Radicalitat antitaurina

La iniciativa legislativa popular (ILP) antitaurina tira endavant i avui ha comparegut al Parlament un peculiar convidat. El torero José Miguel Arroyo, Joselito que en diuen ells, ha advertit que prohibir les corrides de toros és propi “d’una societat plena de complexos”.

Arroyo, que ha iniciat el seu discurs reivindicant la seva espanyolitat, ha seguit el discurs comparant les corrides amb una relació amorosa. “Tot sentiment i passió té part de crueltat”, assegurava el torero . Jo sincerament no sé quina mena de relacions tenen els espanyols als que ell es refereix, però no li desitjaria a ningú que la seva relació acabés com la del torero i el toro.

Cada vegada que algú surt a defensar la salvatjada feta espectacle queda més clar que aquesta és l’afició dels bàrbars, sàdics poc evolucionats. Ningú ha d’oposar-se als toros per ser una tradició vinculada a l’espanyolisme més analfabet sinó pels simple fet de la coherència racional que hem de defensar.

Vist que vivim en una societat poc evolucionada on encara es toleren tradicions cafres, per molt aberrants que siguin, cal prohibir les corrides de toros de forma radical. Només des de la contundència els amants de la crueltat podran adonar-se que torejar no és cap art, que davant el toro, rere les espases, les banderilles, l’estoc i el capot no hi ha res més que sadisme i malaltia.

En una societat avançada les corrides de toros evolucionarien i adoptarien el model de les corrides de Portugal o Miami, corrides on no es sacrifica cap animal i els espectadors no aplaudeixen un brètol amb les mans brutes de sang.

Article publicat el 5 de març al diari Avui.
Article publicat el 19 de març al setmanari del Tot Sant Cugat.

El PP, potser el pitjor mal espanyol

Com un gos afamat davant d’un tros de pa, brut i desesperat, el Partit Popular comença a mostrar el seu neguit per omplir-se la panxa i cercar un possible pacte per entrar a menjar a la Generalitat.

La cursa electoral no ha començat però els partits polítics ja estiren i comencen un progressiu escalfament. El PP que ja mou la cua i pretén festejar amb Convergència i Unió es pregunta si CiU convocarà un referèndum per la independència si Artur Mas arriba a ser president. El PP vol sucar pa però hi ha quelcom que no pot tolerar.

És conegut per tots que democràcia i llibertat són conceptes del tot inadmissibles pels cavernícoles del PP. És per això que el president del grup popular a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha criticat que CiU doni suport a les consultes independentistes (democràcia i llibertat). Aquest fet és l’únic que podria tirar enrere el desig Popular d’arribar a un pacte amb CiU.

Fernández creu que el veritable referèndum català és “com arribar a final de mes, si trobarà feina, si es podrà pagar la hipoteca...” i sí, aquests són els mal de cap que hem d’afrontar dia rere dia, problemes que seran més fàcils resoldre quan Catalunya s’hagi desempallegat del llast espanyol.

Dir que ara no és moment de parlar d’independència perquè hi ha crisi és amagar el cap sota l’ala i no voler veure la realitat. Fernández intenta desviar l’atenció i captar alguna simpatia dient que ara “hem de parlar de dependència i no d’independència, de com atendre a la gent gran, a les persones discapacitades...” , però vol dir que no ho podem fer tot?

El gos afamat té gana i serà capaç de tot per un tros de pa. Criticarà els seus rivals electorals, el govern central, el català i tot allò que té a veure amb la nostra existència. Replicarà, escridassarà, denunciarà i potser arribarà a mossegar, però fins hi tot el seu rival a Espanya, el PSOE, deixarà en evidència la seva actitud grotesca.

La vicepresidenta primera del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha respost a les crítiques del PP en referència a la nova llei d’educació dient que “sempre garantim el dret de tots els ciutadans a parlar, expressar-se, i a ser atès i entès en totes les llengües que reconeix la constitució”, una simple declaració del gat socialista que demostra la tonteria del gos ronyós, sempre afamat i violent.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Reagrupament al Vallès Occidental-sud

Sant Cugat del Vallès és una de les ciutats on hi ha més associats a Reagrupament i dijous passat va acollir l’assemblea de Reagrupament del Vallès Occidental-Sud. Amb gairebé un centenar d’associats es va decidir que la comissió executiva estaria formada per una quinzena de membres majoritàriament santcugatencs.
Als associats de la formació els uneix la independència i la regeneració democràtica com a objectius principals a assolir. Al Vallès Occidental però, a més d’aquests puntals s’haurà de prioritzar altres tasques com poden ser donar a conèixer l’associació, apropar-se als joves de la comarca i fer entendre que la independència beneficiarà a tots els ciutadans del país.

La comissió executiva de Reagrupament al Vallès Occidental-sud està formada per; Antoni Aguilar, Vicenç Alegre, Miquel Carbonell, Xavier Cendra, Xavier Codó, Lluís Feliu, Xavi Gomis, Aleix Marcó, Joan Mercadé, Xavier Palet, Toni Pons, Ferran Pujol, Artur Royo, Maria Rosa Valls i el coordinador Lluís Tarrés.

SGAE a Espanya, català a Europa

Aquestes són dues realitats que cavalquen juntes a l’agenda mediàtica. Dues lluites diferents d’àmbits i móns diversos que poden arribar a plasmar a la perfecció la societat en la que vivim.

Mentre uns quants catalans amb seny treballen per normalitzar el català a Europa, uns pocs pocavergonya pensen la suada per assegurar-se una pensió del tot immoral.

Els eurodiputats catalans han presentat un full de ruta per potenciar el català a l’Eurocambra i al Consell de la UE. Ramon Tremoasa (CiU), Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) han actuat en conseqüència després de veure com l’Estat espanyol no mou ni un dit per la nostra oficialització.

El full de ruta prioritzarà la traducció de la pàgina web de la UE al català, la presència d’un traductor a la representació de la CE a Barcelona i permetre l’ús de la nostra llengua a les sessions plenàries i en alguns documents de l’Eurocambra. Cal que algú defensi els nostres drets a Brussel•les, donar l’esquena al català és donar l’esquena a més de set milions d’europeus.

Mentre sona la música i el català escalfa motors per aconseguir el reconeixement que mereix, a Espanya s’anuncia que el president del Consell de Direcció de la SGAE se les has enginyat per cobrar una pensió vitalícia de 24.511,49 euros al mes. Eduardo Bautista, president de l’entitat, es jubilarà mantenint el 90% del seu sou actual i manifestant l’actitud immoral de la SGAE.

Esperem que la SGAE no segueixi elucubrant i trobi la fórmula per cobrar-nos els sons catalans que un dia ressonaran a l’Eurocambra o els xiulets que seguirem propinant al rei espanyol cada vegada que fa acte de presència a les competicions que porten el seu nom. La monarquia no té cabuda en una democràcia ni Europa pot prescindir dels prop de 10 milions d’europeus que parlen català.

Els ajuntaments tiraran del carro?

Modificar l’empadronament dels immigrants a Vic, les consultes independentistes a centenars de municipis, proposar Barcelona per acollir els Jocs d’Hivern, premiar amb diners als bons conductors a Puigcerdà o oferir formació ocupacional a nous aturats de Gavà, són algunes de les iniciatives proposades per ajuntaments catalans per sortir de la crisi.

Poden ser més o menys encertades però totes les propostes són raonables i s’han de tenir en compte ja que s’enfronten a la crisi econòmica que s’ha convertit en una guerra on gairebé tot s’hi val. Els ajuntaments del nostre país han estat, són i seran els petits impulsors del progrés de la nostra nació, actors imprescindibles per reflotar el país.

En aquests moments on és difícil poder agafar-se a possibles salvadors és hora de repensar estratègies i tirar endavant. És per això que cal oblidar els colors i les tendències per anar tots a una i fugir d’aquesta crisi astoradora.
Burberry, per exemple, ha anunciat que tancarà les seves oficines a Barcelona i acomiadarà a 300 treballadors. L’empresa creu que per garantir el seu futur a llarg termini “ha d’alinear la seva activitat” i tancar les oficines de Barcelona; és qüestionable però s’ha de respectar.

Dia rere dia apareixen noves empreses que fan reducció de plantilla i els seus treballadors protesten i carreguen contra els empresaris. Ara han de saber que el seu destí no depèn de cap empresa, sinó del govern que no sap governar, de les propostes que no beneficien al país, dels polítics corruptes, de l’estat que no deixa existir ni aixecar cap... a tots ells cal escridassar abans no mori l’última empresa.

Catalunya sota zero

No és la valoració dels polítics del país ni el balanç econòmic de cap empresa en qüestió. Durant aquests pròxims dies, de dijous a dissabte, patirem una considerable baixada de les temperatures arribant a àmplies xifres sota zero.

Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, una onada de fred procedent d’Europa provocarà que els Pirineus assoleixin els deu graus negatius mentre que el litoral arribi a menys un grau. El fred gelarà les nostres vides per uns dies mentre es converteix en el protagonista de moltes converses.

Al mal temps, a més de l’aire gèlid d’aquests dies s’hi ha de sumar la previsió de ratxes de vent de fins a 90 quilòmetres per hora i possibles nevades de deu centímetres de gruix per damunt dels 600 metres. El temps, gran protagonista de les nostres vides veurà com lluitem per evitar-lo, com intentem ignorar-lo o refugiar-nos d’ell.

Veurà el temps com Catalunya serà gel i les paraules dels nostres polítics no escalfen el Parlament, veurà com el Tripartit criminalitza al conseller d’educació, Ernest Maragall, després que aquest declarés que Catalunya està “fatigada” de tripartit i d’augurar que ja no sumaran, el temps tot ho veurà mentre aniran venint i el dia de les eleccions molts ja no recordaran.

Res no canvia a can socialista, les veus crítiques les callen a pals mentre els líders del cinturó roig, -que en prou feines parlen el nostre idioma-, escalen posicions i es lucren d’amagat. Encara no entenc com hi ha catalans que voten al PSC, sembla que per a ells el temps s’ha congelat, però han de saber que el partit socialista català ja no existeix.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Jubilacions, crisi i vaga de sindicats

La crisi econòmica que colpeja Occident és tant forta que les alarmes han ensordit. A Europa l’euro ha descendit en relació al dòlar, la borsa s’enfonsa i tots els ulls miren què fa l’Estat espanyol. Domique Strauss-Kahn, director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), creu que Espanya haurà de fer un esforç “considerable” per sortir de la crisi i ha reconegut que entén la proposta del govern espanyol d’endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys.
La desfeta propiciada principalment pel mercat immobiliari és per quedar-se mut. No obstant això s’han de buscar mecanismes per a reactivar l’economia i reconstruir llocs de treball. Strauss-Kahn ha fet un exercici de realisme-sinceritat i ha assegurat que la crisi no ha acabat, la desocupació n’és una prova.

Per sortir de qualsevol crisi són necessàries les idees i la cerca de consens per provar noves propostes. Hi ha però qui no ho entén i mentre uns volen treballar els altres volen descansar. El secretari general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, s’ha oposat a allargar la vida laboral dels espanyols i ha amenaçat al govern espanyol anunciant manifestacions sindicals.

Cal dir que l’esperança de vida dels habitants de l’Estat espanyol s’ha allargat i per tant no és d’estranyar que també s’allargui la vida activa d’aquests. D’altra banda però, pel que ens ha ensenyat la història, més estrany seria que el moviment sindical volgués pujar al carro del treball i sués per sortir de la crisi.

Avui i demà

S'alça el matí amb força esperant un cap de setmana proper,
les cadires grinyolen mentre les campanes sonen,
l'actualitat i la ràdio recorden l'existent i trist poder,
alhora que l'esperança clama millors moments.

S'alça el dia vital amb ganes d'un futur millor,
el sol repica parets i bones cares reapareixen,
els carrers s'omplen de vida mentre voleien papers,
són temps de sacrifici, d'esforç i canvis punyets.

S'alcen individus anònims amb un objectiu proper,
mentre l'alegria ressona i els mals records s'ensorren,
unió clama el poble i llibertat per a les nostres gents!