Conflictes no resolts

L’altre dia passejant pel centre de Sant Cugat em vaig trobar en Domingo, un col·lega recent arribat de viatge a Amèrica Llatina. Ens posàvem al dia i mentre parlàvem alguns dels seus comentaris traspuaven quelcom de ràbia i impotència.

M’explicava que tenia problemes amb unes terres fèrtils que, ja fa algunes dècades, treballava la seva família. Havien passat els anys i les noves generacions ja no les conreaven, la natura salvatge s’havia apoderat de la terra i ara el camp s’havia convertit en un preciós bosc.

En Domingo em deia que actualment no fa ús dels seus terrenys però que els vol rendibilitzar. Que hi vol construir, muntar-hi algun negoci o cedir-ho al govern. Decebut, però, m’assegurava que era impossible negociar amb els governants i que els seus projectes estaven bloquejats des de feia anys...

Em deia que al govern ja li estava bé la situació actual; que no comprava ni expropiava als propietaris, no deixava construir, però alhora, si calia, en feia ús. El govern i en Domingo havien lluitat als jutjats i cadascú interpretava les sentències com volia. Passaven els anys i el conflicte s’enquistava, tot seguia igual.

En Domingo vol treure profit dels seus terrenys desencallant el conflicte i negociant amb els governants per buscar una sortida favorable per a totes les parts. A més, durant aquests anys ha vist com altres veïns amb terrenys de característiques semblants avançaven cap a l’enteniment, pactaven, dialogaven i desencallaven el conflicte.

Com pot imaginant el lector, el conflicte d’aquest Domingo fictici no és un conflicte internacional allunyat del nostre dia a dia. És un problema de Sant Cugat del Vallès anomenat Torre Negra, un conflicte que ja fa masses anys que portem arrossegant i que encara no està resolt.

Article publicat al diari ARA el dilluns 19 de gener de 2015
Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dimarts 20 de gener de 2015

En versió original, gràcies!

Un dels cinemes de Sant Cugat del Vallès ha donat un pas ferm cap endavant i ha decidit oferir les pel·lícules de les seves sales en versió original. Segur que ha estat una decisió molt estudiada i qüestionada, des de dins i des de fora l’entitat.

Els cinemes que ofereixen els seus passis en versió original actualment, a la nostra societat, són cinemes que se la juguen, que aposten per la internacionalització de la nostra societat i que per tant, cal agrair i valorar.

Són moltes les veus que estan en contra del cinema en versió original. Veus que al·leguen que les pel·lícules no doblades al català o a l’espanyol arruïnaran l’economia d’un sector que ja està prou afectat per la crisi.

Dobladors, muntadors, traductors... tots ells treballen al voltant del cinema i de ben segur que la implantació del cinema en versió original els afectaria. Es quedarien però sense feina o els obligaria a evolucionar? Està per veure, però des del meu punt de vista crec que el cinema en versió original podria contribuir a millorar la competitivitat dels catalans i enriquir el cinema de casa.

Crec que una societat que mira cap enfora, que vol trepitjar fort sense arronsar-se, una societat que ja comercialitza internacionalment i que és receptora de milions de visitats estrangers... ha de reforçar el seu nivell d’anglès i preparar les noves generacions lingüísticament parlant.

A la ciutat de Sant Cugat tenim un cinema en versió original i cal que ho aprofitem. Que hi anem a millorar la nostra comprensió en anglès, francès... que els més petits comencin a escoltar converses en estranger, i que els que només volen veure pel·lícules en català i o espanyol, també hi vagin a reclamar pel·lícules fetes al país, en català i per tant, en versió original.

Article publicat al TOT Sant Cugat

Tàndem

La Wikipèdia diu que un “tàndem” és una bicicleta en què poden pedalar més d’una persona.

També diu que el tàndem té el doble de potència de pedaleig amb un lleu increment de les pèrdues de fricció en la transmissió, i dit això, m’agradaria creure que un tàndem pilotat pel president Mas i en Junqueras seria un instrument perfecte per arribar a bon port, de manera ràpida, veraç i reeixida.

Són molts els que parlen aquests dies del nostre futur futur. Alguns, creuen que està fotut, altres, que ja està tot perdut, que si la lluita segueix essent partidista ningú més que Espanya podrà guanyar res.

Els catalans vivim un moment històric i no podem desil·lusionar-nos per interpretacions o elucubracions polítiques. Volem valorar fets, volem viure amb la convicció que el futur depèn de nosaltres i que el camí, tot i no estar traçat, està ben assenyalat per saber arribar a Ítaca.

El tàndem Mas-Junqueras és avui una garantia que no pot trontollar. La desconfiança que genera el senyor Duran a Unió no ha de ser cap impediment per soldar una aliança ferma plasmada en un programa electoral o una llista unitària. Tant se val si el projecte i l’objectiu és comú.

Ara és hora de sumar majories de forma desacomplexada. El votant de la CUP, igual que el convergent o el republicà, està avui més a prop de viure on vol viure. Cal crear aliances i encomanar l’embranzida. Encara hi ha molts votants d’ICV, Unió o Socialistes que no tenen clar quin és el destí, afanyem-nos doncs a empentar el tàndem i seguir-lo el màxim de gent possible.

Que les lluites partidistes que comencem a ensumar als diferents municipis no embrutin el procés. Tots en som responsables i una bona relació entre la CUP, ICV, ERC, CiU... no té aturador.

Article publicat al TOT Sant Cugat

Espanya, l'enemiga

Jo no volia que Espanya fos enemiga però el seu govern i el partit més votat a l’Estat així ho han volgut. Fa anys que la relació no és bona i que vivim atacs per fer desaparèixer allò que encara ens manté en peus com a catalans.

L’Estat espanyol intenta carregar-se la nostra llengua, ens castiga econòmicament i no ens deixa viure la nostra cultura. S’ha convertit en l’enemiga del poble català i ja ningú pot evitar-ho ni dir el contrari. Que cap socialista eloqüent surti a demanar una reforma de la Constitució perquè sense els avals del PP no la tindran. Que cap esquerrós espanyol ens vengui la moto perquè no la comprarem, la seva unitat i la necessitat de tenir-nos lligats els supera.

L’Espanya Federal que ja imploren els visionaris més selectes mai existirà. No han cregut en l’Espanya plurinacional ni creuran amb una Espanya configurada per Estats. Són imperialistes, la història i la seva forma de fer els delata.

Jo no volia que Espanya fos enemiga però certament ho és i a mitjà termini ho seguirà sent.  Ens han obligat a caminar cap a un cul de sac on l’única sortida és rebentar el mur i proclamar la Independència de forma Unilateral, des del nostre Parlament, de forma democràtica, pacífica i exemplar. Ho aconseguirem.

Anem pel camí d’aconseguir-ho i ara més que mai ens cal unitat. Recordem tots els que han mort amb el somni de ser lliures. Pensem en les possibilitats que esperen als que vindran i finalment, si després de la victòria encara tenim temps, pensem en com explicar al món que Espanya no mereix ser membre de la UE i el seu destí no és millor que el d’alguns països del tercer món.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Tolerància zero contra el retrocés del català

Un nou informe de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha constatat els efectes dels atacs espanyolistes. La violència del govern central contra la unitat de la llengua “fan evidents una involució sense precedents” de la presència del català als Països Catalans.

A les Illes Balears i al País Valencià el consum mediàtic en llengua catalana va a la baixa mentre que a Catalunya segueix consolidant-se. La llengua pateix especialment als territoris governats pel PP i sembla que poc poden fer els catalanoparlants de les diferents zones geogràfiques.

Sigui com sigui, cal tenir present que el català al Principat cada cop té més bona salut i és des de la impotència de no poder defensar la llengua fora les fronteres catalanes que cal repensar estratègies per fer atractiu i necessari l’ús de la llengua. Només d’aquesta manera la força del poble catalanoparlant podrà ser més fort que els totalitaris que la demonitzen.

Les escomeses espanyolistes han intentat i segueixen treballant per fragmentar el que la llengua ha unit durant segles. Les expectatives de normalitat lingüística a Catalunya i a Andorra són plenament justificades però a la Catalunya del Nord, a l’Alguer, al País Valencià, la Franja i a les Illes Balears la llengua va en retrocés.

Mentre el català involuciona, associacions com Convivència Cívica Catalana segueix prement el dit a la nafra i afirma ara que pares de 85 centres educatius situats en 39 localitats de Catalunya han demanat ja l’ensenyament bilingüe per al curs escolar que tot just comença. Les seves xifres però no ens diuen res perquè segueixen sent residuals.

Cal tenir en compte que si la comunitat xinesa s’organitzés com Convivència Cívica Catalana per demanar l’escolaritat en xinès aconseguiria els mateixos, o més, pares en contra del model educatiu català.

Aquesta associació de ciutadans marginats i poc integrats caldria que fessin l’esforç que altres comunitats, com la magrebí per exemple, ja fa temps que duen a terme. Aprendre el català, integrar-se i treballar per construir una societat millor.

Article publicat a directe!cat

Jordi Pujol, per amor a la família

A pocs mesos del 9 de novembre l’expresident Jordi Pujol ha sacsejat la política de Catalunya i del país veí.

Tristos i consternats no deixem de llegir crítiques acarnissades que sovint obliden escàndols de dirigents del seu mateix color. En Jordi Pujol ens ha fallat a tots, als d’aquí, als d’allà, als del seu partit i als de l’oposició.

Sigui com sigui, i sense entrar a criticar els tres diputats imputats del PSC o el rei Joan Carles I, per exemple, podem reforçar el tarannà català que ens caracteritza i saber treure profit de les situacions adverses o simplement desfavorables, com és aquesta.

Si poso a una balança tot el que ha fet en Jordi Pujol segueixen pesant més les coses bones. Tot i haver ocultat una fortuna a Andorra o haver adormit la generació dels nostres pares.

En Jordi Pujol ha demostrat que és humà i s’equivoca. Que ens ha enganyat a tots durant molts anys i que ha mirat pel seu propi interès oblidant mínims conceptes d’ètica. Ara, però, tenim davant un clar exemple d’un home que tot i la seva edat avançada posa la seva família per davant de tot. Surt en defensa dels seus fills i s’immola davant la premsa, polítics i societat per alleugerir el pes que està carregant a la seva família. Aquest fet és lloable i qualsevol persona que estimi la seva família el podrà apreciar.

Una altra reflexió que podem extreure d’aquesta crisi personal i política generada pel sempre honorable Jordi Pujol és que Catalunya està per sobre dels polítics. Els interessos de la societat han d’anar sempre per davant de les males pràctiques que pugui fer un dirigent. En Mas no és cap messies ni quedaria deslegitimat el procés sobiranista si ell, com a humà, errés.

He parlat d’en Jordi Pujol com a honorable perquè ho és i ho serà sempre. Un polític que va anar a la presó per Catalunya, que ha impulsat iniciatives tan lloables com TV3, que ha lluitat per normalitzar el nostre idioma... no deixarà de ser honorable per haver amagat diners a Andorra, en comptes de pagar els impostos corresponents a l’Estat enemic.

En Jordi Pujol s’ha equivocat igual que ens equivoquem tots durant els anys. Jo personalment no vull jutjar-lo per aquesta última crisi. Tampoc vull defensar-lo ni escudar-me en els molts casos de corrupció de dirigents espanyols contraris al nostre procés.

Avui i demà vivim en una guerra pacífica que només s’acabarà quan esdevinguem Estat.

Article publicat al TOT Sant Cugat

Crear negocis a Sant Cugat del Vallès

Construir projectes empresarials sempre suposa dedicar innombrables esforços econòmics i personals, es creïn a Sant Cugat, a Barcelona o a la ciutat de Londres.

Quan els temps no són favorables per a segons quins negocis sí que ho són per a altres i és, doncs, en aquell instant precís, quan cal rumiar i trobar l’escletxa. Tocar la tecla i saltar a la piscina per construir allò que potser mai havies somniat, crear el teu propi projecte empresarial.

Aleshores, doncs, serà el moment d’emprendre somniant, i és aquí quan la ciutat de Sant Cugat juga un paper important. Tant el servei de l’Ajuntament, la situació estratègica al voltant de grans empreses, a tocar de la capital del país, el transport, el teixit empresarial, les seves infraestructures... faciliten que les empreses arrelin, creixin i comencin a donar fruits.

Per als emprenedors Sant Cugat és un bon punt de partida i associacions com Sant Cugat Empresarial exemplifiquen aquesta simple declaració. L’associació, que representa les micro, petites, mitjanes i grans empreses amb interessos a Sant Cugat, posa en contacte centenars de projectes empresarials que es retroalimenten i permeten un impuls de l’economia del país.

Molts emprenedors sovint senten que caminen sols però cal reconèixer que a Sant Cugat s’ha treballat, des del sector públic i privat, per poder acompanyar els empresaris que construiran un nou país. Se’ls dóna suport, se’ls assessora i fins i tot impulsa.

Des d’aquí m’agradaria felicitar totes les associacions, institucions, professionals, administracions... que dediquen el seu temps i recursos a encoratjar els nous empresaris.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Incompatibilitat conseqüent; boicot als catalans de “La Roja”

En una situació normal caldria ser conseqüent i vetar la convocatòria d’alguns jugadors de “La Roja” que després també juguen amb la Selecció catalana de futbol, o de qualsevol altre esport.  

Ningú s’imaginaria mai que un directiu d’una multinacional pogués treballar en diferents multinacionals que es fan la competència les unes amb les altres. No tindria sentit, no seria coherent i qualsevol treballador entendria que no s’acceptés aquell directiu.

Doncs el mateix passa amb els jugadors de futbol catalans que han decidit jugar el Mundial de futbol defensant els colors d’Espanya. Caldria parlar-ne amb naturalitat, sense odis, rancúnies ni mala sang. Simplement caldria generar un debat seriós i conversar sobre si en un context de normalitat tindria cabuda que un professional pogués defensar dos projectes empresarials que són competència, les seleccions espanyola i catalana, per exemple.

Jo per molt que hi reflexiono no ho veig possible. El jugador de futbol ha de ser lliure de poder jugar amb la selecció que cregui convenient però després tots hauríem de ser conseqüents i deixar-nos de ser un país carregat de complexos. Que en Xavi jugui amb Espanya potser serà un honor per a ell, per al rei, en Rajoy i qualsevol altre espanyol, però com a català que després juga a la nostra selecció, és un descrèdit i desautoritza qualsevol anhel de professionalitzar les nostres seleccions.

La Plataforma ProSeleccions catalanes està fent una molt bona feina i recentment ha publicat un estudi que diu que Catalunya guanyaria una mitjana de 7 medalles en uns Jocs Olímpics. Està molt bé, però jo com a ciutadà de Catalunya vull que qui em representi senti els mateixos colors que jo. Si volem prestigiar les nostres seleccions esportives primer les haurem de valorar els de casa i això ens obliga a fer escollir entre una multinacional o una altra. 

Jo ho tinc clar, no vull veure en Xavi i altres companys seus amb la samarreta de la Selecció Catalana.  

Article publicat a directe!cat
Article publicat a cugat.cat
Article publicat a EL PUNT AVUI el dimecres 18 de juny