Espanya, l'enemiga

Jo no volia que Espanya fos enemiga però el seu govern i el partit més votat a l’Estat així ho han volgut. Fa anys que la relació no és bona i que vivim atacs per fer desaparèixer allò que encara ens manté en peus com a catalans.

L’Estat espanyol intenta carregar-se la nostra llengua, ens castiga econòmicament i no ens deixa viure la nostra cultura. S’ha convertit en l’enemiga del poble català i ja ningú pot evitar-ho ni dir el contrari. Que cap socialista eloqüent surti a demanar una reforma de la Constitució perquè sense els avals del PP no la tindran. Que cap esquerrós espanyol ens vengui la moto perquè no la comprarem, la seva unitat i la necessitat de tenir-nos lligats els supera.

L’Espanya Federal que ja imploren els visionaris més selectes mai existirà. No han cregut en l’Espanya plurinacional ni creuran amb una Espanya configurada per Estats. Són imperialistes, la història i la seva forma de fer els delata.

Jo no volia que Espanya fos enemiga però certament ho és i a mitjà termini ho seguirà sent.  Ens han obligat a caminar cap a un cul de sac on l’única sortida és rebentar el mur i proclamar la Independència de forma Unilateral, des del nostre Parlament, de forma democràtica, pacífica i exemplar. Ho aconseguirem.

Anem pel camí d’aconseguir-ho i ara més que mai ens cal unitat. Recordem tots els que han mort amb el somni de ser lliures. Pensem en les possibilitats que esperen als que vindran i finalment, si després de la victòria encara tenim temps, pensem en com explicar al món que Espanya no mereix ser membre de la UE i el seu destí no és millor que el d’alguns països del tercer món.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Tolerància zero contra el retrocés del català

Un nou informe de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha constatat els efectes dels atacs espanyolistes. La violència del govern central contra la unitat de la llengua “fan evidents una involució sense precedents” de la presència del català als Països Catalans.

A les Illes Balears i al País Valencià el consum mediàtic en llengua catalana va a la baixa mentre que a Catalunya segueix consolidant-se. La llengua pateix especialment als territoris governats pel PP i sembla que poc poden fer els catalanoparlants de les diferents zones geogràfiques.

Sigui com sigui, cal tenir present que el català al Principat cada cop té més bona salut i és des de la impotència de no poder defensar la llengua fora les fronteres catalanes que cal repensar estratègies per fer atractiu i necessari l’ús de la llengua. Només d’aquesta manera la força del poble catalanoparlant podrà ser més fort que els totalitaris que la demonitzen.

Les escomeses espanyolistes han intentat i segueixen treballant per fragmentar el que la llengua ha unit durant segles. Les expectatives de normalitat lingüística a Catalunya i a Andorra són plenament justificades però a la Catalunya del Nord, a l’Alguer, al País Valencià, la Franja i a les Illes Balears la llengua va en retrocés.

Mentre el català involuciona, associacions com Convivència Cívica Catalana segueix prement el dit a la nafra i afirma ara que pares de 85 centres educatius situats en 39 localitats de Catalunya han demanat ja l’ensenyament bilingüe per al curs escolar que tot just comença. Les seves xifres però no ens diuen res perquè segueixen sent residuals.

Cal tenir en compte que si la comunitat xinesa s’organitzés com Convivència Cívica Catalana per demanar l’escolaritat en xinès aconseguiria els mateixos, o més, pares en contra del model educatiu català.

Aquesta associació de ciutadans marginats i poc integrats caldria que fessin l’esforç que altres comunitats, com la magrebí per exemple, ja fa temps que duen a terme. Aprendre el català, integrar-se i treballar per construir una societat millor.

Article publicat a directe!cat

Jordi Pujol, per amor a la família

A pocs mesos del 9 de novembre l’expresident Jordi Pujol ha sacsejat la política de Catalunya i del país veí.

Tristos i consternats no deixem de llegir crítiques acarnissades que sovint obliden escàndols de dirigents del seu mateix color. En Jordi Pujol ens ha fallat a tots, als d’aquí, als d’allà, als del seu partit i als de l’oposició.

Sigui com sigui, i sense entrar a criticar els tres diputats imputats del PSC o el rei Joan Carles I, per exemple, podem reforçar el tarannà català que ens caracteritza i saber treure profit de les situacions adverses o simplement desfavorables, com és aquesta.

Si poso a una balança tot el que ha fet en Jordi Pujol segueixen pesant més les coses bones. Tot i haver ocultat una fortuna a Andorra o haver adormit la generació dels nostres pares.

En Jordi Pujol ha demostrat que és humà i s’equivoca. Que ens ha enganyat a tots durant molts anys i que ha mirat pel seu propi interès oblidant mínims conceptes d’ètica. Ara, però, tenim davant un clar exemple d’un home que tot i la seva edat avançada posa la seva família per davant de tot. Surt en defensa dels seus fills i s’immola davant la premsa, polítics i societat per alleugerir el pes que està carregant a la seva família. Aquest fet és lloable i qualsevol persona que estimi la seva família el podrà apreciar.

Una altra reflexió que podem extreure d’aquesta crisi personal i política generada pel sempre honorable Jordi Pujol és que Catalunya està per sobre dels polítics. Els interessos de la societat han d’anar sempre per davant de les males pràctiques que pugui fer un dirigent. En Mas no és cap messies ni quedaria deslegitimat el procés sobiranista si ell, com a humà, errés.

He parlat d’en Jordi Pujol com a honorable perquè ho és i ho serà sempre. Un polític que va anar a la presó per Catalunya, que ha impulsat iniciatives tan lloables com TV3, que ha lluitat per normalitzar el nostre idioma... no deixarà de ser honorable per haver amagat diners a Andorra, en comptes de pagar els impostos corresponents a l’Estat enemic.

En Jordi Pujol s’ha equivocat igual que ens equivoquem tots durant els anys. Jo personalment no vull jutjar-lo per aquesta última crisi. Tampoc vull defensar-lo ni escudar-me en els molts casos de corrupció de dirigents espanyols contraris al nostre procés.

Avui i demà vivim en una guerra pacífica que només s’acabarà quan esdevinguem Estat.

Article publicat al TOT Sant Cugat

Crear negocis a Sant Cugat del Vallès

Construir projectes empresarials sempre suposa dedicar innombrables esforços econòmics i personals, es creïn a Sant Cugat, a Barcelona o a la ciutat de Londres.

Quan els temps no són favorables per a segons quins negocis sí que ho són per a altres i és, doncs, en aquell instant precís, quan cal rumiar i trobar l’escletxa. Tocar la tecla i saltar a la piscina per construir allò que potser mai havies somniat, crear el teu propi projecte empresarial.

Aleshores, doncs, serà el moment d’emprendre somniant, i és aquí quan la ciutat de Sant Cugat juga un paper important. Tant el servei de l’Ajuntament, la situació estratègica al voltant de grans empreses, a tocar de la capital del país, el transport, el teixit empresarial, les seves infraestructures... faciliten que les empreses arrelin, creixin i comencin a donar fruits.

Per als emprenedors Sant Cugat és un bon punt de partida i associacions com Sant Cugat Empresarial exemplifiquen aquesta simple declaració. L’associació, que representa les micro, petites, mitjanes i grans empreses amb interessos a Sant Cugat, posa en contacte centenars de projectes empresarials que es retroalimenten i permeten un impuls de l’economia del país.

Molts emprenedors sovint senten que caminen sols però cal reconèixer que a Sant Cugat s’ha treballat, des del sector públic i privat, per poder acompanyar els empresaris que construiran un nou país. Se’ls dóna suport, se’ls assessora i fins i tot impulsa.

Des d’aquí m’agradaria felicitar totes les associacions, institucions, professionals, administracions... que dediquen el seu temps i recursos a encoratjar els nous empresaris.

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Incompatibilitat conseqüent; boicot als catalans de “La Roja”

En una situació normal caldria ser conseqüent i vetar la convocatòria d’alguns jugadors de “La Roja” que després també juguen amb la Selecció catalana de futbol, o de qualsevol altre esport.  

Ningú s’imaginaria mai que un directiu d’una multinacional pogués treballar en diferents multinacionals que es fan la competència les unes amb les altres. No tindria sentit, no seria coherent i qualsevol treballador entendria que no s’acceptés aquell directiu.

Doncs el mateix passa amb els jugadors de futbol catalans que han decidit jugar el Mundial de futbol defensant els colors d’Espanya. Caldria parlar-ne amb naturalitat, sense odis, rancúnies ni mala sang. Simplement caldria generar un debat seriós i conversar sobre si en un context de normalitat tindria cabuda que un professional pogués defensar dos projectes empresarials que són competència, les seleccions espanyola i catalana, per exemple.

Jo per molt que hi reflexiono no ho veig possible. El jugador de futbol ha de ser lliure de poder jugar amb la selecció que cregui convenient però després tots hauríem de ser conseqüents i deixar-nos de ser un país carregat de complexos. Que en Xavi jugui amb Espanya potser serà un honor per a ell, per al rei, en Rajoy i qualsevol altre espanyol, però com a català que després juga a la nostra selecció, és un descrèdit i desautoritza qualsevol anhel de professionalitzar les nostres seleccions.

La Plataforma ProSeleccions catalanes està fent una molt bona feina i recentment ha publicat un estudi que diu que Catalunya guanyaria una mitjana de 7 medalles en uns Jocs Olímpics. Està molt bé, però jo com a ciutadà de Catalunya vull que qui em representi senti els mateixos colors que jo. Si volem prestigiar les nostres seleccions esportives primer les haurem de valorar els de casa i això ens obliga a fer escollir entre una multinacional o una altra. 

Jo ho tinc clar, no vull veure en Xavi i altres companys seus amb la samarreta de la Selecció Catalana.  

Article publicat a directe!cat
Article publicat a cugat.cat
Article publicat a EL PUNT AVUI el dimecres 18 de juny

Republicanisme monàrquic i més marca Espanya

La “Gran Nación” que ens volen vendre els espanyols està en crisi i ja no la poden endossar ni regalant-la
El bipartidisme ranci dels partits PSOE i PP està en crisi i la deriva sembla no tenir aturador.

Encara hi ha algunes veus al nostre país que no canvien de discurs, molts d’ells eren al Bruc mirant tancs i helicòpters de combat el cap de setmana passat... Seran els mateixos que cantaran algun gol de la Roja i defensaran les primes exagerades dels seus jugadors.

Sigui com sigui, Espanya ha esdevingut indefensable quan s’ha tancat en banda i ja no defensa ni una mínima escletxa de democràcia. Els dos partits capdavanters s’estan esgotant i seran ells els que imposaran als espanyols un rei que no han escollit i una constitució que la majoria no va votar. El que per a alguns podia ser una “ajuda” per apagar el conflicte català està esdevenint un conflicte de tot l’Estat.

El rei d’Espanya abdicarà en el seu fill, que segur que farà part del discurs en català i mostrarà una picada d’ull a mantenir els llaços i el peu espanyol sobre Catalunya, mentre la desafecció pels principals partits polítics seguirà creixent i el nom “Espanya” sonarà més fluix i decadent.

Mentre tot això passa, els espanyols veuen com se’ls tracta com a rucs, s’alçarà un nou rei i els membres de “La Roja” jugaran a futbol sabent que poden guanyar 720.000 € de primes per cada jugador. S’apropen relleus estratègics, aliances i clams de llibertat. A Catalunya gairebé ho tenim tot per fer però el que sabem del cert és que Espanya canviarà.  

Article publicat a directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat 

Margallo i la miopia encegadora

El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Garcia Margallo, assegurava fa uns dies que “cap polític pot privar un català del seu dret a ser espanyol”. Una declaració totalment certa però que evidencia la miopia encegadora del govern espanyol.

A Catalunya estem treballant per a que la societat pugui escollir què vol ser, defensar i construir. El somni i les utopies s’han quedat enrere perquè el nostre futur ja és palpable, tenim la clau i no ens arronsarem.

Margallo s’equivoca quan creu que el govern català està privant qualsevol dret a la ciutadania, al contrari, és el govern espanyol el que priva als catalans el dret a ser catalans.

Tot i les amenaces apocalíptiques dels dirigents espanyols, en les seves declaracions ja s’ensuma que tenen coll avall la independència de Catalunya. Margallo s’està convertint en la veu cantant de l’executiu de Rajoy en relació a Catalunya, i calcula que la independència suposaria un deteriorament del 20% en el benestar dels catalans.

 Res que no es pugui assumir si d’aquesta manera deixem el llast espanyol.

Immersió Lingüística a les escoles

L’entitat espanyolista Convivència Cívica Catalana (CCC) ha tramès al departament d’Ensenyament de la Generalitat una sol·licitud, de 151 famílies, on demanen l’escolarització bilingüe.

La sol·licitud arriba just després que, a petició de cinc famílies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi ordenat a 5 escoles que utilitzin el castellà com a llengua vehicular.

Sense entrar a valorar el nivell d’integració i sociabilitat d’aquestes famílies, cal saber com respondran les escoles afectades. La demanda que el català i el castellà siguin les llengües vehiculars a l’escola afecta avui 60 centres educatius del país.  

¿On anirem a parar si cada cinc famílies inadaptades hem de modificar el model educatiu dels més petits? Si fem pressió a algunes famílies xineses o marroquines també aconseguirem reunir les firmes que presenta l’entitat CCC...

Sigui com sigui, no hem de permetre que cap escola pública o concertada no respecti un model que ha funcionat durant tants anys i que cohesiona el nostre país. Pels qui no ho entenguin, haurem de cercar fórmules per explicar, de forma educada, que potser s’han equivocat de país. Oi que Londres no podem exigir l’escolarització dels nostres fills en català?

Article publicat al TOT Sant Cugat 
Article publicat al diari El Punt Avui el 17 d'abril