Primera assemblea comarcal de Reagrupament al Vallès Occidental

Més d’una cinquantena de militants de RCat han assistit aquest diumenge a la primera assemblea comarcal del Vallès Occidental. La majoria d’ells, veïns de Terrassa, Sabadell i Sant Cugat, han participat en una trobada on s’ha explicat la composició gestora de la comarca, s’ha explicat la preparació del proper acte de Joan Carretero a Sabadell (el proper dia 13 al Casal Pere IV), s’han donat dades del procés d’associació i s’ha encetat un llarg espai de precs i preguntes .

Els responsables del partit a la comarca vallesana han presentat les dades actuals del procés d’associació. El partit ja disposa de 104 militants al Vallès Occidental i més de 1.500 a la resta del país. També han explicat detalls de la pròxima visita de Carretero a Sabadell i han anunciat que properament es disposarà d’un nou portal web on tots els militants hi podran dir la seva.

Les dades generals de Reagrupament són molt positives si es té en compte que en una mica més d’un mes s’han superat el número de militants que té Unió Democràtica o el partit de Ciudadanos...

El finançament del partit és un llast que costarà de superar però si alguna cosa ens diferencia de tots els altres partits és la fe i la il·lusió que tots tenim en tirar endavant aquest projecte, un Estat català ens beneficiaria a tots els ciutadans i això és el que tenim ganes de donar a conèixer.

Barça international

El que més els hi dol als espanyolistes és que podem prescindir d’ells en moments tant importants com en celebracions de triplets. Els jugadors del Barça han fet història en guanyar la Copa, la Lliga i la Champions, i ara, els qui no poden criticar el joc critiquen l’afició.

El director de publicacions de la Razón, José Antonio Vera, feia una escrit en el que deia que “el català és una llengua tan espanyola com el castellà, i que quan el Barça guanya, Espanya guanya”. Molt bé senyor Vera, però s’equivoca quan parla de la llengua ja que el català és tant espanyol com l’italià o el francès... o sigui res. Però el que en Vera diu de “quan el Barça guanya, Espanya guanya” hi té tota la raó. De la mateixa manera que quan el Barça guanya, el Marroc, la Xina i Romania també guanyen.

El Barça és un equip català, catalanista i altaveu del nostre país, no obstant tots sabem que hi ha aficionats d’arreu del món que segueixen l’equip i així volem que sigui sempre. El Barça no és només dels catalans, és de tots i entenem que Espanya també se’l sentin seu de la mateixa manera que se’l sent un teixidor del centre de Shangai.

Aquesta temporada ha estat molt especial i tot els amants del bon futbol han d’estar de celebració, d’altra banda però, avui no hem d’oblidar que el model de finançament català encara no està negociat i segons Ramon Tremosa, candidat de CiU a les eleccions europees, cada dia que passa la Generalitat “paga un milió d’euros d’interessos del nou deute públic que ha d’emetre”.

Que el futbol no ens encegui i li segueixi el joc al govern central. Les ales dels catalans han de volar lliures com el Barça ho ha fet aquesta temporada.

Reagrupament uneix

En un món organitzat per estats és evident que els catalans necessitem tenir-hi representació pròpia. Esquerra ja ens ha enganyat dues vegades reeditant un tripartit de perdedors i tot apunta que la traïció continuarà fins que el invent anomenat “esquerres i progressistes” deixi de captar babaus. Haurem d’esperar trenta legislatures per obrir els ulls?

Judes Iscariot va vendre a Jesús per trenta monedes de plata però a nosaltres Esquerra no ens vendrà més. Fa unes setmanes Joan Carretero va proposar una alternativa política articulada per una sola força on s’aglutinin tots els independentistes o una suma de tots els partits nacional catalans, aquest serà el grup que evitarà més baixades de pantalons.

A Euskadi ja hem pogut veure com el nacionalisme espanyol preval per sobre de les ideologies d’esquerra-dreta. Quedem-nos doncs amb el fet d’unir-nos nacionalment i prescindim ja d’aquest invent orientatiu que només divideix.

Avui i demà serà l’hora d’unir-nos tots els catalans per a caminar cap a l’estat propi. Reagrupament és un bon punt de trobada per anar-hi, ara només cal explicar a tots els catalans que la independència ens convé a tots i que és possible.

La màquina europea afluixa

Alemanya s’ensorra dins la crisi econòmica mundial, el producte interior brut (PIB) del país va caure un 3,8% durant el primer trimestre de l’any i es confirma, segons l’oficina nacional d’estadística, la seva quarta caiguda trimestral consecutiva.

La recessió germànica és absoluta i les dades anuals ho confirmen. En dotze mesos ha caigut un 6,7%, és un percentatge que suposa la caiguda més gran del PIB des del 1990 amb la reunificació alemanya.

L’únic valor optimista que contempla l’oficina nacional d’estadístiques és la contribució positiva de la despesa pública, igual que al crack del 29, si volem sortir de la crisi els governs de tot el món hauran de d’estrènyer el cinturó i el cap per a saber invertir bé en despesa pública.

A partir d’ara els diners s’hauran de gestionar millor, començant per famílies, ajuntaments... fins a l’Eurocambra. Avui s’ha donat a conèixer que aquesta ha gastat 6.000€ en traduir del català central al valencià l’anunci electoral de televisió.

Quina bona embadocada els hi ha colat el PP valencià! Quantes vegades haurem de dir-li als senyors del PP que no intentin dividir als catalans, quantes vegades haurem de dir que el valencià és un dialecte del català igual que el català central que es parla a Barcelona? Suposo que és normal que la gent del PP confongui dialectes per idiomes i polítics per assassins.

Suposo també que molts espanyolistes, igual que Mayor Oreja i el seu besavi tenen dificultats per a parlar diferents llengües o dialectes... així que ja va bé que es quedin a casa “perfeccionant” la seva parla hispana mentre nosaltres aprendrem idiomes i buscarem solucions per sortir de la crisi.

Vendre independència

En poc temps Catalunya ha notat un increment independentista i tot apunta que amb la crisi econòmica més catalans se’n hi aniran sumant. Ser independentista no és res sagrat, redemptor, pur... però tampoc és excloure, oblidar, ni és anar contra ningú. Al contrari, ser independentista és voler emancipar-se cordialment de qui potser no ha sabut cuidar-te prou.

Ens sentim en possessió d’un potencial que volem gestionar nosaltres mateixos, hem sobrepassat la majoria d’edat i volem caminar lliures. És només això i ara més que mai necessitem que la gent en parli, que es publiciti la independència i que no siguin només els catalans qui l'anhelin, volem que els espanyols ens entenguin i que aplaudeixin el fet de voler aventurar-nos a construir un estat sobirà amb un propi govern català.

Ara ha arribat el moment de dir a tots els catalans que junts, treballant plegats des de casa i amb la creativitat i constància que ens caracteritza, podrem sortir de la crisi i entrar a la Unió Europea. Només ens cal saber comunicar a tothom aquest convenciment que cada dia més gent veu; la independència ens beneficiarà a tots.

La bellesa d'un xiulet germà

L’Enciclopèdia Catalana diu que xiular és “mostrar desaprovació envers algú o alguna cosa”, així de clara és la contesta que se li ha de donar a la gran Espanya incompresa que avui mostrava la seva indignació pels xiulets de la final de la Copa del Rei.

El Barça va guanyar amb un marcador de 4 a 1 i rebia el primer títol del possible triplet de la temporada. El més bonic de la final però, no va ser el daurat de la copa, ni el pentinat de la reina espanyola ni l’encaixada de mans del rei amb els jugadors. Una xiulada que ocultava un himne sòrdid, unes esquenes que representaven el sentiment de marginació de dues nacions i la reconciliació de les dues aficions eren el cant angelical que impregnava amb ràbia la realitat de l’ex Espanya plurinacional. Una vegada més el futbol reivindicava que no és un simple esport.

Fa 25 anys aquests dos equips van arribar a la final d’aquesta copa, la derrota blaugrana i la lesió d’alguns jugadors van acabar amb dues aficions enfrontades i futbolistes responent de forma violenta. Ahir no, 25 anys després bascos i catalans iniciaven i acabaven la final totalment agermanats, units pel xiulet a l’himne espanyol van saber entendre’s i van donar a conèixer la seva desaprovació al model d’estat actual.

Algú dirà que bascos i catalans hem barrejat el futbol amb la política, nosaltres direm que sí, és clar, però només hem seguit el joc a l’Espanya que ens obliga a escoltar el seu himne abans de jugar un partit de futbol.

El triplet a tres partits

És sabut per tots que el millor equip de futbol del món resideix al Camp Nou. L’afició blaugrana millora al mateix pas que l’equip es consolida al cim del futbol mundial. Quelcom ens diu des de fa temps que aconseguir el triplet no és res més que mantenir l’alegria al terreny de joc i seguir fent els que més li agrada al Barça, jugar i marcar gols.

Tanmateix però el nostre equip encara podria finalitzar la temporada com el Reial Madrid, sense pena ni glòria i sense cap títol sota el braç. Els títols són el que es recorda per sempre i si no els assolim tot l’esforç de l’equip podria queda “en una anècdota”, com ha dit el president Laporta.

Aquest diumenge el nostre equip es pot proclamar campió de Lliga, si guanyem a casa al Vila-real i el Madrid perd o empata a València el primer títol ja estarà matemàticament assegurat.

Després arribarà dimecres, serà el moment d’enllestir el que fa uns anys era la Copa de la República. Aquesta copa mutant, que ara s’anomena Copa del Rei serà un títol més que ens disputarem amb l’Atlethic de Bilbao, bascos i catalans lluitarem sota la mirada del monarca espanyol, serà com quan en Juli Cèsar presenciava els combats dels millors gladiadors d’Itàlia i Hispània però amb la diferència que en Cèsar s’ho havia guanyat i el rei s’ho ha trobat.

Finalment serà 27 de maig, la temporada estarà gairebé a les acaballes i el Barça ja estarà a Roma. L’estadi Olímpic rebrà a un Manchester United famèlic que voldrà revalidar el títol. Els catalans no ho tindran fàcil però si es deixen portar i juguen com fins ara, hauran assolit la fita història del triplet.

Força, coratge i honor, visca el Barça i visca Catalunya!

"Agur" Ibarretxe, ara és l'hora de l'absurd

El sistema democràtic és el millor sistema polític que coneixem, és el millor sistema per ha dirigir una societat però malauradament sovint ens mostra la cara més absurda del seu engranatge.

Avui el socialista Patxi López ha estat investit com a lehendakari del govern basc. Amb el suport del PP, d’UPiD i el seu grup ha sumat 39 dels 75 vots del Parlament Basc, Juan José Ibarretxe ha obtingut 30 vots del PNB, un d’EA i quatre d’Aralar, quatre vots menys que el representant de “l’altra Euskadi”. Ibarretxe doncs, abandona el govern i aprofita per anunciar que deixa la vida política.

Amb Patxi com a lhendakari i amb un govern de socialistes en minoria però amb el suport del PP, és evident que els perdedors portaran el timó, que la massa inadaptada portarà les regnes...que el vaixell s’enfonsarà i la crisi global serà l’excusa.

La democràcia ens va portar a Catalunya un govern tripartit de perdedors, un govern gris que va fer avorrir la política a molta gent. A Euskadi però els espanyolistes, “maketos”, dirigiran un país a cegues sense escoltar ni entendre cap realitat que no sigui la d’Espanya. Serà un govern tant absurd com el fet que els propis governants no parlin la llengua natural del territori que representen.

Està clar que Euskadi ha estat condemnada a viure un temps de foscor, un període on s’ofegarà la identitat i la puresa del territori, però serà una etapa obscura que durarà poc i no tacarà la bellesa ni l’atracció per la lluita de les nacions sense estat.