Per al 2010; més llibertat d'expressió

La llibertat d’expressió és un dret fonamental recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans i per tant tot individu ha de tenir dret a expressar idees lliurement, sense censura. No obstant això al segle XXI encara hi ha països que no respecten aquest dret i empresonen i torturen periodistes o dissidents contraris a règims o actuacions polítiques.

El passat dia de Nadal la Xina va condemnar a 11 anys de presó a l’escriptor xinès de 54 anys, Liu Xiaobo per que el considera coautor d’un manifest a favor de la democratització del país. Xiaobo està en contra del sistema de partit únic que impera a la Xina, creu en la llibertat individual de les persones i és atacat pel simple fet de pensar diferent i parlar en veu alta.

No cal marxar a la Xina per veure com un govern trepitja la llibertat d’expressió dels seus ciutadans. Al 2003 l’Audiència Nacional espanyola tancava de “forma temporal”, per sis mesos, i ordenava “l’embargament preventiu” de tots els bens del principal diari basc escrit en euskera, Egunkaria, perquè presumptament formava part del conglomerat empresarial que controlava ETA.

Es va empresonar els directius del rotatiu i després que aquests denunciessin tortures per part de la Guardia Civil, el Ministeri d’Interior va interposar una querella per “denúncies falses de tortura, injuries i calumnies”. El Ministeri entenia que els cinc empresonats col·laboraven amb la banda armada perquè simplement es basaven en que ETA ordena als seus membres que denunciïn sempre tortures per desprestigiar a les Forces de Seguretat de l’Estat.

Tot i que mai s’ha pogut demostrar que Egunkaria tingués vinculacions directes amb ETA el judici segueix obert i el diari tancat. La censura segueix vigent, la lluita contra la singularitat en peu i la vergonya dels espanyolistes ja és pública, el El Govern Basc, la Defensa i la Fiscalia de l’Estat se sumen a les peticions d’arxivament del cas. Al 2010 volem una llibertat d’expressió verdadera, una democràcia veritable.

Article publicat el 29 de desembre al diari Avui.
Article relacionat al diari basc, Berria.
Manifest del Col·lectiu de periodises de Sant Cugat del Vallès.

FC Barcelona, la llegenda és viva i es pot encomanar

El Barça s’ha convertit en el primer equip del món que aconsegueix guanyar sis títols en un mateix any. Copa, Lliga, Champions, Supercopes espanyola i europea i després de vèncer l’Estudiantes de la Plata (2-1); Mundial de Clubs, l’únic títol que s’havia resistit als catalans. Ja és una realitat culé, l’esforç dels jugadors, el treball del tècnic i el no arronsar-se del seu president, han alçat el “sempre més que un club” per sobre totes les gestes.

Els de Pep Guardiola han tocat el cel i en només un any han brodat amb lletres d’or el seu nom. El projecte Laporta ha resultat i totes aquelles boques que xiuxiuejaven al seu darrere hauran de callar. Sí, gràcies a Laporta Catalunya ressona a tot el món, més per ell que no pas per les institucions o els polítics que ens representen. Tots aquells que posaven per davant la vida personal del president, tots aquells que criticaven sense valorar el treball fet, callaran i hauran de rendir-se als resultats.

La història del Barça és de tots i l’esforç, la perseverança, el sempre tirar endavant, el no dubtar ni mirar enrere, la il·lusió i l’ambició d’aquests guerrers s’han d’encomanar a tots els catalans. Només si aprenem de les virtuts dels demés podrem conèixer la victòria.

Torejar és llibertat?, Catalunya contra la tortura!

Unes 300 personalitats del món de la cultura catalana han emès un comunicat on donen suport a les corrides de toros. Ho han fet dies abans del debat que el Parlament farà arran de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per sol·licitar la prohibició de les corrides a Catalunya.

Al comunicat i a la presentació dels taurins s’hi ha escoltat de tot. Començant per “els toreros som els que més estimem els toros”, seguit amb un “a mi no em fa pena el toro, em fa pena el torero” o el disbarat de “sóc taurina i independentista”.

Aquests amants de la tortura no han fet apologia al molts cops anomenat art de torejar, aquesta vegada han centrat els seus esforços en fer demagògia barata. Diuen que prohibir els toros a Catalunya empetiteix la llibertat dels ciutadans perquè s’està negant la celebració d’un esdeveniment, la tortura pública d’un animal.

Les personalitats protaurines han de saber que en democràcia no totes les expressions són vàlides ni totes les tradicions s’han d’acceptar. Si el Parlament és coherent acabarà prohibint les corrides a Catalunya i declararà il·legal aquest grotesc acte, igual que ho són les baralles de gossos o galls.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Entendre RCat, el camí a la dignitat

És del tot conegut per molts catalans que el nostre és un país petit, ric en contrastos, en històries i lluites però sovint pobre d’esperit. L’estereotip del “català treballador” ha quedat empolsegat pel temps i l’immobilisme , és un bonic record dels avis, d’alguns pares i de pocs llibres escrits en català.

Catalunya no funciona i el seu futur, mentre formi part d’Espanya, estarà sempre capat. Amb Reagrupament es pretén que els sobiranistes vagin tots a una. Catalunya pot ser un Estat més dins la UE, pot anar agafada de la mà amb Espanya, amb França, amb Portugal... amb les mateixes oportunitats, les mateixes possibilitats i les mateixes responsabilitats per fer una Europa gran i forta, això només depèn de nosaltres.

Per això és tant significativa i entenedora la proposta que el president de RCat, Joan Carretero, ha fet a Joan Laporta, president del FC Barcelona, i a Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt. Carretero ha expressat sense embuts que no tindria problemes en cedir el seu lloc perquè comparteix la mateixa “visió de país” que aquestes dues persones, aquest és el missatge; unitat.

Entendre que els sobiranisme ha de treballar plegat és entendre Reagrupament. La independència arribarà, és qüestió de temps i només cal anar obrint els ulls a la gent, fer que es mirin la butxaca, que viatgin més, que tinguin la ment més oberta, que tinguin idees, il·lusió, esperança, ganes de ser i de viure, ganes de somniar i riure, de treballar i progressar, en fi, de ser catalans.

A la UE li interessa que Catalunya sigui un Estat

La viabilitat econòmica d’un possible Estat català és essencial per entendre i encomanar la independència. No és difícil demostrar-la quan se sap que per formar part d’Espanya l’espoli fiscal arriba a 22 mil milions d’euros l’any i quan el dèficit de la Generalitat augmenta de forma escandalosa. Avui Catalunya és un país en fallida econòmica que no pot afrontar la crisi perquè no té eines.

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis (CCN) ha encapçalat la xerrada “L’endemà de la independència” organitzada per Reagrupament a la seu del Diari de Terrassa. Carner ha explicat els avantatges econòmics de viure en un Estat català i s’ha mostrat convençut en que l’empresariat del nostre país treballarà per assolir-lo. També ha assegurat que a Europa li interessa que Catalunya sigui un estat més, “és una qüestió de negoci”.

“La Transició està superada, ara toca fer la transició cap a l’estat propi” assegurava el president del CCN després de dir que “els nostres avis van viure vençuts, els nostres pares amb por i nosaltres hem de viure en llibertat”.

El Cercle Català de Negocis és un grup de poder empresarial que pretén “estirar la corda” cap a la independència ja que són molts els sectors que creuen necessari que economia i nació vagin lligades en el projecte d’Estat. És per això que en aquests moments està elaborant estudis que demostren els beneficis econòmics de viure en un Estat català.

El més encoratjador del projecte independentista és que som els catalans els que decidim cap a on volem tirar. Després del referèndum que alguns municipis celebraran el 13 de desembre s’haurà obert una porta que ja mai no es tancarà, “ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”.

Cercle Català de Negocis

Any 2010

Començar un any nou no és només acostumar-se a veure un número diferent al calendari. S’apropa final d’any i això per alguns és un fet estèril, per a altres és l’hora de comptabilitzar i fer balanç mentre que per a altres és l’ofec de no haver complert cap dels objectius proposats el cap d’any passat.

El 2010 serà un any dur on econòmicament i professionalment serà difícil progressar. Aquest nou any començarem la cursa amb un llast pesat a l’esquena però només la il·lusió i les ganes d’arribar a la meta faran que els nostres objectius es vagin completant un a un, amb la família, els amics i totes aquelles persones que estimem al nostre costat.

Seran temps per generar noves idees i buscar millors camins. Cap crisi econòmica ni cap entrebanc podran fer que el 2010 no sigui un bon any, el teu any, el nostre any, l’any que vulguem. L’any, com la sort, s’ha de treballar dia a dia i només depèn de tu arribar a final d’any amb un balanç positiu.

Tres cooperants catalans en mans desconegudes

Albert Vilalta director de les empreses Tabasa i Túnels del Cadí, la funcionaria judicial Alícia Gámez, i Roque Pascual empresari del sector de la construcció, han estat segrestats mentre cooperaven amb l’ONG Barcelona Acció Solidària a Mauritània.

Encara no se sap si el segrest respon a una reivindicació terrorista d’Al-Qaida o a l’actuació de “pirates terrestres” en busca d’un bon rescat econòmic. Sigui el que sigui des d’Occident ja s’han encès els motors per resoldre el cas i inevitablement el debat sobre les passades negociacions de l’Alakrana han ressuscitat.

Pel bé dels hostatges és preferible que el motiu del seu calvari sigui purament econòmic però si és així, els habitants de l’estat espanyol ja mai més caminaran tranquils per terres estrangeres. L’estat espanyol va errar pagant el rescat dels mariners retinguts per pirates somalis a l’Alakrana i per aquest motiu, ara saben que el preu que es paga pel rescat d’una persona amb passaport espanyol és molt alt.

Si el segrest no té objectius econòmics serà encara més preocupant. Molt possiblement els segrestadors voldran alliberar els hostatges a canvi de peticions quasi impossibles com podria ser; l’alliberament de terroristes islamistes, l’entrega de Ceuta i Melilla o la retirada de tropes.

Els tres cooperants hauran de ser molt forts i no perdre mai l’esperança. Nosaltres des d’Occident hem d’estar atents i aprendre de cada petita acció, refermar-nos com a civilització i lluitar amb més força i contundència per internacionalitzar la democràcia i els valors de la vida humana.

Pacta sunt servanda

Els principals diaris catalans han publicat un editorial unitari en defensa de Catalunya i el seu Estatut. Amb els anys Catalunya ha vist com la seva imatge a l’estat espanyol s’ha anat deteriorant a poc a poc, i avui des d’Espanya, són molts els que no entenen les reivindicacions catalanes i les ataquen amb menyspreu.

És per això, i aprofitant que el país segueix pendent des del juliol del 2006 de la sentència del Tribunal Constitucional, que partits polítics, societat civil i mitjans de comunicació han optat per alçar la veu unitàriament i refermar-se sota el clam a la dignitat.

Aquest editorial, publicat en una dotzena de diaris, no és una crítica a les possibles retallades del Tribunal Constitucional, és una crítica a la falta de respecte que es propaga als catalans des de fa anys. L’Estatut és fruit d’un doble pacte polític que es va sotmetre a referèndum, i és per això que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i la necessitat de poder gestionar les pròpies infraestructures són condicions irrenunciables del nostre país.

Els qui no ho vulguin entendre, que comencin a imaginar una nova Espanya sense Catalunya. Ja fa temps que ha quedat clar que Espanya no vol ser plurinacional - vol ser castellana - i potser s’apropa el moment de plantar-nos i dir que Catalunya tampoc hi creu en aquest fantasiós invent.

Pacta sunt servanda; els pactes s’han de complir i l’Estatut no ha de ser retallat per ningú. És la voluntat del poble català i el principi vertebrador del nostre sistema jurídic.

Llegir Editorial

Article publicat el 27 de novembre al diari Avui.
Article publicat a la web de Reagrupament.

Torneig Estatal de Corrupció

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) ha estat la formació política guanyadora del Torneig Estatal de Corrupció. A l’estat espanyol actualment s’estan tramitant 730 casos on s’investiguen càrrecs públics per corrupció i el PSOE hi té 264 implicats.

Que no respirin els fatxendes, el PP els segueix de prop i amb 200 implicats populars aconsegueixen la segona posició del torneig. De lluny els segueixen els 43 implicats de Coalición Canaria. Aquests últims, que devien pensar que això de la legalitat no anava amb ells, han assolit una tercera posició i tot i que les illes cauen lluny, segur que se’ls podrà enviar un premi en forma de justícia, presó o multa.

Catalunya, tot i ser una nació construïda a base de treball i famosa per l’honorabilitat dels seus ciutadans, ha volgut participar en aquest trist torneig. El partit d’Artur Mas (30 càrrecs investigats) ha caigut del podi per 13 implicats de diferència envers els canaris, i Esquerra amb 5 implicats s’ha posicionat al novè lloc.

Aquestes dades, que les ha facilitat el fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, han de servir de recordatori per a que els diferents partits no aturin les purgues internes i aprenguin a treballar de cara als ciutadans, els seus oblidats representats.

Article publicat el divendres 20 de novembre a La Vanguardia.
Article publicat a la web de Reagrupament.

Vergonyosa irrealitat

Un dia ens despertarem i haurem perdut la identitat. Un dia sortirà el sol i ja no serem catalans. Tant fàcil és caure en el maleït clixé de regionalitat o perifèria com despertar-se un divendres, obrir el diari i llegir que la supervivència de Catalunya depèn de deu magistrats espanyols que decideixen des de Madrid.

Segons el diari El País, sis dels deu magistrats que formen part del Tribunal Constitucional (TC) rebutgen punts bàsics de l’Estatut. Concretament rebutgen que Catalunya sigui una nació amb drets històrics i que els ciutadans d’aquest territori tinguin el deure de conèixer el català, aspectes que CIU i tripartit veuen irrenunciables.

Algun català il·lús, també inepte, respirava tranquil perquè creia que el TC estava compost per una meitat conservadora que rebutja l’Estatut, però una altra progressista que podria acceptar alguns punts...

Com podem ser tant covards els catalans? Com podem permetre que des d’Espanya es decideixin les bases de la nostra identitat? És vergonyós que aquests deu magistrats puguin decidir el nostre futur i que nosaltres tolerem que la seva veu s’imposi a la majoria parlamentària catalana. Arribats a aquest punt, vergonya em fa que encara hi hagi catalans que no siguin radicalment independentistes.

Article publicat a la web de Reagrupament.

TV3 al País Valencià i el CAT a Barcelona

És trist que sigui la nostra pròpia policia qui ens multi per portar el CAT a les matrícules dels cotxes. És més trist però, que el govern del País Valencià atempti contra TV3 i faci tancar l’últim repetidor català.

El govern del peix bullit d’en Francisco Camps fa anys que treballa des del PP per dividir als catalans. Símbol d’aquesta afirmació és la tossuda picabaralla que ha mantingut amb Acció Cultural del País Valencià per anar tancant tots els repetidors de TV3 a la zona.

Per evitar el tancament del repetidor de Perenxisa, que dóna cobertura a 1,3 milions de persones, l’ACPV està recollint signatures -en menys d’un mes ja n’ha recollit 170 mil- i intentarà evitar el tancament mitjançant la ILP de Televisions Sense Fronteres. A banda d’aquesta encertada iniciativa, som tots, no només els catalanoparlants, qui hem de dir la nostra i saber destronar als hereus de Franco.

Diuen que el nacionalisme català “ens tanca” en un moment en que el món ha d’estar obert.... aquestes mateixes persones que gosen afirmar tal tonteria sense posar-se el dit al nas, són les que amb tics dictatorials barren les llibertats del seu propi poble.

I mentre al sud de Catalunya busquen solucions per a que la incultura no ensordeixi el català, en temps de penúries econòmiques, la Guàrdia Urbana de Barcelona busca com recaptar més diners a base de sagnar als seus ciutadans. La policia de Barcelona ha començat a multar els cotxes que porten l’adhesiu CAT a les matrícules, la sanció puja a 90 euros i al·leguen que s’ha falsificat un document oficial.

Està clar que la majoria de policies seguiran fent “vista gorda” com fins ara, però com que a totes les classes hi ha d’haver algun tonto, i aquest sovint es fa urbà, és possible que d’ara en endavant vagin sortint més casos d’urbans poca-feina amb ganes de jugar a ser intolerant.

Als Països Catalans es parla català, el seus ciutadans es mereixen tenir una televisió gratuïta en català i plegats obrir-se al món. És una tasca complicada però depèn de tots nosaltres que se’ns respecti, ningú no podrà decidir què som ni què hem de sentir i un primer acte de valentia és el CAT a la matrícula!

Queixar-se a BCN

Des de la capital sovint veiem com pugen treballadors del sud del país a queixar-se perquè els hi tanquen fàbriques. Avui mateix uns 200 treballadors de l’empresa Lear de Roquetes han visitat Barcelona i no per fer turisme, sinó per demanar més suport al govern, sí, el mateix suport que fa unes setmanes demanaven els pagesos de Tarragona.

Quan venen del sud podem pensar que venen de lluny i més si venen a queixar-se. Alguns pensaran que allò no va amb ells, passaran pel costat, potser ho veuran a les notícies, ho sentiran a la ràdio, però si tenen feina tot anirà bé, la vida seguirà.

Gran error el de no veure Barcelona com el punt neuràlgic del país on ja està bé que qui s’hagi de queixar ho faci a la capital. Per a normalitzar el nostre país cal que hi hagi consciència nacional, que es vegi Barcelona com a centre de gestió i la perifèria com la germana que és. Una Catalunya forta és una Catalunya unida, sigui de dretes, d’esquerres, d’independentistes o no.

No podem caure en l’error d’oblidar o deixar de banda les rodalies o les terres més allunyades de Barcelona. A Roquetes hi tenim germans, catalans que han de treballar, patriotes que parlen català i enriqueixen la llengua amb el seu dialecte. No podem permetre més divisions ni pedres a la pròpia teulada.

Els temps estan canviant

L’escenari sembla el mateix però els actors venen i van. Són temps de denúncies on les males actuacions surten a la llum i els corruptes paguen pels seus mals. Són temps de canvis i la política al nostre país o bé morirà o bé renaixerà.

El primer secretari del PSC, i en aquests moments president de la Generalitat, José Montilla, s’adreçava per mail a tots els militants socialistes explicant que aplicaran “tolerància zero contra la corrupció”. Montilla s’ha adonat que la primera poma podrida és socialista i que si no ho talla d’arrel, la irrealitat vermella que viuen s’acabarà per sempre.

D’altra banda, el president del Parlament Ernest Benach, reconeixia que si les formacions polítiques del Parlament “no són capaces de reaccionar, la societat els escombrarà”. Ha plantejat mesures per “passar a l’acció” i potenciar la confiança dels ciutadans que ha descrit com a “cansats i decebuts”.

Aquestes dues reaccions són encertades i la premsa les haurà d’anar seguint de prop si no volem que caiguin en l’oblit. Durant aquest any abans de les eleccions la premsa catalana haurà d’estar molt alerta i no deixar-ne passar ni una.

Si tots posem de la nostra part la política podrà sobreviure durant aquest últim any de tripartit i a les properes eleccions podrà iniciar-se la renaixença política que tants anys hem esperat, l’escletxa de llum que ens permetre treballar per a que Catalunya s’obri al món. Els temps estan canviant, està clar, però depèn de nosaltres escollir el clima on volem viure.

Perseverança i coratge

L’atleta de la Cerdanya, Kilian Jornet, s’ha proclamat per tercer any consecutiu campió del món de curses de muntanya després d’adjudicar-se l’última prova del campionat del món. La proesa va tenir lloc la setmana passada a Malàisia on el català va marcar un crono extraordinari de 2h.40.41, el temps suficient per exemplificar el reconeixement al patiment i la perseverança.

El fondista català del Salomon Santiveri Outdoor Team va coronar-se per tercera vegada consecutiva com el millor corredor de muntanya del planeta. El seu secret ha estat aplicar el que fa anys van oblidar la majoria de polítics del nostre país; Persistència, coratge, humilitat i voluntat de millora com a pilars del bon treball.

En comptes d’intentar emmirallar-se amb polítics llunyans, en comptes d’intentar aconseguir aquella foto a la Casa Blanca o el reconeixement afalagador del veí, els nostres polítics sovint haurien de prendre exemple dels petits actes ben fets que succeeixen al seu costat, prendre nota i com bé ha fet en Kilian Jornet, aplicar-ho al seu treball.

Si la política vol tornar a tenir ganxo els polítics ho hauran de suar. Persistència, coratge, humilitat i molta voluntat de millora seran fonamentals per a que els catalans tornin a creure en els seus representants.

Article publicat al Diari Avui el dissabte 31 d'octubre.
Article publicat a la web de Reagrupament.

Mà dura per semblar eficient

Quan es va anunciar que Joan Saura seria el conseller d’Interior de la Generalitat molts van pensar que els Mossos d’Esquadra deixarien la porra i la pistola i establirien l’ordre amb diàleg, amb algun gerani de regal i sempre amb un bonic lliri a la mà.

El conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, però, des que va entrar a la conselleria que no ha permès que se’l titlli de tou. Amb contundència va tractar als seus pròxims i sempre justificats okupes, també als Mossos que interrogaven durament als presumptes delinqüents o fins i tot als pagesos de Reus.

Per evitar ser qüestionat, qui recolzava l’okupació fins que van okupar la seva segona residència de forma simbòlica, qui defensava la pau de Palestina mentre atacava verbalment a Israel, ha emprat mà dura en tots els conflictes on s’hi ha vist afectat.

El cap de setmana passat els implicats van ser els Mossos i els pagesos que es manifestaven a Reus. Saura ha defensat l’actuació repressiva dels policies que van actuar molt durament i ha declarat que alguns participants de la protesta convocada per Unió de Pagesos van tenir “actituds denunciables”.

Els pagesos van accedir a la delegació territorial d’Agricultura de Reus de males maneres, es manifestaven perquè “la situació del sector agrari és insostenible” i el govern no aporta solucions. Després de crits i empentes els pagesos van acabar enfrontant-se amb els cossos policials i aquests últims no van dubtar en respondre amb contundència.

Els dos sectors implicats van actuar malament però el que ha quedat clar és que si la crisi estreny, en Saura seguirà aplicant el bastó de forma gradual mentre el govern intenrarà conservar-li la cadira.

Recentment la Generalitat s’ha cobert les esquenes i ha pretès salvar la papeleta del conseller d’Interior al presentar un estudi on diu que la percepció de seguretat dels catalans es manté estable des del 2004.

Potser la mà dura que ha aplicat fins ara el conseller ha influït en la percepció de seguretat al carrer però quan siguis tu qui protesta, quan et manifestis tu davant dels Mossos denunciant els lladres que fan política, les injustícies, l’impost de successió, la corrupció... seguiràs pensant que amb Saura a Interior estaràs segur? Més valdrà que corris abans no t’enxampi una porra, més valdrà que corris a votar la fórmula electoral que no permeti reeditar un tercer tripartit.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Spanair, l'eina que ens pot obrir la porta al món

El president de Spanair, Ferran Soriano, ha explicat els objectius de la companyia aèria en una trobada d’antics alumnes a l’escola IESE Business School. A la conferència “De la T1 a Spanair: competir des de Barcelona”, també hi ha participat el CEO d’aquesta mateixa, Mike Szücs, el director de l’aeroport de Barcelona Fernando Echegaray i el Director General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat, Oriol Balaguer.

El president de Spanair ha donat a conèixer el projecte de la companyia basat en la supervivència a curt termini i en la creació d’una aereolínea de xarxa a llarg termini. Soriano ha assegurat que “volem ser l’aerolínia de primera opció a Barcelona” igual que a París ho és Air France o a Madrid ho és Iberia.

Spanair recentment ha entrat a formar part del grup Star Alliance i a més de ser els primer en operar a la nova T1 de Barcelona, s’ha marcat la fita de millorar la connexió internacional de Catalunya. “Barcelona es mereix una millor connexió al món”, comentava Soriano després d’assegurar que a Catalunya hi ha demanda suficient.

Potser la intenció principal de Soriano és la de rendibilitzar el valor de les accions que ells van comprar per 1€ i vendre-les per una suma de diners astronòmica. La tasca de Mike Szücs, CEO de Spanair, explicaria aquesta intenció després d’haver reduït la plantilla de treballadors un 45% i d’assegurar que l’empresa s’ha de revalorar “reduint costos i potenciant l’eficàcia i la simplificació”.

Sigui com sigui, que Spanair funcioni no només serà bo per la companyia - que d’aquí a un temps podria vendre’s a Lufthansa per una gran suma - serà bo pel país sencer que es recuperarà econòmicament, que tindrà més presència internacional i que permetrà somniar en les aspiracions de ser algun dia el mateix que és Espanya, França o els Estats Units.

Echegaray ha declarat que “tenim una infraestructura molt bona”, Balaguer l’ha seguit dient que “tenim el millor dels nous aeroports d’Europa”, ara és la nostra decisió fer grans a Spanair i amb ells l’aeroport que ha de ser la porta internacional.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La sucursal esdevé més sucursal

Montserrat Nebrera, parlamentària del PP a Catalunya i única veu crítica dins el mateix partit ha deixat l’escó i ha abandonat la formació de Mariano Rajoy. Ho ha fet “per coherència” i “amb tristor” , volia canviar la manera de fer del partit però ha fracassat, el PP a Catalunya segueix funcionant com a “sucursal” del PP espanyol, així és i així serà.

Què pretenia la senyora Nebrera? Creia que en pocs anys de militància a les cavernes podria canviar alguna cosa, creia que en José María Aznar deixaria de mirar Catalunya des dels ulls de Franco? No senyor, Montserrat Nebrera hauria d’entendre que cap català amb dos dits de front hauria de seguir el joc al Partido Popular. Cap català que no vol ser tractat com a sucursal de sucursal hauria de donar el vot al PP.

Nebrera però ha estat encertada a l’hora de deixar l’escó del Parlament. Podria haver mantingut l’acta però per “regeneració” política ha renunciat. Encara no ha volgut pronunciar-se sobre el seu futur, ha assegurat que se’n va “sola” i que aposta per liderar una formació liberal-conservadora. Potser el seu lloc és al costat de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, si més no, la setmana passada va tantejar el terreny en un sopar amb el líder del partit ultra dretà.

La regeneració política al nostre país és necessària, tant necessària com inqüestionable. S’apropa el final del sucursalisme, la sobirania plena és el paradigma de la intel·ligència política catalana, i qui no ho vegi és que encara no ha evolucionat prou. Només podem estar oberts al món des de Catalunya, amb bons polítics i amb una societat plenament democràtica.

Article publicat al Diari Avui el divendres 23 d'octubre.

D'Alejo a Santiago i de Crackòvia a Polònia

Són temps de tempestes a la majoria de partits polítics. A casa uns i altres es retreuen pràctiques poc ètiques mentre que a l’estat el Partit Popular s’esquinça i cap cortina de fum ho pot evitar.

L’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, declarava creure en la unitat lingüística dels Països Catalans mentre els seus companys de partit es bufetejaven a València i fins a Madrid. Fisas ha reconegut que “una persona de Perpinyà també és catalana”, és una cortina fumejant o un brot verd en mig del desert?.

Sigui el que sigui, Fisas s’ha desmarcat de la línia oficial del PP, s’ha compromès a treballar per l’oficialitat del català a les institucions europees i ha criticat que el català es parli al Senat “d’una manera simbòlica, un parell de vegades l’any”.

Fisas s’ha il·luminat en mig de la foscor del PP i ara queda esperar si el seu destí serà el d’una anècdota, el d’un ex eurodiputat popular o el del polític que va començar a canviar el partit de José María Aznar.

A Barcelona però, qui il·luminava era el president del Barça Joan Laporta. Amb torxa a la mà i un discurs ben preparat, va assistir a l’homenatge al president Lluís Companys, afusellat fa seixanta-nou anys al castell de Montjuïc. El president blaugrana va pronunciar un discurs purament polític on cridava els catalans a “aixecar-se” davant els qui “tracten Catalunya amb intransigència”.

Laporta feia el seu discurs al costat del president d’ERC, Joan Puigcercós. Alguns diuen que un dia ho farà al costat del president de Reagrupament, Joan Carretero, però el que importa avui és que un nou patriota declarat treballa pel renaixement de Catalunya. En poc temps el personatge de Laporta al Crackòvia farà el salt a Polònia i amb el temps, el desert català esdevindrà bosc.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Resposta a la tinent d'alcalde de Medi Ambient de Sant Cugat

Quedo molt agraït per la resposta de la tinent d’alcalde de Medi Ambient, Marta Subirà. Amb la seva carta publicada la setmana del 9 d'octubre al Diari de Sant Cugat, demostra que els polítics de la nostra ciutat són propers, accessibles, i tenen respostes per a tot. Cal dir però que m’hauria agradat que en la seva resposta hagués aprofitat per parlar clar i explicar als ciutadans punts els quals només hi ha difuminat una tímida pinzellada.

Als propietaris de Torre Negra se’ls va fer una oferta injusta on es pretenia intercanviar 30 metres quadrats de terreny per 1 metre quadrat de sostre residencial, a la ridícula oferta se li ha de sumar que “l’oferiment” només respectava un mes de negociació. És molt fàcil parlar, decidir i proposar quan cap de les conseqüències impliquen al subjecte.

D’altra banda, la tinent d’alcalde parlava de “criteris objectius” quan en veritat volia dir “recaptació de vots” a les properes eleccions. L’ajuntament de Sant Cugat té un greu problema amb Torre Negra; no té recursos per expropiar els terrenys, si deixa edificar perdrà molts vots (és evident que la zona té un interès ciutadà elevat) però si segueix trampejant com fins ara només perjudicarà als pocs propietaris de Torre Negra, la majoria d’ells gent d’avançada edat. Així doncs, és prou justificable l’actuació de l’ajuntament? Jo obertament crec que no.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, setmana del 16 d'octubre.

Aquest no és el nostre camí

El govern espanyol s’obstina en dir que l’evolució de l’atur demostra que “anem en bona direcció” mentre Catalunya es converteix en la segona comunitat que ha patit un augment més gran d’aturats el darrer mes de setembre, després d’Andalusia, i assoleix un augment del 50% de desocupats en només un any.

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera del govern espanyol, no baixa del burro i diu que “les dades de l’atur són dolentes, però millors que les de fa un any”. Persisteix en l’intent de conservar la cadira i ho remata dient que el govern espanyol “va per bon camí” en la lluita per combatre la crisi.

Espanya potser es pot creure a la vicepresidenta però els catalans no. En només un mes Catalunya ha patit un augment de més de 12.000 persones desocupades i el total de persones apuntades al Servei d’Ocupació ja arriba a 531.352 persones.

D’altra banda, la secretària general d’Ocupació espanyola, Maravillas Rojo, diposita la seva confiança en la recuperació econòmica internacional. Rojo creu que és “una condició indispensable per a la millora de l’ocupació”... però nosaltres, els catalans no hem d’esperar res de ningú.

Ni Zapatero ni Rajoy ens trauran de la nostra crisi. Avui hem de ser conscients que d’aquest temps de penúries n’hem de sortir sols, amb empenta, creativitat i molta il·lusió. El primer pas però és anar pel bon camí, i la direcció és tenir clar que Espanya ens pren cada any el 10% del PIB, el que equival a 60 milions d’euros al dia o 3.000€ per català a l’any.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Pre-campanya bruta a un any vista?

Falta un any per a les eleccions al Parlament de Catalunya i sembla ser que la pre-campanya electoral ha començat. En un dels diaris propers al PSC s’ha publicat que Àngel Colom, secretari d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya, va rebre l’any 2000 una suma de diners per part del ja mediàtic Fèlix Millet, quan aquest era l’exdirector de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música.

Colom reconeix haver rebut dotze milions de pessetes per fer front a les despeses ocasionades pel fracàs electoral del Partit per la Independència (PI), no obstant això , després d’haver declarat que té “la consciència ben tranquil·la”, s’obren tres interrogants que el temps resoldrà; Millet actuava com a mecenes del catalanisme?, Colom sabia d’on provenien els diners?, ha començat ja la pre-campanya electoral del 2010?.

En referència als socialistes, el polític de CDC ha assegurat que “volen atacar el catalanisme” ja que “en aquest país hi ha algunes forces que temen que Catalunya torni a tirar endavant”. Clar i cert, el PSC ha anat perdent l’essència catalanista dels seus fundadors i el present brut dels seus actuals dirigents deixa entreveure una clara deriva sucursalista. Per al PSC el catalanisme ha mort i aquell invent covard anomenat “federalisme” cada dia els hi sona menys.

A les properes eleccions al Parlament català veurem com el PSC es converteix en la sucursal catalana de ZP, com els espanyolistes s’aïllen de la realitat catalana, i com reneixen nous grups polítics lligats a la independència i democràcia.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La suor dels nostres és nostra

Com guerrers surten a la gespa i no paren fins guanyar. Entre cops de pilota, esforç de grup i corredisses sempre tornen amb glòria i orgull. Donen el millor d’ells i amb il·lusió entreguen els seus fruits a tots els aficionats. L’esforç és el que quantifica el seu valor i la suor dels jugadors significa el treball, la constància i l’afany per superar-se.

És la seva feina feta durant anys el que els dignifica i els concedeix el respecte davant els altres. La seva perseverança el que els fa canviar per ser millors, i com ells passa a casa. Diferents generacions treballen per mantenir el que els seus avantpassats van suar, per orgull, per dignitat i per fer “la casa gran”.

Durant la primera quinzena de setembre els catalans hem viscut de tot. Entre referèndums, escletxes de llibertat i records, hem trobat també amenaces i puntades indesitjades. El Congrés espanyol va rebutjar la proposta de CiU d’eliminar l’impost de successions al·legant que “ara no és el millor moment”.

Javier Lasarte, diputat del PSOE, va ser qui va recordar al poble català que Catalunya només serveix per produir. CiU va presentar una moció recolzada per ERC i PP, PNB i Coalició Canària varen votar a favor d’eliminar l’impost. Sis vots de diferència van tancar la porta per mostrar la nostra reclusió. L’esforç dels nostres avis, la suor del seu treball, no ens pertoca i si ho volem haurem de pagar.

Quan ens parlen d’unitat i d’igualtat dins l’estat, quan ens demanen solidaritat, moderació i respecte a la seva constitució, quan ens ataquen i ens espolien indirectament... nosaltres seguim indecisos, impotents però treballant per mantenir-nos en peu i seguir pagant.

Les donacions en vida són del 5 al 9% mentre que les herències es paguen entre el 7 i el 32%. És evident que els morts no es queixaran ni podran canviar res però nosaltres hem de dir prou, tancar l’aixeta i pensar en les nostres famílies. La meva suor, com la del valencià, el madrileny o el basc, ha de ser pels meus. El nostre esforç és qui ha d’aixecar a les nostres famílies i amb elles el nostre país.

Article publicat a la web de Reagrupament.

La dreta espanyola i un ex dirigent comunista defensen la propietat privada a Sant Cugat del Vallès

Els propietaris dels terrenys de la zona de Torre Negra han vist durant molts anys com l’ajuntament de Sant Cugat els discriminava i els convertia en ciutadans de segona. Evitant sempre la negociació i mantenint constantment polítiques populistes, l’ajuntament de Lluís Recoder ha pogut anar tirant sense atendre les demandes legítimes dels propietaris.

Avui però, aquest ajuntament totalitari que ha okupat, que no ha respectat la propietat privada ni ha procurat el diàleg, ja acumula sentències judicials com la del passat mes de juny, on s’ordena a l’ajuntament que doni tràmit al programa d’actuació urbanística i al pla parcial, com sonades crítiques d’entitats democràtiques. Recentment ha estat el Síndic de Greuges de Catalunya qui ha posat en dubte l’actuació de l’ajuntament.

El Síndic de Greuges, l’ex diputat d’ICV Rafael Ribó, ha comunicat que el fet que l’ajuntament santcugatenc hagi impedit la tramitació del PAU (Programa d’Actuació Urbanística) no executant les sentències ni resolucions judicials, ha provocat uns perjudicis als propietaris els quals l’ajuntament “hauria de respondre”.

Qui havia de dir que els espanyolistes de Sant Cugat i un honrat ex dirigent comunista serien els grans defensors de la propietat privada a Sant Cugat?. Ribó recomana la “solució negociada” entre les dues parts i al PP de Sant Cugat “els satisfà que es reconeguin els drets dels propietaris”. D’altra banda els altres partits de la ciutat li segueixen el joc populista a Recoder i critiquen el Síndic.

La lluita pels drets dels ciutadans ha de ser la lluita de tots els partits, esperem que els grups polítics de Sant Cugat se n'adonin abans no ho faci la ciutadania. La protecció de Torre Negra és tant necessària com la defensa dels drets dels ciutadans i si el batlle no ho entén, què dirà si centenars d’individus visiten diàriament el seu jardí?

Article publicat al setmanari TOT Sant Cugat, 25 de setembre a l'1 d'octubre.
Article publicat al Diari de Sant Cugat, setmana del 2 d'octubre.
Article contestat per la tinent d'alcalde de Sant Cugat del Vallès, Marta Subirà, al Diari de Sant Cugat, setmana del 9 d'octubre.

El cranc del PSC

Ja fa temps que el PSC ha quedat coix i desorientat. La societat catalana avança i alguns partits la segueixen de prop, el PSC però va enrere i mentre Zaragoza’s i Chacón’s decideixin sense entendre Catalunya, el partit socialista anirà quedant més desfasat.

La ministra de Defensa, Carme Chacón burxava a Convergència perquè Artur Mas entén Catalunya i sap on va la nostra societat. En un mateix discurs deia que CDC aposta “pel radicalisme i per l’extremisme” en referència al recolzament de CDC a la consulta sobiranista d’Arenys de Munt, i després, afegia que un pacte CiU – PP és “la via natural” de la federació nacionalista. Amb aquestes declaracions la ministra d’Esplugues de Llobregat demostrava que encara no ha entès ni a Catalunya ni als catalans.

Catalunya ha canviat a cops de bastó, la societat s’està agrupant en plataformes cíviques i alguns partits estan pujant al carro de l’autodeterminació. A Arenys de Munt s’ha votat de forma “lliure i democràtica la independència de la nació catalana”, el líder de Reagrupament ha obert la porta del partit al president del F.C Barcelona i Àngel Colom cada dia té més recorregut a CDC i a la Casa Gran del Catalanisme.

Aquestes entitats saben que si escolten Catalunya se senten crits de llibertat. ERC però, encara ha de demostrar que tants anys de tripartit no l’han ensordit. Un pacte nacionalista a les properes eleccions catalanes serà l'única mostra possible que la política pot renéixer, si més no, que la política representa al poble.

Article publicat a la web de Reagrupament
Article publicat al diari Avui el 18 de setembre.

L'onze és de tots

S’apropa la Diada Nacional i amb ella l’enrenou protagonitzat per tots els actes reivindicatius. L’Onze de Setembre és la nostra Diada i commemorem la caiguda de Barcelona el 1714 després de mesos de lluita contra el Borbons. Un dia de dol que ens ha d’unir a tots els catalans per recordar plegats els moments més tristos de la nostra societat.

Té molt sentit que l’11 de setembre sigui un dia reivindicatiu, cal recordar que en aquell moment es van abolir les institucions i les llibertats civils catalanes, quelcom que ha perdurat de diferents maneres fins als nostres dies.

A això però s’ha d’entendre també que hi ha diferents maneres de veure la història i diferents maneres de viure la Diada. L’Onze de Setembre no ha de donar l’esquena a ningú i ha d’obrir-se a tots els habitants de Catalunya, una bona manera de fer-ho és convidant a posar la senyera o l’estelada als balcons de tots els habitatges del país. Mostrar la bandera és una bonica tradició on tots hi tenim cabuda, els reivindicatius amb l’estel i la resta amb les quatre barres.

Llum contra Foscor

Arran del debat generat per la consulta popular sobre la independència de Catalunya que es té previst celebrar el proper 13 de setembre a Arenys de Munt, s’ha evidenciat el món bipolar on vivim i la lluita per la defensa dels valors.

Per una banda els defensors de la democràcia i la llibertat de tots els pobles, tots els independentistes al costat de l’ajuntament arenyenc, però per l’altra la Falange i l’estat espanyol amb tots els tentacles dels que disposa, les seves lleis i la seva justícia.

El proper diumenge 13 Arenys de Munt acollirà les dues cares d’Occident; la fosca representada per la manifestació de la Falange Española de las JONS en la defensa de la unitat estatal més rància i pròpia d’antics Estats, i una cara afable que creu en la llibertat de les persones i amb el seu dret a decidir.

L’estat espanyol encara té temps per decidir si puja al tren de la democràcia o segueix als autèntics hereus del franquisme en la seva lluita per callar la llibertat.

Article publicat a la web de Reagrupament.

Interpretar per ser feliç

El turó del costat de casa es pot veure de moltes maneres diferents, normalment el veig lluny, avui però m’aturo a observar-lo i el veig ben a prop. Me’n adono que tot és interpretable i es pot veure, llegir o mirar de mil maneres diferents. Aquesta és una de les riqueses més grans, és un bon significat de vida.

Quants cops has repetit durant molta estona una paraula i ha perdut el seu sentit? A mi m’ha passat amb la paraula “guant”, l’amic de la bufanda ha perdut el significat després de molt repetir-lo, però no pateixis que al cap d’una estona torna la llana i l’enemistat amb el fred.

També és un bon exercici per fer quan es té temps, parar-ho tot i observar allò quotidià, allò que tens al costat, al davant, a prop, allò que sempre passa desapercebut, allò que estàs acostumat a veure... Ho mires, ho escoltes, ho analitzes i sempre pots veure coses noves on abans només hi veies un obstacle.

És per això que per ser feliç només cal saber interpretar i voler-ho fer bé. Per quedar-te amb el millor de cada cosa s’ha de ser positiu i confiar en un mateix, el món pot ser millor i només depèn de nosaltres.

Zapatero, impostos i sentències enverinades

El president de l’estat espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha tornat a ensopegar amb una pedra. No només les mentides pre-electorals sobre l’Estatut o el joc brut contra el reconeixement internacional de Catalunya faran que Zapatero quedi lapidat a les pròximes eleccions espanyoles.

La crisi econòmica l’ha deixat en evidència i sense idees, sense sortides ni esperança busca on agafar-se per mantenir-se al poder. La seva incompetència però no és cap motiu de celebració, si ell falla l’alternativa no serà millor.

Però el fet és que segueixen els temps difícils i la tardor serà més fosca. Mentre Zapatero diu que s’augmentaran els impostos de forma “limitada i temporal”, a la sucursal catalana del seu partit, la consellera de salut Marina Geli, diu que “veu provable” que a partir d’octubre arribi una primera onada epidèmica de la grip nova, clar i tranquil·litzador.

Més tard ZP torna a la Moncloa i es refereix a la resolució sobre l’Estatut que prepara el Tribunal Constitucional. Zapatero amb poques ganes de remenar la cua diu que “esperem que surti la sentència i tothom tindrà dret a valorar-la i l’obligació de respectar-la”. Poques paraules, molt clares i suficients per a veure quin peu calça el president.

Sortirà la sentència i ens podrà agradar o no, l’haurem d’assumir i seguir com si res hagués passat, ell pot deixar d’ensopegar amb pedres però nosaltres no, l’obstacle cau a sobre sense embuts. Igual hauran de fer els votants del referèndum d’independència simbòlic d’Arenys de Munt quan el dia 13 de setembre tinguin una manifestació d’energúmens a la vora i la justícia no mogui fitxa.

El president ensopegat hauria d’aprendre dels errors i ser conseqüent. Als energúmens de la Falange de las JONS se’ls hi ha de prohibir manifestar-se el dia 13 a Arenys de Munt igual que fa amb l’esquerra independentista basca a Bilbao. La llei de partits no ha de ser per tot allò que ve del nord i té cognoms amb “k”, als hereus del franquisme se’ls hauria d’haver parat els peus fa temps.

Article publicat a la web de Reagrupament.

De camí a la feina

Com cada matí agafes el cotxe i vas cap a la feina, et creues amb les mateixes cares dia rere dia però us mireu i no us dieu ni bon dia, us reconeixeu però no ho demostreu. Així és l’individualisme, així és la nostra societat.

De camí a la feina la realitat pot semblar impassible. Les coses segueixen al mateix lloc, les hores, els dies, els mesos passaran però tot seguirà al seu lloc. Aquell arbre, el banc amb l’avi assegut, el mecànic de la vora del semàfor obrint els primers cotxes...

El temps és fugaç i segueixes anant de casa a la feina, de la feina a casa i demà serà un altre dia. A casa llegeixes el diari, sopes atent al Telenotícies i quan apagues el televisor te’n adones que el sistema falla per alguna banda.

Les vendes d’habitatges a Catalunya cauen un 24% i ja és públic que al nostre país li espera una magre perspectiva econòmica. Segons l’agència Standard&Poor’s el nou finançament no millorarà el dèficit públic ni compensarà la caiguda d’ingressos de Catalunya. Totes les comunitats de l’estat veuran com es redueixen un 13% el seus ingressos i per tant el nou model de finançament no compensarà aquesta caiguda.

Nosaltres però haurem de seguir treballant i pagant puntualment els nostres impostos. A canvi de què? A canvi de rebre atenció personalitzada en castellà quan la vols en català, de passar vergonya cada cop que vas a l’estranger i has de portar un document d’identitat que no sents teu, de portar una matrícula espanyola quan mai trepitges terra hispà...?

Demà saludaré a les persones que em creuo cada matí, els hi explicaré les meves inquietuds i potser caminarem junts cap a la feina, cap a l’estat propi.

Contra el Tribunal Constitucional, tots al carrer

Òmnium Cultural prepara una marxa unitària en protesta contra la sentència del TC sobre l’Estatut. Alguns pensaran que no té sentit protestar si encara no se sap per on passarà la tisora, però el fet és que un tribunal aliè a la nostra nació està avaluant el que ha aprovat per majoria un Parlament democràtic com és el nostre.

Aquesta manifestació significarà un toc d’atenció important per a la resta de l’estat però el més important és que amb la protesta ens trobarem catalanistes de totes les cases. Serà un bon moment per donar aquella volta de full que fa tant temps que planegem, el moment d’obrir els ulls i aprendre a anar tots a una.

Si els catalans no sabem defensar Catalunya segur que ni Espanya ni Madrid ho faran. Contra la sentència del TC tots al carrer. Òmnium Cultural aconseguirà amb aquesta marxa; la unitat i la fermesa que els nostres polítics no saben trobar des del Parlament.

Possiblement els expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall encapçalaran la marxa seguits dels expresidents del Parlament Heribert Barrera i Joan Rigol, catalanistes de diferents colors que amb la seva presència plasmaran la llum del canvi, la unitat nacional i el treballar plegats cap a un mateix objectiu, una Catalunya millor.

Article publicat al diari AVUI el diumenge 16 d'agost.

Torna la ràbia, torna Reyes Estévez

Feia cinc anys que no guanyava cap títol però era el seu aniversari i corria a casa. L’atleta català, Reyes Estévez, ha tornat a donar una lliçó d’atletisme de qualitat aquest passat cap de setmana al Campionat d’Espanya en proclamar-se vencedor de la prova reina.

Ningú s’esperava que Estévez amb 33 anys podria doblegar amb rotunditat a Juan Carlos Higuero, Diego Ruiz o Arturo Casado, però amb la seva tècnica, experiència i força física va arribar als últims 200 metres de la cursa enganxat als més avantatjats, es va fer espai entre Higuero i la corda i en arribar als última metres, amb ràbia, va prémer el turbo fins a la meta de l’Estadi Lluís Companys.

No era la primera vegada que l’atleta de Cornellà era qüestionat i tampoc serà l’última vegada que calla boques des del tartan de la pista. Aquest cop a més, amb 3 minuts i 38 segons a la prova dels 1.500 metres ha tornat a demostrar que per al deixeble de l’ex entrenador Gregorio Rojo, els anys no passen si entrena bé. Les fites se les marca ell al seu gust i una vegada més ens ha deixat clar que té molt camí per recórrer i el final el decideix ell.

Quan el cor s'atura

Aquest estiu TV3 recorda els millors moments del Cor de la Ciutat. Fa setmanes que es va emetre l’últim capítol de la telenovela, emesa i produïda per Televisió de Catalunya durant 9 temporades completes, i a molts ens ha tocat alguna cosa més que la graella televisiva.

Hem crescut al costat d’aquest serial, ja sigui anant a escola, a la universitat, iniciant una relació, una feina... Molts són els que durant aquests 9 anys han donat un pas endavant, amb el Cor al costat i amb molts somnis per complir, igual que els seus personatges.

Quan el cor s’atura només hi ha mort, quan el cor s’atura ja no hi ha temps per somniar. Però estem vius, i els que ens quedem aquí seguirem endavant de la millor manera possible. Seguirem somniant i recordant els bons moments, igual que ho fa avui TV3 repetint els millors episodis, igual que ho fa una persona quan ja ha assolit l’èxit o igual que ho fa una àvia quan perd el seu estimat marit.

Aprenem a caminar cap a l'Estat

Arenys de Munt convocarà un referèndum d’independència de Catalunya el proper dia 13 de setembre on els majors de 16 anys hi podran participar. Amb aquesta consulta els catalans tornarem a aixecar-nos, a mirar endavant i a caminar cap al millor destí possible.

Després d’anys arrossegant-nos per terra, la CUP d’Arenys de Munt ha proposat fer aquest referèndum amb el suport d’ERC i CiU . Es preguntarà si; “Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”, i tot i que el resultat no tingui validesa legal, serà la millor eina possible per a generar debat i fer pedagogia.

Quan es vol competir en una cursa, quan se surt des de les últimes línies però s’hi vol arribar el primer, cal entrenar de valent i practicar, practicar molt. Amb aquest referèndum el que aconseguirem serà generar debat, serà un assaig, un bon entrenament per a que un dia esdevinguem un Estat.

Només ens cal el compromís dels polítics al Parlament i el sí de la societat civil. Les primeres classes d’independència comencen a Arenys de Munt i segur que s’estendran per tot el país. Ara toca tornar a escola, il·lusionar-nos i aprendre a caminar.

Article publicat al diari Avui el divendres 31 de juliol.

Ressaca de l'incendi d'Horta de Sant Joan

Després d’un incendi devastador com el d’Horta de Sant Joan tot queda molt tocat. Tant el bosc com la població trigaran a recuperar-se, necessitaran temps per a que la memòria refaci l’ensurt de la mateixa manera que el bosc reneixi una altra vegada.

Un dia després de l’incendi als carrers d’Horta de Sant Joan no hi havia ningú. A la llunyania encara s’hi podien veure els bombers remullant el sòl cremat i atents per atacar si les flames revifaven. Mentre el vent calent, que rosava els quaranta graus, se’ns englotia sense pietat.

Pels carrerons no es trobava cap persona, a l’església del poble però, allà ben fosca, fresca i amb una dotzena de persones resant devotament, es podien trobar hortolans. Els carrers dessolats contrastaven amb els bars del centre on la presència dels periodistes es feia palesa en la immediatesa, micròfons, llibretes plenes de gargots, entrevistes, cotxes amb logotips d’emissores, ràdios, televisions i molta presència policial eren l’evidència que la notícia estava allà.

En mig d’aquell estat d’emergència la campanya ecologista del poble contra els molins de vent quedava vent muda, eren moments de ressaca, moments de reflexió per pensar únicament en els bombers que van entregar la vida treballant, en com evitar possibles incendis i si s’escau, com aturar-los.

Qüestió de Llunes

Fa quaranta anys que l’home va arribar a la Lluna i encara avui es posa en dubte. Les ombres dels astronautes o el vent que fa onejar la bandera nord americana a les imatges registrades de l’època, són les principals teories, que desenvolupades, conclouen que l’home no ha lliscat mai per la Lluna.

La NASA segueix congelant el projecte de tornar-hi i si ens remuntem al passat i entenem el conflicte internacional entre els EEUU i la URSS podríem dubtar de l’evidència. Les dues potències competien a l’espai i el món bipolar va acabar quan els americans van arribar a la Lluna.

En un món on tot sembla qüestionable a vegades és difícil poder fer consens, sovint arribem a preguntar-nos on està el bé i on està el mal, quina és l’elecció correcta i què és l’entrebanc. Hi ha cops que tenim la resposta al davant i només cal saber-la veure.

La setmana vinent el jove pilot català, Jaume Alguersuari, debutarà a la Fórmula 1 al volant del Toro Rosso. Ho farà al Gran Premi d’Hongria i és inqüestionable que l’esforç i l’empenta del pilot més jove de la Fórmula 1 el portaran a fer un bon paper.

Tampoc sembla qüestionable la marxa d’Eto’o cap a l’Inter de Milà, és el millor per al jugador si vol seguir jugant la Champions i si vol marxar del Barça per la porta gran. Igual que les declaracions del president Joan Laporta; “lluitaré pels drets i les llibertats de Catalunya” són l’evidència i el compromís públic que Laporta referma quan diu que el Futbol Club Barcelona “és més que un club”.

Risto, fots pena

Ja era hora que algú li parés els peus a Risto Mejide. Aquest hortera, mal educat, que es creu amb autoritat intel·lectual per crear escola, ha vist com Telecinco l’acomiada com a membre del jurat d’OT.

Alguns creien que Mejide es caracteritzava per no tenir pèls a la llengua, però confonien la llibertat d’expressió amb la mala educació. Aquest home en realitat es caracteritza per l’egocentrisme exagerat i la intolerància. Amb aquell posat de “xulo” grotesc, de mascle ibèric... ja li està bé haver xocat amb Jesús Vázquez, que de mascle no en té gaire però d'educació en té molta i ha obert els ulls a la direcció de l’emissora.

Altres diran que Mejide només actua, sí pot ser, però quan parla la brossa que treu per la boca ens arriba a tots els espectadors. Crec que la tele escombraria no està preparada, encara, per a suportar individus d’aquesta talla. Tot i això, pas a pas i si l’evolució televisiva segueix aquest ritme en Risto no s’haurà de preocupar per menjar, a la televisió escombraria del futur segur que tindrà lloc.

Article publicat al diari AVUI el dissabte 18 de juliol.

Finançament sense padrins

S’ha donat llum verda al finançament i des de fa dies que som al mig d’una batalla d’apadrinament sense precedents. Tots els nostres polítics corren a dir davant del micro que el finançament és cosa d’ells.

Zapatero celebra que “Catalunya se senti còmoda” amb el nou finançament, però en realitat només celebra que els incrèduls veuran l’acord com una victòria del tripartit. Els components del govern de perdedors per la seva part han iniciat la cursa per veure qui es posa més medalles i arriba a meta amb més vots.

Al conseller d’economia Antoni Castells se’l veia satisfet i deia que “sempre he actuat com a membre del govern”, no obstant, no ha trigat a atacar CiU per les darreres crítiques a l’acord. No deia que sempre havia actuat com a membre de govern? Doncs quan critica a CiU ho fa com a membre d’un partit. Mentre Castells recollia la roba, la mestressa de casa socialista, Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC deia que “s’ha aconseguit 8 vegades més que amb CiU” i seguia amb la batussa de Castells.

Els socis del PSC tampoc han trigat a pronunciar-se. Joan Saura, president d’ICV ha estat el primer en donar xifres i com sempre ha fet un discurs adulterat on ha insistit en posar CiU i PP al mateix sac. Mentre, el secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, deia que “estem molt satisfets d’aquest acord polític” però reiterava que segueixen sense “fiar-se d’aquest govern espanyol”. Sigui com sigui l’acord ja està pactat i ara toca fer publicitat, emmarcar fotos i fer de padrins.

CiU però tampoc se’n refia del govern, ni del pacte, ni de les xifres... Ha vist com el tripartit ha utilitzat el finançament com a arma política i tot hi que l’han intentat aïllar s’ha seguit preguntant “per què ens hem de conformar amb unes xifres que el govern central no confirma?”. Alhora, tot i no haver recollit cap cèntim cap a casa, el PSC i ICV ja parlen de reeditar el govern perdedor mentre Esquerra es manté en silenci i mira d’explicar que aquest model de finançament és millor que el que teníem.

I sí, potser sí que el finançament que tindrem serà millor que l’anterior. Se suposa que el darrer any els recursos que rebrà Catalunya se situaran entre els 3.650 i els 4.000 milions d’euros i s’aplicarà un model gradual que farà augmentar els recursos per càpita entre els 2,6 el 2009 i els 5,6 punts el 2012. Però no siguem conformistes, amb aquestes negociacions l’únic que hem aconseguit és demostrar que un cop més ens hem baixat els pantalons i hem seguit negociant el que no és negociable, els diners dels catalans per als catalans!

Article publicat a la web de Reagrupament

Mirar enrere per tirar endavant?

Durant els anys trenta el liberalisme econòmic va intentar sortir de la crisi de moltes maneres. Era temps de crisi econòmica i de creativitat, ja que es pensaven nous mètodes, sistemes econòmics que d’una embranzida salvessin el sistema capitalista.

John Maynard Keynes va fer públiques les seves idees i l’encert va ser posar-les en pràctica. Els EEUU van ajudar al bancs mitjançant participacions en els seus capitals, es va promoure l’augment de salaris, van disminuir les hores de treball, van invertir en obres públiques i van aconseguir que el consum augmentés. La política econòmica nord americana va resoldre la crisi en només 10 anys, i a partir del 1940 es regenerava com a gran potència econòmica mundial.

Bé doncs, setanta anys després tots els governs occidentals miren enrere per a poder caminar endavant. L’estat espanyol no podia ser menys i ja ha presentat el Pla E, el Pla espanyol per a l’Estímul de l’Economia i de l’Ocupació. Aquest pla econòmic engloba totes les mesures previstes per pal·liar els efectes de la crisi però la única cosa salvable del projecte és la seva web, on un vídeo interessant explica unes propostes idèntiques a les de Keynes sense pretendre ser un documental històric.

La crisi econòmica que ens afecta avui serà més destructiva que la del crack del 29. Fa setanta anys el món capitalista era creatiu i buscava noves formules per a poder sortir-se’n. Al segle XXI s’han d’aplicar noves polítiques econòmiques però abans que res s’ha de tenir clar que caminar endavant mirant enrere només ens portarà a l’entrebanc.

Article publicat al diar Avui, dijous 09 de juliol del 2009
Article publicat a la web de Reagrupament

El compte el pago jo

Hi havia una vegada una parella de joves que molt s’estimaven. Els dos treballaven de valent, volien progressar i veien el treball com la millor eina per a tirar endavant. De dilluns a divendres pencaven i pencaven, els caps de setmana però tocava viure i gaudir de la vida.

Divendres nit es trobaven a la porta del restaurant i junts hi entraven. Ella amb un bonic vestit blanc esquivava les taules, ell se la mirava clofoll i se sentia l’home més afortunat del planeta. Passaven hores xerrant, menjant i bevent vi blanc. Hora de marxar, demanaven el compte i en un tres i no res allà el tenien, paper astorador que amb una sola mirada paralitzava el món.

Havien treballat tota la setmana i ara havien de pagar el que havien consumit. Era una acció normal si la vida a Catalunya fos normal. Però allà asseguts, cara a cara separats per un paper que contenia una llarga fila de números i un IVA ben gros que confonia l’harmoniosa belada, deixava clar que alguna cosa no funcionava, els interrogants envaïen els dos joves cervells.

La parella havia de fer una trucada a un foraster, sí al foraster que gestiona els diners que ells guanyen amb el seu treball . Ells feien la trucada, demanaven, ploriquejaven i el gestor decidia.

Cansats de repetir la penosa escena, la parella va reflexionar i va decidir que a partir d’ara els seus diners els gestionarien ells mateixos. S’havien cansat de negociar amb els seus diners, s’havien cansat de canviar de llengua i de registre per poder pagar el compte... Avui la parella és independentista i d’aquí a un any votaran a Reagrupament, l’únic partit polític que treballarà per a que els catalans gestionin el que és seu, el que han produït amb el seu esforç i és de justícia voler gestionar.

Michael Jackson, sense ell el pop ja no serà el mateix

El cantant nord americà ha mort aquesta passada nit al patir una parada cardiorespiratòria. Jackson, batejat per molts com el “Rei de Pop” després del gran èxit de vendes que va aconseguir amb el seu disc Thriller, rècord mundial amb més de 50 milions de còpies venudes, deixa tres fills i la impotència de milions de fans que avui saben que mai més sentiran una nova creació del polèmic cantant.

En Michael va debutar al món de la música al costat dels seus germans en el grup anomenat Jackson Five, no va trigar a començar la seva carrera en solitari i al 1982 ja es coronava com el Rei del Pop. Amb nous ritmes pop, coreografies molt treballades i unes posades en escena de pel·lícula, qui havia estat famós per la seva obsessió a aclarir-se la pell en diverses operacions, s’havia consolidat perpètuament al capdamunt de les llistes musicals d’arreu del món.

Avui doncs estem de dol. Hem perdut un geni musical que tot i ser qüestionat pels llargs processos que l’acusaven d’assetjament sexual a joves, mai es van demostrar, va capgirar el món musical de la mateixa manera que ho va fer l’Elvis o els Beatles en el seu temps.

El votant de les CUP el volem a Reagrupament

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha decidit que no es presentarà a les properes eleccions al Parlament. No hi haurà per tant una altra formació independentista a la cursa dels escons i per tant, el missatge de RCat cada dia és més viable.

Durant un any el partit de Joan Carretero haurà de treballar de valent per captar el votant independentista que es declara d’esquerres i que simpatitza amb les CUP. Alguns dels seus votants ja diuen avui que no se’n refien del líder de RCat per tendir cap a polítiques de dretes, aquests però hauran de saber entendre que Reagrupament pot ser plenament transversal, de dretes i d’esquerres i amb la independència com a objectiu prioritari.

A Reagrupament hi ha lloc per tots els independentistes i el partit està disposat a repetir-ho fins a l’avorriment. Ara doncs és el moment d’obrir els ulls i mirar cap a l’horitzó. Replantejar la política catalana serà una tasca conjunta i enriquidora ja que per primera vegada en un mateix partit hi tenim persones neoliberals, marxistes, conservadores, socialistes... totes amb el convenciment que la política catalana s’ha de regenerar.

Les llistes obertes que plantejarà RCat seran una bona eina per evitar la catàstrofe abstencionista que poc a poc impera al nostre país. La unió de votants esquerra-dreta serà la millor lliçó que podrem donar al món per demostrar que la consciència nacional preval per sobre de simples detalls que ens han anat dividint tots aquests anys.

Iran sense pressions però al punt de mira

Fa temps que les relacions amb països com Corea del Nord o Iran són difícils. Els règims totalitaris d’aquests Estats fan cas omís a les recomanacions internacionals i no respecten cap tractat global.

El passat 12 de juny es van conèixer els resultats de les eleccions presidencials a l’Iran i l’islamista Mahmud Ahmadinejad en va sortir reelegit amb frau electoral de regal. El frau demostrat de més de 3 milions de paperetes falses, de votants que no estaven censats, ha dividit el país en partidaris dels tramposos i seguidors de l’opositor Mir-Hossein Mussaví.

Són moltes les manifestacions i discursos que s’estan produint aquests dies al país musulmà i ja són més de 20 defensors de la democràcia que han mort assassinats per qüestionar públicament la victòria del feixista Ahmadinejad... Aquest mentre, com és de costum només sap carregar contra Occident.

El govern iranià considera que els Estats Units i el Regne Unit estan al darrere de les manifestacions i ha amenaçat que replantejaran les relacions diplomàtiques amb les dues banderes occidentals, sobretot amb els anglesos, ja que al·leguen que diversos ciutadans britànics han participat a les protestes.

Les relacions internacionals haurien de ser fluides i veraces amb aquells estats dialogants i democràtics. L’Iran per tant n’hauria de quedar exclòs i és per això que tot Occident li hauria de girar l’esquena si continua com fins ara. Ara però, què passa amb tots els vots que no s’han tingut en compte a les presidencials?

Article publicat al diari Avui, dissabte 27 de juny del 2009

Catalunya, com el Barça

Parlar de independència a vegades pot fer respecte. Gent de casa busca adjectius com sobiranisme, autonomisme o federalisme per evitar el temut mot “independència”. Però és cosa del passat veure un patriota-independentista com un radical; l'independentisme moderat existeix i es diu Reagrupament.

Enrere queda el crit de “independència i socialisme”, davant tenim la “independència i democràcia” que ens engloba a tots els catalans demòcrates que creiem en l’estat propi, en les possibilitats i l’efectivitat d’una Catalunya dirigida pels catalans.

El líder de Reagrupament, Joan Carretero, exposava una anècdota interessant el passat dissabte a Sabadell. “Ens imaginem un Barça on els fitxatge dels seus jugadors o de l’entrenador els decidís el Real Madrid? Ens imaginem un Barça que negociés el seus pressupostos amb el Madrid?”, doncs això és el que li passa a Catalunya i els socis-ciutadans no ho troben estrany.

La independència ens ha d’engrescar a tots i és aquest missatge el que hem d’aprendre a transmetre.

Article publicat a la web de Reagrupament

Espereu asseguts!

L’ex president del Partit Popular, José María Aznar, ha aparegut aquesta tarda a l’escola de negocis ESADE per presentar el seu llibre “España puede salir de la crisis”. A la presentació del llibre Aznar ha aprofitat per a burxar al partit socialista espanyol, per alertar del perill que viu la seva Espanya i ja de passada per vendre el llibre que presentava. Suposo que tant ell com Planeta creuen que amb aquestes línies redactades, suposadament per l’ex mandatari, podran sortir de la seva crisi particular.

No saben però que la crisi que envolta als populars no és només econòmica, sinó que pateixen una depressió ideològica tant important que a Catalunya derivarà i acabarà convertint-los en el partit marginal al que estan condemnats a ser. Un PP que no creu en l’Espanya plurinacional no té cabuda al nostre país, un PP anti estatut, anti concert econòmic, anti tot allò català no pot tenir salut i per tant morirà.

A més l'expresident del PP i del govern espanyol deia avui que “les empreses catalanes són les que més tenen a guanyar en un mercat espanyol sense barreres”, cal dir que sí que ens va bé que els espanyols ens comprin productes però nosaltres volem anar més enllà, obrir-nos al món des de l’estat propi i entrar a un mercat europeu sense barreres.

Mentre Aznar bordava des de Barcelona, l’actual líder popular ho feia per la ràdio. Mariano Rajoy es mostrava eufòric en una entrevista a Onda Cero. Després de la victòria a Galícia i a les europees els populars creuen que el seu partit viu una situació “infinitament millor que l’any passat” i ha afegit que els ciutadans espanyols no mereixen el govern socialista actual... Nosaltres els catalans, ens comencem a adonar que socialistes i populars són la mateixa porqueria i que si volen sumar vots a les nostres terres només poden fer dues coses, o canviar o esperar asseguts.

Article publicat a la web de Reagrupament

Ser positiu quan toca

Dos quarts i cinc de set de la tarda, assegut a una cadira d’un barber tradicional me'n adono de moltes coses.

Ha arribat la calor i ens apropem a l'inici d'estiu. La porta del local està oberta i a part d'una suau brisa, entra el so d'un acordió llunyà. Penso que en aquesta mateixa butaca s’asseia el meu avi, els clients han canviat, l’entorn d'aquest comerç també ho ha fet...

Miro pel reflexa del mirall cap al carrer i veig una multitud passejant amunt i avall, i mentre m’esquilen el cap penso en lo bonic que devia ser Sant Cugat fa cinquanta anys. Reconec la bellesa actual de la ciutat al mateix temps que me’n adono que el millor està per venir.

Durant aquests temps difícils és complicat ser positiu segons l’àmbit que vulguis tractar. No obstant, el primer que hem de canviar es la percepció de les coses. Ser optimista és saber tenir una bona perspectiva per veure i buscar tot allò bo.