Tren de tardor en Vaga General

Tic,tic,tic, es tanquen les portes del tren i et quedes a l'andana. Pels pèls no has agafat aquell tren abarrotat de gent amb els vidres de les finestres entelades. No són ni les vuit del matí però l'activitat a l'estació és frenètica. Males cares, mirades perdudes i diaris rebregats es barregen amb alguns olors de xampús.

Segueixes a l'andana i t'adones que els bancs estan mullats, la rosada cada vegada té mes gana i es perllonga al màxim. Com si res, ha arribat la tardor i la fresca dóna la cara quan el sol s'amaga. Les orelles segueixen fredes, el nas ja ni el notes.

Arriba un tren, s'obra la porta, surten dos estudiants però n'entren cinc més. Les finestres tornen a aparèixer entelades i a l'interior la gent sobreviu abarrotada. En un obrir i tancar d'ulls el tren se'n va i l'andana perd vida.

N'arriba un altre, tanques els ulls entre la gent i en menys d'una hora ets a la feina. Des de la finestra veus caure fulles i intueixes un vent fresc que remou les branques i els arbres sencers.

Tic,tic,tic, ara és el despertador que anuncia obligacions. És dimecres i plou. Sense obrir els ulls saps que fora fa fred i que alguns criden que hi ha "Vaga General". Amb l'excusa de la vaga han atemptat contra els serveis públics i no podré pujar al tren, hauré de gastar benzina...

Obro un ull, l'altre també. Surto del llit i com a home lliure marxo a treballar sense manies, perquè vull viure en un país productiu, perquè vull que l’empresa guanyi diners i poder exigir un bon sou, perquè sóc ambiciós i sóc conscient del que toca, treballar, pujar al tren dels bons treballadors i seguir mirant endavant.

Article publicat el 28 de setembre a La Vanguardia.
Article publicat a directe!cat