La França políticament incorrecte, multa per dur burca

El partit del president francès Nicolas Sarkozy, Unió per un Moviment Popular (UMP) farà una proposta de llei contra la burca i el nicab. Volen prohibir el vel integral a França i saben que tot i no ser políticament correcte, la raó hereva de la revolució francesa ho justifica.

Si s’aprova el projecte se sancionarà amb una multa de 750€ a les persones que portin el rostre “íntegrament tapat” i s’aplicarà una sanció més elevada a qui obligui “una dona a portar un vel integral”, declarava Jean-François Copé, president del grup parlamentari de UMP.

Aquesta proposició de llei tornarà a posar la burca i els musulmans en els nostres titulars, serà tema de conversa, de discussió, debat, i per algun sector motiu de ràbia, impotència i incomprensió. No obstant això, els fonament de l’Europa Occidental rau en les llibertats i la igualtat dels seus ciutadans, pilars que no poden suportar el radicalisme musulmà.

Com bé ha dit el president francès, la burca és “un signe de servitud” i atempta contra la “idea de la República francesa sobre la dignitat de la dona”. Amb la proposta de llei francesa queda palès que en aquest àmbit França han après a fer política, han arraconat allò políticament correcte - sovint lligat a la “cultura del no” - , per promoure lleis que vetllen pels seus ciutadans i país d’una forma real.

Article publicat el diumenge 10 de gener al diari Avui.

Per al 2010; més llibertat d'expressió

La llibertat d’expressió és un dret fonamental recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans i per tant tot individu ha de tenir dret a expressar idees lliurement, sense censura. No obstant això al segle XXI encara hi ha països que no respecten aquest dret i empresonen i torturen periodistes o dissidents contraris a règims o actuacions polítiques.

El passat dia de Nadal la Xina va condemnar a 11 anys de presó a l’escriptor xinès de 54 anys, Liu Xiaobo per que el considera coautor d’un manifest a favor de la democratització del país. Xiaobo està en contra del sistema de partit únic que impera a la Xina, creu en la llibertat individual de les persones i és atacat pel simple fet de pensar diferent i parlar en veu alta.

No cal marxar a la Xina per veure com un govern trepitja la llibertat d’expressió dels seus ciutadans. Al 2003 l’Audiència Nacional espanyola tancava de “forma temporal”, per sis mesos, i ordenava “l’embargament preventiu” de tots els bens del principal diari basc escrit en euskera, Egunkaria, perquè presumptament formava part del conglomerat empresarial que controlava ETA.

Es va empresonar els directius del rotatiu i després que aquests denunciessin tortures per part de la Guardia Civil, el Ministeri d’Interior va interposar una querella per “denúncies falses de tortura, injuries i calumnies”. El Ministeri entenia que els cinc empresonats col·laboraven amb la banda armada perquè simplement es basaven en que ETA ordena als seus membres que denunciïn sempre tortures per desprestigiar a les Forces de Seguretat de l’Estat.

Tot i que mai s’ha pogut demostrar que Egunkaria tingués vinculacions directes amb ETA el judici segueix obert i el diari tancat. La censura segueix vigent, la lluita contra la singularitat en peu i la vergonya dels espanyolistes ja és pública, el El Govern Basc, la Defensa i la Fiscalia de l’Estat se sumen a les peticions d’arxivament del cas. Al 2010 volem una llibertat d’expressió verdadera, una democràcia veritable.

Article publicat el 29 de desembre al diari Avui.
Article relacionat al diari basc, Berria.
Manifest del Col·lectiu de periodises de Sant Cugat del Vallès.

FC Barcelona, la llegenda és viva i es pot encomanar

El Barça s’ha convertit en el primer equip del món que aconsegueix guanyar sis títols en un mateix any. Copa, Lliga, Champions, Supercopes espanyola i europea i després de vèncer l’Estudiantes de la Plata (2-1); Mundial de Clubs, l’únic títol que s’havia resistit als catalans. Ja és una realitat culé, l’esforç dels jugadors, el treball del tècnic i el no arronsar-se del seu president, han alçat el “sempre més que un club” per sobre totes les gestes.

Els de Pep Guardiola han tocat el cel i en només un any han brodat amb lletres d’or el seu nom. El projecte Laporta ha resultat i totes aquelles boques que xiuxiuejaven al seu darrere hauran de callar. Sí, gràcies a Laporta Catalunya ressona a tot el món, més per ell que no pas per les institucions o els polítics que ens representen. Tots aquells que posaven per davant la vida personal del president, tots aquells que criticaven sense valorar el treball fet, callaran i hauran de rendir-se als resultats.

La història del Barça és de tots i l’esforç, la perseverança, el sempre tirar endavant, el no dubtar ni mirar enrere, la il·lusió i l’ambició d’aquests guerrers s’han d’encomanar a tots els catalans. Només si aprenem de les virtuts dels demés podrem conèixer la victòria.

Torejar és llibertat?, Catalunya contra la tortura!

Unes 300 personalitats del món de la cultura catalana han emès un comunicat on donen suport a les corrides de toros. Ho han fet dies abans del debat que el Parlament farà arran de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per sol·licitar la prohibició de les corrides a Catalunya.

Al comunicat i a la presentació dels taurins s’hi ha escoltat de tot. Començant per “els toreros som els que més estimem els toros”, seguit amb un “a mi no em fa pena el toro, em fa pena el torero” o el disbarat de “sóc taurina i independentista”.

Aquests amants de la tortura no han fet apologia al molts cops anomenat art de torejar, aquesta vegada han centrat els seus esforços en fer demagògia barata. Diuen que prohibir els toros a Catalunya empetiteix la llibertat dels ciutadans perquè s’està negant la celebració d’un esdeveniment, la tortura pública d’un animal.

Les personalitats protaurines han de saber que en democràcia no totes les expressions són vàlides ni totes les tradicions s’han d’acceptar. Si el Parlament és coherent acabarà prohibint les corrides a Catalunya i declararà il·legal aquest grotesc acte, igual que ho són les baralles de gossos o galls.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Entendre RCat, el camí a la dignitat

És del tot conegut per molts catalans que el nostre és un país petit, ric en contrastos, en històries i lluites però sovint pobre d’esperit. L’estereotip del “català treballador” ha quedat empolsegat pel temps i l’immobilisme , és un bonic record dels avis, d’alguns pares i de pocs llibres escrits en català.

Catalunya no funciona i el seu futur, mentre formi part d’Espanya, estarà sempre capat. Amb Reagrupament es pretén que els sobiranistes vagin tots a una. Catalunya pot ser un Estat més dins la UE, pot anar agafada de la mà amb Espanya, amb França, amb Portugal... amb les mateixes oportunitats, les mateixes possibilitats i les mateixes responsabilitats per fer una Europa gran i forta, això només depèn de nosaltres.

Per això és tant significativa i entenedora la proposta que el president de RCat, Joan Carretero, ha fet a Joan Laporta, president del FC Barcelona, i a Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt. Carretero ha expressat sense embuts que no tindria problemes en cedir el seu lloc perquè comparteix la mateixa “visió de país” que aquestes dues persones, aquest és el missatge; unitat.

Entendre que els sobiranisme ha de treballar plegat és entendre Reagrupament. La independència arribarà, és qüestió de temps i només cal anar obrint els ulls a la gent, fer que es mirin la butxaca, que viatgin més, que tinguin la ment més oberta, que tinguin idees, il·lusió, esperança, ganes de ser i de viure, ganes de somniar i riure, de treballar i progressar, en fi, de ser catalans.

A la UE li interessa que Catalunya sigui un Estat

La viabilitat econòmica d’un possible Estat català és essencial per entendre i encomanar la independència. No és difícil demostrar-la quan se sap que per formar part d’Espanya l’espoli fiscal arriba a 22 mil milions d’euros l’any i quan el dèficit de la Generalitat augmenta de forma escandalosa. Avui Catalunya és un país en fallida econòmica que no pot afrontar la crisi perquè no té eines.

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis (CCN) ha encapçalat la xerrada “L’endemà de la independència” organitzada per Reagrupament a la seu del Diari de Terrassa. Carner ha explicat els avantatges econòmics de viure en un Estat català i s’ha mostrat convençut en que l’empresariat del nostre país treballarà per assolir-lo. També ha assegurat que a Europa li interessa que Catalunya sigui un estat més, “és una qüestió de negoci”.

“La Transició està superada, ara toca fer la transició cap a l’estat propi” assegurava el president del CCN després de dir que “els nostres avis van viure vençuts, els nostres pares amb por i nosaltres hem de viure en llibertat”.

El Cercle Català de Negocis és un grup de poder empresarial que pretén “estirar la corda” cap a la independència ja que són molts els sectors que creuen necessari que economia i nació vagin lligades en el projecte d’Estat. És per això que en aquests moments està elaborant estudis que demostren els beneficis econòmics de viure en un Estat català.

El més encoratjador del projecte independentista és que som els catalans els que decidim cap a on volem tirar. Després del referèndum que alguns municipis celebraran el 13 de desembre s’haurà obert una porta que ja mai no es tancarà, “ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”.

Cercle Català de Negocis

Any 2010

Començar un any nou no és només acostumar-se a veure un número diferent al calendari. S’apropa final d’any i això per alguns és un fet estèril, per a altres és l’hora de comptabilitzar i fer balanç mentre que per a altres és l’ofec de no haver complert cap dels objectius proposats el cap d’any passat.

El 2010 serà un any dur on econòmicament i professionalment serà difícil progressar. Aquest nou any començarem la cursa amb un llast pesat a l’esquena però només la il·lusió i les ganes d’arribar a la meta faran que els nostres objectius es vagin completant un a un, amb la família, els amics i totes aquelles persones que estimem al nostre costat.

Seran temps per generar noves idees i buscar millors camins. Cap crisi econòmica ni cap entrebanc podran fer que el 2010 no sigui un bon any, el teu any, el nostre any, l’any que vulguem. L’any, com la sort, s’ha de treballar dia a dia i només depèn de tu arribar a final d’any amb un balanç positiu.

Tres cooperants catalans en mans desconegudes

Albert Vilalta director de les empreses Tabasa i Túnels del Cadí, la funcionaria judicial Alícia Gámez, i Roque Pascual empresari del sector de la construcció, han estat segrestats mentre cooperaven amb l’ONG Barcelona Acció Solidària a Mauritània.

Encara no se sap si el segrest respon a una reivindicació terrorista d’Al-Qaida o a l’actuació de “pirates terrestres” en busca d’un bon rescat econòmic. Sigui el que sigui des d’Occident ja s’han encès els motors per resoldre el cas i inevitablement el debat sobre les passades negociacions de l’Alakrana han ressuscitat.

Pel bé dels hostatges és preferible que el motiu del seu calvari sigui purament econòmic però si és així, els habitants de l’estat espanyol ja mai més caminaran tranquils per terres estrangeres. L’estat espanyol va errar pagant el rescat dels mariners retinguts per pirates somalis a l’Alakrana i per aquest motiu, ara saben que el preu que es paga pel rescat d’una persona amb passaport espanyol és molt alt.

Si el segrest no té objectius econòmics serà encara més preocupant. Molt possiblement els segrestadors voldran alliberar els hostatges a canvi de peticions quasi impossibles com podria ser; l’alliberament de terroristes islamistes, l’entrega de Ceuta i Melilla o la retirada de tropes.

Els tres cooperants hauran de ser molt forts i no perdre mai l’esperança. Nosaltres des d’Occident hem d’estar atents i aprendre de cada petita acció, refermar-nos com a civilització i lluitar amb més força i contundència per internacionalitzar la democràcia i els valors de la vida humana.