarts passat el discurs de la primera sessió d’investidura davant del Congrés dels Diputats. En una sessió inaugural on Zapatero no debutava com a candidat a la presidència, però on sí que s’estrenava José Bono com a president del Congrés, es va poder veure la cara més tranquil·litzant del líder socialista, una nova faceta que vol deixar enrere els enfrontaments i les bronques passades, però això sí, on la diferència de matisos segueix present des del començament. Mentre el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, parlava obertament de crisi, Zapatero parlava d’una desacceleració econòmica de només dos anys.

El discurs de Zapatero va estar molt marcat pels temes econòmics, mentre els entesos auguren una dècada de forta crisi, el presidenciable espanyol preveu una “desacceleració durant els dos primer anys de legislatura”. Per això va demanar “la confiança dels empresaris” i va proposar la reducció de 400€ en l’IRP o l’adelantament de les devolucions de l’IVA per a les empreses. No obstant, Zapatero va assegurar que la “desacceleració” que patirà Espanya no serà “cap excusa per a deixar d’invertir en polítiques socials”.

Ja va avançar el candidat socialista que la futura època de penúria econòmica que travessarà l’estat espanyol no provocarà cap retrocés ja que Espanya disposa d’un bon coixí econòmic. D’altra banda però, va reconèixer que sectors com el de la construcció quedaran tocats pel desaccelerament econòmic i que per això impulsaran “ajudes a mig termini per als més necessitats”, ajudes com poden ser la promoció d’obres públiques, reforços en la cobertura d’aturats o fins i tot ajudes en les hipoteques dels qui vagin més justos.

I és que Zapatero ha assegurat que cap recessió econòmica farà que “Espanya s’aturi en la lluita per a ser un país pròsper i decent”. El candidat a la Moncloa creu en un estat “exemplar per les seves polítiques socials” i per això ja ha proposat que el sou mínim dels treballadors passi de 600 a 800€ al mes, que en deu anys es creïn un milió i mig de pisos de protecció oficial, que es millorin les pensions de vídues i jubilats, o l’anunci d’una reforma del Poder Judicial.

Un Zapatero paternalista i bondadós va donar-se a conèixer en el sí del Congrés. Un candidat a l’executiu espanyol aparentment preparat per a tot i obert a dialogar sempre que calgui és el nou presidenciable, un Zapatero diferent al de fa quatre anys que comença una lluita diferent, un camí on s’incorpora ja com a polític madur i sense pactes quasi naturals amb ICV i ERC, no obstant, el canvi també suposa una investidura diferent, almenys de moment haurà d’esperar a la segona ronda per ser investit president, quelcom que no passava en molts anys.

El Zapatero de les qüestions d’estat:

El candidat a l’executiu espanyol ja ha deixat veure que prefereix ser investit en una segona volta abans d’estar condicionat per algun sector aliè als socialistes espanyols. Ja sigui per por a l’oposició o per pretensions de llibertat de moviment, que Zapatero ha anunciat que “en el meu govern hi caven totes les ideologies” i per això buscaran una entesa amb l’oposició, per a que “pactem temes d’estat amb el govern”, temes com el finançament de les autonomies, la renovació del Tribunal Constitucional i el Consell, o fins i tot temes d’enfrontament com és la lluita contra ETA.

Una televisió condicionada:

Igual que en el “Cara a Cara”, el tractament dels mitjans de comunicació ha tornat a plasmar la bipolarització entre PSOE i PP, un cop més el debat s’ha centrat en les paraules del líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot els seus seguidors condicionals; i en el candidat a la presidència, Rodríguez Zapatero, amb uns diputats menys entusiastes que els populars alhora d’aplaudir.

Les properes reunions:

Zapatero ja ha anunciat que en breu proposarà reunions amb els presidents de les diferents autonomies i nacions de l’estat. En aquestes reunions es tractaran els temes de la violència de gènere i el canvi climàtic. El president de la Generalitat, José Montilla, haurà d’aprofitar aquestes trobades per denunciar el maltractament que pateix el país en l’àmbit d’infraestructures. Montilla, en condició de ser el president de la nació amb capital que més aigua estalvia a Europa, haurà de centrar-se en plantejar una solució definitiva per els problemes d’abastament d’aigua que pateix el país.

La valoració:

Els moviments i pactes que ha fet Zapatero durant aquesta investidura passaran a la història no per la seva estètica de rebotejador a segones voltes, sinó pel fet d’haver preferit prescindir de governar juntament amb la col·laboració dels nacionalistes bascos o catalans. Un fet que significa molt tenint en compte que aquesta legislatura serà dura, s’apropen temps difícils i sempre és més fàcil comandar la nau a mitges en plena tempesta. La decisió de Zapatero pot haver estat un gest valent de seguretat política o un acte d’inconsciència socialista, esperem que avanci la primera teoria i aquesta segona legislatura de Zapatero passi a la història per haver permès que Catalunya agafi aire i decideixi si vol volar en solitari.