Cop d’estat institucional, i molt més, és clar

La cursa per veure qui la diu més grossa està disputada. El reducte sectari s’omple la boca i saliva englotint diaris que parlen de l’actualitat catalana. Aquí mirem d’aturar els cops, però ningú no acaba de picar prou fort sobre la taula.

L’impresentable ministre d’Afers Exteriors espanyol, José García-Margallo, ha declarat recentment que si es convoca la consulta d’autodeterminació que demanen la gran majoria de catalans serà un “cop d’estat institucional” i recorreran al Tribunal Constitucional per aplicar el que l’òrgan hagi sentenciat.

García-Margallo i els seus ens estan ensenyant a ignorar de bon grat els seus desitjos colonials, les seves ridícules amenaces i, per suposat, els seus manipulats i impotents òrgans de poder. Són molts els atacs i ja no donem l’abast per respondre’ls tots, és per això que cal ignorar-los i no perdre més temps a contestar absurditats com les seves o les de l’il·luminat José Ignacio Wert, ministre d’Educació espanyol.

Aquest últim ara pretén convertir el català en una llengua optativa a l’ESO. Paciència Rigau, paciència màrtirs i defensors de la preuada immersió lingüística. No cal perdre el nostre temps, aquests inútils no van callar-nos ni governant en dictadura.

Últimament, de Madrid només vénen tonteries, estan perdent el poc respecte que els teníem. Centrem els esforços a compactar aliances internes entre partits catalans per tal de construir ponts amb la comunitat internacional. Espanya ha perdut la seva oportunitat.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Fins al final

Molts érem els que vèiem el president de la Generalitat i dubtàvem si acabaria fent el pas. Sabíem que extraoficialment era independentista, però el partit no parlava clar, volia, però no podia.

El president i candidat de CiU a les eleccions, Artur Mas, va sortir de l’armari i, poc a poc, s’està convertint en el nostre esportista, en l’atleta que ens representa. La societat civil li ha donat el relleu i ara és ell qui tiba tot el poble cap on vam assenyalar el passat 11 de setembre.

Des de Sant Cugat del Vallès, Miravet, Vic, Manresa, Cardona, Cornellà, Berga, Tortosa... veiem com tot un poble s’encomana a un president que dia rere dia està escrivint la història del nostre país.

Mas ha assegurat que està disposat a “fer el camí fins al final mentre tingui el poble al costat”, i és per això que és tan important no defallir i no perdre l’ambició i il·lusió que la majoria dels catalans hem estat demostrant fins ara.

Cal fer costat al president, votant-lo o votant partits que obertament reconeguin que li donaran suport en aquest camí cap a la llibertat. Cal mirar endavant, amb il·lusió i amb un somriure callar la por. Ser ambiciosos i tenir sempre molt clar el que  ha dit el president Mas, “ningú podrà aturar la democràcia: ni els tribunals ni les constitucions”.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Ens diuen rates, i potser ho semblem

Són molts els insults que rebem els catalans. Sovint, els cavernícoles espanyolistes s’escalfen el cap per buscar aquella paraula, conducta o acció més ofenedora, aquella paraula màgica que els enervarà i els farà sentir més homes , més dignes, més patriotes espanyols.

Busquen paraules que facin mal i busquen reaccions que ens equiparin a les seves males pràctiques. Els independentistes però hem d’estar per sobre del joc brut de l’Espanya rància. Hem d’estar per sobre de tot això, som majoria, som constructius, hem d’anar units i ens ho hem de creure.

Porto dies caminant i veient que no hi ha cap comunitat de veïns sense  estelades als balcons. Que no hi ha cap desplaçament al tren on no senti una conversa sobre la viabilitat de la Catalunya independent... Estem guanyant la partida abans de jugar el partit però hem de seguir entrenant, hem de seguir treballant, convencent i preparant el terreny per un futur millor.

Que siguin ells, els que volen una Catalunya pobre i espanyola , els que perdin el temps buscant estratègies per enganyar i ofendre la dignitat dels catalans. Nosaltres mentre buscarem noves fórmules i seguirem fent allò que ens caracteritza; treballar i plantar cara a les adversitats.

Sí, potser sí que els independentistes tenim alguna semblança a les rates. Els feixistes no van tan errats.  No vivim a les clavegueres ni tenim la ràbia, però gràcies a Espanya, a les seves institucions i als seus polítics, ens estem multiplicant igual que ho fan les rates.

Article publicat el 2 de novembre al Diari de Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

Celebrar el 12 d'octubre

A casa sempre hem celebrat el 12 d'Octubre com una festivitat especial. És un dia festiu en què, com és habitual, la gent s'expressa com vol i aprofita per viure un dia diferent, sense feina o amb menys feina. Sempre hem celebrat el 12 d'Octubre, i no som espanyolistes ni res semblant. No, tampoc som ganduls, ni ens agrada aprofitar una festivitat forana per descansar o deixar de fer les nostres obligacions. Cada 12 d'octubre, el mateix dia que a prop alguns feixistes celebren el dia de la raça, nosaltres posem l'estelada al balcó i celebrem l'aniversari del pare.

Aquest any, més que mai, celebrem que fa 60 anys, i ho fem doblement contents, tot sabent que aquell que va néixer amb unes lleis que l'obligaven a dir-se Pedro ara es diu Pere i aviat serà tan lliure com un andorrà, un francès o un anglès.

Els de casa volem aprofitar aquestes ratlles per a felicitar el pare en aquests 60 anys tant ben portats, animar a la gent a treballar durant el dia de la hispanitat, perquè nosaltres avui celebrem un aniversari important però sense ell, avui, no tindríem res a celebrar.

Article publicat e EL PUNT AVUI el 9 d'octubre
Article publicat a LA VANGUARDIA el 10 d'octubre
Article publicat al setmanari TOT SANT CUGAT l'11 d'octubre
Article publicat a Directe!cat

Contra el missatge de la por

La por és una emoció que serveix per avisar d’un perill, per a preparar-se per a reaccionar en situacions adverses. Diuen que es pot sentir, escoltar, que pot generar problemes psicològics, que genera estrès... Res d’això descriu cap símptoma del que aquests dies fan els senyors del PP, de Ciutadans o de qualsevol altre racó marginal que menteix i procura el trencament dels somnis de la majoria del poble català.

De fora vingueren i de casa ens tragueren. Sí, de fora van arribar els atacs i els menyspreus i de casa ens tragueren per sortir al carrer i amb la pau i l’educació que ens caracteritza, organitzar-nos en el camí cap a la independència.

Els espanyols que vomiten mentides i bramen contra la nostra llibertat tenen por, por a la democràcia. La por s’encomana. S’olora, s’insinua. La podem veure de lluny, com s’acosta, com ataca i espanta els nostres avis, als nostres pensionistes, als aturats, als indecisos, ... als més vulnerables.

Ens cal criteri per poder destriar les millors conclusions. Tenim les eines a l’abast i només cal ordenar idees i valorar conceptes. El president Mas va demanar als catalans que facin cas omís a les amenaces i exerceixin el seu dret a vot “amb llibertat”, ja que “ningú pot utilitzar les armes per anar contra un poble que tria el seu futur democràticament”.

I més enllà de la por física, recordem que el capital no té sentiments, té interessos. Uns interessos econòmics que avui, més que mai, només podrem defensar des de Catalunya. Cal tenir-ho clar, quan abans millor, perquè a Espanya el PP i el PSOE ho tenen molt clar i ja fan, per exemple, un front comú contra el corredor Mediterrani.

Article publicat a Directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

Un PSC sense futur

El PSC està demostrant que és més sucursal que mai. L'essència catalana dels socialistes està desapareixent i cada dia és més evident que el partit representa només la massa obrera espanyola. Catalunya necessita un partit socialista català. Catalunya necessita partits, ideologies diferents que enriqueixin el país i ofereixin visions i opcions als ciutadans. De partits espanyolistes ja en tenim massa, i de demagogs, també.

El PSC està mentint cada cop que ofereix un míting i parla davant el seu electorat. No defensa els interessos dels catalans, només defensa els interessos d'aquelles persones que volen seguir el joc a una Espanya sorda, que no escolta l'evidència del progrés. Si us plau, socialistes que encara teniu seny, refundeu un partit socialista català. Tura, Geli, Maragall..., teniu prou líders per formar un bon equip, preparat, amb ganxo i, sobretot, amb vocació de servei al nostre país.

Montserrat Pujol i Lluís Feliu

Article publicat a El Punt AVUI, el diumenge 30 de Setembre
Article publicat a El Periódico de Catalunya el divendres 28 de Setembre
Article publicat a Directe!cat
Article publicat a La Vanguardia el dijous 27 de Setembre

Com passar de separatista a unionista en un tres i no res

Sempre ens havien cridat separatistes i sovint, qui ho deia assenyalant amb el dit, ho acompanyava de connotacions negatives, traspuant aquell odi espanyol que ha acabat per convertir-se en por.

Als nostres pares potser els cridaven “rojos” i més tard els perseguien els grisos a la universitat. Ells però van aprendre a viure en una realitat impròpia d’un país com el nostre, però  vist el passat recent dels seus pares  encara podien estar contents, caminaven sobre la terra que tants anys havien treballat.

Les generacions d’avui són del tot diferent. L’ambició i l’anhel de viure una normalitat que mai se’ns ha permès està assolint nivells d’exigència històrics. La Catalunya que volem no és la dels nostres avis, ni la dels nostres pares. Volem una Catalunya integrada al món, influent, treballadora, alegre i viva.

La nostra generació, amb la que assolirem l’Estat Propi, mai havia estat tant a prop de la independència. La demanda d’un pacte fiscal ha quedat enrere i la majoria de catalans ja tenen clar que el camí a seguir és el de l’Estat Propi, deixar de ser simbòlics per ser reals, per existir.

A les pròximes eleccions caldrà articular una candidatura unitària amb els que fins ara érem els “separatistes”, un terme del tot equivocat que demostra la visió paternal i egocèntrica d’Espanya.

Catalunya no se separa sinó que s’uneix al món. Les amenaces de les seves institucions, dels seus dirigents, tentacles cavernaris... ja no posen en perill la consecució de la independència, la seva Constitució i les seves lleis ja no són dignes de la nostra generació.

Article publicat a Directe!cat

Ara sí, és el moment

Vista la situació econòmica en la que vivim ja fa temps que moltes converses entre amics, familiars i coneguts acaben de la mateixa manera. Parlem de la crisi, de la feina i de tots els mals del país. Parlem del present, de les poques perspectives de futur i de les dificultats que tindrem d’ara  en endavant.

Les converses semblen entrar en un bucle i depenent d’on estiguis costa començar a parlar clar. Un cop es destapa la capsa dels trons però, s’obre una escletxa de llum i tots comprenen que sense espoli fiscal “un altre gall cantaria”, que diuen els veïns espanyols.

La manifestació de la Diada ha donat un cop d’efecte a l’evolució del nostre país. Ja no fa falta entrar en cap discurs identitari o en qui és més alt, més baix, més llarg o més curt. Ara, arribats en un punt on està en joc la supervivència de Catalunya i dels catalans és el moment de dir prou.

Dir prou a la baixada constant de pantalons, dir prou als intents inútils per encaixar en una societat que no ens vol tal com som, dir prou als insults, als menyspreus, a les desigualtats, a les mentides i atacs demagogs que contínuament estan propiciant alguns partits espanyolistes,  violents, pseudofranquistes i antidemòcrates.

La comunitat internacional ja s’ho ensuma, només cal veure la portada del “Financial Times” de fa uns dies, on reconeixia que l’independentisme és majoritari a Catalunya i que Madrid està “caminant sonàmbul cap a una crisi constitucional que pot conduir a la ruptura d’Espanya”.

Ara sí, és el moment d’establir més ponts amb Europa i el món. Ara sí, és el moment de trencar les cadenes que ens han imposat i viure la normalitat d’un Estat independent. Ja va passar a la URSS i passarà a Espanya, el “reino” s’esfondra i Catalunya serà la primera a saltar.

Article publicat el diumenge 16 de Setembre a EL PUNT AVUI
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat