La sucursal esdevé més sucursal

Montserrat Nebrera, parlamentària del PP a Catalunya i única veu crítica dins el mateix partit ha deixat l’escó i ha abandonat la formació de Mariano Rajoy. Ho ha fet “per coherència” i “amb tristor” , volia canviar la manera de fer del partit però ha fracassat, el PP a Catalunya segueix funcionant com a “sucursal” del PP espanyol, així és i així serà.

Què pretenia la senyora Nebrera? Creia que en pocs anys de militància a les cavernes podria canviar alguna cosa, creia que en José María Aznar deixaria de mirar Catalunya des dels ulls de Franco? No senyor, Montserrat Nebrera hauria d’entendre que cap català amb dos dits de front hauria de seguir el joc al Partido Popular. Cap català que no vol ser tractat com a sucursal de sucursal hauria de donar el vot al PP.

Nebrera però ha estat encertada a l’hora de deixar l’escó del Parlament. Podria haver mantingut l’acta però per “regeneració” política ha renunciat. Encara no ha volgut pronunciar-se sobre el seu futur, ha assegurat que se’n va “sola” i que aposta per liderar una formació liberal-conservadora. Potser el seu lloc és al costat de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, si més no, la setmana passada va tantejar el terreny en un sopar amb el líder del partit ultra dretà.

La regeneració política al nostre país és necessària, tant necessària com inqüestionable. S’apropa el final del sucursalisme, la sobirania plena és el paradigma de la intel·ligència política catalana, i qui no ho vegi és que encara no ha evolucionat prou. Només podem estar oberts al món des de Catalunya, amb bons polítics i amb una societat plenament democràtica.

Article publicat al Diari Avui el divendres 23 d'octubre.

D'Alejo a Santiago i de Crackòvia a Polònia

Són temps de tempestes a la majoria de partits polítics. A casa uns i altres es retreuen pràctiques poc ètiques mentre que a l’estat el Partit Popular s’esquinça i cap cortina de fum ho pot evitar.

L’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, declarava creure en la unitat lingüística dels Països Catalans mentre els seus companys de partit es bufetejaven a València i fins a Madrid. Fisas ha reconegut que “una persona de Perpinyà també és catalana”, és una cortina fumejant o un brot verd en mig del desert?.

Sigui el que sigui, Fisas s’ha desmarcat de la línia oficial del PP, s’ha compromès a treballar per l’oficialitat del català a les institucions europees i ha criticat que el català es parli al Senat “d’una manera simbòlica, un parell de vegades l’any”.

Fisas s’ha il·luminat en mig de la foscor del PP i ara queda esperar si el seu destí serà el d’una anècdota, el d’un ex eurodiputat popular o el del polític que va començar a canviar el partit de José María Aznar.

A Barcelona però, qui il·luminava era el president del Barça Joan Laporta. Amb torxa a la mà i un discurs ben preparat, va assistir a l’homenatge al president Lluís Companys, afusellat fa seixanta-nou anys al castell de Montjuïc. El president blaugrana va pronunciar un discurs purament polític on cridava els catalans a “aixecar-se” davant els qui “tracten Catalunya amb intransigència”.

Laporta feia el seu discurs al costat del president d’ERC, Joan Puigcercós. Alguns diuen que un dia ho farà al costat del president de Reagrupament, Joan Carretero, però el que importa avui és que un nou patriota declarat treballa pel renaixement de Catalunya. En poc temps el personatge de Laporta al Crackòvia farà el salt a Polònia i amb el temps, el desert català esdevindrà bosc.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Resposta a la tinent d'alcalde de Medi Ambient de Sant Cugat

Quedo molt agraït per la resposta de la tinent d’alcalde de Medi Ambient, Marta Subirà. Amb la seva carta publicada la setmana del 9 d'octubre al Diari de Sant Cugat, demostra que els polítics de la nostra ciutat són propers, accessibles, i tenen respostes per a tot. Cal dir però que m’hauria agradat que en la seva resposta hagués aprofitat per parlar clar i explicar als ciutadans punts els quals només hi ha difuminat una tímida pinzellada.

Als propietaris de Torre Negra se’ls va fer una oferta injusta on es pretenia intercanviar 30 metres quadrats de terreny per 1 metre quadrat de sostre residencial, a la ridícula oferta se li ha de sumar que “l’oferiment” només respectava un mes de negociació. És molt fàcil parlar, decidir i proposar quan cap de les conseqüències impliquen al subjecte.

D’altra banda, la tinent d’alcalde parlava de “criteris objectius” quan en veritat volia dir “recaptació de vots” a les properes eleccions. L’ajuntament de Sant Cugat té un greu problema amb Torre Negra; no té recursos per expropiar els terrenys, si deixa edificar perdrà molts vots (és evident que la zona té un interès ciutadà elevat) però si segueix trampejant com fins ara només perjudicarà als pocs propietaris de Torre Negra, la majoria d’ells gent d’avançada edat. Així doncs, és prou justificable l’actuació de l’ajuntament? Jo obertament crec que no.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, setmana del 16 d'octubre.

Aquest no és el nostre camí

El govern espanyol s’obstina en dir que l’evolució de l’atur demostra que “anem en bona direcció” mentre Catalunya es converteix en la segona comunitat que ha patit un augment més gran d’aturats el darrer mes de setembre, després d’Andalusia, i assoleix un augment del 50% de desocupats en només un any.

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera del govern espanyol, no baixa del burro i diu que “les dades de l’atur són dolentes, però millors que les de fa un any”. Persisteix en l’intent de conservar la cadira i ho remata dient que el govern espanyol “va per bon camí” en la lluita per combatre la crisi.

Espanya potser es pot creure a la vicepresidenta però els catalans no. En només un mes Catalunya ha patit un augment de més de 12.000 persones desocupades i el total de persones apuntades al Servei d’Ocupació ja arriba a 531.352 persones.

D’altra banda, la secretària general d’Ocupació espanyola, Maravillas Rojo, diposita la seva confiança en la recuperació econòmica internacional. Rojo creu que és “una condició indispensable per a la millora de l’ocupació”... però nosaltres, els catalans no hem d’esperar res de ningú.

Ni Zapatero ni Rajoy ens trauran de la nostra crisi. Avui hem de ser conscients que d’aquest temps de penúries n’hem de sortir sols, amb empenta, creativitat i molta il·lusió. El primer pas però és anar pel bon camí, i la direcció és tenir clar que Espanya ens pren cada any el 10% del PIB, el que equival a 60 milions d’euros al dia o 3.000€ per català a l’any.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Pre-campanya bruta a un any vista?

Falta un any per a les eleccions al Parlament de Catalunya i sembla ser que la pre-campanya electoral ha començat. En un dels diaris propers al PSC s’ha publicat que Àngel Colom, secretari d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya, va rebre l’any 2000 una suma de diners per part del ja mediàtic Fèlix Millet, quan aquest era l’exdirector de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música.

Colom reconeix haver rebut dotze milions de pessetes per fer front a les despeses ocasionades pel fracàs electoral del Partit per la Independència (PI), no obstant això , després d’haver declarat que té “la consciència ben tranquil·la”, s’obren tres interrogants que el temps resoldrà; Millet actuava com a mecenes del catalanisme?, Colom sabia d’on provenien els diners?, ha començat ja la pre-campanya electoral del 2010?.

En referència als socialistes, el polític de CDC ha assegurat que “volen atacar el catalanisme” ja que “en aquest país hi ha algunes forces que temen que Catalunya torni a tirar endavant”. Clar i cert, el PSC ha anat perdent l’essència catalanista dels seus fundadors i el present brut dels seus actuals dirigents deixa entreveure una clara deriva sucursalista. Per al PSC el catalanisme ha mort i aquell invent covard anomenat “federalisme” cada dia els hi sona menys.

A les properes eleccions al Parlament català veurem com el PSC es converteix en la sucursal catalana de ZP, com els espanyolistes s’aïllen de la realitat catalana, i com reneixen nous grups polítics lligats a la independència i democràcia.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La suor dels nostres és nostra

Com guerrers surten a la gespa i no paren fins guanyar. Entre cops de pilota, esforç de grup i corredisses sempre tornen amb glòria i orgull. Donen el millor d’ells i amb il·lusió entreguen els seus fruits a tots els aficionats. L’esforç és el que quantifica el seu valor i la suor dels jugadors significa el treball, la constància i l’afany per superar-se.

És la seva feina feta durant anys el que els dignifica i els concedeix el respecte davant els altres. La seva perseverança el que els fa canviar per ser millors, i com ells passa a casa. Diferents generacions treballen per mantenir el que els seus avantpassats van suar, per orgull, per dignitat i per fer “la casa gran”.

Durant la primera quinzena de setembre els catalans hem viscut de tot. Entre referèndums, escletxes de llibertat i records, hem trobat també amenaces i puntades indesitjades. El Congrés espanyol va rebutjar la proposta de CiU d’eliminar l’impost de successions al·legant que “ara no és el millor moment”.

Javier Lasarte, diputat del PSOE, va ser qui va recordar al poble català que Catalunya només serveix per produir. CiU va presentar una moció recolzada per ERC i PP, PNB i Coalició Canària varen votar a favor d’eliminar l’impost. Sis vots de diferència van tancar la porta per mostrar la nostra reclusió. L’esforç dels nostres avis, la suor del seu treball, no ens pertoca i si ho volem haurem de pagar.

Quan ens parlen d’unitat i d’igualtat dins l’estat, quan ens demanen solidaritat, moderació i respecte a la seva constitució, quan ens ataquen i ens espolien indirectament... nosaltres seguim indecisos, impotents però treballant per mantenir-nos en peu i seguir pagant.

Les donacions en vida són del 5 al 9% mentre que les herències es paguen entre el 7 i el 32%. És evident que els morts no es queixaran ni podran canviar res però nosaltres hem de dir prou, tancar l’aixeta i pensar en les nostres famílies. La meva suor, com la del valencià, el madrileny o el basc, ha de ser pels meus. El nostre esforç és qui ha d’aixecar a les nostres famílies i amb elles el nostre país.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La dreta espanyola i un ex dirigent comunista defensen la propietat privada a Sant Cugat del Vallès

Els propietaris dels terrenys de la zona de Torre Negra han vist durant molts anys com l’ajuntament de Sant Cugat els discriminava i els convertia en ciutadans de segona. Evitant sempre la negociació i mantenint constantment polítiques populistes, l’ajuntament de Lluís Recoder ha pogut anar tirant sense atendre les demandes legítimes dels propietaris.

Avui però, aquest ajuntament totalitari que ha okupat, que no ha respectat la propietat privada ni ha procurat el diàleg, ja acumula sentències judicials com la del passat mes de juny, on s’ordena a l’ajuntament que doni tràmit al programa d’actuació urbanística i al pla parcial, com sonades crítiques d’entitats democràtiques. Recentment ha estat el Síndic de Greuges de Catalunya qui ha posat en dubte l’actuació de l’ajuntament.

El Síndic de Greuges, l’ex diputat d’ICV Rafael Ribó, ha comunicat que el fet que l’ajuntament santcugatenc hagi impedit la tramitació del PAU (Programa d’Actuació Urbanística) no executant les sentències ni resolucions judicials, ha provocat uns perjudicis als propietaris els quals l’ajuntament “hauria de respondre”.

Qui havia de dir que els espanyolistes de Sant Cugat i un honrat ex dirigent comunista serien els grans defensors de la propietat privada a Sant Cugat?. Ribó recomana la “solució negociada” entre les dues parts i al PP de Sant Cugat “els satisfà que es reconeguin els drets dels propietaris”. D’altra banda els altres partits de la ciutat li segueixen el joc populista a Recoder i critiquen el Síndic.

La lluita pels drets dels ciutadans ha de ser la lluita de tots els partits, esperem que els grups polítics de Sant Cugat se n'adonin abans no ho faci la ciutadania. La protecció de Torre Negra és tant necessària com la defensa dels drets dels ciutadans i si el batlle no ho entén, què dirà si centenars d’individus visiten diàriament el seu jardí?

Article publicat al setmanari TOT Sant Cugat, 25 de setembre a l'1 d'octubre.
Article publicat al Diari de Sant Cugat, setmana del 2 d'octubre.
Article contestat per la tinent d'alcalde de Sant Cugat del Vallès, Marta Subirà, al Diari de Sant Cugat, setmana del 9 d'octubre.

El cranc del PSC

Ja fa temps que el PSC ha quedat coix i desorientat. La societat catalana avança i alguns partits la segueixen de prop, el PSC però va enrere i mentre Zaragoza’s i Chacón’s decideixin sense entendre Catalunya, el partit socialista anirà quedant més desfasat.

La ministra de Defensa, Carme Chacón burxava a Convergència perquè Artur Mas entén Catalunya i sap on va la nostra societat. En un mateix discurs deia que CDC aposta “pel radicalisme i per l’extremisme” en referència al recolzament de CDC a la consulta sobiranista d’Arenys de Munt, i després, afegia que un pacte CiU – PP és “la via natural” de la federació nacionalista. Amb aquestes declaracions la ministra d’Esplugues de Llobregat demostrava que encara no ha entès ni a Catalunya ni als catalans.

Catalunya ha canviat a cops de bastó, la societat s’està agrupant en plataformes cíviques i alguns partits estan pujant al carro de l’autodeterminació. A Arenys de Munt s’ha votat de forma “lliure i democràtica la independència de la nació catalana”, el líder de Reagrupament ha obert la porta del partit al president del F.C Barcelona i Àngel Colom cada dia té més recorregut a CDC i a la Casa Gran del Catalanisme.

Aquestes entitats saben que si escolten Catalunya se senten crits de llibertat. ERC però, encara ha de demostrar que tants anys de tripartit no l’han ensordit. Un pacte nacionalista a les properes eleccions catalanes serà l'única mostra possible que la política pot renéixer, si més no, que la política representa al poble.

Article publicat a la web de Reagrupament
Article publicat al diari Avui el 18 de setembre.