Contra el missatge de la por

La por és una emoció que serveix per avisar d’un perill, per a preparar-se per a reaccionar en situacions adverses. Diuen que es pot sentir, escoltar, que pot generar problemes psicològics, que genera estrès... Res d’això descriu cap símptoma del que aquests dies fan els senyors del PP, de Ciutadans o de qualsevol altre racó marginal que menteix i procura el trencament dels somnis de la majoria del poble català.

De fora vingueren i de casa ens tragueren. Sí, de fora van arribar els atacs i els menyspreus i de casa ens tragueren per sortir al carrer i amb la pau i l’educació que ens caracteritza, organitzar-nos en el camí cap a la independència.

Els espanyols que vomiten mentides i bramen contra la nostra llibertat tenen por, por a la democràcia. La por s’encomana. S’olora, s’insinua. La podem veure de lluny, com s’acosta, com ataca i espanta els nostres avis, als nostres pensionistes, als aturats, als indecisos, ... als més vulnerables.

Ens cal criteri per poder destriar les millors conclusions. Tenim les eines a l’abast i només cal ordenar idees i valorar conceptes. El president Mas va demanar als catalans que facin cas omís a les amenaces i exerceixin el seu dret a vot “amb llibertat”, ja que “ningú pot utilitzar les armes per anar contra un poble que tria el seu futur democràticament”.

I més enllà de la por física, recordem que el capital no té sentiments, té interessos. Uns interessos econòmics que avui, més que mai, només podrem defensar des de Catalunya. Cal tenir-ho clar, quan abans millor, perquè a Espanya el PP i el PSOE ho tenen molt clar i ja fan, per exemple, un front comú contra el corredor Mediterrani.

Article publicat a Directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

Un PSC sense futur

El PSC està demostrant que és més sucursal que mai. L'essència catalana dels socialistes està desapareixent i cada dia és més evident que el partit representa només la massa obrera espanyola. Catalunya necessita un partit socialista català. Catalunya necessita partits, ideologies diferents que enriqueixin el país i ofereixin visions i opcions als ciutadans. De partits espanyolistes ja en tenim massa, i de demagogs, també.

El PSC està mentint cada cop que ofereix un míting i parla davant el seu electorat. No defensa els interessos dels catalans, només defensa els interessos d'aquelles persones que volen seguir el joc a una Espanya sorda, que no escolta l'evidència del progrés. Si us plau, socialistes que encara teniu seny, refundeu un partit socialista català. Tura, Geli, Maragall..., teniu prou líders per formar un bon equip, preparat, amb ganxo i, sobretot, amb vocació de servei al nostre país.

Montserrat Pujol i Lluís Feliu

Article publicat a El Punt AVUI, el diumenge 30 de Setembre
Article publicat a El Periódico de Catalunya el divendres 28 de Setembre
Article publicat a Directe!cat
Article publicat a La Vanguardia el dijous 27 de Setembre

Com passar de separatista a unionista en un tres i no res

Sempre ens havien cridat separatistes i sovint, qui ho deia assenyalant amb el dit, ho acompanyava de connotacions negatives, traspuant aquell odi espanyol que ha acabat per convertir-se en por.

Als nostres pares potser els cridaven “rojos” i més tard els perseguien els grisos a la universitat. Ells però van aprendre a viure en una realitat impròpia d’un país com el nostre, però  vist el passat recent dels seus pares  encara podien estar contents, caminaven sobre la terra que tants anys havien treballat.

Les generacions d’avui són del tot diferent. L’ambició i l’anhel de viure una normalitat que mai se’ns ha permès està assolint nivells d’exigència històrics. La Catalunya que volem no és la dels nostres avis, ni la dels nostres pares. Volem una Catalunya integrada al món, influent, treballadora, alegre i viva.

La nostra generació, amb la que assolirem l’Estat Propi, mai havia estat tant a prop de la independència. La demanda d’un pacte fiscal ha quedat enrere i la majoria de catalans ja tenen clar que el camí a seguir és el de l’Estat Propi, deixar de ser simbòlics per ser reals, per existir.

A les pròximes eleccions caldrà articular una candidatura unitària amb els que fins ara érem els “separatistes”, un terme del tot equivocat que demostra la visió paternal i egocèntrica d’Espanya.

Catalunya no se separa sinó que s’uneix al món. Les amenaces de les seves institucions, dels seus dirigents, tentacles cavernaris... ja no posen en perill la consecució de la independència, la seva Constitució i les seves lleis ja no són dignes de la nostra generació.

Article publicat a Directe!cat

Ara sí, és el moment

Vista la situació econòmica en la que vivim ja fa temps que moltes converses entre amics, familiars i coneguts acaben de la mateixa manera. Parlem de la crisi, de la feina i de tots els mals del país. Parlem del present, de les poques perspectives de futur i de les dificultats que tindrem d’ara  en endavant.

Les converses semblen entrar en un bucle i depenent d’on estiguis costa començar a parlar clar. Un cop es destapa la capsa dels trons però, s’obre una escletxa de llum i tots comprenen que sense espoli fiscal “un altre gall cantaria”, que diuen els veïns espanyols.

La manifestació de la Diada ha donat un cop d’efecte a l’evolució del nostre país. Ja no fa falta entrar en cap discurs identitari o en qui és més alt, més baix, més llarg o més curt. Ara, arribats en un punt on està en joc la supervivència de Catalunya i dels catalans és el moment de dir prou.

Dir prou a la baixada constant de pantalons, dir prou als intents inútils per encaixar en una societat que no ens vol tal com som, dir prou als insults, als menyspreus, a les desigualtats, a les mentides i atacs demagogs que contínuament estan propiciant alguns partits espanyolistes,  violents, pseudofranquistes i antidemòcrates.

La comunitat internacional ja s’ho ensuma, només cal veure la portada del “Financial Times” de fa uns dies, on reconeixia que l’independentisme és majoritari a Catalunya i que Madrid està “caminant sonàmbul cap a una crisi constitucional que pot conduir a la ruptura d’Espanya”.

Ara sí, és el moment d’establir més ponts amb Europa i el món. Ara sí, és el moment de trencar les cadenes que ens han imposat i viure la normalitat d’un Estat independent. Ja va passar a la URSS i passarà a Espanya, el “reino” s’esfondra i Catalunya serà la primera a saltar.

Article publicat el diumenge 16 de Setembre a EL PUNT AVUI
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

Rescatats, Espoliats i Humiliats

Quan Catalunya retalla per tots costats i segueix finançant la desagraïda Espanya entrem en fallida i hem de demanar un rescat. Catalunya viu humiliada per un Estat que l’espolia constantment i l’assenyala amb el dit mentre la critica per voler seguir sent diferent.

L’Estat i les seves institucions miren de marginar la realitat de la nació catalana. Ofegant-la de forma miserable, estafant-la i trepitjant tot allò que tingui essència catalana, han aconseguit caure en el seu propi parany.

Actualment, a Catalunya, s’ha intensificat la marginació  d’aquell petit grup de persones que segueixen intentant viure en una Catalunya espanyola. Cap ciutadà de Catalunya, amb dos dits de front i sense tenir interessos obscurs, pot defensar ja continuar en aquesta trista realitat a la que ens condemna Espanya.

Sovint però, per adonar-se de la realitat cal prendre distància i analitzar els atacs i les respostes. És per això que un bon exercici és llegir la premsa internacional i adonar-se que actualment estem fent el ridícul.

El rotatiu anglès, “The Daily Telegraph” va publicar fa unes setmanes un article on reconeixia que Catalunya  pateix un espoli fiscal que penalitza a tots els catalans. Concretament deia que Catalunya  “s’ha vist obligada a demanar un rescat tot i que subvenciona la resta del país”.  El diari britànic creu que aquest fet és conseqüència de les “perversitats del sistema tributari d’Espanya” i un cop llegit l’article t’adones que no estan dient res que no sàpiga cap habitant del país.

El president Artur Mas ja ha advertit que Catalunya “es plantarà si Madrid intenta aprofitar els esdeveniments per fer retrocedir els poders” del país. És doncs , ara, amb la llista de greuges a una mà i amb les diferències  a l’altra, quan cal aixecar el cap orgullosos i dir adéu a Espanya.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a direte!cat

Aquest estiu no deixis de parlar

Per a molts s’apropen les vacances i tot i la crisi econòmica miraran de fer algun viatget o escapada. Són temps de relax, de reflexions tranquil·les, de contemplació, de canvis de rutines, llargues xerrades, discussions, esport...

A l’estiu la vida de milions de persones canvia i, arribant a aquelles dates tant esperades, s’alliberen de moltes obligacions. La feina del dia a dia queda enrere i tots tenen més temps per dedicar en un mateix, en família o amb els amics.

Sembla que quan estan a punt de començar vacances s’estiguin apropant a aquella vida que sempre han desitjat i just quan comencen les vacances, tots a córrer, a fer equipatges i marxar lluny, ben lluny.

És el cas de milers i milers de catalans que aprofitaran aquestes vacances per sortir del país en busca de noves emocions, de relax i d’exploracions. Alguns d’aquests aprofitaran per anar a Espanya a veure els seus familiars. Tornaran al poble a veure els cosins, a la iaia, potser als germans, als amics de la infantesa, etc, etc. I són aquests, els que viatjaran a pobles d’Espanya, als qui em dirigeixo en aquest article.

Perquè com molts catalans que eren espanyols per ignorància tenen l’oportunitat de parlar, de preguntar, de comparar i poc a poc anar-se adonant que la independència de Catalunya té molt de sentit pràctic. Els casos de Gerard Quintana o Montserrat Nebrera no són aïllats, cada dia hi ha més catalans que passen a defensar la independència veient-la com una opció més que possible per viure en una societat millor.

Els excessos d’Espanya contra Catalunya, referint-se a l’Estatut, a la Immersió Lingüística, als incompliments amb la Generalitat, a l’Espoli Fiscal, a les diferències entre Beques d’estudiants... no són res més que dades objectives que empenyen la nostra societat a voler defensar una Catalunya independent.

Alguns ja han fet el pas i han declarat que eren “espanyols per ignorància” però que amb les dades sobre la taula, amb les sentències contra l’Estatut i demés, cal fer el pas per defensar un “independentisme en positiu”.

És doncs aquest estiu, durant les vacances, un bon moment per parlar amb els cosins espanyols de les diferències que patim, de les injustícies i els maltractes propiciats pel govern espanyol. Després de parlar, de discutir, de comparar, el que passarà estarà a les vostres mans.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Qüestió de marques

A l’hora de promocionar un producte o un servei és molt important haver fet un complet estudi de mercat i fer les previsions necessàries per no morir en el intent.
Una marca mal sonant, un missatge incomplert o una mala relació poden fer que la nostra empresa, institució o projecte fracassi abans de poder demostrar la seva valia.

És per aquestes simples afirmacions  que el batlle de Barcelona ha decidit evitar la marca “Espanya”  a l’hora de promocionar el nostre territori arreu del món, ja que és una paraula, un concepte, una marca que internacionalment ja s’associa, com a mínim,  amb la crisi econòmica.

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, fa temps que ho té clar i està apostant per la marca Barcelona quan pretén captar nous inversors per a la capital catalana. Barcelona és sinònim d’èxit gràcies al millor equip de futbol del món, per ser la seu de tres de les millors escoles de negocis internacionals, per ser capital de la cultura, per ser  la veritable metròpoli cosmopolita del sud d’Europa, per ser tantes altres coses que sovint els de casa oblidem.

Fa unes setmanes, en un dels seus viatges, l’alcalde Trias escoltava com els empresaris xinesos evidenciaven l’anomalia constant que viu Barcelona al ser una de les ciutats més turístiques del món i encara, però,  estar connectada a la resta del planeta com una simple ciutat de segona.

Barcelona és la capital d’un país que anhela seguir creixent, que avalat per la majoria dels ajuntaments catalans acabarà volant lliure. I mentre Catalunya evoluciona i el concepte s’estén,  l’esgotada i decadent marca “Espanya” li fa de llast i pretén intoxicar la seva reputació. Per sort però, els xinesos ja ens observen i transmeten “la importància de poder venir a Barcelona sense haver de passar per Madrid”.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Empetitir-se, unir-se o morir

Els interessats ens em fem creus i els desinteressats es freguen les mans i somriuen agraïts. Uns ens posem les mans al cap i els altres seuen al sofà de casa, ens miren clofolls i segueixen somrient  mentre ens anem empetitint.
La realitat política del nostre país sovint fa plorar. No per les decisions i propostes molt sovint qüestionables sinó per la fractura constant que suposa el dia a dia. Alguns diran que és normal, que les ideologies guien partits i militants per diferents camins i això no hi ha qui ho pugui conciliar amb la diferencia.

Un partit d’esquerres és difícil de cohesionar amb un partit de dretes. Un partit ecologista amb un no ecologista, un comunista amb un de liberal... Però si ens abstraiem i analitzem l’evolució del nostre país ens adonarem que amb Espanya, els catalans no podrem aplicar polítiques de dreta, d’esquerra, socials, progressistes, liberals, ecologistes... morirem en el intent.

A Euskadi els interessos espanyolistes van saber unir dos partits de naturaleses diferents, a Catalunya en canvi, aquells qui tenen unes bases idèntiques – l’estima a una Catalunya lliure – treballen dividits i s’entesten en persistir en lluites fratricides.

La Catalunya del futur rau en la unitat, en el saber treballar plegats i tirar endavant,  deixant diferències enrere i construint el somni a base de conciliació, suport i sacrifici. La Catalunya Estat la podem construir entre tots però els partits tenen molt a perdre i no arrisquen, només obren postures quan Catalunya és víctima d’atacs i sacsejades importants.

Potser són les joventuts dels partits polítics catalanistes qui haurien de construir ponts i col·laborar plegades. La JNC, CUP, JERC, UNJ, Solidaritat, ICV poden canviar el destí de la nostra trista nació, els seus esforços per treballar plegats poden ser un precedent extensible a escala nacional.

Article publicat a Directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat